De Suïssa estant

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de President 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix( junt amb les de ministre) unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d’assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Imagineu-vos que el President del vostre país, malgrat que ja no és un jovencell, és un practicant de l’esquí de fons, molt més adequat a la seva edat que l’esquí alpí.

El vostre President, en un cap de setmana llarg, decideix anar a fer una super-marató de 90 kilòmetres a Finlàndia. El President, el divendres a la tarda, truca un taxi que el porta a l’estació de tren. Una vegada arribat, arrossega el seu trolley (maleta amb rodes) i puja al a un vagó de segona classe. Treu de la butxaca una poma,un refresc i un diari per tal de passar de la millor manera l’hora escassa de viatge fins a l’aeroport internacional més proper.

Arribat a l’estació de tren de l’aeroport ( ja veieu que no és el de Barcelona) va amb el trolley a registrar maleta i a obtenir l’anomenada “bording card”. Com tothom, passa el control de seguretat i, ja que ha estat operat del maluc, ha de ser controlat en una cabina separada, sense privilegis.

Dins de l’avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

El diumenge, després d’acabar la cursa dels 90 kilòmetres dignament ( són curses on el més important es acabar i no tant el lloc que s’ocupa), torna a fer el viatge cap a casa amb les mateixes característiques que el d’anada.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i és diu Suïssa i el President Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l’he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a President, em trec el barret.

• Fa un parell de dies, el Consell dels Estats (Senat) suïs va aprovar per 22 vots contra 20 la compra de 22 nous avions de combat Gripen de la nòrdica Saab, per tal de renovar la força aèria del país. Acte seguit van votar el crèdit necessari per la compra dels avions, per un valor equivalent a 2500 milions d’euros. Tota inversió per damunt de 15 milions necessita una majoria de parlamentaris, i no només de parlamentaris presents en el moment de la votació. Amb aquest reglament, el resultat de 23 vots a favor va mancar la majoria per un sol vot, de manera que de moment la compra no es pot efectuar. Ara el tema passa al Consell Nacional (Cambra de Diputats) i si ho aproven, tornarà al Senat.

• També va votar el Consell dels Estats sobre la iniciativa popular que amb el nom de “Sí a la supressió del servei militar obligatori” va ser llençada per un grup de signants (107.000 de vàlids) anomenat “Grup per una Suïssa sense exercit” (GSoA). La votació va ser de rebuig de la iniciativa popular per 34 contra 7 vots i sense formular cap contra-proposta alternativa. La conseqüència immediata és que dintre de pocs mesos la població suïssa anirà a votar per aprovar o no la iniciativa de supressió de l’exercit, en un acte de democràcia directa d’un gran valor democràtic, sigui quin sigui el resultat final.

• Els habitants de Berna estem molt acostumats a coincidir pel carrer, a l’autobús o a la cua de la caixa del supermercat amb senadors, diputats i fins i tot membres del govern sense que necessitin cap escorta. Naturalitat i respecte fan part de l’educació de tots. Segur que la senyora Sánchez-Camacho estaria contenta de viure a Berna.

“Hi ha altres móns, però estan en aquest” (Paul Éluard)

Anar a votar un parell de vegades a l’any per decidir sobre assumptes nacionals, cantonals i municipals fa part dels bons hàbits polítics de Suïssa.

Aquest cap de setmana hem anat a votar diverses propostes de les que en voldria destacar dues que demostren de manera molt clara els efectes positius de donar el dret a opinar, dret que Espanya intenta negar a Catalunya.

Amb un 68% de vots positius es va aprovar la anomenada “Iniciativa Minder” que limita els salaris dels directius de les grans empreses que a partir d’ara seran decidits pels accionistes. Anualment l’assemblea general de les empreses elegirà el president del consell d’administració i els seus membres, i fixarà les remuneracions de tots els directius. També estarà prohibit que els directius rebin indemnitzacions generalment multimilionàries quan abandonin la companyia.

És interessant remarcar que aquesta iniciativa va ser llançada pel senyor Thomas Minder, propietari d’un industria del sector de la higiene corporal. El senyor Minder, com qualsevol suís, està legalment capacitat per promoure iniciatives que arriben a ser motiu de referèndum a nivell nacional, que no es res més que una demostració de l’aplicació de la “democràcia directa” que a Suïssa és natural i que a Espanya sembla que faci por.

La segona proposta votada elcap de setmana era de nivell cantonal. El Cantó dels Grisons votava sobre la possibilitat de presentar una candidatura a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2022.

Un 53% dels votants va rebutjar la candidatura tot i que el govern central, en un acte insòlit i molt criticat, va donar garanties de cobrir el dèficit per damunt de mil milions de Euros en el cas de que els Jocs del 2022 tinguessin les ciutats de St. Moritz i Davos com a seus olímpiques. La incògnita del dèficit econòmic real dels Jocs va dominar els vots.

I també aquí, com en el cas de la iniciativa Minder, el poble ha estat consultat i ha votat clarament malgrat les campanyes multimilionàries de propaganda de les patronals, en el primer cas, i dels sectors hotelers en el segon.

Benvolguts senyors

És el tercer any que us escric una carta dins del meu blog per seguir la tradició ja que vosaltres genereu il·lusions fins i tot en els que fa temps que sabem de la vostra improbable existència.

El darrer any us vaig demanar per als qui ens governen una bonaporció d’idees per resoldre l’atur, que continua com a problema principal. La meva carta potser no us va arribar a temps o, acostumats a portar joguines i llaminadures, no estàveu en condicions de satisfer la meva sol·licitud.

En qüestions d’atur estem pitjor de com estàvem fa un any i ja he perdut l’esperança de que vosaltres doneu un cop de mà als nostres governants en aquest problema. De manera que no puc començar a creure en vosaltres i no us puc escriure una carta monàrquica sinó republicana, com fins ara.

Ningú no sap com acabarà tot això de manera que estic disposat a mantenir un petit bri d’esperança i l’any vinent ens tornarem a trobar per aquestes dates per comprovar com van les coses. No ens desil·lusioneu.

Rebeu una abraçada d’un esperançat incrèdul.

Que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord per estructurar i facilitar la propera legislatura, és un fet positiu que només sorprèn a alguns per culpa de l’escassa cultura democràtica que malgrat tot existeix encara.

Las reaccions espanyoles a l’acord no amaguen amenaces i permeten suposar l’arribada de temps molt complicats i impregnats de tensions i odis.

Tot i que l’acord CiU/ERC s’ha publicat d’una manera bastant detallada, queden poc clars alguns punts que són els que sovint descobreixen el veritable rerefons de la futura política .

La convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya sembla que queda definida per que es faci l’any 2014 encara que es diu literalment que “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una prorroga”. De manera que per dir-ho clar, la data no és segura.

Tampoc s’ha definit la pregunta base de la consulta, de manera que queda molt terreny per definir, cosa que fins i tot pot posar l’acord en qüestió.

L’acord preveu fins a 10 nous impostos sobre el patrimoni, sobre els establiments comercials grans, sobre gasos contaminants, sobre begudes amb molt sucre etc. etc.. Apujar impostos és molt discutible com a solució si paral·lelament no es prenen mesures per disminuir l’atur, per augmentar la productivitat, promocionar la creació de petites i mitjanes empreses i moltes altres mesures bàsiques.

L’acord és engrescador, però es necessiten més detalls, més claredat per no donar la impressió de que estem enlluernats, il.lusionadament enlluernats.

No cal ser ni molt llest ni molt malpensat per arribar a la conclusió que qui realment mana a Espanya (i no crec que sigui el govern de Madrid, simple instrument) està aplicant una estratègia clara, amb la finalitat de dividir els catalans, no fos cas que una majoria decidís fer-se independent.

No pot ser casualitat que uns dies abans i un dies després de les eleccions surtin esborranys i declaracions sobre fortunes i comptes bancaris a l’estranger de les famílies Pujol i Mas, principalment. Aquestes informacions algú les va guardar al calaix amb intenció de fer-les públiques quan facin més mal.

Davant la satisfacció d’alguns mitjans espanyols dits d’informació, que no poden esperar la confirmació de les dades ni concedir la presumpció d’innocència dels ara acusats abans d’hora, cal suposar que rebrem encara més cops baixos els propers dies i setmanes.

Per acabar de decorar el pastís, surt el ministre Wert amb les seves propostes indissimulades per rebaixar el català a l’escola en favor del castellà. El senyor Wert i tots els seus escolans han de saber perfectament que el català no és cap argument polític d’un partit o d’un altre: és un fet històric i essencial del país.

Ara que s’ha arribat a donar al català el lloc que tot idioma ha de tenir en el seu territori, ve el senyor Wert a sembrar la zitzània, aprofitant l’estratègia muntada contra Catalunya.

El present i el futur de Catalunya no poden dependre de les finances dels Pujol i els Mas, siguin innocents o no. Molt per damunt de persones s’ha de crear un sentiment de país, de pàtria comuna, de ciutadans convençuts que no són ni millors ni pitjors que altres pobles, però que volen i tenen el dret a defensar el que és seu.

Si no s’arriba aviat a crear una base ampla i forta, les batzegades que l’estratègia centralista ens dóna i donarà poden fer perillar un projecte il·lusionant i necessari.

Vist de lluny, el panorama polític de Catalunya a una setmana de les votacions sembla més aviat aigualit per no dir esgavellat.

Els 50 escons de CiU han fet que la mateixa coalició no pugui amagar els dubtes sobre les causes reals de la pèrdua d’escons . Molts factors s’han de valorar a l’hora d’arribar necessàriament a conclusions.

Guanyar 50 escons sense parlar a la campanya electoral directament de independència és tot un èxit. Ara bé, actituds de penell com las del senyor Duran i Lleida no han ajudat de cap manera a la coalició. I com que el penell Duran sempre acaba assenyalant cap a Madrid és licit preguntar-se quina mena de ciment manté Unió enganxada a Convergència. Les paraules del líder democristià davant el consell nacional d’Unió han acabat d’esvair qualsevol il·lusió de germanor entre els dos partits

Convergència ha de tenir molt clar que Unió pot arribar a ser un impediment a l’hora de seguir el camí que, després de molts dubtes, Mas a decidit de seguir amb l’ajut puntual de ERC i que ara és el moment on la coalició ha de demostrar si val la pena de seguir existint com a tal o s’ha de dissoldre.

S’acaba la campanya electoral amb un ambient condicionat per moltes declaracions d’un to poc habitual entre nosaltres.

L’ombra d’un referèndum sobre la independència sembla que ha despertat tots els fantasmes que Espanya guardava al rebost a l’espera de una bona ocasió per fer-los volar.

Certes declaracions de personatges del món polític, empresarial o intel·lectual a seques són d’una supèrbia, menyspreu i ignorància que ens permeten valorar la poca estima que Catalunya rep de la Espanya centralista, històricament ancorada entre el 1714 i el franquisme.

Votar, aquesta vegada, és una obligació moral per a tothom perquè Catalunya necessita anar endavant amb un resultat clar i amb el lideratge d’uns partits que caminin junts amb sentit de pàtria malgrat les diferències polítiques.

A l’hora de votar, que el cap tingui el mateix pes que el cor. Dilluns en parlarem.

Com era d’esperar, el ventilador destinat a escampar la porqueria s’ha engegat just en el moment on pot tenir més ressò. No crec que ningú sigui tant innocent com per sorprendre’s del ventilador ara que arriben una eleccions que, per primera vegada, fan que es parli de l’independència de Catalunya amb una intensitat mai vista.

La premsa espanyola ha demostrat un gran plaer reproduint la noticia de “El Mundo” sobre probables comptes bancaris a l’estranger de Jordi Pujol, Artur Mas i famílies. El director de “El Mundo”, a qui encara recordem vestit amb roba interior de dona, sempre ha demostrar un gran sentit de l’oportunitat a l’hora de publicar noticies no exemptes de verí

Tot el tema dels comptes no acaba d’estar massa clar. Tenir un compte a l’estranger no és “per se” un delicte. L’origen dels diners i el fet de si estan o no declarats oficialment al país de residencia del titular del compte són coses que la justícia pot aclarir sense problemes. De manera que l’oportunisme de publicar aquestes noticies a poc dies de les eleccions fa olor de socarrimat.

Tot això costarà bastants vots a CiU i afectarà al prestigi de Mas, sens dubte. Amb tot, els àmbits polítics, periodístics i financers espanyols no pararan el ventilador després del diumenge 25, guanyi qui guanyi de manera que tenim necessitat de molta paciència i de molta solidaritat, per damunt de partits i nombre de diputats, per tal de seguir junts el camí que la majoria vulgui.

La seva entrada fent campanya per les eleccions del 25 de novembre, abans de que oficialment hagi començat, demostra moltes coses. En primer lloc que vostè només visita Barcelona quan li convé al seu partit, falsejant la funció de president de tots que vostè i els seus predecessors sempre s’han penjat a la solapa.

En segon lloc, ara es presenta amb un discurs crític i alhora conciliador. Haig de dir que el text l’han preparat molt bé els seus redactors de nòmina, però ha arribat una mica tard com a reacció a les manifestacions del president Mas que vostè critica.

D’altre banda, ara ens ve amb una actitud declaradament favorable a la diversitat de pobles d’Espanya, i fa un elogi de les llengües regionals i del bilingüisme. Si tan enriquidor troba el bilingüisme ha de practicar públicament més sovint el gallec, ja que segons ens recorda ” ser bilingüe es ser doblemente afortunado”.

Miri, senyor Rajoy, vostè ni entén ni tracta millor Catalunya que els seus predecessors en el càrrec de manera que no vingui ara amb discursos de perdonavides. Si vol demostrar tarannà democràtic, deixi que els catalans diguin el que volen en el futur, i accepti-ho com han de fer els bons demòcratas. Fer el contrari és enganyar l’auditori, cada vegada més escàs en el cas de vostè.