Navegació

tardor 4, novembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, Sergi Cleofé blog de poesia , afegir comentari

Tardor
L’estiu ha estat tan curt
que no ens ha donat temps
a prendre l’ombra del migdia.
Mos han mancat platges
i formigues expectants,
endevinadores innates,
lliurades a fer apostes
sobre on deixarem caure
l’últim brundellet de pa.
No hem pogut pescar prou encara
per resistir un altre hivern.
No ha vist tampoc la lluna
la nostra nuesa
tacada de mar.

***
Al fals polític

Alerta, fàsmid!
No toquis la paret seca,
ni l’era,
ni l’ombra dels ullastres.
Deixa fer la barraca,
esperpent!
Deixa fer la sitja
i el pou de torn!
No em toquis la història.
Insecte, no malempris la llengua,
maleeix-te a tu mateix, si vols.
Vil enderrossall humà, xusma,
abatzer de vorera, cavall de faves,
insípid personatge, espasme i òxid.
Torna’m la caseta i la barca,
torna’m l’aire, la fluixa i l’esca.
Què en saps tu de l’illa, ànima infecta,
ectoplasma, engendre atípic?!
Ves-te’n, torna al desert
de la teva ignorància.
Fuig a les profunditats, bavós,
a l’abisme dels peròs i no-sé-quès,
torna a la fosca, fantasma,
i queda’t allà amb els teus falsos èxits,
enrunat entre mentides, peltret i llosques,
sepultat per les cendres de l’engany.
Que et cremi el magma del descrèdit.
Que t’enfonsi la rissaga.

***

L’acròbata

Que perquè m’agrada tant
jugar-me la vida
i saltar sense xarxa?
I voltros m’ho demanau?
Voltros, qui m’heu fet creure
que era orfe?
Voltros, qui sabeu que som fill
d’un pallasso violador
i de la dona barbuda?

Dies rúfols tardorencs on no convida passejar, aprofito per llegir poesia

i de pas donar al blog VIDA! (aturat des fa temps) Josep

Hable en cristiano, niño. 13, març de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Joan Margarit, la meva ELAi jo , afegir comentari

A través del dolor

Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia
dient-me fort i sec: Hable en cristiano, niño.
Fins els meus quaranta anys, la policia
va fer interrogatoris amb tortures.
Només en castellà.
Però a través de tantes humiliacions
he pogut estimar el Ramón, el Lluís,
i les pitjors paraules, les que m’han fet més mal,
les he sentides amb la meva llengua.

Abans que les paraules va arribar una altre cosa.
Suau i indestructible.
Tan lúcida com res no seria mai.
Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància.
A vegades la sento barrejada amb la música,
com deu o quinze notes que de sobte em commouen,
però no sé per què ni des de quan.
Com si fos una tomba sense nom
a la qual per amor sempre he dut roses.
***
Coneguda crueltat
(17 d’agost de 2017)

La mateix ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són una dins les altres
com unes invisibles nines russes.

La ciutat que jo m’estimo encenia pocs llums
en les nits pobres d’un país infame.
Aquesta va ocultar-la una altra de més lliure.
Van tornar a mi, com roses
salvades de qui sap quines escombraries,
residus menyspreats de veritat.

Ara ja és una altre Barcelona:
la que més llums ha encès,
la de la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les cases i els carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l’estimaria.

Joan Margarit
Un hivern fascinant
***

Una tarda trenquin-la, a casa, davant el portàtil, teclejant els dos poemes i escoltant música de piano amb Gabriela Montero. Quin plaer, quin rama-lasso de Pau.
A demés el post amb les fotos del Roure centenari, despullat de rigorós hivern.
La poesia m’agrada, m’entreté, adornada amb les meves fotos, que més voleu!!!, son tasques que no costen i si d’un enorme acompanyament en la llarga tarda a casa. Josep

Els cicles de la Vida! 8, febrer de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Els cicles de la VIDA!
Falta poc per Sant Valentí, avui dijous gras, el dia de la truita, la botifarra d’ou i la coca de llardons. Encara ho recordo de petit, quant ho celebrant al col·legit.
Ens ha acompanyat en Jordi. Tots tres, per unanimitat, ens hem posat d’acord vi negre i capipota. Entre xerrera i xarrera ens u anàvem degustant, aviat el plat ha estat net, no massa gros, tots n’haguéssim menjat mes, però suficient per un esmorzar.
Mentre érem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut a la cadira de rodes de costat a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. La capipota era tallada petita, molt sucosa, sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Mentre serem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut de costat a la cadira de rodes a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. Sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Cal dir que tota la setmana ho anem celebrant amb un vermut a Ca la Tania. D’ara endavant celebrarem Sant Josep. Són el cicles de la VIDA! Mentre tinguem forces, de ganes no ens en faltaran pas.
Llàstima, no haver fet fotos als tres plats de capipota, on cantaven els àngels. Vull acompanyar aquest post amb fotos neutres. Josep

Estic agraït a la meva longeva ELA que després de quasi disset anys del diagnòstic encara em permeti gaudir la VIDA!
d’aquests petits plaers. Josep

 

Instant 31, desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, Núria de Calella , afegir comentari

Instant
Llisa
m’acaricia la barbeta
la pedra rosa
duta per l’onatge
de mar endins.

Aigua d’avui transparent
veig a través teu
un aparador de tresors.
Minerals orgànics
formes fàliques
cors petrificats
i muntanyes sagrades
que podré guardar en una butxaca.

Recullo un grapat d’aigua
amb la mà
i s’esmicolen quatre gotes
esfèriques.
Planetes de cristall
perfectes
lentes
reboten
damunt el mirall
que és la mar
en aquest precís instant
tot dient
Ara Ara Ara Ara.

Publicat fa 8th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: natura Poema

Disfressa

Amb les lletres d’aquesta paraula
certes idees inexplicables
es guarden dins els cetres
de reis decapitats.

És cert que les línies traçades
no són rectes sinó pintades
amb ceretes de color pastel.

S’han acabat els etcèteres
només queden certeses
d’antigues receptes i nous estels.

Tu sabries trobar
quantes vegades
he escrit desordenada
la paraula amagada d’aquest poema.

Quan ho facis veuràs
que ja te l’he dit
i que no hi ha res més
que es pugui esbrinar.

Sense incògnites estic despullada,
sóc transparent
i se’m veuen les algues.

I tu, no vols treure’t la màscara
i explicar-me el teu?

Publicat fa 10th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: Poema

 

guepard 16, desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , afegir comentari

GUEPARD

De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.

LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE

Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.

És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.

APUNT: Avui és dissabte, el nostra poble La Garriga hi ha mercat, és un mercat petit per un poble , suficient, la gent va prest a comprar, d’altres però hi van a ultima hora, solen donar la verdura o fruita madura rebaixada. Quin tràfec, quants de carretons, un tumult enraonat els carros agafats de la ma i els monedes amagats. Xerren, xerren i xerren. Com si fes anys que s’haguessin vist. He recollit el Periódico. Tot passejant per la vorera del sol, acostant-me al Supermercat Dia per comprar iogurts, naturals no ni havien. Els de sabors a punt de caducar. Res he sortit sense comprar.
Buscant sempre el sol, l’aire tallava. Soc a les portes del Mercadona. Vaig cap el lineal del cereals, n’escullo tres, cap el iogurts un pac, flams un pac , una barra de pa . I amb toquen l’espatlla, era l’Assumpció de l’Antonio, que feu…be i vosaltres també, i el fills el noi a Califòrnia, la noia treballa a Vic, ja s’estan preparant un pis amb el noi . Res, quedaré sola. No t’encaparris a Vic vint-i-cinc minuts. Si ja ho se. És llei de VIDA!. El seu home l’Antonio amb menys de dos anys l’ELA el va fondre. Mireu que era fort el seu treball era paleta. Ho tenien tot adaptat, un dia vaig entrar per conèixer, ja intercanviàvem e-mails, jo no podia entrar.
M’he acomiadat d’ella, tot pensat amb el seu home. M’he dit en els meus interiors ¡Quina sort que tens Josep! Doncs si, malgrat tot soc un afortunat. L’ELA i jo som u, som un pac, som com els caragols, son lents però fan camí, amb la casa al damunt. La meva ELA sempre la porto al damunt, fixeu-vos que si som estimats, que inclòs dormim junts. Que la sort em segueixi acompanyant, junts fem el camí cap els disset anys, del diagnòstic.
Estic a casa, havent dinat tard, ja no mereix fer un passeig. Llegeixo poesia. Soc una mica investigador, no para d’escrutar a vera que trobo dels autors joves, a fe que o aconsegueixo. En Jordi Valls i Pozo l’he conegut avui. Josep

el poder de la veu és limitat 1, juliol de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , afegir comentari

Miquel Martí i Pol
Puc no dir res.
D’ara endavant puc no dir res i fer
com si hagués oblidat tot el que he vist.

Hi ha raons poderoses
per suposar que a còpia versos
no girarem el món.

Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.

Mireu-los bé, els qui parlen;
tenen l’aire sorrut i una bandera vella
per estendard no compartit.
Cada dia envelleixen
i la veu se’ls fa dura i desolada.

Jo puc, d’ara endavant, no dir res més,
i encara sóc a temps d’obrir un comerç
i oblidar el que he sofert per mi i pels altres.
El poble creixerà amb el meu esforç
i tal vegada em somriuran les noies,
per bé que ho veig difícil.

Només si algú em demana
que s’ha fet d’aquell temps,
hauré de girar el cap i maleir el silenci.

Apunt:

La poesia m’acompanya, la poesia amb distreu, la poesia m’entra directe el cor i embalsama el pensaments .

 Demano disculpes en Pol, doncs he lleugerament modificat les seves frases del poema i me l’he fet meu. 

“Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.”
“Cada dia envellim i la veu
se’ns fa dura i desolada.”

 

Doncs i gual que en Pol, que patia EM la seva veu era dura i desolada, dic igual doncs:

ara soc jo el que pateixo una ELA i la meva veu és fa dura i desolada. Josep

poemes núria albó 19, abril de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, núria albó , afegir comentari

 

Núria Albó i Corrons (la Garriga, 2 de juliol de 1930) és una escriptora i política catalana.

El 2010, en el marc de l’Any Núria Albó que l’Ajuntament de La Garriga va decidir celebrar amb motiu del seu vuitantè aniversari, es va assignar a la Biblioteca de La Garriga el nom de “Biblioteca Núria Albó de la Garriga”
Núria Albó poemes infantils–fotos del Passeig garriguenc per jrrof

L’arbre i la primavera

La primavera és aquí
ho han xisclat les orenetes.
La primavera ha arribat
tots els arbres han brotat.

Ha bategat altre cop
el cor profund de la terra.
Torna a pujar tronc amunt
nova saba i nova llum

 LA PRIMAVERA

Aquest matí, d’amagat,
ha arribat la primavera.
La duia penjada al bec,
tot xisclant, una oreneta
L’oreneta ha alçat el vol
i amb un cop d’ala lleugera
ha segat un raig de sol
i ha florit tota la terra.

Lluna

Lluna nova, peix al cove,
quart creixent, gep a ponent.
Lluna plena el mar remena,
quart minvant, gep a llevant.

Quatre cares té la lluna,
dues com grill de llimona
una que ningú no ha vist
i una de cara rodona.

On és el vent?

On és el vent, que el sento i no el veig?
Xiula dalt dels arbres, xiula pels carrers,
em xiula a l’orella cançons i secrets.
Em fa pessigolles, m’estira els cabells
però quan em giro el sento i no el veig.

La família

Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.

El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes d’avi i àvia.

Els cosins per cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, qué llarga és la família!
Ai, que n’és, de complicada!

El peix

Tens la cua
virolada,
tens escates
molt lluents.
Tot nedant
obres la boca,
però sense dir mai res.

L’alzina i el roure

L’alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.

L’estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja
ja no són iguals.

Les fulles del roure
se’n van a l’hivern.
L’alzina les guarda
per no tenir fred.


Aigua matinera, rosada de prat
Dius bon dia a l’herba, dius bona hora als camps.
Aigua riallera de dintre els bassals
Quan el sol et crida, hi vas amb un salt.
(Núria Albó)

primavera 2017 20, març de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
Miquel Martí i Pol

FELIÇ PRIMAVERA PER TOTHOM Josep

A- B- 7, març de 2017

Publicat per Josep Rof en : enric casasses, fotos jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

CANT A 2 VEUS ACORDADES

O sigui:

més lírica

i menys

mentida.

Camacho Grau

 

A – L’estimar simple

cava molt fondo.

B – L’estimar simple

val un imperi

A – i és un imperi que no cau,

B – deu ser l’únic.

A – Ens hem estat passant aquesta torxa

des de sempre

B – davant del seu nas

A – als llurs nassos

B – i malgrat tanta d’agitació i de sang vessada

no han pogut

A – ni podran

B – fer-hi res

A – per-

B – què

A – la sort ens tria, ens

B – autotriem nosaltres,

A – som els humans

B – -n’hi som a tots els barris-.

A – L’estimar simple

deixa el cap molt clar.

B – L’estimar simple

és la intel·ligència,

A – una intel·ligència que es fa respectar,

B – deu ser l’única.

A – En aquest joc fosforescent

B – qui hi vol fer trampa

A – queda entrampat…

B – no hi pot ni entrar.

IDIL·LI VIST DES DEL TREN
la infecció estime venir per lo cel, e quant més hi
seríem prop tant seríem més disposts a la infecció o
danys dels influxos celestials
Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència

–Al món no hi pots arribar
no hi podràs arribar mai
que la frontera del món
és una serp de quitrà
solcada per camions
carregats de sopa en pols
o de gomes d’esborrar
i si la vols travessar
per molt que t’hi miris molt
acabaràs esclafat
formigatxo al mig del pas.

I l’altre li respon: –No.
Tu sí que tens el cap tou.
El món és d’aquest costat.
Hi tenim música i tot.
I no hi parem de xalar.
Si vols vine-hi que voràs
que voraç i bo que sóc.
Tastaràs el bo i millor
i pel bo i millor seràs
tastat tu estimat minyó.
O minyona, tant li fo.

ENRIC CASASSES

LES MEVES DUES PASSIONS 

la fotografia i  la poesia!

Josep

mama por 3, febrer de 2017

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Ja som tres de febrer, un gener fred i llarg ha quedat enrere, el diumenge 5 puntualment tornarà la mitja (L’Associació Esportiva La Mitja organitza la 31a. edició de la Mitja Marató Internacional de Granollers, Les Franqueses i la Garriga). Lluny queden les primeres mitjes, quant el consogre duia la neta de dos anys a les espatlles, la veiem a peu de carretera al indret de casa nostre “Can Rof Nou”, la casa ja no hi és, el consogra tampoc, la neta a punt de fer-ne divuit. De tot fa un munt d’anys, i malgrat tot la VIDA! continua. Ara però ja fa anys que estem em temps de descompte, aviat en faré setanta-quatre. Som el pal del paller.

Posats a comptar, no vull perdre de vista el diagnòstic de la meva ELA (Esclerosis Lateral Amiotrófica), el maig d’enguany farà setze anys. Acabo de passar un simple refredat. Just com un suflé va pujar/va baixar, tot un dia i nit molta mucositat líquida, i després millorant. A un elátic com soc jo, la mucositat espanta, quant la respiració s’altera, volent tossir per arrencar i no poder, son moments dolorosos, angoixants, on es pateix molt. Ara de tant en tant, m’endollo a la màquina de la respiració (Respironics) insuflant aire els pulmons i retirant-lo tossint, a fi de que les fleumes pugin o es moguin, per mocar-te després. Va bé fer-ho, encara que sigui cansat, notes enseguida una millora a la respiració i en part fora el pitus o ranera.

Avui el fisioterapeuta no ha vingut, m’he passat el mati esperant-lo. No he pogut fer un passeig, a mig matí feia sol i poc aire. Després de dinar no convidava pas, doncs s’ha aixecat un aire a ratxes de petits bufaruts i el sol amagat.

He revisat el diari, el món fa por. M’entristeixen el polítics, la abús de poder,  la corrupció, les declaracions desafortunades “pixant fora del tinter” els rifis/rafes dels tertulians, quasi sempre “rissant el risso”, els que ho passant malament cada vegada son més, famílies senceres, l’impost abusiu de successions, la desigualtat entre  autonomies, creant paradisos fiscals dintre el propi país. Si tens perquè tens, al deixar-ho amb herència i no poder pagar per heretar, per un treball precari, que no deixa arribar a final de més i molt menys estalviar. Se t’ho queden tot. Si tens la sort de tenir estalviat hi ho tens al banc, acabarem pagant custodia per guardar-losEns em venut l’enteniment o ens em tornat boixos. No se, No se però pinta mal la cosa. Com deia aquella “Mama por” Josep