Navegació

la meva caiguda 53 5, febrer de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , comentaris tancats

a vegades et semblarà que no pots caminar més…
arribaràs a un punt on només hi haurà un abisme.
tindràs que precipitar-te al buit, però la caiguda serà molt suau, i et permetrà recordar aquelles escenes que has viscut al llarg del camí.

Roser Suñer

Ahir vaig fer la caiguda 53 des del diagnòstic de l’ELA, va ser fulminat com totes, inesperada, va costar molt posar-me dempeus, amb l’ajuda de la meva Juli al tercer intent HALE-HOP dret, les cames tremoloses i adolorit per tot el cos, avui encara més, caure al fi i el cap es una conseqüència de caminar, un dia no molt llunyà ja no cauré més, falta poc per deixar de caminar, l’ELA és una lladre ens va robant sense pressa… sense pausa… les peces vitals del cos, respiració, deglució, en fi tota la musculatura deixant-nos com cera fosa, fins a no bellugar res més que els ulls, un poema d’en Martí i Pol ens ho recorda, diu així:

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls em conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ull em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Bon cap de setmana per tothom 53 abraçades Josep 3.558 dies elàtic


sombras Canon EOS DIGITAL 400D 19/10/2010 16:02 per jrrof

josep palau i fabre 25, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto, poema , comentaris tancats

Canon EOS  400D DIGITAL 05/11/2010 11:58 per jrrof

(foto de Can Barbey presentada a “concurs Illa Raspall La Garriga”)

***,,,,***,,,,

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n’adonés,

d’aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de mi no me’n quedés

en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n’adonés:

com una almoina que se’m fes.

Josep Palau i Fabre

lo camí 22, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats

Lo camí

Mai sé què vindrà

després d’un revolt:

un rogle de cases,

potser un bat de sol.

Vora la cuneta,

boixos i argelagues.

Enllà de la via,

lo verd de l’obaga.

I a l’extrem de tot,

l’horitzó finit

s’apaga amb la posta.

M. Dolors Millat Llusà

tb 17, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto, poema , comentaris tancats

09/11/2010

TB

El meu cervell és inestable

Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari

Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada

Hi ha drogues que m’ajuden

Hi ha ambients que m’assosseguen

Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d’endormiscar-me

No tinc la clau del pany secret

Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola

Provo de sobreviure sense ensurts

Escriure és una forma de consolar-me

Demà pot ser pitjor

El futur és aquesta tarda

No em jutgis massa de pressa

Intentaré de no decebre’t

.

Escrit per Toni Ibañez

19/10/2010

Fotos: Canon EOS 400D DIGITAL per jrrof

bricolatge domèstic 10, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats

BRICOLATGE DOMÈSTIC

Ells dos, la paret, el taladre,

la broca, la pols, el forat,

un vis esclatant dins el tac,

més pols i l’anella del quadre.

Les mans, les ulleres i el nas

són tot pols petita, vermella,

que els asseca el cor: la parella

sempre el penja recte, el fracàs.

(autors desconeguts per mi)

somriure 2006!!! 7, gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , comentaris tancats

Associació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica acELA  BCN (07/01/2011  fa  uns 5 anys va ser adsorbida per la Fundació Catalana d’ELA)

apunt per acELA d’en Josep Rof i Rof

AGRADABLES SOMRIURES

Durant la meva vida sols recordo dos agradables somriures.

Us ho explico: Vivia temporalment a Lleida, cap a l’any 1995. A l’Auditori lleidatà van fer un homenatge a Miquel Martí i Pol, vaig assistir-hi. Hi va haver un recital narrat per varies persones dels seus poemes. En acabar, en Miquel va dedicar-me dos llibres (un era per la dona i l’altre per la nora). Recordo que estava assegut a la cadira de rodes. Amb veu tènue, però molt dolça, va preguntar-me ¿per qui és el llibre? Quasi no se l’entenia. Amb paciència va anar personalitzant la dedicatòria. Va ser explicita i directa. La seva lletra tremolosa em va colpir profundament. La dedicatòria anava acompanyada d’un dolç somriure. Aquest agradable i dolç somriure, m’ha acompanyat sempre.

Mentre repasso els seus poemes, em vénen sempre a la memòria els records, les imatges d’aquell llunyà dia. Qui m’ho havia de dir? Que uns anys després, la seva imatge a la meva memòria, es veuria reflectida en mi mateix. Ara sóc jo el que usa la cadira de rodes, tinc les mans tremoloses, la parla tènue i un agosarat cansament. Està clar, sols és l’escenificació física, sense la intel·lectual. Els seus poemes són meravellosos. Ell era únic. Són les sorpreses que ens depara de la vida,  sols per fet de ser vida.

Berta Roca ens ha deixat. Un merescut descans per ella. El seu somriure, que sempre anirà en mi. Encara que la vaig conèixer poc, unes tres vegades a l’Associació acELA. Recordo el dia en què el fisió va demanar un voluntari, era per escenificar els moviments per bellugar els malalts al llit. Va sortir decidit el seu marit en Miquel, la taula feia de llit i ell estava estirat. La Berta reia amb satisfacció en veure’l, estava just al meu costat, jo inconscient li vaig fer un comentari, la Berta em va contestar amb un somriure. No hi vaig donar importància. Quan en Miquel va acabar l’escenificació s’hi va acostar, va treure un llibre/pissarra plena d’un munt de lletres, mica en mica, va anar confeccionant la frase per contestar-me el comentari que li havia fet a la Berta. Vaig quedar de pedra. Se’m va fer un nus al coll. Però va ser reconfortat, vaig rebre novament el seu somriure.

Gràcies Berta per dedicar-me els teus somriures! Seràs, sempre recordada per mi. Miquel, Berta i Marta una família estimada. Comparteixo el vostre dolor.

Encara que no vaig sentir la seva veu, la recordaré sempre pel seu somriure!

dilluns, 9 / gener / 2006

(en Josep és de la collita del 10/05/2001 dia del diagnòstic de l’ELA )

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i veure llum

i engolir el món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Que aquest  poema d’en Miquel Martí i Pol

facin companyia els seus somriures.

SALVEU-ME ELS ULLS

QUAN JA NO EM QUEDI RES.

QUE ELS ULLS,

LA MIRADA,

EL SOMRIURE DE LA BERTA

PERDURIN  SEMPRE EN EL NOSTRE RECORD.

NO HI HA,

NI HAURÀ RES MÉS BONIC.

QUE EL RECORD

DEL SEU SOMRIURE,

VAGI SEMPRE EN NOSALTRES.

somrient el 2006                  somrient el 2010

tu… 28, desembre de 2010

Publicat per Josep Rof en : General, poema , comentaris tancats

tu…


A voltes

ets

aquest espai en blanc

i jo

no sé

acolorir-te.

28-N 28, novembre de 2010

Publicat per Josep Rof en : General, poema , comentaris tancats


Bonic dia, bonic sol, el dia i el sol s’han unit a la festa gran d’avui, doncs anirem a votar, per elegir un nou president per Catalunya per els catalans VOTAR UN SA EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA aneu-hi tots, que ningú faci el ronso, estic orgullós de poder fer-ho, vosaltres segur que també.

FORA MANDRA  A VOTAR TOTHOM. Josep

De pas compreu el nou diari ara.cat es un recent nat, ens ha nascut avui acaroneu-lo, mimeu-lo, llegiu-lo, gaudir-lo Josep

AL CEL

Escrit per Gerard Q

Al cel

Un dia ens veurem al cel

Ens volaran els peus

Oblidarem l’infern

Demà ens veurem al cel

L’adéu

És el darrer moment

Avui ens pentinarem

Direm adéu a Déu

Abans d’inventar el cel

El temps

Ja no importarà més

JA no ens rentarem les dents

El temps no serà res

Un gra de sorra al cel

La pell

Tampoc caldrà la pell

Serem ben transparents

Serem de llum i vent

Serem trossos de cel

La por

Serà un record la por

Bigotis i barrets

Son cosa de l’infern

No tindran lloc al cel

Eterns

Demà serem eterns

Ja no tindrem carnets

Avui estem aquí

Demà ens veurem al cel

I el verb

Serà música el verb

Ni tinta ni paper

No harem de traduir res

Serà d’emoció el cel

I el món

Serà de molts colors

Dels negres i dels blancs

Dels rojos i dels grocs

Peluts i barbamecs

Gegants i liliputs

Color de gos com fuig

Del món que escapa al cel

Salvador Espriu 24, novembre de 2010

Publicat per Josep Rof en : foto, poema , comentaris tancats

nià tants de penjats per les eleccions del proper 28

que m’hi he volgut sumar

Foto muntatge de MªTeresa Casallachs Mauri


L’infern de les butxaques

Antoni Rierola Roqué, de Manlleu, ens recorda que hi havia un altre bon exemple del mot d’avui a Les cançons d’Ariadna, de Salvador Espriu:

La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

SOMNI 9, novembre de 2010

Publicat per Josep Rof en : foto, poema , comentaris tancats

SOMNI

Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.

Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.

Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.

No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.

Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.

Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

Canon EOS 400D DIGITAL 09/11/2010  12:35 per jrrof

(feta en el meu passeig matinal d’avui)

Qualsevol nit pot sortir el Sol – Jaume Sisa – Palau de la Música 2003