Navegació

la super lluna 15, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de l'ARA, la meva ELAi jo , afegir comentari

foto-feta-barcelona-des-montjuic_1687641319_35297290_766x565

la super lluna a Monjuic

SÓC ESSÈNCIA DE LA LLUNA

Sóc essència de la lluna
sóc sorra i aigua,
fruit dels somnis i dels reflexos de la llum sota el fang de la terra
sóc fill de la vida i dels somnis escrits en un pentagrama,
esculpit a quatre mans
modelat amb rialles i llàgrimes de foc
cisellat amb palla d’arròs i poemes d’amor
sóc un full en blanc ple d’estrofes inacabades
sonant als penya-segats de les meues entranyes.

WILFREDO BAIXAULI I BOU.- 11/11/2016
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

lluna-1

la super lluna penjada d’un fil

millors-imatges-superlluna-tambe-grecia_1687641322_35297530_766x565

 la super lluna a Grecia

nova-york_1687641325_35297770_766x565

la super lluna a Nova-York

Llum De Lluna Plena

Llum que guia
Llum que cuida
dels fills més enllà
de la mateixa vida.

Llum de llums
llum de lluna plena
llum de mare meua
mare que brilles a tot arreu
a tot el món
sempre estimada
sempre mare
sempre llum de lluna plena.

Llum que es reflecteix en el llac de llàgrimes
que és la nostra vida
i que fan del teu ésser il·luminat
aquesta llum de la lluna que fa brillar
nostre cor
aquest cor que et dóna les gràcies
per donar-me la vida.
WILFREDO BAIXAULI BOU
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

vella-lleida_1687641318_35297210_766x565

la super lluna a la Seu Vella Lleida

far-vilanova-geltru_1687641313_35296810_766x565

la super lluna far-Vilanova-Geltru

oviedo_1687641323_35297610_766x565

la super lluna a les espanyes

CH501. VALPARAÍSO (CHILE), 27/09/2015.- Fotografía de un eclipse total luna durante el fenómeno natural de la Superluna hoy, domingo 27 de septiembre de 2015, desde la ciudad de Valparaíso (Chile). EFE/Andres Piña/Aton Chile

la super lluna a VALPARAÍSO (CHILE)

california-eeuu_1687641315_35296970_766x565

la super lluna California EEUU

barcelona_1687641326_35297850_766x565

la super lluna a Barcelona  fotos de l’ARA 

espais garriguencs 2, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

espais garriguencs

dscf3079

dscf3080

dscf3081

dscf3082

dscf3083

dscf3084

dscf3085

dscf3087

dscf3088

dscf3089

dscf3090

dscf3091

dscf3092

dscf3095

dscf3094

xàfecs 6, octubre de 2016

Publicat per Josep Rof en : Josep M. Espinàs, la meva ELA i jo , afegir comentari

((relats de Josep M. Espinàs))

Xàfec
Serà un xàfec. Ho anuncien les gotes grosses, que semblen que cauen lentament i es queden a terra perfectament rodones, separades, com els cercles d’un estampat. Quan jo era un nen i passava l’estiu a casa de l’avi, a Argentona, un veí em deia:<> Xàfecs d’estiu, sobtats, curts, a vegades encara amb la llum del sol en l’aire, perquè una mica més enllà el cel era clar.
Un xàfec de tardor, ara. També les inicials gotes grosses i rodones. I uns instants de temps quiet, en suspensió. I de cop els primers xafes! del xàfec, i de seguida la multiplicació accelerada d’impactes, el soroll ja continu, més que compacte, més intens, i el dia enfosqueix, tot l’aire s’ha fet aigua. Plou sense parar, el xàfec ja s’ha mort i ha nascut l’aiguat, un mur sense escletxes, persistent, aclaparador. L’artesania del xàfec era un rampell de geni, la improvisació del gest. Ara és la inflexibilitat de l’aiguat, la massiva producció industrial. Amb l’excedent indesitjable, la inundació. L’aiguat que haurà destruït la delicadesa de la mica de pluja discreta que vindrà després.

Cantar, només
Sempre és bonic sentir algú que canta sense pretensions. Qui canta sense pretensions sempre està fent, al mateix temps, una altre cosa. Estén la roba, para una taula, arxiva papers, es dutxa, camina. Canta sense la clara consciència de cantar. Amb el mateix punt d’inconsciència amb el què respira. Aquesta saludable inconsciència de la vida.
Només es canta sense pretensions quan no es té l’obligació de cantar. No és pas la veritat, que si existeix deu ser una exigència terrible, allò que ens farà lliures. És la falta de pretensions.
M’agrada escoltar aquesta dona que canta, i com no sap que canta, ni per què canta, ara. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Aquestes cançons

M’agrada escoltar algunes cançons que recullen un fet molt concret de l’experiència humana. <<Quand  j’entends siffer le traint…quand j’entends siffer le traint…J’entendrai siffer ce tarin toute ma vie.>> << Quan escolto el xiulet del tren … quan escolto el xiulet-estressat … escolto aquest xiulet tota la meva vida. >>Cançons fetes amb d’intel·ligència de la senzillesa, perquè els seus autors sabien que el cor funciona amb petits batecs, i les emocions que perduren no són mai les taquicàrdies. Paraules que es poden escoltar com si no passes res: << Quan jo sento xiular el tren…>> I quan ja les em escoltat tranquil·lament, aquestes paraules, la frase d’un joc de mans:  <<Sentiré  xiular aquest tren tota la vida. >> No hi havia res, a les mans del poeta, i de sobte apareix un mocador.

Un mocador de l’adéu, el mocador de les llàgrimes, quan el tren s’allunya.

No cal haver viscut personalment un adéu d’estació, no cal haver sentit el xiulet com un estrip interior. Una cançó capaç de crear un escenari admet que hi entri tothom. Ahir vaig sentir el xiulet del tren quan era jo qui me n’anava, i a l’estació no em deia adéu ningú. És el xiulet que avisa el viatger del temps.

Josep M. Espinàs
lettera_32_rosa_2051007_img_0966_iso

Avui sis d’octubre fa un dia rúfol, gris, amenaçador, de pluja o turmenta. Cap el mig dia ha caigut, gotes grosses, rodones, trons un cel amenaçador. Ha durat poc la pluja. Malgrat l’amenaça de caure molta pluja. Ha sigut minsa la turmenta. En un no res, en un plis…plas… ha desaparegut. Continua el cel gris.
Jo no m’he atrevit a sortir a fer una passejada. M’he entretingut a llegir el llibre de préstec de la biblioteca. Temps afegit de Josep M. Espinàs, és molt amè, son relats curts, els quals és llegeixen molt be. M’he atrevit a picar tres, els qual ara penjo al bloc. Gracies Espinàs per regalar-me el plaer de llegir-te. Soc fidel seguidor teu a diari, llegeixo la teva columna a el Periódico. Sàvies paraules les teves, d’una cosa simple en treus un relat. Ple de tendresa a la VIDA! viscuda, que és molta per tu, els teus noranta anys! et mentens a peu de canyó, tu i la teva vella Olivetti Lettera. Josep Rof Rof

lettera_25_6184519_img_0968_iso

PETIT OBSERVATORI

  1. josep-maria-espinas-1362484208178M. ESPINÀS

Periodista i escriptor

El soroll, el silenci i el temps

DIJOUS, 6 D’OCTUBRE DEL 2016

La paraula soroll ha tingut poca sort. Els diccionaris la maltracten molt. Qualifiquen els sorolls d’impulsions irregulars i confuses, però no sempre és així. Parlen del «soroll de la pluja», però sovint la pluja no fa soroll, sinó que és una remor entre les fulles dels arbres. Sorollem sembla una paraula molt dura per aplicar-la al so de les onades quan arriben a la platja com si no fossin una tranquil·la respiració del mar. També em sembla excessiu qualificar de soroll el sibilant brunzit d’una abella. O l’aire que entra per una escletxa de la finestra.

Però abandono l’intent, potser temerari, de voler matissar què és un soroll, un brogit, una remor, per reconèixer que el que queda més clar és el silenci. El silenci, adversari del soroll, ha tingut sempre una gran acceptació en l’àmbit literari. El silenci apareix en moltes creacions poètiques. I en la vida quotidiana encara té més presència. Curiosament, el silenci, que és la negació del so, pot tenir una expressivitat molt superior a la paraula. El millor i més intens petó es fa en silenci.

El silenci és una eina molt expressiva. L’hem sentit quan cau la neu, i amb aquell tímid xiuxiueig benèfic que baixa sobre els camps. Es pot dir que el silenci parla, però mai a crits. El silenci pot ser càlid, i el soroll sovint no ho és. Pe-rò els humans necessitem els sorolls per sentir-nos vius, acompanyats. Només els anacoretes, que han escollit la solitud en un racó amagat d’una muntanya per viure amb l’esperança d’un altre món, poden sobreviure envoltats de silenci.

A mi m’agrada escoltar de tant en tant una cançó i fins i tot cantar-la. Per a mi, només. Com un aliment. M’atreviria a dir que cantussejar -quina paraula més modesta, cantussejar– una cançó no és per a mi altra cosa que donar a la respiració una companyia amable. Un gran i dramàtic cantant francès deia: «Jo canto perquè passi el temps…». Jo diria que quan canto és per fer-lo present, el temps. I les melodies m’acompanyen.

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

ELA bulbar 22, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_5411

Ja he sortit de l’ingrés del (13 al 21 setembre) a Urgències i després a la Unitat d’ELA a Bellvitge, per no respirar be ple de mucositat. Us vull dir que m’he sentit molt ben acollit i tractat, per tot l’equip mèdic e inclòs el personal. Una vegada estabilitzat el cos i ja quasi sense tos, amb sento bé. Agraiexo a tot l’equip de la Unitad d’ELA.
Arribat aquesta altura de la meva ELA (15 anys), haig de dir, que m’ha evolucionat cap a la zona BULBAR, petites menges passant al pulmó, no diguem de les grosses escanyussades, últimament bastant seguides, ha fet prendre una determinació: es-pesants per tots els líquids, una pasta homogènia per les verdures, arròs i d’altres i/o carns triturades sempre, la menga amb cullera petita i poc a poc, sense distracció. L’avança i jo amb ella.

Res us ho volia dir. Josep
IMG_5410

Ya he salido del ingreso del (13 al 21 de septiembre) en Urgencias y luego a la Unidad de ELA en Bellvitge, al no respirar bien lleno de mucosidad. Os quiero decir que me he sentido muy bien acogido y tratado, por todo el equipo médico e incluso el personal. Una vez estabilizado el cuerpo y ya casi sin tos, con siento bien. Agradecimientos a todo el equipo de la Unidad de ELA.
Llegado esta altura de mi ELA (15 años), tengo que decir, que me ha evolucionado hacia la zona bulbar, pequeñas comes pasando el pulmón, no digamos de los gordos atoramientos, últimamente bastante seguidas, ha hecho tomar una determinación: espesante para todos los líquidos, una pasta homogénea para las verduras, arroz y otros y / o carnes, pescado triturados siempre, para comer siempre con cuchara pequeña y poco a poco, sin distracción. El avanza y yo con ella.

Nada se lo quería decir. Josep

Entre la VIDA! i la mort un mer pessic 14, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELAi jo , afegir comentari

dscf1052-copia

Coses de la VIDA!
La nit del 12 al 13 i del 13 al 14 de setembre han set d’insomni, vull deixar-ne constància, la mucositat m’ha fet la punyeta, m’ha ofegat, m’ha esgotat. El pulmó s’ha tragat una part, solts dormint 15 minuts, totalment aixecat, quasi seient al llit. M’ha costat a prop de 70minuts recobrar la respiració. M’he passejat amb la cadira per tot la casa, tronava, plovia, jo patint sense respiració. Ara tinc un rau… rau, musiquetes a les vies respiratòries, son i por, molta por. Ple d’indefensió, al sentir-te vulnerat a fi del que et pugui passar. Quan penso aquests amb l’Antonio de l’Assumpció va morir ofegat una nit, en un tres i no res, ja fa 4 anys que ens va deixar. “Entre la VIDA! i la mort un mer pessic” va dir-nos el poeta Miquel Martí i Pol.

Son a prop de les 4, segueixo tossint i les musiquetes, segueix tronat però lluny. Temo tornar el llit a pesar de la son. La ELA, la meva ELA segueix fent estralls i jo no m’adapto amb ella, menys quant la cosa es la respiració, buf.

Aquest matí (dimarts i 13) he vist el Dr. Garcia, m’ha trobat net de respiració i saturació (oxigen amb sang) una antibiòtics i que el mantingui informat.

La VIDA! continua, sense cap mena d’esperança…fins a la mort “aquet mal necessari” si sol arribar VIU!, jo penso fer-ho.

Bona matinada
Josep

dscf1234

nits llargues 7, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , afegir comentari

DSCF2128Hi ha nits que son llargues? Jo crec que si, no saps el perquè però no agafes el son, si és que el son s’ha d’agafar, una primera dormida i tot seguit la desvetlla, els petits mosquits quasi invisibles, no en veus mai cap, però si que sents el dolor de la seva picada. Això ajuntat amb la mucositat acumulada, que te ofega, fins que no aconsegueixes bellugar-la i arrencar-la. Després de molt estossegar ho aconsegueixes el part, la treus amb moltes mocades, acabes cansat, molt cansat. No hi ha manera de posar-te la mascareta BIPAP, carraspera el coll, la fleuma que et puja,  aquesta si te l’has de empassar.

Prens la decisió d’aixecar-te varies vegades i al final ho fas. Els petits e invisibles mosquits et segueixen picat. Rasca que rasca. Aguanta que aguanta. Davant l’ordinador quant son les 04:20, el ventilador bufa que bufa.

Deixo constància del fets de VIDA!, d’entre molts, que comporta conviure amb una ELA de quinze anys, les fleumes i la mucositat t’envaeix, no et deixa respirar be, per la mala ventilació pulmonar causa l’aturament de les mucoses.

Penso amb l’amic de la pujada dels nostres en les piscines, llargues hores compartides en els entrenús i competicions, en Jordi ahir ens va deixar, després d’una llarga estada a la UCI. A pesar de…soc un afortunat,  he patit, al hora que he gaudit la VIDA! d’aquestos  quinze anys  de maneta amb la meva ELA.

La Garriga a 07/09/2016

Josep

DSCF2015 DSCF2020 DSCF2025

estrena d’una NOVA càmera 26, juny de 2016

Publicat per Josep Rof en : Fujifilm, la meva ELAi jo , afegir comentari

Avui anirem a votar per segona vegada, jo no he canviat mai el vot, dit això vull explicar-vos la meva afició per la fotografia, de molts sabuda, malgrat tot, sempre fotografio les mateixes coses, Llanars o la Garriga.
-El meu historial sobre quines càmeres usar de l’era digital, vaig començar amb una Cànon EOS400D, amb els temps vaig aconseguir-ne un altre comprant peces soltes, una la vaig regalar a la Néta i l’altra la vaig deixar a una nora.
-Vaig apostar per mi una altre vagada per Cànon EOS 550D, l’he gaudit i molt.
-Vaig adquirir una petita PowerShot G9 després de moltes fotos la vaig passar a la filla.
-La trobava a faltar, el seu lloc vaig adquirir una nova PowerShot G12, per la petitesa i per la nítides de les fotos, el comptador va arribar 9.999 fotos. El comptador va començar de nou, a la foto 40 va dir prou, no retrocedia l’objectiu. Enseguida vaig pensar que no calia reparar-la.
-Vaig usar una PowerShot SX500IS, tenia arraconada perquè no me agrada gens, ni mica, te un objectiu de llarga distancia, però es lent de moure i moltes fotos no queden nítides del tot.
-Tot ha jugat a favor de la marca Cànon. M’ho pensat molt, crec que la decisió presa es la correcta, penso desferma de lents i càmeres Cànon, vendre l’equip complert. Sense presses, però sense pauses.
Ahir vaig estrenar una Fujifilm X-E2S + un XF18-55mm, es ni petita ni gran, una mida justa per gaudir-la amb la força que tinc a les meves mans, portar-la a la bossa sempre. Us vull dir que em sento il·lusionat com un nen de la meva època quan estrenava sabates noves.
Fotos Andreu m’ha tractat amb suma delicadesa i bon tracte. Ahir vaig sortir content amb la Fuji penjada al coll i per el camí vaig anar tirant fotografies, el xec del disparador es fantàstic així els punts enfocats amb el pip. Ara sols em falta una bossa nova, la que uso está per llençar-la ha fet la seva servitud.

91OUmlX+gxL._SL1500_ 91tlK4xxINL._SL1500_ Fujifilm X-E2 + 18-55 mm Cámara EVIL Digital q7

un dia qualsevol de la meva VIDA! 7, juny de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo , afegir comentari

bandera_catalanaHola amiga diuen, diuen què “a perro flaco todo son pulgas” a mi se m’acumula la feina, el dijous un esmorzar de forquilla, a les 12.00 podòleg, perquè he canviat la visita per divendres a les 4:30, sinó tot ho tenia al mateix dia (m’han de rentar les orelles).

El meu amic va deixar-me un petit llibre de Buenos Aires (Argentina) per veure si jo en podia aconseguir 10 unitats per regalar-los. Vaig contactar amb el amo del llibre. Es creia que amb tenia al costat i els podria anar a buscar. No trobava el medi per enviar-los. Ara ja el te. Estic pendent de dir-me quants euros costaran?…

Mentre jo que soc un burxeta no se m’ocorre res mes que picar les frases i per Google buscar les fotos adients, en cavat fer-los imprimir i relligar-los, vaig fer-ne tres exemplars. En veure’ls es van enamorar de la feina meva feta. Els tres van ser distribuïts en els avis de la plaça. Costaven 7 € cada un. Com vaig quedar sense, no vaig conformar-me amb un petit joc, vaig anar-hi fen aficions 11€, tot conten capa a casa, la dona se’n va enamorar! sols per llegir-ho! Del argentí no n’he sabut res més, la comanda continua fer-me.

Tinc tanta feina que no em sento malalt. Ja he recuperat la confiança de la cama que em va trair. Ella es porta bé! soc jo qui la maltracta amb tan de pes. Sense pesàrem, diria que he perdut algun quilo, no sopo a penes.
Ara ja em posaré el pantaló d’estiu, un pam sota el genoll. He vist unes sandàlies sols obertes per el costat i un barret de roba, m’hi firaré. Com a nota curiosa la dona em posa el jersei a les espatles (diu que fa maco). Els avis de la plaça se han rigut de mi, mireu lo encara porta jersei? Els hi he contestat amb molta marxa. “Ni han que passegen el bastó o al gos” “jo passejo el jersei”, hi ha quelcom a dir…han rigut…

Saps que pensava, ho podria penjar a el bloc, “un dia qualsevol de la meva VIDA!” Ho faré, si ho faré obviant els noms.

Abraçades
Josep

11188463_10205947033709162_3540187118076241483_n

11144959_10205983613263628_8653075616030991346_n

l’illa dels arbres vençuts 9, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : joan pons, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_0356
Joan Pons
LA ILLA DELS ARBRES VENÇUTS
Botàvem la paret de pedra
i robàvem nispros.
Ens els menjàvem al sol
amb els ulls clucs
i las samarretes descordades.
Érem feliços i en sentíem eterns
com sargantanes torrant-se
damunt de les roques.

bandera_catalana

bandera_republicana
PERMET-ME
Permet-me la meva bandera
i jo et permetré la teva.
O, fem-ho a la manera inversa.
Crema la teva bandera
i jo cremaré la meva.

Aquest fou el meu llibre de Sant Jordi, el trovo deliciós a part que senzill, de maquetació, de contingut, amb la il·lusió posada, avui l’he acabat de llegir. Josep

quinze anys 9, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , afegir comentari

IMG_20160116_122639485_HDR

Quinze anys

Com cada dia… avui també

xiularà el tren de les sis.

Com cada dia avui també

la gent dirà bon dia quant em trobi,

jo alçaré la ma esquerra

per no gastar…

el filet de veu… que avui amb queda.

Tot s’afeixuga més de dia en dia

i el poder de la veu és limitat.

I saber que tot, avui,

ha estat el mateix que cada dia,

que he passejat i he fet la migdiada.

I que he aprés, potser, una mica de viure

i una mica, també de morir.

10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA   Josep Rof i Rof

IMG_1806

Riu amunt

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor el dits

cada nit.

Com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

com una veu sense ressò,

la nostra veu.

Com una nit sense ressò,

com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

la nostra nit.

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor als dits

cada nit.

IMG_1803

Sobreviure

No m’entendreixo

pas més del que autoritzen

els codis, no patiu.

Ara com ara la sang no es detura,

fa giragonses per les venes,

reconstrueix camins

i els destrueix;

m’empeny a sobreviure.

Tal dia farà un any.

Dons bé, tornem-hi.

Miquel Martí i Pol

IMG_1768

He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)

Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.

Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.

Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;

Per la família per cuidar-me, arropar-me.

Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.

http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf

Fundació Miquel Valls

Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge

UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:

UFMNA