Navegació

UN DIA QUASI FELIÇ” 25, juliol de 2008

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , Rastrejar

abracadasnoopy.jpg  UN DIA QUASI FELIÇ” Els fets ocorrien un 10 de juliol del 2003

Estem a juliol, és un mes que a mi m’ agrada, any centenari del Tour de França 1903/2003, tinc estudiat dues etapes als Pirineus, dies 20 i 21, gaudint en directe del mític Tour a les altes muntanyes de França, per tercer any consecutiu en directe. Però us explico:           

Avui acompanyat per la dona i un fill, visitem a BCN Gracare del C/Galileu 261, (direcció facilitada per la fissió de recuperació) Gracare és una botiga especialitzada en ajudes tècniques per discapacitats. Fet i dit, vaig triar la cadira manual que em facilitarà en els meus desplaçaments. Ara sols queda moure els papers, de totes formes el pas està donat. En pocs dies disposaré de la cadira per les vacances em  família i pels  petits o llargs passejos, la vaig triar dels colors d’un Ferrari.           

Contents tots tres tornarem a casa, un pas important per mi és la primera vegada que he fet moure el meu cos a dalt d’ una cadira de rodes, sensacions diferents sense dubte. Proveu un dia i ja veureu.           

Però aquest mes em té reservades sorpreses, per segona vegada el juliol accidentat, en el 1999 uns  28 dies ingressat i 35 punts al cap.  

En arribar aparco el Arosa…contents per haver triat la cadira i pel pas que havíem donat d’acceptació. La sorpresa va ser al baixar del cotxe, pas en fals desequilibri crit al fill (aguantemmmm), el desequilibri va ser fatal els cent quilos i pico” van fugir endavant que… ni jo els vaig poder atrapar, resultat un espant més per la dona i fill i algú que passà per allí, ja que era el carrer .            

El meu desplaçament el vaig parar amb el nas contra la vorera del carrer. Tots espantats la sang ja se sap és molt aparatosa i el cop va ser mol fort, el sus…to també. L’ambulància va arribar en poc temps, la dona corrent a trucar… no trobava les claus de casa doncs estaven al cotxe, les va a venir a buscar, de pressa va portar gel amb una tovallola, el fill amb mocadors de paper fent compressió al nas i amb tapava el sol amb el seu cos, jo estava assegut al mig del carrer, fins al cap d’una estona no vaig poder pujar a l’acera, aquí sí em trobava més còmoda, uns paletes ens volien ajudar, una veïna també, però l’ambulància estava per arribar, la dona l’esperava a la cantonada, jo sentia la sirena, preguntant-me ves tu quin soroll per el meu jo tirat a terra, el nas espatarrat i a terra els meus cent i pico de pes.             

La dona m’acompanyà, portava la meva bossa i una samarreta neta, penso que ha de tenir molta calor de tant corre i dels espants de tanta sang. Estava com sempre molt serena. La sirena posada i l’ambulància a tot drap i cap alt hospital, això sí sortejant les places rodones.

Que l’ambulància fes presencia ràpidament, això que semblava ser difícil…doncs no va ser molt depressa i fàcil. Arribant a l’ Hospital, un pensà què carai, ja he arribat, ara em curaran (això que és fàcil es torna un suplici per a mi), també per tots els familiars que esperant a defora sense cap mena d’ informació, un desastre total.

“Entrada triomfal a urgències del Hospital” dic això perquè després de canviar-me de carro, em deixaren en un racó, en un passadís per on hi passaven moltes bates blanques, però sense  que ningú em deies res de res, passaren així dos hores i quaranta i cinc minuts.              

Vaig fer servir vàries estratègies, estirant el braç, agafant la bata blanca que passava per allí, ¿què passa? Contestà al interrompre la seva caminada, no res solament tinc pipí, no es preocupi en un moment el poden cridar al box i ja s’ocuparan del teu pipí, se m’escapa és urgent (és la meva estratègia per cridar l’atenció) ja avisaré que l’ ajudin, al moment va venir una bata blanca i repetir la mateixa cançó del box, jo ja me la sabia, dons si no pot ser me’l deixo anar a sobre, i ara… deixa la carpeta que portava i aquella bata blanca conduí el carro fins el servei, però de molt mala gana (no havia vist mai el comportament d’una bata tan enfurismada).

Des d’ aquelles altures del carro… jo i la meva ELA, la hèrnia discal, el meu espatarrat nas, els genolls pelats, les mans magallades, la sang seca per tot arreu, els meus cent i pico i la falsa urgència de pipí, em deixaren tot sol les bates blanques, (vaig demanar ajuda però ja eren fora, que carai baixo del carro i si em foto de lloros  eixís m’atendran que carai, total estic en bones mans”, per sort per les bates blanques sense cap incident tret de les dificultats vaig fer pipí. Carai era el meu pipí camuflat d’urgència per cridar l’ atenció.           

Em recollírem, els  vaig dir que fugiria si no m’ atenien, les bates blanques ni en feren cas, el passadís una altre vegada, allà a un reco castigat… ¿que he fet pobre de mi?

Feia una bona estona que observava una bata blanca allà parada, pensant com ho feria perquè cridés la seva atenció, dons sense pensar-m’hi amb la ma esquerra empentà el carro, just el moment que aquella bata blanca volia passar, perdoni estic nerviós li puc fer una pregunta. Si digui ¿que és un boxer? senyor un boxer és un gos,  jo espero  aquí fins disposar d’ un de lliure, rialles per sota el seu nas, vostè espera un box, la meva estratègia va funcionar i vaig poder parlar amb una bata blanca i aquesta va contestar, vaig quedar meravellat.             

Però ella no s’adonà que jo tenia l’oïda fina i vaig escoltar com ho explicava a més bates blanques allà parades “rialles” cap d’una estoneta la vaig cridar s’acosta i li vaig dir, que si necessitava per les bates blanques d’ allà parades algun acudit mes, que m’ho digues que el podria servir. Avergonyida es retirà.

Quasi eren las tres, feia estoneta que les bates blanques estaven nervioses, estaven totes juntes, entre elles es deien coses molt efusivament. Desprès de cavil·lar analitzant aquell estrany comportament, vaig deduir que s’acostava el canvi de torn de “les bates blanques” Així va ser al moviment cada vegada va ser mes fort, unes marxaven, d’altres arribaven, es deien coses, mareta meva ¡quin trànsit!            

A mi l’esperança sem il·luminà de cop, en pensar que tota aquella llarga espera estava a punt de finalitzar, dons l’estratègia era deixar la feina pel torn següent… deduint que començaven  a les quinze hores, efectivament així va ser.

Cap al box, barrip, barrap, un poc de neteja al front i el nas i rés mes, amb treu la camisa, li vaig preguntar a la bata blanca com es deia i per sort va contestar mol professionalment Susanna. Bé dons com veus tinc el bigoti encarcarat de sang seca ¿que hi puc fer per netejar-ho? ni mu, paciència Josep, que las bates blanques són professionals i saben el que toca i quan toca.

Va aparèixer el jefe de les bates blanques, li deien doctor, aquest si parlava i va fer unes preguntes que jo amablement li vaig contestar, però abans li vaig preguntar com es deia…contestà Luque. Bé Dr. Luque com ho veu això, dons no res donarem uns punts i cap a casa, el metge de capçalera ja els hi traurà en 8 dies, prengui’s aquestes pastilles cada 8 hores (Vaig pensar en el número 8 una bona estona mentrestant cosia les ferides). Dr. Luque quants punts em donarà. 4 contesta, jo li vaig demanar si podrien ser 5, axís el meu cap ja en tindria 50, va contestar que serien 4 i ni un mes, va escriure l’ informe i va desaparèixer.           

Al Dr. Luque, (la bata blanca que parlava i cosia) estava molt sol·licitat, dons pel micròfon no paraven de cridar el seu nom, també pels passadissos,  Dr. Luque……..Luque…….que…Lu…..

Va aparèixer cap una estoneta una altre bata blanca, posi’s en peus i veu aquella aixeta dons agafi sabó i renti’s. Esporuguit i sol com vaig poder, obeint aquella bata blanca que parlava, vaig rentar-me el bigoti encartonat, sense veure que feia dons faltava mirall, la meva cara era nova per a mi, les mans tremoloses però netes, les cames i el pit també, però el bigoti no ho sé. Entrà la bata blanca i em renyà perquè em mullava els cosits, passà a l’ acció i va tapar els cosits amb un paper blanc. Posi’s la camisa i ja pot anar a casa. La camisa no me la poso està bruta de sang, No. No pot sortir sense camisa, dons cridi a la meva dona que en te una de neta, rondinant així ho va fer.

Cap a casa, jo amb 4 punts més, la dona, els fills i nores amb un bon espant. Sense avisar ni programar, en un moment canvia tot. Al fi i al cap tots d’aquest dia de juliol ens emportem alguna cosa, jo punts i conèixer bates blanques, altres espants, què carai són els premis i les sorpreses que la vida ens depara, així és més distreta i trenquem les monotonies          

Gràcies a tota la família per suportar-me” aquest espants que amb assiduïtat us donc, els joves de l’ambulància que molt amablement m’ atengueren, i perquè no a les bates blanques que vaig conèixer aquest dia de juliol.

La Garriga 12 de juliol del 2003

Josep  Rof  i  Rof      és      jrof

Tags: