Navegació

l’illa dels arbres vençuts 9, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : joan pons, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_0356
Joan Pons
LA ILLA DELS ARBRES VENÇUTS
Botàvem la paret de pedra
i robàvem nispros.
Ens els menjàvem al sol
amb els ulls clucs
i las samarretes descordades.
Érem feliços i en sentíem eterns
com sargantanes torrant-se
damunt de les roques.

bandera_catalana

bandera_republicana
PERMET-ME
Permet-me la meva bandera
i jo et permetré la teva.
O, fem-ho a la manera inversa.
Crema la teva bandera
i jo cremaré la meva.

Aquest fou el meu llibre de Sant Jordi, el trovo deliciós a part que senzill, de maquetació, de contingut, amb la il·lusió posada, avui l’he acabat de llegir. Josep

quinze anys 9, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , afegir comentari

IMG_20160116_122639485_HDR

Quinze anys

Com cada dia… avui també

xiularà el tren de les sis.

Com cada dia avui també

la gent dirà bon dia quant em trobi,

jo alçaré la ma esquerra

per no gastar…

el filet de veu… que avui amb queda.

Tot s’afeixuga més de dia en dia

i el poder de la veu és limitat.

I saber que tot, avui,

ha estat el mateix que cada dia,

que he passejat i he fet la migdiada.

I que he aprés, potser, una mica de viure

i una mica, també de morir.

10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA   Josep Rof i Rof

IMG_1806

Riu amunt

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor el dits

cada nit.

Com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

com una veu sense ressò,

la nostra veu.

Com una nit sense ressò,

com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

la nostra nit.

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor als dits

cada nit.

IMG_1803

Sobreviure

No m’entendreixo

pas més del que autoritzen

els codis, no patiu.

Ara com ara la sang no es detura,

fa giragonses per les venes,

reconstrueix camins

i els destrueix;

m’empeny a sobreviure.

Tal dia farà un any.

Dons bé, tornem-hi.

Miquel Martí i Pol

IMG_1768

He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)

Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.

Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.

Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;

Per la família per cuidar-me, arropar-me.

Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.

http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf

Fundació Miquel Valls

Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge

UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:

UFMNA

pedres als tancs 5, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo, poema , afegir comentari

fotos: Dolors Vilá

1422381_10207668399982243_9104670556945568537_n

PEDRES ALS TANCS
Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak

La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.

Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital…
un colom al cementiri.

Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?

Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.

Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.

Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.

SERGI CLEOPÉ

11144959_10205983613263628_8653075616030991346_n

11150697_10205947025788964_5254006166654008632_n

11188463_10205947033709162_3540187118076241483_n

topònims 23, abril de 2016

Publicat per Josep Rof en : la meva ELAi jo , afegir comentari

asTOPÒNIMS
Conserven la memòria de la terra,
les arrels en les formes de la llengua,
manifesten qui som perquè anomenen
la nostra geografia sense dubtes
en cada un dels detalls que la componen.
Són el nom dels turons i dels barrancs,
de les valls i els torrents, els ports, les cales,
de l’estància i el lloc i de la vinya,
els pous, les fonts, els camins i dreceres,
de la marina, el codolar, la tanca,
dels camps i dels illots, de les ciutats
i dels pobles. Són els noms amb què sabem
com l’home s’ha integrat en el paisatge,
la terra que l’acull i aquesta parla
que ha batejat tots els racons de l’illa
amb el pla català dels nostres avis.

&&&
PERE GOMILA. “Geografies del vent”.
JEAN SERRA,
Eivissa, maig 2015.
TOPÒNIMS Conserven la memòria de la terra, les arrels en les formes de la llengua, manifesten qui som perquè anomenen la nostra geografia sense dubtes en cada un dels detalls que la componen. Són el nom dels turons i dels barrancs, de les valls i els torrents, els ports, les cales, de l’estància i el lloc i de la vinya, els pous, les fonts, els camins i dreceres, de la marina, el codolar, la tanca, dels camps i dels illots, de les ciutats i dels pobles. Són els noms amb què sabem com l’home s’ha integrat en el paisatge, la terra que l’acull i aquesta parla que ha batejat tots els racons de l’illa amb el pla català dels nostres avis.

PERE GOMILA. “Geografies del vent”. JEAN SERRA, Eivissa, maig 2015.
Libro con flor

Sant Jordi 2016Geografies del vent” és el meu llibre

titol

 

que 3, abril de 2016

Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELA i jo , afegir comentari

VINYALA

Fa deu anys, fa deu segles
Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra
no s’ha mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que –sense versos- igual tornen
tardors i primaveres,
que en l’astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l’univers hi ha forats negres,
que les clares sines d’Afrodita brolla la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immesurables,
que els huracans castiguen els mes pobres,
que a l’opera fan els músics,
que a les ciutats s’apaguen, s’encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes,
estelades.
que els pobles les campanes repicant a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolar
silenci,
que els estius és la mar d’un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha jardins centaures ni a les ones
sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l’esporuguit antílop,
que el seller el mos fermenta,
que el trull reposa l’oli,
que les llavors germinen.
que plou i fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s’espitllen en indolents meandres,
que en l’ombria dels parc es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l’aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyen com estilets,
que els diccionaris son sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i morts alats,
que els tàbacs mortifiquen ases i molts domèstics,
que esclata el mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s’emparellà amb un signe,
que el cinema la sang és sols pintura (no pas Euskadi,
a Còrsega o a l’Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d’ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d’aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis,
grecs, ibèrics),
que llegien novel·les en idiomes propers, prou
accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis,
papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan
suggerent com la rosa damascena,
que el sol sortia per a tots –mentida!-,
que el gel brillava a les llambordes i els vidres entelats
de les finestres,
que les velles –com files de formigues- anaven a rosari,
que el vol ras dels vencills augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que els llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l’Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva fama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que van estiuejar –amb els pares- en balnearis blancs,
correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com
Tadzio),
que era la mort que molt m’immuta,
que el diví Wagner no m’immuta,
que era el diví Milton no m’immuta,
que el diví Goethe no m’immuta,
que sí que m’estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d’aquelles noies –tan tendres, tan rodons!-
olien a ambre i a cirera,
que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el
firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament,
potser, com sols, com núvols),
que, amb cert escepticisme, llegeixo las noticies dels
periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixin cossos marcits, fantasmes i
penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d’amor i de
luxúria,
que els somnis s’esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d’aroma perfumada,
que res no en surt res,
que la lluna és pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic.
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l’os humà que la fusta del roure,
que ahir l’ós bru campava al Pirineu,
que l’Os –química bàsica- és el símbol de l’osmi,
que l’Os –circumflex invertit- és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle és plaent, una
postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de
Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols un desert. l’últim
límit de l’home,
que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la
pena?
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
Gerard Vergés
Poesia completa 1982-2014

945684_10200832516525022_790543416_n

abril gotes mil 1, abril de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , afegir comentari

IMG_7612

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos

Ja som a 1 d’abril, el refranyer ens recorda “per l’abril gotes mil” ja ens plou, seguidet, un no parar, creixeran espàrrecs, l’afició ja en tenia ganes, doncs els pocs que es trobaven eren secs i espigats, a la Garriga conec un home gran, que en sol recol·lectar, duent-ne uns manats grossos, ell amb pocs en te prou, als sol repartir.
A l’abril els meus 73, tinc el cos fet un nyap, la meva pell es maca enseguida, qualsevol fregada ja tinc els vermells, convisc amb ells. El 30 de març, anava per el carrer de la Doma/Llerona, enlluernat per el sol de tarda, un rebaix mal adequat per la cadira, el meu braç esquerra va rosar amb pedres centenàries de la cantonada, tant que m’agraden les pedres, però aquestes sem varen endur la pell per sota el colze. Vaig pesar per en CAP on vaig ser atès, curat i embolicat amb una vena de compressió, em tapa tot el braç. Avui tinc hora a la tarda per una segona cura (espero que no em plogui). El colze o l’avant braç no és una macada, ans sinó una bona ferida.
Que hi podem fer si som grans, ens em fet grans, sense ni tant sols adonar-nos, ja som el pal del paller, estem nafrats. A mi l’ELA amb respecta bastant, és lenta i convisc amb ella des de fa uns quinze anys. Ella i jo som u. El refredat que vaig patir, amb va fer usar la maquina de Respirónics varies vegades el dia (insufla aire i el treu de cop) notant que la mucositat va pujant emplenat mocadors. Mai m’hagués pensat que arribaria a usar-la, potser no la necessitava i/o li tenia mania, fa anys que fa estada a casa nostre, ara ella i jo som amics. La maquina mai és va queixar de no usar-la. Acompanyo el meu petit relat, amb una poesia de Zoraida Burgos, també unes fotos. Josep

IMG_X0020 la cantonada del accidentIMG_X0019

san josep 19, març de 2016

Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELAi jo , afegir comentari

4442833743_ae7d69f3d9

ART POÈTICA
A R, M,.
que m’ha enviat un recull dels seus versos.

Si quan escrius, amic, ets tan il-lús
que penses que la firma i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera el teu vaixell per trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però –nou Abraham—cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.
P/176
Gerard Vergés

cuidados-de-los-crisantemos

La poesia m’acompanya sempre en situacions de VIDA! complexa. Vaig prendre prestat el llibre de la Biblioteca de Gerard Vergés Poesia completa 1982-2014. En arribar a casa, com sempre faig…obro el llibre, per on s’obre pico el poema i a les hores intento en el meu coneixement, entendre’l, a fe que aquest el trobo espès. És el que hi ha. Ara picaré l’altre pàgina a veure si m’és planer. Avui dia del pare i san Josep

Crisantemo (2)

<<Miles gloriosus>>
A la memòria del General

Éreu grassó i baixer i poc gentil
i amb un de sol posat a l’engonal;
però tan ben posat, mon General,
que l’espant repetíreu de l’any mil.

Partint d’un dogma aparentment subtil
(la unitat de destí en l’universal)
vau muntar un esperpèntic cadafal
i la guerra civil més incivil.

I encara algú us enyora: fantasmal
i envoltat de banderes i senil
i addicte a la corneta i al tabal.

Funest vau ser al meu poble. I cal
proclamar fort que fóreu home vil.
Vau ser el llamp i la pesta i la destral.
P/177
Gerard Vergés

crisantemo (1)

pensaments 25, febrer de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_1714 - còpia

PENSAMENTS O FRASES

<> Ei! Torneu-me el drap de la ironia, sense ell, soc mort en vida.

<> Feu-vos coixins ben flonjos…em núvols blancs de cel!

<> La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.

<> Aquest quadern és el gos fidel de la meva ànima, amb deixa buidar el pap a canvi de rés.

<> Una, dues, tres, quatre, cinc, sis… Al tendal s’escolen gotes… Em distreuen dels pensaments… (quasi són quinze els anys de convivència amb l’ELA)

<> Em vaig disfressar de problema de solució difícil.

<> Miratges al desert. Miratges de vida… Encara pedalejo amb bicicleta!

<> La senyora ELA una estimada “familiarment acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa quinze  anys!

<> Ves per on? Ara que cuasi  han passat quinze anys d’acceptació i convivència amb la malaltia, me adono que soc el principal actor de la meva vida.

<> Ara, que cuasi he complert els 73, els quinze d’ELA, acompanyat de 8 néts! “Estic en el millor del pitjor” i crec que és veritat.

<> Tot em molesta, tot m’espanta. No crec en fantasmes ni coses rares. Puc patir una ELA però no estic boig!

<> Amics meus, avui he perdut el dia… i la nit i el tot i el no-res…

<> Sigueu feliços. Empastifeu el mon de felicitat. En fa falta per tot arreu. Jo ho faig sempre axis, i a fe que em quedo a gust.IMG_1715

flors blanques en la boira 22, febrer de 2016

Publicat per Josep Rof en : amistat, fotos de jrrof, Joan Margarit, la meva ELA i jo , afegir comentari

IMG_1732

IMG_1731

Joan Margarit : Flors blanques en la boira
Aquest poema l’han interpretat: Xavier Ribalta
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
IMG_1719Fa dies que tinc el bloc aturat, avui quant he recuperat la contrasenya se me ocorregut penjar un poema d’en Joan Margarit “Flors blanques en la boira” en Joan el vaig veure l’altre dia a 8TV i amb va semblar genial, em sembla que ha tret un llibre de prosa/poema-da el buscaré un dia d’aquests, la poesia m’acompanya cada dia, en els dies rúfols o tirant fotos, diguem-ne que com l’ELA ella i jo som u. Faig el camí per assolir els quinze anys, convivint amb aquesta malaltia que s’anomena ELA (Esclerosis Lateral Amiotrófica) Res… em faig els propòsits de no parlar-ne, però no puc, sense adonar-ment ja ho tinc escrit. Que i farem! Abraçades Josep

JRA_BCN_ELA 4foto de JRA el dia de la Caminada per l’ELA, fou el dissabte 13

en fallen les esquerres 19, gener de 2016

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof , afegir comentari

IMG_5410

Converses entre elàtics, tot és real, sols he obviat els noms

Hola Maria a tu et fallen les esquerres, com a mi. Estem com el país, que no va ni em rodes.

La fisio t’anirà be, per poc que et faci és molt per un cos feble com el nostre. A mi un dia dimecres respiració i l’altre divendres estiraments a dalt la camil·la movible que porta ell, es diu Joan és jove i trempat.

Et distraurà anar a passejar al Condis i de pas compraràs faltes o excuses a el dia que plogui no surtis. Jo porto un paraigua a la motxilla em diuen on vas em el paraigua amb aquest sol? Niant que passejant gossos, jo passejo el paraigua, amb quedo tant panxó.

Ahir vaig fer cap a l’Asil on guarden els avis, doncs i tinc un amic, t’ho explico: a la plaça cada mati si fa bo xerrem una collada d’avis, tots natius garriguencs, mes grans que jo. En Pere era un d’aquests avis, de xarrada sobrera, a mi me aprecia, al saber que pateixo una ELA, es va obrir VS a mi, doncs la seva dona va morir fa anys d’ELA (em poc temps la va fondre) ell estava sol i en sorgir-li una malaltia de ossos, va ingressar a l’Asil.

Per les tardes a l’Esplai juguen el domino. El diumenge al Patronat s’esmorca i en cavat la partida, jo els acompanyo amb un cafè, el domino no l’he jugat mai.

Un dia varen treure fotos de cada u d’ells i d’altres, amb la fi de enganxar-les a la paret. En Pere se’n va assabentar. Ahir li vaig fer visita. Quant està al llit no vol rebre a ningú. Vaig ensopegar-lo a l’ascensor. Una premonició, una casualitat, ens saludarem, poqueta estona, doncs repartien els berenars, el temps just perquè amb parles de la foto. Jo la tenia fotografiada. Si la trobo te la portaré. La foto no se de quant era feta, (vaig estar a casa recollit per trencament de tíbia/peroné) si que la vaig fotografiar el 19/07/2015.

Avui l’he portat, ell no hi era, avia anat de metges. Només pensant amb la il·lusió que li farà, fa que jo em senti feliç. L’he entregada amb un marc llargarut amb “els quatre genets del domino”, de la partida del diumenge.

Així és la VIDA! en aquest cas repartir el regal embolcallat de somriures, per fer a la gent un xic més feliç.

Abraçades Josep

IMG_1040a la Plaça de la Sínia una dona passeja el paraigües