Navegació

primavera 2017 20, març de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
Miquel Martí i Pol

FELIÇ PRIMAVERA PER TOTHOM Josep

A- B- 7, març de 2017

Publicat per Josep Rof en : enric casasses, fotos jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

CANT A 2 VEUS ACORDADES

O sigui:

més lírica

i menys

mentida.

Camacho Grau

 

A – L’estimar simple

cava molt fondo.

B – L’estimar simple

val un imperi

A – i és un imperi que no cau,

B – deu ser l’únic.

A – Ens hem estat passant aquesta torxa

des de sempre

B – davant del seu nas

A – als llurs nassos

B – i malgrat tanta d’agitació i de sang vessada

no han pogut

A – ni podran

B – fer-hi res

A – per-

B – què

A – la sort ens tria, ens

B – autotriem nosaltres,

A – som els humans

B – -n’hi som a tots els barris-.

A – L’estimar simple

deixa el cap molt clar.

B – L’estimar simple

és la intel·ligència,

A – una intel·ligència que es fa respectar,

B – deu ser l’única.

A – En aquest joc fosforescent

B – qui hi vol fer trampa

A – queda entrampat…

B – no hi pot ni entrar.

IDIL·LI VIST DES DEL TREN
la infecció estime venir per lo cel, e quant més hi
seríem prop tant seríem més disposts a la infecció o
danys dels influxos celestials
Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència

–Al món no hi pots arribar
no hi podràs arribar mai
que la frontera del món
és una serp de quitrà
solcada per camions
carregats de sopa en pols
o de gomes d’esborrar
i si la vols travessar
per molt que t’hi miris molt
acabaràs esclafat
formigatxo al mig del pas.

I l’altre li respon: –No.
Tu sí que tens el cap tou.
El món és d’aquest costat.
Hi tenim música i tot.
I no hi parem de xalar.
Si vols vine-hi que voràs
que voraç i bo que sóc.
Tastaràs el bo i millor
i pel bo i millor seràs
tastat tu estimat minyó.
O minyona, tant li fo.

ENRIC CASASSES

LES MEVES DUES PASSIONS 

la fotografia i  la poesia!

Josep

mama por 3, febrer de 2017

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Ja som tres de febrer, un gener fred i llarg ha quedat enrere, el diumenge 5 puntualment tornarà la mitja (L’Associació Esportiva La Mitja organitza la 31a. edició de la Mitja Marató Internacional de Granollers, Les Franqueses i la Garriga). Lluny queden les primeres mitjes, quant el consogre duia la neta de dos anys a les espatlles, la veiem a peu de carretera al indret de casa nostre “Can Rof Nou”, la casa ja no hi és, el consogra tampoc, la neta a punt de fer-ne divuit. De tot fa un munt d’anys, i malgrat tot la VIDA! continua. Ara però ja fa anys que estem em temps de descompte, aviat en faré setanta-quatre. Som el pal del paller.

Posats a comptar, no vull perdre de vista el diagnòstic de la meva ELA (Esclerosis Lateral Amiotrófica), el maig d’enguany farà setze anys. Acabo de passar un simple refredat. Just com un suflé va pujar/va baixar, tot un dia i nit molta mucositat líquida, i després millorant. A un elátic com soc jo, la mucositat espanta, quant la respiració s’altera, volent tossir per arrencar i no poder, son moments dolorosos, angoixants, on es pateix molt. Ara de tant en tant, m’endollo a la màquina de la respiració (Respironics) insuflant aire els pulmons i retirant-lo tossint, a fi de que les fleumes pugin o es moguin, per mocar-te després. Va bé fer-ho, encara que sigui cansat, notes enseguida una millora a la respiració i en part fora el pitus o ranera.

Avui el fisioterapeuta no ha vingut, m’he passat el mati esperant-lo. No he pogut fer un passeig, a mig matí feia sol i poc aire. Després de dinar no convidava pas, doncs s’ha aixecat un aire a ratxes de petits bufaruts i el sol amagat.

He revisat el diari, el món fa por. M’entristeixen el polítics, la abús de poder,  la corrupció, les declaracions desafortunades “pixant fora del tinter” els rifis/rafes dels tertulians, quasi sempre “rissant el risso”, els que ho passant malament cada vegada son més, famílies senceres, l’impost abusiu de successions, la desigualtat entre  autonomies, creant paradisos fiscals dintre el propi país. Si tens perquè tens, al deixar-ho amb herència i no poder pagar per heretar, per un treball precari, que no deixa arribar a final de més i molt menys estalviar. Se t’ho queden tot. Si tens la sort de tenir estalviat hi ho tens al banc, acabarem pagant custodia per guardar-losEns em venut l’enteniment o ens em tornat boixos. No se, No se però pinta mal la cosa. Com deia aquella “Mama por” Josep

atzavara 10, gener de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, Jordi Cervera, la meva ELA i jo , afegir comentari

Poemes de JORDI CERVERA
ATZAVARA
Fugida
Pretens fugir i el cor es desarruga,
s’estira, lent,
pels marges oberts
i espavila el moll de l’os.
L’horitzó sembla lluny,
però la pluja el difumina.
Els malts llamps són rellotges d’arena
que degoten sense fatiga
les hores exactes dels anys perduts.
Caminar ara és anar enrere i,
al capdavall, tot està perdut aquí,
una terra sense secrets, grisa plom,
que pesa a l’entranya
com un calendari de marbre,
d’aquell marbre dens
amb què es van fer les vides de tothom.
&&&
Perdre
Que hi ha del sanglot que m’ofega,
ploricall petit, secret, inconfessable,
sospir abúlic que em roba la sang,
ganivet esmús que no cisella,
que només m’estripa la carn
en un devastador regalim inacabable,
turment de paraules, cilici de silencis,
vaticini de negror devastadora.
On s’embosquen les esperances
i com és que m’han regalat ara
aquesta roentor malvolent,
sentiment salvatge que s’escalona,
que fuig i torna, amunt i avall
pels paratges estellats i infinits
de l’amor tremolós que et professo.
Voldria saber la raó última
de la negació sistemàtica de tot
que em fueteja la història,
que algú m’expliqués a poc a poc,
o molt de passada, si cal, els motius
de l’esmena constant que em castiga,
la causa de tanta misèria,
els arguments feixucs de la por,
de l’angunia devota que no m’abandona,
que un catedràtic en dissorts
em fes alumne d’una classe magistral,
d’un curs on aprendre la veritat absoluta
que s’amaga darrera el fet
en aparença trivial i volander
d’anar perdent a bocins cruels
el triomf de la vida plaent,
el miracle màgic de tindre’t.
&&&

Dents i avellanes
Ara podeu trencar avellanes amb les dents,
els dentistes fan jornada intensiva
i el pa ja costa sempre més d’una coca.
Els ulls de la cara no són el que eren,
miops i cansats no valen gaire cosa
i les bones collites i els adobs naturals
minvem el risc de trobar-ne de fallades.
Ara sí, sense por,
trenqueu avellanes amb les dents.
&&&

rosa 14, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, Joana Raspall, la meva ELA i jo , afegir comentari

LA ROSA
Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir.

Joana Raspall
Concert de poesia

la rosa llisa

Quin vegetal engendrarem!

Si l’amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d’un goig esbojarrat.

 

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

 

El pètal que un dia fou fang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

 

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d’espina.

Aquesta és la rosa de l’ara.

Víctor Obiols

víctor obiols 6, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, victor obiols , afegir comentari


Víctor Obiols

Dret al miracle

Premi Carles Riba 2015

 

Coses que es diuen

 

–Deies de venir a viure amb mi

i vas venir a morir amb mi.

No era aquest el pacte.

Els anys s’han escolat com una piula verda.

Els fills són pares.

Els àcids s’han fet bàsics,

i ni amb crosses sabem fer reals

eternitats d’aquelles que somniàvem.

Així, vols que et digui una cosa?

Ara són només paraules poc gràcils,

xerrameca poètica de la pitjor espècie

la que som capaços de conferir.

I encara, segons com. sort de les crosses,

trist suport material a un mal de l’esperit

que ha castigat l’excés de trampa.

Vida

 

De sobte dius: “Si era això!

Ja no me’n recordava!

Tant escandir, comptar amb els dits,

amb les neurones, mirar agenda

tot el dia! Si era això!

Sentir que puja del no-res

un tot a preu desfet

en mil corpuscles celestials.

Benésser en el cos

sobrevolat per un esperit que res no jutja.

Era això l’úter potser, i el primer tel.

Després és un vaivé:

qui sap si mai fixa al dibuix.

I penses en un quadre

que ja no admet cap més retoc”

Voler nou, saber vell

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

Amb la llei de pell arribem a l’entranya,

retrunyir de muntanya.

Dringa cascavell! Que això és saber vell!

Perd cap i per cor, i s’afanya.

Morim per ell.

 

Aferrussat, va i reneix cada dia,

com boja asimetria.

–És voler nou–.

I reviu a les nits.

Oh la melòdica biologia!

És clova d’infinits.

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

És saber vell.

És voler nou.

Vivim per ell.

 

Tot fa sentits.

la super lluna 15, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de l'ARA, la meva ELAi jo , afegir comentari

foto-feta-barcelona-des-montjuic_1687641319_35297290_766x565

la super lluna a Monjuic

SÓC ESSÈNCIA DE LA LLUNA

Sóc essència de la lluna
sóc sorra i aigua,
fruit dels somnis i dels reflexos de la llum sota el fang de la terra
sóc fill de la vida i dels somnis escrits en un pentagrama,
esculpit a quatre mans
modelat amb rialles i llàgrimes de foc
cisellat amb palla d’arròs i poemes d’amor
sóc un full en blanc ple d’estrofes inacabades
sonant als penya-segats de les meues entranyes.

WILFREDO BAIXAULI I BOU.- 11/11/2016
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

lluna-1

la super lluna penjada d’un fil

millors-imatges-superlluna-tambe-grecia_1687641322_35297530_766x565

 la super lluna a Grecia

nova-york_1687641325_35297770_766x565

la super lluna a Nova-York

Llum De Lluna Plena

Llum que guia
Llum que cuida
dels fills més enllà
de la mateixa vida.

Llum de llums
llum de lluna plena
llum de mare meua
mare que brilles a tot arreu
a tot el món
sempre estimada
sempre mare
sempre llum de lluna plena.

Llum que es reflecteix en el llac de llàgrimes
que és la nostra vida
i que fan del teu ésser il·luminat
aquesta llum de la lluna que fa brillar
nostre cor
aquest cor que et dóna les gràcies
per donar-me la vida.
WILFREDO BAIXAULI BOU
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

vella-lleida_1687641318_35297210_766x565

la super lluna a la Seu Vella Lleida

far-vilanova-geltru_1687641313_35296810_766x565

la super lluna far-Vilanova-Geltru

oviedo_1687641323_35297610_766x565

la super lluna a les espanyes

CH501. VALPARAÍSO (CHILE), 27/09/2015.- Fotografía de un eclipse total luna durante el fenómeno natural de la Superluna hoy, domingo 27 de septiembre de 2015, desde la ciudad de Valparaíso (Chile). EFE/Andres Piña/Aton Chile

la super lluna a VALPARAÍSO (CHILE)

california-eeuu_1687641315_35296970_766x565

la super lluna California EEUU

barcelona_1687641326_35297850_766x565

la super lluna a Barcelona  fotos de l’ARA 

espais garriguencs 2, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

espais garriguencs

dscf3079

dscf3080

dscf3081

dscf3082

dscf3083

dscf3084

dscf3085

dscf3087

dscf3088

dscf3089

dscf3090

dscf3091

dscf3092

dscf3095

dscf3094

xàfecs 6, octubre de 2016

Publicat per Josep Rof en : Josep M. Espinàs, la meva ELA i jo , afegir comentari

((relats de Josep M. Espinàs))

Xàfec
Serà un xàfec. Ho anuncien les gotes grosses, que semblen que cauen lentament i es queden a terra perfectament rodones, separades, com els cercles d’un estampat. Quan jo era un nen i passava l’estiu a casa de l’avi, a Argentona, un veí em deia:<> Xàfecs d’estiu, sobtats, curts, a vegades encara amb la llum del sol en l’aire, perquè una mica més enllà el cel era clar.
Un xàfec de tardor, ara. També les inicials gotes grosses i rodones. I uns instants de temps quiet, en suspensió. I de cop els primers xafes! del xàfec, i de seguida la multiplicació accelerada d’impactes, el soroll ja continu, més que compacte, més intens, i el dia enfosqueix, tot l’aire s’ha fet aigua. Plou sense parar, el xàfec ja s’ha mort i ha nascut l’aiguat, un mur sense escletxes, persistent, aclaparador. L’artesania del xàfec era un rampell de geni, la improvisació del gest. Ara és la inflexibilitat de l’aiguat, la massiva producció industrial. Amb l’excedent indesitjable, la inundació. L’aiguat que haurà destruït la delicadesa de la mica de pluja discreta que vindrà després.

Cantar, només
Sempre és bonic sentir algú que canta sense pretensions. Qui canta sense pretensions sempre està fent, al mateix temps, una altre cosa. Estén la roba, para una taula, arxiva papers, es dutxa, camina. Canta sense la clara consciència de cantar. Amb el mateix punt d’inconsciència amb el què respira. Aquesta saludable inconsciència de la vida.
Només es canta sense pretensions quan no es té l’obligació de cantar. No és pas la veritat, que si existeix deu ser una exigència terrible, allò que ens farà lliures. És la falta de pretensions.
M’agrada escoltar aquesta dona que canta, i com no sap que canta, ni per què canta, ara. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Aquestes cançons

M’agrada escoltar algunes cançons que recullen un fet molt concret de l’experiència humana. <<Quand  j’entends siffer le traint…quand j’entends siffer le traint…J’entendrai siffer ce tarin toute ma vie.>> << Quan escolto el xiulet del tren … quan escolto el xiulet-estressat … escolto aquest xiulet tota la meva vida. >>Cançons fetes amb d’intel·ligència de la senzillesa, perquè els seus autors sabien que el cor funciona amb petits batecs, i les emocions que perduren no són mai les taquicàrdies. Paraules que es poden escoltar com si no passes res: << Quan jo sento xiular el tren…>> I quan ja les em escoltat tranquil·lament, aquestes paraules, la frase d’un joc de mans:  <<Sentiré  xiular aquest tren tota la vida. >> No hi havia res, a les mans del poeta, i de sobte apareix un mocador.

Un mocador de l’adéu, el mocador de les llàgrimes, quan el tren s’allunya.

No cal haver viscut personalment un adéu d’estació, no cal haver sentit el xiulet com un estrip interior. Una cançó capaç de crear un escenari admet que hi entri tothom. Ahir vaig sentir el xiulet del tren quan era jo qui me n’anava, i a l’estació no em deia adéu ningú. És el xiulet que avisa el viatger del temps.

Josep M. Espinàs
lettera_32_rosa_2051007_img_0966_iso

Avui sis d’octubre fa un dia rúfol, gris, amenaçador, de pluja o turmenta. Cap el mig dia ha caigut, gotes grosses, rodones, trons un cel amenaçador. Ha durat poc la pluja. Malgrat l’amenaça de caure molta pluja. Ha sigut minsa la turmenta. En un no res, en un plis…plas… ha desaparegut. Continua el cel gris.
Jo no m’he atrevit a sortir a fer una passejada. M’he entretingut a llegir el llibre de préstec de la biblioteca. Temps afegit de Josep M. Espinàs, és molt amè, son relats curts, els quals és llegeixen molt be. M’he atrevit a picar tres, els qual ara penjo al bloc. Gracies Espinàs per regalar-me el plaer de llegir-te. Soc fidel seguidor teu a diari, llegeixo la teva columna a el Periódico. Sàvies paraules les teves, d’una cosa simple en treus un relat. Ple de tendresa a la VIDA! viscuda, que és molta per tu, els teus noranta anys! et mentens a peu de canyó, tu i la teva vella Olivetti Lettera. Josep Rof Rof

lettera_25_6184519_img_0968_iso

PETIT OBSERVATORI

  1. josep-maria-espinas-1362484208178M. ESPINÀS

Periodista i escriptor

El soroll, el silenci i el temps

DIJOUS, 6 D’OCTUBRE DEL 2016

La paraula soroll ha tingut poca sort. Els diccionaris la maltracten molt. Qualifiquen els sorolls d’impulsions irregulars i confuses, però no sempre és així. Parlen del «soroll de la pluja», però sovint la pluja no fa soroll, sinó que és una remor entre les fulles dels arbres. Sorollem sembla una paraula molt dura per aplicar-la al so de les onades quan arriben a la platja com si no fossin una tranquil·la respiració del mar. També em sembla excessiu qualificar de soroll el sibilant brunzit d’una abella. O l’aire que entra per una escletxa de la finestra.

Però abandono l’intent, potser temerari, de voler matissar què és un soroll, un brogit, una remor, per reconèixer que el que queda més clar és el silenci. El silenci, adversari del soroll, ha tingut sempre una gran acceptació en l’àmbit literari. El silenci apareix en moltes creacions poètiques. I en la vida quotidiana encara té més presència. Curiosament, el silenci, que és la negació del so, pot tenir una expressivitat molt superior a la paraula. El millor i més intens petó es fa en silenci.

El silenci és una eina molt expressiva. L’hem sentit quan cau la neu, i amb aquell tímid xiuxiueig benèfic que baixa sobre els camps. Es pot dir que el silenci parla, però mai a crits. El silenci pot ser càlid, i el soroll sovint no ho és. Pe-rò els humans necessitem els sorolls per sentir-nos vius, acompanyats. Només els anacoretes, que han escollit la solitud en un racó amagat d’una muntanya per viure amb l’esperança d’un altre món, poden sobreviure envoltats de silenci.

A mi m’agrada escoltar de tant en tant una cançó i fins i tot cantar-la. Per a mi, només. Com un aliment. M’atreviria a dir que cantussejar -quina paraula més modesta, cantussejar– una cançó no és per a mi altra cosa que donar a la respiració una companyia amable. Un gran i dramàtic cantant francès deia: «Jo canto perquè passi el temps…». Jo diria que quan canto és per fer-lo present, el temps. I les melodies m’acompanyen.

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

ELA bulbar 22, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_5411

Ja he sortit de l’ingrés del (13 al 21 setembre) a Urgències i després a la Unitat d’ELA a Bellvitge, per no respirar be ple de mucositat. Us vull dir que m’he sentit molt ben acollit i tractat, per tot l’equip mèdic e inclòs el personal. Una vegada estabilitzat el cos i ja quasi sense tos, amb sento bé. Agraiexo a tot l’equip de la Unitad d’ELA.
Arribat aquesta altura de la meva ELA (15 anys), haig de dir, que m’ha evolucionat cap a la zona BULBAR, petites menges passant al pulmó, no diguem de les grosses escanyussades, últimament bastant seguides, ha fet prendre una determinació: es-pesants per tots els líquids, una pasta homogènia per les verdures, arròs i d’altres i/o carns triturades sempre, la menga amb cullera petita i poc a poc, sense distracció. L’avança i jo amb ella.

Res us ho volia dir. Josep
IMG_5410

Ya he salido del ingreso del (13 al 21 de septiembre) en Urgencias y luego a la Unidad de ELA en Bellvitge, al no respirar bien lleno de mucosidad. Os quiero decir que me he sentido muy bien acogido y tratado, por todo el equipo médico e incluso el personal. Una vez estabilizado el cuerpo y ya casi sin tos, con siento bien. Agradecimientos a todo el equipo de la Unidad de ELA.
Llegado esta altura de mi ELA (15 años), tengo que decir, que me ha evolucionado hacia la zona bulbar, pequeñas comes pasando el pulmón, no digamos de los gordos atoramientos, últimamente bastante seguidas, ha hecho tomar una determinación: espesante para todos los líquidos, una pasta homogénea para las verduras, arroz y otros y / o carnes, pescado triturados siempre, para comer siempre con cuchara pequeña y poco a poco, sin distracción. El avanza y yo con ella.

Nada se lo quería decir. Josep