centenaris 30, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : General, jaume badia , comentaris tancatshttp://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Amat-Piniella à Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913) http://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_Joaquim_Amat-Piniella
http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3 à Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913) http://www.anyespriu.cat/l-autor/biografia
Jaume Badia
Exdirector general d’Anàlisi i Prospectiva de la Generalitat
Cent anys d’Espriu i d’Amat-Piniella
Dimarts, 30 d’abril del 2013 elPeriódico Cent anys d’Espriu i d’Amat Piniella
Ara fa cent anys va néixer Salvador Espriu. També en fa cent que va néixer Joaquim Amat-Piniella. Del centenari d’Espriu se’n parla cada dia. Del d’Amat-Piniella no. Tots dos van ser escriptors. De talles diferents, evidentment. Tots dos van viure personalment la guerra civil i tots dos la van perdre. El de Sinera va optar per l’exili interior. El de Manresa va haver de marxar a l’exili i, després de passar pels camps de refugiats de la Catalunya del Nord, va acabar presoner de l’exèrcit alemany i internat en un camp de concentració. El maig de 1945, mentre Espriu, des de dins, maldava per salvar-nos els mots d’una llengua que el dictador havia prohibit, Amat-Piniella recobrava la llibertat després de quatre anys i mig al camp de Mauthausen. Ell va ser un dels milers d’éssers humans que van sobreviure en una batalla extrema per servar la dignitat, lluitant per no deixar-se vèncer irremeiablement per l’anomenat esperit del camp que engolia centenars de voluntats cada dia. Dignitats perdudes que se sumaven a la brutal destrucció de vides als laboratoris de la barbàrie.
Alliberat als 42 anys, Amat-Piniella va retratar, aquell mateix any i el següent (1945-1946), el malson de l’horror nazi, abocant la seva experiència en un document corprenedor, la novel·la K.L. Reich. Un relat fet a partir de personatges reals, esfereïdor i alhora ple de bondat. I constitueix una profunda reflexió sobre els límits de la condició humana. K.L. Reich no va poder veure la llum fins al 1963, i encara en llengua castellana. Espriu prenia, pocs anys després, el relat bíblic d’Ester per bastir una extraordinària metàfora de l’amenaça que patien el seu poble i la seva llengua. La mateixa llengua que el manresà havia fet servir per descriure l’olor colpidora del fum dels crematoris de Mauthausen. Tots dos farien cent anys.
la veu d’un poble 30, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS , comentaris tancatstot es verd i el terra un mirall
PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)
Continua plovent estic reclòs a casa, llegeixo poesia, aquesta d’Estelles m’ha agradat (entronca amb l’actualitat) i la vull compartir amb vosaltres, l’acompanyo de tres fotos de la pluja, són de casa.
Canon EOS 550D DIGITAL focus 18/135 mm. 27/04/13 hora 13:48 per jrrof
suaument 28, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , comentaris tancatsPapallona
a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada,
ja la tinc fotografiada.
28/04/2013 Plou, reclòs a casa llegeixo poesia i m’he inspirat en part amb aquest poema i l’he adaptat al meu gust. El poema original diu així:
UN CÉRVOL MORT A L’OBAGA
Hi ha un cérvol mort a la obaga
cobert d’herbes i flors blanques.
Hi ha una noia èbria de primavera
i el caçador que oficia se l’endú.
Hi ha una gasela morta
coberta de branques d’alzina,
i enmig d’un cercle d’herbes blanques
una noia pura i de jade:
a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada.
SHIJING (segles X-VII aC)
Pedra i pinzell (Editorial Alfha)
setanta primaveras 16, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : 70è aniversari, coses d'altri, ELA, fotos d'Alfred Codina , comentaris tancatsfotos 15/04/ 2013
VÍCTOR CATALÀ
IMPRESSIONS DE VIATGE
Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.
*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.
RETORN*
Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.
*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries
MA CAMBRA BLANCA
Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.
Març de 1943
TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS
El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.
Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.
LES DADES… I LA VIDA.
si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…
als meus setanta anys
Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.
Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.
als meus setanta anys
Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.
Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…
estimat miquel 5, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, miquel martí i pol -- lluis llach , comentaris tancatsMireu-me els ulls
Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l’esperança d’uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d’or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer… per créixer…
Vull somiar el demà
Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d'”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.
(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.