desolació 23, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats
Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.
Narcís COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)
blai bonet 21, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : blai bonet, coses d'altri, General , comentaris tancatsDia Mundial de la Poesia 21 març
FOC D’AUCELL
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses…
MAR.- “Quan vaig escriure El mar es va armar un escàndol impressionant. Vaig rebre una carta d’en Jordi Pinell, que era monjo de Montserrat, dient-me que havia de fer penitència pública: que havia creat una bellesa inaudita per dir unes blasfèmies inaudites.”
GENT.- “A mi la gent no em sembla mai poc.”
“Estimaré sempre el calb / que calla quan parlen de cabells, / el qui té cara de mul, / el qui té cara de rata, / el qui té cara de terròs, / el qui té cara d’animal antediluvià, / el qui du la cara com una perdigonada, / el qui té la cara de xai mort, / el qui té la cara de xai viu, / el qui té cara de vaca. / el qui arrossega una cara de pedra negra, / el qui té la cara de pedra blanca, / totes les cares que fa la pobra gent pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l’espiga i la mort, / entre el sol i les llunes.”
.Dia Mundial de la Poesia 21 març
¡¡ HE ESCOLLIT EN BLAI BONET PER AQUEST DIA ASSENYALAT !!
gabriel ferrater ‘el distret’ 9, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, Gabriel Ferrater , comentaris tancats
El distret
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Gabriel Ferrater : El distret Aquest poema l’han interpretat: Francesc Ten & Marc Egea
Apunt: es la tarde, a defora fa vent, perxo no he sortit a fer un passeig, m’he distret tota la tarda llegint poesia, aquesta de Gabriel Ferrater l’he estriada i la penjo de post, acompanyada d’unes fotos meves de núvols. Josep
Canon EOS 400D DIGITAL foc 17/55 08/03/2012 14:40 i 16:30 per jrrof
blai bonet 3, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.
foto: Canon EOS 400D DIGITAL 27/02/2012 16:32 per jrrof
J.V.Foix 28, gener de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, llibres, poema , comentaris tancats
5 x 5 = 25 anys que en J. V. Foix ens va deixar
http://www.fundaciojvfoix.org/multimedia/fonoteca/fonoteca/
Departament.cat
dissabte 28 de gener de 2012
Recordem a J.V Foix
Demà, 29 de gener, farà 25 anys que va morir Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987), un dels escriptors catalans imprescindibles del segle XX.
25È ANIVERSARI DE LA MORT DE J.V. FOIX
L’ARA destapa el Foix periodista
El 29 de gener del 1987 va morir J.V. Foix, un dels grans poetes catalans. 25 anys després, la seva obra continua viva i reeditant-se. L’ARA se suma a aquesta celebració demà amb una edició especial.
ARA
BARCELONA. | Actualitzada el 28/01/2012 00:17
POESIA I CONEIXENÇA
Hi ha un corrent molt favorable a considerar la poesia com una operació experimental per arribar a la coneixença. Molts de poetes, doncs, fins ara vexats, veuran reivindicada llur obra; molts de retòrics que fins ara havien ocupat el lloc d’aquests hauran de cedir llurs possessions. La confusió entre retòrica i poesia no serà possible («Retòrica —diu Ramon Llull [Doctrina pueril, capítol 73, pf. 18]— és parlar bellament e ordenadament, per la qual són agradablement ordenades paraules e per la qual hom és exoït moltes de vegades»). La fe de coneixença és fe de poeta. L’operació a la qual es lliura és operació d’amor. Ja no som sols a fer aquestes constatacions. A la retòrica França, on hom ha pretès ignorar Rimbaud i Lautréamont, la reivindicació del poeta és cada dia més freqüent. On algunes publicacions literàries admeten ja certes distincions. Rolland e Reneville acaba d’escriure: «El poeta formula el seu somni a la manera segons la qual l’absolut es somia. Tenim el dret d’esperar que l’estudi de les condicions de l’art poètic ens permetrà de comprendre per analogia el mecanisme pel qual hi ha una relació permanent entre el microcosme i el macrocosme. I per bé que no podem pretendre guardar l’absolut amb la nostra consciència, i conservar la nostra personalitat davant seu, ens caldrà recordar sovint que “Igualar és comprendre”. Puix que el poeta és verament aquest Prometeu, robador de foc, que dóna la llum al seu món, seguim-lo en les seves operacions màgiques i intentem treure de la seva experiència els ensenyaments que conté».
[La Publicitat, 26-IV-1933] És interessant escoltar la veu del poeta recitant els poemes de
El diari s’afegeix demà a la commemoració dels 25 anys de la mort del poeta
Sol i de dol
.
<> És quan dormo que hi veig clar. “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina / amb perles a cada mà / visc al cor d’una petxina.” “el real del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix”.
<> Sol i dol. “Sol i dol, i amb vetusta gonella / Em veig sovint per fosques solituds / Em prats ignots i munts de llicorella / i gorgs pregons que m’aturen astuts”
<> Tot n’és ple. “Quants elefants sagrats que no llegeixen re / Tot n’és ple”
<> Ho sap tothom, i és profecia. “Tots anuncien l’aventura, / les illes porten el saïm, / i els d’Urgell, farina pura; / qui res no té, clarors del cim. / La fe que bull no té captura / i no es fa pa sense llavat; / a cal fuster hi ha novetat”
<> És cèlebre el “m’exalta el nou, m’enamora el vell”. Per que fa al ”vell” es remunta fins a Llull. Ausiàs March i, gràcies aquest darrer, els trobadors; del “nou” l’interessen especialment els futuristes i els surrealistes de l’escola de París.
la felicitat 21, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto , comentaris tancatsLa felicitat s’assembla a la satisfacció que produeix la immobilitat quan trobes la posició al llit. Si la trobes, val més no tocar res perquè un cop l’has perdut és difícil retrobar-la. —Enric Vila (Barcelona 1972)
La felicidad se parece a la satisfacción que produce la inmovilidad cuando encuentras la posición en la cama. Si la encuentras, mejor no tocar nada porque una vez lo has perdido es difícil encontrar la misma.
*****
Bon Nadal 2011 per tothom
sigueu feliços,
empastifeu el món de felicitat
que falta li fa.
joan maragall 1911/2011 20, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats
El poema
LA VACA SEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall
el meu homenatge als cent anys del seu neixament 1911 – 2011
http://www.youtube.com/watch?v=0myr7NPsuuk
La vaca cega – Viquipèdia
paraules 12, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancatsJuga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter 1929-Vic 2003)
He donat la meva vida pel difícil guany
d’unes poques paraules despullades.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985)
«Les paraules volen, els escrits perduren», diu l’adagi llatí. Però el que no diu és que, si s’escriuen, les mentides poden acabar passant per veritats perdurables.
Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)
camins de vida 9, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats
Quant les hores eren plenes,
temíem la brevetat.
Ara que el temps s’ha buidat,
ja no sabem què cal témer.
Miro amb una ala ferida
la llarga estela de fum
d’algun reactor perdut
en un espai que és de mentida.
Feliu Formosa Poesia 1972-2002
Fotos per jrrof. Canon EOS 400D digital 02/03/2011 12:57 hores
CAVALL FORT 50 anys 6, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancats
01.12.2011 http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3956527/merce-canela.html
Mercè Canela: ‘El que més em meravella de Cavall Fort és l’afecte que genera’
L’any 61 l’escola en català encara no existia, el català era minoritari, era complicat editar en català, i encara més, fer-ho per a nens i nenes. Un grup de gent de procedències molt diverses, preocupada perquè els nens i nenes d’aleshores no tenien cap mena de contacte amb el català escrit i que no el podien aprendre, i amb el temor que això representés la pèrdua total del català, van pensar de fer una revista. Aleshores era un projecte difícil, i van haver de buscar cobertura legal als bisbats, perquè en aquella època demanar permís a l’administració era condemnar-te a no poder editar. El desembre del 61 van treure el primer número. Quan sents parlar la gent que va viure aquell moment t’adones que va ser com un miracle. Però el més important, com diu a vegades Joaquim Carbó, no va ser el número 1 sinó el número 2: donar continuïtat a l’aventura i començar a anar fent. Superar les dificultats, sobretot empresarials, és el que ens ha dut fins aquí avui.
Passades les complicacions dels primers números, hi va haver un esclat de subscriptors. I després va arribar el temps d’aguantar, de continuar fent la feina. Amb cinquanta anys, ha calgut anar canviant, evolucionant, i al mateix temps, ser capaç de no perdre allò que t’identifica i que fa que la gent reconegui la revista. És una tasca difícil, que demana constància i no abaixar mai la guàrdia.
També hi ha moments molt agraïts. Com a directora des de fa catorze anys i abans com a membre del consell de redacció, un d’aquests moments és quan t’arriba el número imprès a les mans. Un altre: el contacte amb els lectors. Cavall Fort té una cosa que ve de sempre, i la que més em meravella, i és que genera molt d’afecte. Hi ha molta gent que s’estima la revista. Gent que recorda quan la llegia, que la retroba quan torna a tenir fills… Un altre dels millors moments és quan veus els nens lectors d’ara que s’ho passen bé llegint la revista. Això és el que dóna sentit a la feina que fem.
És difícil saber perquè hi ha tanta gent que s’estima la revista. Suposo que pel paper que va tenir al principi. Per molta gent va ser molt important, perquè suposava poder començar a fer una cosa que durant anys havia estat bandejada i que semblava difícil de recuperar. No només la llengua sinó també una manera de fer, una manera de veure el món. Aquí va començar la història d’afecte amb la revista. Després, suposo que ha jugat un paper important que la gent que l’ha feta i que la fem també ens l’hem estimada molt.
Jo mateixa, que he estat lectoral de Cavall Fort, recordo el primer número que va entrar a casa. Era el 17 i encara recordo les pàgines que hi sortien. Va ser un esdeveniment molt important. La revista anava a nom dels meus germans grans però casa nostra va ser una d’aquells llocs on la revista va continuar arribant. En el moment que en Joaquim Carbó em va convidar a formar part del consell de redacció em va fer moltíssima il·lusió. Perquè me l’estimava molt i me la continuo estimant molt. I com jo, molta gent. Si un dia vaig decidir que volia escriure en bona part va ser perquè havia llegit Cavall Fort.
Mercè Canela, directora de Cavall Fort
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb)
Cavall Fort, cinquanta anys de referent de la narrativa
infantil i juvenil
http://www.vilaweb.cat/noticia/3956547/20111201/cavall-fort.html
La revista va néixer el desembre del 1961 i aquest mes començaran tot d’actes commemoratius
El desembre del 1961 va aparèixer als quioscos una revista en català, adreçada a infants i minyons, que ha esdevingut una eina vertebradora i un referent narratiu d’unes quantes generacions. Avui que encetem el desembre del 2011, Cavall Fort arriba als cinquanta anys d’existència, i vol celebrar-ho amb un número especial i amb un seguit actes. El primer, amb l’assistència del president Mas, serà demà, i s’hi presentarà el número commemoratiu del cinquantè aniversari.
Cavall Fort va néixer, fa cinquanta anys perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català, que era la gran preocupació dels fundadors. Els bisbats de Vic, Girona i Solsona van donar cobertura legal als creadors de la revista, que va arrelar socialment i que va aconseguir una comunitat de lectors fidel.
Durant aquests cinquanta anys, Cavall Fort ha estat un referent d’unes quantes generacions, que han crescut acompanyats d’Ot el Bruixot, de Massagran, d’en Jep, en Fidel i d’en Pere Vidal, alguns dels personatges més representatius de la revista, dibuixats per en Picanyol i Josep M. Madorell, dos dels il·lustradors que han passat per la revista aquests anys.
També hi han passat els il·lustradors Pilarín Bayés, Cesc, Carme Solé Vendrell, Llucià Navarro, Fina Rifà, Maria Rius, Montse Ginesta; i autors de fora, com Franquin (autor de Sergi Grapes), Peyo (autor de Jan i Trencapins, dels Barrufets i de Benet Tallaferro), J. M. Charlier (autor de la Patrulla dels Castors) i molts més.
Durant l’acte institucional que es farà demà al CaixaFòrum, presidit per Artur Mas, president de la Generalitat, es presentarà el número commemoratiu dels cinquanta anys, el 1.185-1.186, que té cent pàgines, i unes quantes sorpreses. Segons que ha dit la directora de la revista, Mercè Canela, a VilaWeb, aquest número especial es va fer pensant ‘que havia de ser interessant per als lectors d’ara i, alhora, tenir referències anteriors’. El resultat és un número que es pot llegir com una revista més, però amb una història, un fil conductor, com si fos una novel·la.
La història és que un grup de lectors de Cavall Fort vol celebrar el cinquantè aniversari a l’observatori astronòmic d’Àger (‘a Cavall Fort sempre hi ha hagut molts articles d’astronomia, la revista hi té molta tirada’, diu Canela). A Àger, un científic esbojarrat ha fet un invent per a contemplar millor les estrelles, però acaba enviant els lectors a un planeta situat a l’altra banda de la galàxia, on descobreixen una vida més civilitzada i més avançada i on, a més, reben Cavall Fort des del número 1. També hi van a parar els números que s’han perdut fent cap a casa dels subscriptors. A més, en aquell planeta hi ha una autèntica ‘cavallfortmania’, tothom hi parla català i la gent s’emociona quan hi arriben els lectors de la Terra.
El programa commemoratiu del cinquantè aniversari també preveu l’edició d’un documental sobre la revista i un joc adreçat als lectors, que es farà entre el gener i l’abril. I a l’abril, moment culminant de la celebració, es farà una festa a l’aire lliure amb tota llei d’activitats.
.
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=cf_portades
Número especial
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort.html Què és el Cavall Fort
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/481268.html 50 anys de Cavall Fort
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/50-anys.html 50 anys de Cavall Fort
—I ara ve quan en Joanot fa un petó a la bella dorment i trenca l’encanteri que l’ha tingut dormint cent anys…
—Tu creus que funcionarà, Marcel?
—La darrera vegada que em van explicar el conte, funcionava…
• A. Martín i Mariel, «Joanot Trobador» (Cavall Fort, núm. 420, gener 1980)
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.