De Suïssa estant

Tal com he estat explicant darrerament, els suposat paradís fiscal suïs està fent figa per no dir que s’ha desfet com un sucre en un vas d’aigua.

Les autoritats suïsses han entregat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid les informacions que permeten comprovar que l’imputat Francisco Correa, cap de la xarxa de l’anomenat Cas Gürtel, havia dipositat il•legalment a Suïssa 21 milions d’euros amb la col•laboració del seu amic Pablo Crespo, ex-secretari d’organització del PP gallec.

Els diaris, o almenys alguns diaris, estic segur que donaran els detalls de tota la trama econòmica que suposa els diners de Suïssa i els diners i inversions que el tribunal està cercant a Estats Units, Panamà, Colòmbia i altres llocs. Si els tribunals espanyols acaben culpant els imputats i demostren la sortida il•legal dels diners, Suïssa els tornarà, com ja ha fet en altres casos i en altres països.

Que el senyor Correa tingués també negocis en comú amb ex-càrrecs del PP ha fet que el ressò polític de la trama Gürtel hagi estat una mica més fort que si es tractés d’un imputat sense càrrecs al voltant. De totes maneres tampoc n’hi ha per fer llenya del PP perquè… el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.De totes maneres, Suïssa «ja no és de fiar» pels que disposen de diners i ganes d’amagar-los, i això és molt bo pel país que ja fa dos o tres anys que va sortint de la imatge de xiular i mirar cap a un altre costat quan entraven capitals poc clars.

Suïssa disposa d’una estructura basada en el treball, l’ordre i l’eficiència que han permès que els experts pronostiquin per aquest any 2010 un creixement del Producte Intern Brut d’un 1,4% i un manteniment baix de l’atur, de l’ordre del 4,2 %.

De mica en mica a Suïssa anem esmenant errors i fent neteja. Per tirar endavant, un país no pot estar tot el temps de cara al mirall i preguntant quin és el més maco. Cal rectificar i aprendre la lliçó. Això fa grans fins i tot als petits..

Encara no tothom ha recuperat els mínims de confort que mereixen i paguen i ja ens avisen del gran perill d’incendi que suposa la gran quantitat d’arbres, troncs i branques que s’han acumulat a tots els boscos de Collserola fins al Gironés.

Naturalment, la nevada és en gran part culpable de la situació del baix bosc però també cal dir que ha plogut sobre mullat, és a dir que tota la brossa que ara s’ha dipositat ho ha fet al damunt de la que ja existia d’anys passats.

Visc en un país on els boscos són part essencial del paisatge i de l ‘economia. La majoria de boscos són de propietat municipal, de manera que coneixem exactament el preu que paguem amb els impostos per tal que s’aprofiti la fusta, es mantingui un àmbit correcte pels animals del bosc i s’evitin acumulacions de brossa tan les naturals com les causades per efectes meteorològics.

El preu és un equip humà i de maquinaria que tot l’any fa la seva feina i que entra dins dels pressupost municipal. Però també la gent quan passeja pels boscos i fins i tot quan fa foc per una botifarrada, ho fa allà on està permès i no deixa al darrera brutícia i desordre.

De manera que ja tenim un altre motiu per tremolar abans d’hora. Qui té la propietat dels boscos? Qui s’encarrega de mantenir-los en condicions? Qui fa servir el bosc per deixar-hi tota la porqueria que mai no deixaria al pati de casa seva?.

Estem advertits, de manera que cal pensar-hi ara i no esperar el primer foc o el primer bomber mort en servei. Cal que els responsables es mobilitzin immediatament perquè no es converteixin, involuntàriament, en piròmans passius.

Mentre Endesa no expliqui com és possible que caiguin més de 30 torres d’alta tensió, per molta nevada de sorpresa que tampoc va ser descomunal, el més raonable seria deixar de pagar els rebuts de la llum. No és lògic que la companyia que cobra per donar un servei falli estrepitosament, segurament per deficiències a la infraestructura que ara s’han  mostrat evidents.

Mentre no s’aclareixi el perquè les autopistes i carreteres principals van estar tantes hores bloquejant els usuaris, sense cap mena d’informació, el més raonable seria deixar de pagar els peatges i els impostos de circulació.

Mentre algunes autoritats i responsables de serveis no expliquin els seus silencis i la seva incompetència, el més raonable seria deixar de votar-los a la primera ocasió que se’ns presenti.

Mentre no tinguem responsables que parlin clar, que admetin els defectes propis i que tinguin el detall moral de plegar, cessar o dimitir, no anirem con cal. La prepotència fa que partits i companyies ens prenguin per ases de manera que potser em d’acabar amb la docilitat, encara que alguns pretenguin que el burro és la imatge que ens representa.

Després del fracàs dels dirigents polítics, de les companyies elèctriques i de la majoria de responsables de donar el servei que la gent paga, és el moment d’exigir explicacions i responsabilitats a tots.

Quan les coses van per camins normals, tothom és capaç de dirigir fins i tot una multinacional. Els veritables dirigents, tan a les empreses com en política, els necessitem quan les circumstàncies demanen decisions rapides. Donar la cara no ha estat els darrers dies una acció habitual dels polítics, excepte per donar les culpes als altres. I el mateix estan fent les companyies elèctriques que abans d’explicar perquè més de 30 torres han caigut, es queixen de no disposar de línia MAT.

S’han instal•lat generadors que no funcionen, no s’ha donat terminis concrets per permetre a la gent d’organitzar la vida familiar i laboral d’acord amb les circumstàncies, i si moltes poblacions no tinguessis alcaldes i regidors amb més ganes d’ajudar que de lluir, encara molts llocs de Catalunya estarien avui pitjor.

No vull pensar el que pot passar si la meteorologia ens continua donant ensurts, o davant d’una catàstrofe de més importància que la nevada de l’altre dia. A la mínima cosa que funciona, tots corren a fer-se la foto, però si s’ha de decidir realment, si s’ha d’arremangar la camisa i posar-hi tot l’esforç físic i d’influències, molts, lamentablement molts dels elegits per fer-ho bé han fallat estrepitosament.

No cal donar noms, que tothom sap de qui es tracta. Ara ha arribat l’hora d’exigir i de fer memòria quan dintre d’un parell de setmanes ens vulguin convèncer que són la solució que el país necessita. Vergonya!.

Poques vegades podem alegrar-nos del tot per molt que les noticies siguin positives.

L’alliberament d’Alícia Gámez, després d’un centenar de dies de segrest, no pot donar-nos tota la satisfacció que mereix perquè encara queden dos catalans segestrats: Albert Vilalta i Roque Pascual. La desil•lusió que tots els cooperants que col•laboren per millorar les condicions de vida de gent molt llunyana del nostre entorn han sentit al veure com és fàcil tenir la vida penjada d’un fil, acaba per perjudicar els que tindrien de rebre l’ajut.

El govern espanyol ha negat cap pagament o contraprestació per l’alliberament de l’Alícia. El diari El Mundo diu que s’han pagat dos milions de dòlars i que n’han de pagar encara dos més per cada un dels dos retinguts. Naturalment que una operació d’aquest tipus reclama molta prudència per tal de no posar més en perill la vida dels que encara no han arribat a casa.

De totes maneres, una vegada tot s’acabi positivament com tots esperem, s’obrirà l’eterna discussió sobre si pagar o no pagar als segrestadors. Si segresten un fill meu, un parent o un conegut, sens dubte estaré a favor de pagar. Si m’ho miro fredament, pagar significa donar mitjans i ànims a la banda terrorista per tornar-hi, tal com ha arribat amb els pirates de Somàlia.

Quan la vida d’un innocent està en perill no sabem reaccionar només amb el cap fred. De manera que esperem la tornada de l’Albert i el Roque i després podrem plantejar-nos com ajudar a pobles necessitats sense posar la vida dels nostres joves a mans de terroristes extorsionadors. El món ens ho posa difícil això d’ajudar!.

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.

Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.

La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu.

Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d’ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.

Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat. I també el d’anticipació, i el de la informació.

Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.

El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

No cal rumiar gaire: el tema, i la preocupació del dia, a Catalunya és la neu. De Suïssa estant ens en fem càrrec ja que la nostra situació geogràfica fa que de nevades com la que ha caigut al Principat en tinguem cada dos per tres.

Estem molt millor preparats, tan materialment com personalment, i per tant no cal fer cap tipus de comparació entre la situació caòtica d’ahir i d’avui a Catalunya amb la rapidesa que a Suïssa ens en sortim de casos iguals o pitjors.

Malgrat tot, el seguiment que he fet de la nevada i les seves conseqüències a Catalunya, gràcies a la radio, televisió i Internet, m’ha fet adonar de la tardana i pobra reacció de les autoritats, de les primeres autoritats del país i de les grans ciutats, i de la manca d’informacions pràctiques adreçades a la gent que esperava noticies concretes per saber que fer.

Suposo que tots els que manen, una vegada passat el pitjor, analitzaran el seu comportament i milloraran l’organització i sobretot la informació per no deixar a la població amb la sensació que els responsables no dominen la seva feina.

El psicòleg Satoshi Kanazawa ha publicat un estudi al „Social Psychology Quarterly“amb el títol de “Why Liberals and Atheists Are More Intelligent ( “Perquè els lliberals i els ateus són més intel•ligents “). No cal dir que només llegint el títol em van entrar ganes de saber més sobre l’estudi en questió.

El senyor Kanawa s’ha basat en un seguiment a llarg temps de 15.000 persones i ha arribat a certes conclusions seguint el anomenat Savanna Principle, altrament dit amb una hipòtesi sobre el quocient intel•lectual (IQ) basada el el principi Savanna i en la teoria de l’evolució de la intel•ligència general.

Els resultats diuen que les persones de tendència política conservadora i els homes i dones amb principis religiosos ferms tenen un quocient intel•lectual més baix que els de tendència política progressista i els ateus. Caram!

L’explicació de l’estudi és que la intel·ligència permet deixar enrere els valors tradicionals i obrir-se a nous coneixements i experiències. Dit d’altra manera, els conservadors i els de fe religiosa queden intel•lectualment parats ja que es conformen amb les respostes que consevadurisme i religió els donen, i per tant no fan ús de la intel•ligència per anar a cercar altres camps on augmentar l’horitzó.

Qui més qui menys coneix persones conservadores i religioses molt intel•ligents, i d’altres anomenats “progres” bastant ases, i també el contrari.

Trobo molt interessant l’estudi dels comportaments humans encara que és difícil treure conclusions aplicables a tothom perquè en cada individu coincideixen múltiples factors (genètics, sociològics, culturals, econòmics…) que condicionen el comportament i la intel·ligència per damunt de posicions polítiques o religioses.

Cal que recordem el famós consell: „ No creguis cap estadística que no hagis falsificat tu mateix “.

Els aldarulls que van acompanyar la conferència de la senyora Rosa Díez a l’UAB no són un bon exemple de tolerància. Escridassades, insults i fins i tot violència física no poden ser les maneres de discrepar d’algú.La senyora Rosa Díez no s’ha mai distingit per apreciar i parlar bé de Catalunya. El fet de convidar-la a donar una conferència a la Universitat no s’ha de veure com un acte de provocació sinó que fa part de l’obligació del centre de donar ensenyament. Perquè tant per estimar com per rebutjar una ideologia, s’ha de conèixer aquesta i les seves contràries. No és possible defensar res si no tenim una bona informació sobre la posició contraria.Els que no estan d’acord amb les posicions de la senyora Díez, que suposo i espero que siguin molts, podien no anar a la conferencia o anar-hi i en el torn de preguntes posar les coses clares. El camí de les escridassades i la violència no és el correcte, sobretot quan les urnes tenen la boca oberta perquè tothom posi la papereta que vulgui.Tan soroll per una dirigent d’un partit que no ha de tenir cap tipus d’importància a Catalunya és fer un favor a UPiD perquè el ressò mediàtic és molt més gran que si hagés tingut una escassa assistència de públic.Reclamar i protestar és un dret, no cal ni discutir-ho. Però se n’ha de fer un ús positiu i no donar massa importància a qui no la mereix. Justament el contrari del que van fer els cridaners de l’UAB.

Els Jocs Olímpics d’Hivern a Vancouver s’han acabat. Canadà ha fet una bona organització on només el temps i el disseny de la pista de bobs han donat la nota negativa. Espanya no ha guanyat cap medalla, com era d’esperar malgrat algunes opinions precipitadament contraries.

El senyor Hereu, junt amb una comitiva ad hoc, va visitar Vancouver per tal de veure personalment quin tipus d’enrenou porta organitzar uns jocs amb tanta complexitat. Suposàvem molts que tornaria una mica desencantat i ha estat tot el contrari, ha tornat amb més ganes que mai d’aconseguir per Barcelona uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Sapporo, que va organitzar un dels millors jocs l’any 1972 va necessitar més de 25 anys per pagar el dèficit econòmic que va generar l’esdeveniment esportiu. Vancouver, amb una millor contribució de les televisions que els anys 70, preveu un dèficit astronòmic.

Barcelona, i els Pirineus, han de construir moltes infraestructures si volen competir per organitzar uns jocs. No n’hi ha prou amb unes pistes d’esquí alpí, també s’ha de fer les instal•lacions per salts i, per curling, per bobs, skeleton i derivats, s’han d’habilitar pistes per les proves de patinatge de velocitat etc. etc.. Els Jocs del 92 van fer que Barcelona guanyés infraestructures, recuperés la façana marítima i demostrés la unió d’una ciutat i d’un poble. Malgrat tot, algunes instal•lacions han estat després infrautilitzades, com ara l ‘Estadi Lluís Companys o el Velòdrom d’Horta, per donar dos exemples. Amb uns jocs d’Hivern és molt dubtós que les infraestructures esportives es puguin aprofitar com cal. El record trist i ruïnós del Fòrum Universal de les Cultures ens hauria de fer ser molt, però molt prudents.

El senyor Hereu sembla necessitar alguna medalla per no perdre les properes eleccions, i ho fa jugant amb la il•lusió d’una ciutat que no s’ha de deixar enredar. El dèficit està cantat, i el senyor Hereu somia truites. I mentrestant la ciutat es degrada a una gran velocitat.