mail entre malalts d’ELA 15, setembre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancatsHola que tal estàs? el pròxim divendres tinc control a Bellvitge, haig de dormir la nit abans amb el pulsòmetre (el recull el dijous el missatger) ja tinc l’autorització per l’ambulància, ves per on han passat 6 mesos de l’última visita. He caigut tres vagades, vaig per la 71?? quasi com anys tinc, tret d’una, el març que vaig trencar-me la tíbia i el peroné, les altres dues per sort no m’he fet res, a part dels cops, amb 15 dies dugués caigudes, una fen el traspàs entre les dues cadires, la manual és va girar i jo escolat entre les dues a terra, picat amb el cap al moble, l’altre a Llanars abans de anar a dormir també d’esquena, mira que vaig em compte…
Tinc molta mucositat i amb dona tos, és liquida, fins que no l’he pogut arrencar, no tinc força ni per tossir…avui he anat el metge del cap i m’ha receptat un xarop, espero que circuli més fluidament. He fet un passeig a la farmàcia, doncs aquest matí no tenien totes les medecines.
He estrenat una bossa nova, molt gran, de bon preu, ja estava cansat de fer publicitat, de l’ortopèdia on vaig comprar la Kite, miraré si trobo on la vaig comprar , per si l’has de menester, feia molt dies que la buscava per internet i res de res.
https://www.ortoweb.com/bolsa-auxiliar-impermeable-para-silla-de-ruedas
Endavant sempre malgrat les fleumes, les caigudes, les medecines, les llargues visites a Bellvitge: Els 72 anys, cal agafar-ho amb calma, els dies no passen VOLEN! i nosaltres amb ells.
Una forta abrasçada! d’un cos afeblit per una ELA de nassos. Josep
ELA 14, setembre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancatsVIDA I MALALTÍA
“La Gran Desconeguda”
Josep Rof
La Garriga
“Tu no ets la teva malaltia”, diu Sílvia Cóppulo en el seu article a EL PERIODICO titulat de la mateixa manera (4 setembre). “Et miraré als ulls” sàvies i reals paraules, que m’entren directament al cor. Com a malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) des de fa catorze anys, he après a viure sense saber-me malalt, malgrat haver d’utilitzar cadira de rodes des del 2003. L’ELA i jo som un, anem junts a tot arreu, escolto els seus embats el meu cos, ella sempre hi és, com lladre silenciós, que mira de deixar-nos com un ésser vegetal. Vol prendre’ns part del nostre cos, fins a deixar-nos només moure els ulls. Jo tinc la sort d’haver agafat una ELA lenta. El seu pas per al meu cos, m’ha robat el plaer de caminar, he fer servir un sistema de bipressió positiva per dormir, al menjar m’ennuego, (fins i tot em passa amb la meva pròpia saliva), les flegmes que t’ofeguen… La Sílvia: “estimat amic, ara que estàs malalt, et continuaré mirant als ulls”. Però no tothom ho aconsegueix. Jo mai he deixat de fer alguna cosa, salvant els impediments de l’ELA. No em sento malalt. Sóc una persona, que conviu amb una malaltia. Entre tots farem que l’ELA no sigui “La Gran Desconeguda”
carta-lectors el periódico publicada el diumenge 13/09/15 Josep
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.