Navegació

Els dimarts amb Morrie! 27, juliol de 2008

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , Rastrejar

8497871839.jpg     Mitch Albom  “Els dimarts amb Morrie”   Un vell, un jove i la gran lliçó de la vida.             

En Morrie va començar a visitar metges. Mols metges. Li van fer proves i mes proves, al final una de elles va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser ingressat per sotmetre’s a una segona tanda de tests. En un d’ aquests exàmens, es va haver d’asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric –era com una cadira elèctrica– per tal d’ estudiar les respostes neurològiques.          

-Hem d’ examinar això en més atenció- van dir els doctors observant els resultats.          

-¿Per què-va preguntar Morrie–¿De què es tracta?          

-No n’estem segurs. Els seus batecs són mol lents.           

¿El seus batecs eren lents ? ¿Què significava, això?           

Finalment, un dia calorós i humit de l’agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la noticia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una brutal i impecable malaltia del sistema neurològic.           

No se’n coneixia cap cura.           

-¿Com ho he agafat?–va preguntar en Morrie.           

Ningú ho sabia.           

-¿És terminal?             Sí.           

-Eixí doncs, ¿en moriré?            

Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.            

Charlotte va pensaren un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?             

El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s’aturarà, el món? ¿ Que potser no saben què em passa?             

Però el món no es va aturar, ningú tenia noticia de la malaltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat. ¿I ara què? Va pensar.            

En caminar va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més, també per fer les seves piscines regulars, es trobar que ja no es podia desvestir tot sol, en Toni era qui l’ajudava a entrar i sortir de la piscina i posar-se i treure’s la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s’esforçaven per no mirar. Ho feien de totes maneres. Era el final de la seva privacitat.           

L’ELA és com una espelma encesa: et consuméis els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més soviet, comenta per les cames i va fent camí cos amunt. Quant pers el control del músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dempeus. Quan pers el control del músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida respires a través d’un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altures, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empresonada dins d’una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència ficció, l’home congelat dins la seva pròpia carn. Des el moment què es contreu la malaltia, la cosa no s’allarga més de cinc anys.          

¿M’haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta ?, es va preguntar el vell professor. No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.                     

Morrie va tenir una idea molt bona. va fer algunes trucades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumenge, un petit grup d’amics i familiars es van reunir a casa seva per a un <<funeral en vida>>. Tots i cadascun d’ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plorar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema: 

Benvolgut cosí estimat…El teu cor sempre jove mentre avances en el temps, capa sobre capa tendre sequoia…          

Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però mai no diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu <<funeral en vida>> va ser un èxit aclaparador.         

Morrie encara no havia mort.         

De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.    

Estudia’m en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi. 

El  Mitch Albom: Morrie Schwartz, el vell professor, es mor. Mitch, el seu antic alumne, el va a veure cada dimarts per escoltar els seus consells i aprendre la gran lliçó, de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyen a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions, el plaer de la ironia, la dignitat de l’home. Els dimarts amb Morrie és un relat emocionant i verídic que ha colpit la consciència de milions de lectors (ha encapçalat la llista de llibres més venuts als Estats Units) i que explica amb senzillesa i naturalitat una situació límit però inevitable: la mort.          

M’encanta aquest llibre. He dit a tots els meus amics: “Heu de llegir  Els dimarts amb Morrie; Mitch Albom, Rosa dels vents

Albom va tenir la sort de rebre un regal preciós del seu professor Morrie Schwartz i ara nosaltres tenim el gran plaer d’assistir a la mateixa classe. És una història verídica que resplendeix i que t’escalfa amb una llum crepuscular. » Amy Tan, autora d’El Club de la Bona Estrella             Mitch Albom:   Escriu per el Detroit Free Pres i ha estat votat com el millor columnista esportiu deu vegades per l’Associated Press Esports Editors. Actualment viu a Michigan amb la seva dona. 

El Destí fa sucombir un gran nombre d’espècies: només n’hi ha una que s’amenaci ella mateixa. W.H.

Auden Cada nit, quan me’n vaig a dormir, em moro. I el matí següent, quan em desperto, neixo de nou. Mahatma Gandhi         

La Garriga 10 de maig del 2003        

Josep Rof i Rof       és        jrof 

apunt: s’ha copiat literalment del llibre Els dimarts amb Morrie de Mitch Albom 

jrof    Comparteix totes les sensacions del llibre.  Quant porto  (730 dies elàtic)      

Estudia’m en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.  

Tags: