Navegació

atzavara 10, gener de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, Jordi Cervera, la meva ELA i jo , comentaris tancats

Poemes de JORDI CERVERA
ATZAVARA
Fugida
Pretens fugir i el cor es desarruga,
s’estira, lent,
pels marges oberts
i espavila el moll de l’os.
L’horitzó sembla lluny,
però la pluja el difumina.
Els malts llamps són rellotges d’arena
que degoten sense fatiga
les hores exactes dels anys perduts.
Caminar ara és anar enrere i,
al capdavall, tot està perdut aquí,
una terra sense secrets, grisa plom,
que pesa a l’entranya
com un calendari de marbre,
d’aquell marbre dens
amb què es van fer les vides de tothom.
&&&
Perdre
Que hi ha del sanglot que m’ofega,
ploricall petit, secret, inconfessable,
sospir abúlic que em roba la sang,
ganivet esmús que no cisella,
que només m’estripa la carn
en un devastador regalim inacabable,
turment de paraules, cilici de silencis,
vaticini de negror devastadora.
On s’embosquen les esperances
i com és que m’han regalat ara
aquesta roentor malvolent,
sentiment salvatge que s’escalona,
que fuig i torna, amunt i avall
pels paratges estellats i infinits
de l’amor tremolós que et professo.
Voldria saber la raó última
de la negació sistemàtica de tot
que em fueteja la història,
que algú m’expliqués a poc a poc,
o molt de passada, si cal, els motius
de l’esmena constant que em castiga,
la causa de tanta misèria,
els arguments feixucs de la por,
de l’angunia devota que no m’abandona,
que un catedràtic en dissorts
em fes alumne d’una classe magistral,
d’un curs on aprendre la veritat absoluta
que s’amaga darrera el fet
en aparença trivial i volander
d’anar perdent a bocins cruels
el triomf de la vida plaent,
el miracle màgic de tindre’t.
&&&

Dents i avellanes
Ara podeu trencar avellanes amb les dents,
els dentistes fan jornada intensiva
i el pa ja costa sempre més d’una coca.
Els ulls de la cara no són el que eren,
miops i cansats no valen gaire cosa
i les bones collites i els adobs naturals
minvem el risc de trobar-ne de fallades.
Ara sí, sense por,
trenqueu avellanes amb les dents.
&&&

rosa 14, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, Joana Raspall, la meva ELA i jo , comentaris tancats

LA ROSA
Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir.

Joana Raspall
Concert de poesia

la rosa llisa

Quin vegetal engendrarem!

Si l’amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d’un goig esbojarrat.

 

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

 

El pètal que un dia fou fang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

 

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d’espina.

Aquesta és la rosa de l’ara.

Víctor Obiols

víctor obiols 6, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, victor obiols , comentaris tancats


Víctor Obiols

Dret al miracle

Premi Carles Riba 2015

 

Coses que es diuen

 

–Deies de venir a viure amb mi

i vas venir a morir amb mi.

No era aquest el pacte.

Els anys s’han escolat com una piula verda.

Els fills són pares.

Els àcids s’han fet bàsics,

i ni amb crosses sabem fer reals

eternitats d’aquelles que somniàvem.

Així, vols que et digui una cosa?

Ara són només paraules poc gràcils,

xerrameca poètica de la pitjor espècie

la que som capaços de conferir.

I encara, segons com. sort de les crosses,

trist suport material a un mal de l’esperit

que ha castigat l’excés de trampa.

Vida

 

De sobte dius: “Si era això!

Ja no me’n recordava!

Tant escandir, comptar amb els dits,

amb les neurones, mirar agenda

tot el dia! Si era això!

Sentir que puja del no-res

un tot a preu desfet

en mil corpuscles celestials.

Benésser en el cos

sobrevolat per un esperit que res no jutja.

Era això l’úter potser, i el primer tel.

Després és un vaivé:

qui sap si mai fixa al dibuix.

I penses en un quadre

que ja no admet cap més retoc”

Voler nou, saber vell

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

Amb la llei de pell arribem a l’entranya,

retrunyir de muntanya.

Dringa cascavell! Que això és saber vell!

Perd cap i per cor, i s’afanya.

Morim per ell.

 

Aferrussat, va i reneix cada dia,

com boja asimetria.

–És voler nou–.

I reviu a les nits.

Oh la melòdica biologia!

És clova d’infinits.

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

És saber vell.

És voler nou.

Vivim per ell.

 

Tot fa sentits.

la super lluna 15, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de l'ARA, la meva ELAi jo , comentaris tancats

foto-feta-barcelona-des-montjuic_1687641319_35297290_766x565

la super lluna a Monjuic

SÓC ESSÈNCIA DE LA LLUNA

Sóc essència de la lluna
sóc sorra i aigua,
fruit dels somnis i dels reflexos de la llum sota el fang de la terra
sóc fill de la vida i dels somnis escrits en un pentagrama,
esculpit a quatre mans
modelat amb rialles i llàgrimes de foc
cisellat amb palla d’arròs i poemes d’amor
sóc un full en blanc ple d’estrofes inacabades
sonant als penya-segats de les meues entranyes.

WILFREDO BAIXAULI I BOU.- 11/11/2016
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

lluna-1

la super lluna penjada d’un fil

millors-imatges-superlluna-tambe-grecia_1687641322_35297530_766x565

 la super lluna a Grecia

nova-york_1687641325_35297770_766x565

la super lluna a Nova-York

Llum De Lluna Plena

Llum que guia
Llum que cuida
dels fills més enllà
de la mateixa vida.

Llum de llums
llum de lluna plena
llum de mare meua
mare que brilles a tot arreu
a tot el món
sempre estimada
sempre mare
sempre llum de lluna plena.

Llum que es reflecteix en el llac de llàgrimes
que és la nostra vida
i que fan del teu ésser il·luminat
aquesta llum de la lluna que fa brillar
nostre cor
aquest cor que et dóna les gràcies
per donar-me la vida.
WILFREDO BAIXAULI BOU
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics

vella-lleida_1687641318_35297210_766x565

la super lluna a la Seu Vella Lleida

far-vilanova-geltru_1687641313_35296810_766x565

la super lluna far-Vilanova-Geltru

oviedo_1687641323_35297610_766x565

la super lluna a les espanyes

CH501. VALPARAÍSO (CHILE), 27/09/2015.- Fotografía de un eclipse total luna durante el fenómeno natural de la Superluna hoy, domingo 27 de septiembre de 2015, desde la ciudad de Valparaíso (Chile). EFE/Andres Piña/Aton Chile

la super lluna a VALPARAÍSO (CHILE)

california-eeuu_1687641315_35296970_766x565

la super lluna California EEUU

barcelona_1687641326_35297850_766x565

la super lluna a Barcelona  fotos de l’ARA 

espais garriguencs 2, novembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

espais garriguencs

dscf3079

dscf3080

dscf3081

dscf3082

dscf3083

dscf3084

dscf3085

dscf3087

dscf3088

dscf3089

dscf3090

dscf3091

dscf3092

dscf3095

dscf3094

xàfecs 6, octubre de 2016

Publicat per Josep Rof en : Josep M. Espinàs, la meva ELA i jo , comentaris tancats

((relats de Josep M. Espinàs))

Xàfec
Serà un xàfec. Ho anuncien les gotes grosses, que semblen que cauen lentament i es queden a terra perfectament rodones, separades, com els cercles d’un estampat. Quan jo era un nen i passava l’estiu a casa de l’avi, a Argentona, un veí em deia:<> Xàfecs d’estiu, sobtats, curts, a vegades encara amb la llum del sol en l’aire, perquè una mica més enllà el cel era clar.
Un xàfec de tardor, ara. També les inicials gotes grosses i rodones. I uns instants de temps quiet, en suspensió. I de cop els primers xafes! del xàfec, i de seguida la multiplicació accelerada d’impactes, el soroll ja continu, més que compacte, més intens, i el dia enfosqueix, tot l’aire s’ha fet aigua. Plou sense parar, el xàfec ja s’ha mort i ha nascut l’aiguat, un mur sense escletxes, persistent, aclaparador. L’artesania del xàfec era un rampell de geni, la improvisació del gest. Ara és la inflexibilitat de l’aiguat, la massiva producció industrial. Amb l’excedent indesitjable, la inundació. L’aiguat que haurà destruït la delicadesa de la mica de pluja discreta que vindrà després.

Cantar, només
Sempre és bonic sentir algú que canta sense pretensions. Qui canta sense pretensions sempre està fent, al mateix temps, una altre cosa. Estén la roba, para una taula, arxiva papers, es dutxa, camina. Canta sense la clara consciència de cantar. Amb el mateix punt d’inconsciència amb el què respira. Aquesta saludable inconsciència de la vida.
Només es canta sense pretensions quan no es té l’obligació de cantar. No és pas la veritat, que si existeix deu ser una exigència terrible, allò que ens farà lliures. És la falta de pretensions.
M’agrada escoltar aquesta dona que canta, i com no sap que canta, ni per què canta, ara. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Aquestes cançons

M’agrada escoltar algunes cançons que recullen un fet molt concret de l’experiència humana. <<Quand  j’entends siffer le traint…quand j’entends siffer le traint…J’entendrai siffer ce tarin toute ma vie.>> << Quan escolto el xiulet del tren … quan escolto el xiulet-estressat … escolto aquest xiulet tota la meva vida. >>Cançons fetes amb d’intel·ligència de la senzillesa, perquè els seus autors sabien que el cor funciona amb petits batecs, i les emocions que perduren no són mai les taquicàrdies. Paraules que es poden escoltar com si no passes res: << Quan jo sento xiular el tren…>> I quan ja les em escoltat tranquil·lament, aquestes paraules, la frase d’un joc de mans:  <<Sentiré  xiular aquest tren tota la vida. >> No hi havia res, a les mans del poeta, i de sobte apareix un mocador.

Un mocador de l’adéu, el mocador de les llàgrimes, quan el tren s’allunya.

No cal haver viscut personalment un adéu d’estació, no cal haver sentit el xiulet com un estrip interior. Una cançó capaç de crear un escenari admet que hi entri tothom. Ahir vaig sentir el xiulet del tren quan era jo qui me n’anava, i a l’estació no em deia adéu ningú. És el xiulet que avisa el viatger del temps.

Josep M. Espinàs
lettera_32_rosa_2051007_img_0966_iso

Avui sis d’octubre fa un dia rúfol, gris, amenaçador, de pluja o turmenta. Cap el mig dia ha caigut, gotes grosses, rodones, trons un cel amenaçador. Ha durat poc la pluja. Malgrat l’amenaça de caure molta pluja. Ha sigut minsa la turmenta. En un no res, en un plis…plas… ha desaparegut. Continua el cel gris.
Jo no m’he atrevit a sortir a fer una passejada. M’he entretingut a llegir el llibre de préstec de la biblioteca. Temps afegit de Josep M. Espinàs, és molt amè, son relats curts, els quals és llegeixen molt be. M’he atrevit a picar tres, els qual ara penjo al bloc. Gracies Espinàs per regalar-me el plaer de llegir-te. Soc fidel seguidor teu a diari, llegeixo la teva columna a el Periódico. Sàvies paraules les teves, d’una cosa simple en treus un relat. Ple de tendresa a la VIDA! viscuda, que és molta per tu, els teus noranta anys! et mentens a peu de canyó, tu i la teva vella Olivetti Lettera. Josep Rof Rof

lettera_25_6184519_img_0968_iso

PETIT OBSERVATORI

  1. josep-maria-espinas-1362484208178M. ESPINÀS

Periodista i escriptor

El soroll, el silenci i el temps

DIJOUS, 6 D’OCTUBRE DEL 2016

La paraula soroll ha tingut poca sort. Els diccionaris la maltracten molt. Qualifiquen els sorolls d’impulsions irregulars i confuses, però no sempre és així. Parlen del «soroll de la pluja», però sovint la pluja no fa soroll, sinó que és una remor entre les fulles dels arbres. Sorollem sembla una paraula molt dura per aplicar-la al so de les onades quan arriben a la platja com si no fossin una tranquil·la respiració del mar. També em sembla excessiu qualificar de soroll el sibilant brunzit d’una abella. O l’aire que entra per una escletxa de la finestra.

Però abandono l’intent, potser temerari, de voler matissar què és un soroll, un brogit, una remor, per reconèixer que el que queda més clar és el silenci. El silenci, adversari del soroll, ha tingut sempre una gran acceptació en l’àmbit literari. El silenci apareix en moltes creacions poètiques. I en la vida quotidiana encara té més presència. Curiosament, el silenci, que és la negació del so, pot tenir una expressivitat molt superior a la paraula. El millor i més intens petó es fa en silenci.

El silenci és una eina molt expressiva. L’hem sentit quan cau la neu, i amb aquell tímid xiuxiueig benèfic que baixa sobre els camps. Es pot dir que el silenci parla, però mai a crits. El silenci pot ser càlid, i el soroll sovint no ho és. Pe-rò els humans necessitem els sorolls per sentir-nos vius, acompanyats. Només els anacoretes, que han escollit la solitud en un racó amagat d’una muntanya per viure amb l’esperança d’un altre món, poden sobreviure envoltats de silenci.

A mi m’agrada escoltar de tant en tant una cançó i fins i tot cantar-la. Per a mi, només. Com un aliment. M’atreviria a dir que cantussejar -quina paraula més modesta, cantussejar– una cançó no és per a mi altra cosa que donar a la respiració una companyia amable. Un gran i dramàtic cantant francès deia: «Jo canto perquè passi el temps…». Jo diria que quan canto és per fer-lo present, el temps. I les melodies m’acompanyen.

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

ELA bulbar 22, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , comentaris tancats

IMG_5411

Ja he sortit de l’ingrés del (13 al 21 setembre) a Urgències i després a la Unitat d’ELA a Bellvitge, per no respirar be ple de mucositat. Us vull dir que m’he sentit molt ben acollit i tractat, per tot l’equip mèdic e inclòs el personal. Una vegada estabilitzat el cos i ja quasi sense tos, amb sento bé. Agraiexo a tot l’equip de la Unitad d’ELA.
Arribat aquesta altura de la meva ELA (15 anys), haig de dir, que m’ha evolucionat cap a la zona BULBAR, petites menges passant al pulmó, no diguem de les grosses escanyussades, últimament bastant seguides, ha fet prendre una determinació: es-pesants per tots els líquids, una pasta homogènia per les verdures, arròs i d’altres i/o carns triturades sempre, la menga amb cullera petita i poc a poc, sense distracció. L’avança i jo amb ella.

Res us ho volia dir. Josep
IMG_5410

Ya he salido del ingreso del (13 al 21 de septiembre) en Urgencias y luego a la Unidad de ELA en Bellvitge, al no respirar bien lleno de mucosidad. Os quiero decir que me he sentido muy bien acogido y tratado, por todo el equipo médico e incluso el personal. Una vez estabilizado el cuerpo y ya casi sin tos, con siento bien. Agradecimientos a todo el equipo de la Unidad de ELA.
Llegado esta altura de mi ELA (15 años), tengo que decir, que me ha evolucionado hacia la zona bulbar, pequeñas comes pasando el pulmón, no digamos de los gordos atoramientos, últimamente bastante seguidas, ha hecho tomar una determinación: espesante para todos los líquidos, una pasta homogénea para las verduras, arroz y otros y / o carnes, pescado triturados siempre, para comer siempre con cuchara pequeña y poco a poco, sin distracción. El avanza y yo con ella.

Nada se lo quería decir. Josep

Entre la VIDA! i la mort un mer pessic 14, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats

dscf1052-copia

Coses de la VIDA!
La nit del 12 al 13 i del 13 al 14 de setembre han set d’insomni, vull deixar-ne constància, la mucositat m’ha fet la punyeta, m’ha ofegat, m’ha esgotat. El pulmó s’ha tragat una part, solts dormint 15 minuts, totalment aixecat, quasi seient al llit. M’ha costat a prop de 70minuts recobrar la respiració. M’he passejat amb la cadira per tot la casa, tronava, plovia, jo patint sense respiració. Ara tinc un rau… rau, musiquetes a les vies respiratòries, son i por, molta por. Ple d’indefensió, al sentir-te vulnerat a fi del que et pugui passar. Quan penso aquests amb l’Antonio de l’Assumpció va morir ofegat una nit, en un tres i no res, ja fa 4 anys que ens va deixar. “Entre la VIDA! i la mort un mer pessic” va dir-nos el poeta Miquel Martí i Pol.

Son a prop de les 4, segueixo tossint i les musiquetes, segueix tronat però lluny. Temo tornar el llit a pesar de la son. La ELA, la meva ELA segueix fent estralls i jo no m’adapto amb ella, menys quant la cosa es la respiració, buf.

Aquest matí (dimarts i 13) he vist el Dr. Garcia, m’ha trobat net de respiració i saturació (oxigen amb sang) una antibiòtics i que el mantingui informat.

La VIDA! continua, sense cap mena d’esperança…fins a la mort “aquet mal necessari” si sol arribar VIU!, jo penso fer-ho.

Bona matinada
Josep

dscf1234

nits llargues 7, setembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats

DSCF2128Hi ha nits que son llargues? Jo crec que si, no saps el perquè però no agafes el son, si és que el son s’ha d’agafar, una primera dormida i tot seguit la desvetlla, els petits mosquits quasi invisibles, no en veus mai cap, però si que sents el dolor de la seva picada. Això ajuntat amb la mucositat acumulada, que te ofega, fins que no aconsegueixes bellugar-la i arrencar-la. Després de molt estossegar ho aconsegueixes el part, la treus amb moltes mocades, acabes cansat, molt cansat. No hi ha manera de posar-te la mascareta BIPAP, carraspera el coll, la fleuma que et puja,  aquesta si te l’has de empassar.

Prens la decisió d’aixecar-te varies vegades i al final ho fas. Els petits e invisibles mosquits et segueixen picat. Rasca que rasca. Aguanta que aguanta. Davant l’ordinador quant son les 04:20, el ventilador bufa que bufa.

Deixo constància del fets de VIDA!, d’entre molts, que comporta conviure amb una ELA de quinze anys, les fleumes i la mucositat t’envaeix, no et deixa respirar be, per la mala ventilació pulmonar causa l’aturament de les mucoses.

Penso amb l’amic de la pujada dels nostres en les piscines, llargues hores compartides en els entrenús i competicions, en Jordi ahir ens va deixar, després d’una llarga estada a la UCI. A pesar de…soc un afortunat,  he patit, al hora que he gaudit la VIDA! d’aquestos  quinze anys  de maneta amb la meva ELA.

La Garriga a 07/09/2016

Josep

DSCF2015 DSCF2020 DSCF2025

estrena d’una NOVA càmera 26, juny de 2016

Publicat per Josep Rof en : Fujifilm, la meva ELAi jo , comentaris tancats

Avui anirem a votar per segona vegada, jo no he canviat mai el vot, dit això vull explicar-vos la meva afició per la fotografia, de molts sabuda, malgrat tot, sempre fotografio les mateixes coses, Llanars o la Garriga.
-El meu historial sobre quines càmeres usar de l’era digital, vaig començar amb una Cànon EOS400D, amb els temps vaig aconseguir-ne un altre comprant peces soltes, una la vaig regalar a la Néta i l’altra la vaig deixar a una nora.
-Vaig apostar per mi una altre vagada per Cànon EOS 550D, l’he gaudit i molt.
-Vaig adquirir una petita PowerShot G9 després de moltes fotos la vaig passar a la filla.
-La trobava a faltar, el seu lloc vaig adquirir una nova PowerShot G12, per la petitesa i per la nítides de les fotos, el comptador va arribar 9.999 fotos. El comptador va començar de nou, a la foto 40 va dir prou, no retrocedia l’objectiu. Enseguida vaig pensar que no calia reparar-la.
-Vaig usar una PowerShot SX500IS, tenia arraconada perquè no me agrada gens, ni mica, te un objectiu de llarga distancia, però es lent de moure i moltes fotos no queden nítides del tot.
-Tot ha jugat a favor de la marca Cànon. M’ho pensat molt, crec que la decisió presa es la correcta, penso desferma de lents i càmeres Cànon, vendre l’equip complert. Sense presses, però sense pauses.
Ahir vaig estrenar una Fujifilm X-E2S + un XF18-55mm, es ni petita ni gran, una mida justa per gaudir-la amb la força que tinc a les meves mans, portar-la a la bossa sempre. Us vull dir que em sento il·lusionat com un nen de la meva època quan estrenava sabates noves.
Fotos Andreu m’ha tractat amb suma delicadesa i bon tracte. Ahir vaig sortir content amb la Fuji penjada al coll i per el camí vaig anar tirant fotografies, el xec del disparador es fantàstic així els punts enfocats amb el pip. Ara sols em falta una bossa nova, la que uso está per llençar-la ha fet la seva servitud.

91OUmlX+gxL._SL1500_ 91tlK4xxINL._SL1500_ Fujifilm X-E2 + 18-55 mm Cámara EVIL Digital q7