Navegació

i si canto trist 8, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel martí i pol -- lluis llach , comentaris tancats

I si canto trist

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada els somrís

d’un infant vora el mar

i els teus ull com un ram d’il·lusions esclatant.

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l’han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d’ignorats companys.

Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m’estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

Lluís Llach/ Miquel Martí i Pol


La Meva ELA i jo.

Estic passant uns dies dolents, com mai no havia passat, les fleumes, el refredat, les al·lèrgies, l’ELA amb el seu lent avançament, però avança, l’ELA no para mai. Per distraurem de la nit en blanc (no puc dormir m’ofego), repasso poesia que tinc guardada, m’agrada aquesta musicada i cantada per en Llach lletra de M.M. i Pol.

Res us ho volia dir.

Josep

fotos  del Corpus Garriguenc del passat 02/06/2013 per jrrof

onades que s’estimben 31, maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats

Pina Baush


Vol, però no pot.


Dies de pluja,
amics que es moren,
compromisos que s’anul·len.


Onades que s’estimben
contra onades que s’estimben
contra onades que s’estimben.


Ordeno el paisatge
per passar la tarda pensant-te.
Alguns segons perfectes.


Onades que s’estimben.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pina_Bausch

espais en blanc 29, maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , comentaris tancats


Sigmar Polke

Llegir, passejar i garbellar

trivialitats que em signifiquin.

La meva biblioteca

com la descripció més perfecta


no de qui soc, sinó del que voldria ser.

Del poema,

Els espais en blanc.

i,  jo no se acolorir-te jrrof

http://en.wikipedia.org/wiki/Sigmar_Polke

final 15, maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, joan brossa , comentaris tancats

Joan Brossa

“AQUÀRIUM”
La rima
 el ritme
 els motlles formals.
 Miro els peixos dintre
 l’aigua. Les idees
 al cervell es deuen moure
 d’una manera semblant.
 La rima
 el ritme
 els motlles formals.


“DE VIVA VEU”
Els discos de gramòfon
 fan que estigui en circulació
 la poesia recitada dels mateixos
 poetes. A mi també em sembla,
 és clar, que la poesia ha de ser
 llegida en veu alta, o si més no
 a mitja veu; vull dir que és millor
 desempaquetar-la dels llibres, oi?

“APIS”
Un ídol
 primitiu em dóna
 el que una catedral
 ja no em pot donar.


“SALTAMARTÍ”
Ninot
 que porta un
 pes a la base i que,
 desviat de la seva posició
 vertical, es torna a posar
 dret.
 El poble.


“UN HOME ESTERNUDA”
Un home esternuda.
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.


“W.C.”
Se ruega no
 estropear
 inútilmente
 el papel.


“EL TEMPS”
Aquest vers és el present.
 El vers que heu llegit ja és el passat
 -ja ha quedat enrera després de la lectura.
 La resta del poema és el futur,
 que existeix fora de la vostra
 percepció.
 Els mots
 són aquí, tant si els llegiu
 com no. I cap poder terrestre
 no ho pot modificar.


“FINAL!”
 -Havies d’haver fet una altra fi;
 et mereixies, hipòcrita, un mur a
 un altre clos. La teva dictadura,
 la teva puta vida d’assassí,
 quin incendi de sang! Podrit botxí,
 prou t’havia d’haver estovat la dura
 fosca dels pobles, donat a tortura,
 penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
 Rata de la més mala delinqüència,
 t’esqueia una altra mort amb violència,
 la fi de tants des d’aquell juliol.
 Però l’has feta de tirà espanyol,
 sol i hivernat, gargall de la ciència
 i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
 Glòria del bunyol,
 ha mort el dictador més vell d’Europa.
 Una abraçada, amor, i alcem la copa!
 20 de novembre de 1975


“ECO”
 —Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.
 —Explica’m què és la lluna. —La lluna.
 —I per què en Pere plora amb desconsol?
 —Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
 —I les muntanyes què són? I els estels?
 —No són més que els estels i les muntanyes.
 —I aquestes canyes? I aquestes arrels?
 —Doncs no són més que això: arrels i canyes.
 —I aquesta taula? I aquest balancí?
 I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
 Digues: i el món? I l’home?
 —Heus aquí
 l’última forma de la saviesa:
 Mira’t a fons, afirma sempre el que és
 i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Fotos Llanars 14/15 maig del 2013 Canon EOS 550D DIGITAL foc 18/135 mm. per jrrof
(plou…a casa reclós llegeixo poesia)

jordi pope 7, maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, General , comentaris tancats

DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20h

La poesia de Jordi Pope, a la xarxa

El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa

Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Va compartir projecte amb d’altres poetes, entre els que hi ha Enric Casasses. Casasses deia de la poesia de Pope: ‘Aquell so d’aquell poema ens havia acompanyat sempre i el sentim sempre, com si fos el respirar de l’atmosfera.’

La major part de la seva obra poètica és recollida als volums ‘Escrits’ (Ed.62 / Empúries, 1999) i ‘Llibrot’, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el ‘Llibre del fred’ (1987), ‘Abriga’t que estic sol’ (1995-96) i ‘Atxuuús! Amén’ (1997).

Ramon Salvo explica en el pròleg de ‘El llibre del fred’: ‘La situació político-poètica d’aquells anys setanta va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer.’

I David Castillo, poeta i periodista una dècada més jove, però també vinculat amb Pope, ha escrit que ‘als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s’instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com ‘El muermo’ el converteixen en una de les figures d’aquells anys, en què primer forma el grup ‘O Així’, i després manté durant anys Full d’Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.’

Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia…, i els ja anomenats, que l’any passat van participar en el quinzè Festival de Polipoesia, que es va dedicar a la seva obra per homenatjar-lo.

pope

EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só “Estimada era només un gos”
Só la desproporcionada Prominència
Só “Estimada era només un somni”
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
 Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
 Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só “Ta muller té un coll abellidor”
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só “tu estàs ací i jo aviat tornaré”
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só “És el senyor Gonzàlez”
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
 Só “Sia el que sia és Gran”
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só “no miris descarat”, el rostre sense ulls
Só “Més val que sigui així”
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit

il.lustració de Pascal Comelade  (Escrits, Jordi Pope) (via propost.org) aquesta matinada (10 de gener 2008) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos…

alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope.  htm http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm

Avui l’he volgut recordar, crec que la malaltia degenerativa que patia (mai confirmat), la que li va llevar la VIDA era una ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica, la que pateixo jo, convisc amb ella des de fa dotze anys i estic: “en el millor d’un futur immediat a pitjor” Josep

escrits

ANOMALIA
Mirant la resplendor de la mar
 veuràs l’estel
 que al mig
 dels teus ulls
 em brilla
com si fos
 un fanal
 posat al cel
el blau de la mar,
 l’escuma.
 Blancor d’atzar


L’ENCISADOR SOMNI DE LA DINÀMICA
Tinc un somni:
 estar completament sola
 gaudir de l’aire lliure
 la verdor que m’envolta
 la pell acaronada pel sol.
Imagino hom observant-me,
 m’obro de cames perquè pugui veure
 directament l’interior del meu cony.
Feu el somni realitat.
Quins collons!


L’AFANY DE L’HOME
L’amor és, la gota cristal.lina
 de suaus transparències
 dins dels amagatalls de l’atzar.
L’amor és, les enceses galtes
 on es troben els negres buits de la incertesa.


A LES PALPENTES
amb el jonc florit
 a les mans
 omplo de petons el cel
la mar s’apropa
 per besar-me el pit,
 m’aconsella:
 la
 dolçor de l’anhel


MIRALLS
Amb esquinçadores mans
 alçades cap al cel,
 amb les ungles rompem la placenta,
 els astres pariran
 la lluna parirà argent,
amb un suau frec dels llavis
 recollim la seua tendresa immaculada
 amb un lleuger buf dipositarem
 en cada oceà,
 en cada bassa
 la seua resplandor.
Beguem doncs les aigües dels oceans,
 de les basses i dels miralls.


TRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
 dels teus llavis Carmí carnosos.
 Els ulls en ràpids efectes
 emmirallen el meu deliri.
 Estesa la Bellesa
 pacta amb l’Amor,
 la conquesta del Plaer.

centenaris 30, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : General, jaume badia , comentaris tancats

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Amat-Piniella à Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913) http://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_Joaquim_Amat-Piniella

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3 à Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913) http://www.anyespriu.cat/l-autor/biografia

Jaume Badia

Exdirector general d’Anàlisi i Prospectiva de la Generalitat

Cent anys d’Espriu i d’Amat-Piniella

Dimarts, 30 d’abril del 2013 elPeriódico Cent anys d’Espriu i d’Amat Piniella

Ara fa cent anys va néixer Salvador Espriu. També en fa cent que va néixer Joaquim Amat-Piniella. Del centenari d’Espriu se’n parla cada dia. Del d’Amat-Piniella no. Tots dos van ser escriptors. De talles diferents, evidentment. Tots dos van viure personalment la guerra civil i tots dos la van perdre. El de Sinera va optar per l’exili interior. El de Manresa va haver de marxar a l’exili i, després de passar pels camps de refugiats de la Catalunya del Nord, va acabar presoner de l’exèrcit alemany i internat en un camp de concentració. El maig de 1945, mentre Espriu, des de dins, maldava per salvar-nos els mots d’una llengua que el dictador havia prohibit, Amat-Piniella recobrava la llibertat després de quatre anys i mig al camp de Mauthausen. Ell va ser un dels milers d’éssers humans que van sobreviure en una batalla extrema per servar la dignitat, lluitant per no deixar-se vèncer irremeiablement per l’anomenat esperit del camp que engolia centenars de voluntats cada dia. Dignitats perdudes que se sumaven a la brutal destrucció de vides als laboratoris de la barbàrie.

Alliberat als 42 anys, Amat-Piniella va retratar, aquell mateix any i el següent (1945-1946), el malson de l’horror nazi, abocant la seva experiència en un document corprenedor, la novel·la K.L. Reich. Un relat fet a partir de personatges reals, esfereïdor i alhora ple de bondat. I constitueix una profunda reflexió sobre els límits de la condició humana. K.L. Reich no va poder veure la llum fins al 1963, i encara en llengua castellana. Espriu prenia, pocs anys després, el relat bíblic d’Ester per bastir una extraordinària metàfora de l’amenaça que patien el seu poble i la seva llengua. La mateixa llengua que el manresà havia fet servir per descriure l’olor colpidora del fum dels crematoris de Mauthausen. Tots dos farien cent anys.

la veu d’un poble 30, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS , comentaris tancats

tot es verd i el terra un mirall

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.

I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

–el tendall s’escolen gotes

Continua plovent estic reclòs a casa, llegeixo poesia, aquesta d’Estelles m’ha agradat (entronca amb l’actualitat) i la vull compartir amb vosaltres, l’acompanyo de tres fotos de la pluja, són de casa.

Canon EOS 550D DIGITAL focus 18/135 mm. 27/04/13 hora 13:48 per jrrof

–bassetes

suaument 28, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , comentaris tancats

Papallona
a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada,
ja la tinc fotografiada.


28/04/2013 Plou, reclòs a casa llegeixo poesia i m’he inspirat en part amb aquest poema i l’he adaptat al meu gust. El poema original diu així:


UN CÉRVOL MORT A L’OBAGA
Hi ha un cérvol mort a la obaga
cobert d’herbes i flors blanques.
Hi ha una noia èbria de primavera
i el caçador que oficia se l’endú.


Hi ha una gasela morta
coberta de branques d’alzina,
i enmig d’un cercle d’herbes blanques
una noia pura i de jade:


a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada.


SHIJING (segles X-VII aC)
Pedra i pinzell (Editorial Alfha)

setanta primaveras 16, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : 70è aniversari, coses d'altri, ELA, fotos d'Alfred Codina , comentaris tancats

fotos 15/04/ 2013

VÍCTOR CATALÀ

IMPRESSIONS DE VIATGE

Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.

*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.



RETORN*

Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.

*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries



MA CAMBRA BLANCA

Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.

Març de 1943



TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS

El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.

Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.

LES DADES… I LA VIDA.

si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…

jrrof…

als meus setanta anys

Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.

Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.

als meus setanta anys

Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.

Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep

estimat miquel 5, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, miquel martí i pol -- lluis llach , comentaris tancats

Mireu-me els ulls

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l’esperança d’uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d’or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer… per créixer…


Vull somiar el demà

Vull somiar el demà
 sense la nosa ni el pes
 d’un vent caduc
 que entela els ulls
 i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
 és un espai de foscor
 i el meu anhel
 és clar i encès
 com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
 per una almoina
 de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
 i en la promesa d’un temps
 tan lluminós
 com els colors
 que dibuixen l’arc que em tensa
 tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
 sóc el que sóc, i la por
 mai no em farà
 recular un pas
 perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
 creix allunyat dels horrors
 i estimo tant
 el seu fullam
 que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
 no m’és precís
 per fer que vibrin
 els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
 dels anys que tinc davant meu
 amb gent de pau
 vora del mar
 perquè em gronxi tots els somnis
 i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
 com el gran vent que m’empeny
 vers l’horitzó
 ple de claror
 que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
 plens de desfici i d'”estrès”
 on anireu quan arribareu
 al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
 vaig caminant
 que amb la cançó
 sempre miro endavant.
Vull somiar
 el meu demà
 ple de força
 i el goig d’estimar.

(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)


M’han regalat el llibre recent publicat “Estimat Miquel LLUÍS LLACH” on n’he estret a l’atzar dos poemes, el llibre promet ser interessant, us el recomano. Mireu la poesia m’entreté, amb dona VIDA! O m’ajuda a viure!

El llibre actual i la càmera de fotos, sempre passegen amb jo, sempre hi ha un moment del meu passeig, al damunt de la cadira electrònica, per fer una aturada i llegir-lo, treure la Cànon fer fotos, ho faig sense adonar-ment, son les eines que m’acompanyen sempre i ”amb distreuen de tants desoris” d’aquest món tant esvalotat que tenim per VIURE! Josep