De Suïssa estant

Un parell de dies enrere vaig escriure sobre els banc suïssos i la justícia, fent referència al denominat diner negre. Les coses s’han precipitat.

L’autoritat americana dels impostos (IRS) va demanar al banc UBS- Union Bank of Switzerland- (el més gran de Suïssa) una llista detallada dels moviments bancaris de uns 300 clients americans, sospitosos d’evitar el pagament de impostos als Estats Units.

La pressió va ser molt forta, amb amenaces de prohibir de manera immediata les activitats de la UBS als EEUU. És probable que també es posessin en marxa altres formes de pressió. Inclús el Govern Federal Suïs va fer una reunió extraordinària el dimecres a última hora del vespre, sense decidir cap tipus d’intervenció estatal però assabentant-se de la situació ja que la UBS representa molt dins del sistema financer suïs.

El dijous a la tarda el Tribunal Administratiu Federal va prohibir a la UBS de donar informacions sobre els seus clients. Massa tard : les informacions ja estaven en mans dels americans. La UBS, que és troba en una situació molt delicada i ha necessitat l’ajut d’uns quants milers de milions de Francs de l’estat, va cedir amb una rapidesa inusitada i va donar les informacions sol•licitades, aparentment „només“ d’uns 250 o 300 clients.

Estalvio el rebombori que tot això a causat : per a uns la UBS ha enterrat per sempre el secret bancari, per altres, només ha donat 300 adreces d’uns clients claríssimament punibles.

Tot és molt complicat ja que Suïssa és l’únic país del món que en qüestions de comptes bancaris fa distinció legal entre “frau fiscal” (Steuerinterziehung) i “engany fiscal” ( Steuerbetrug). La diferència ha de ser molt subtil ja que la mateixa traducció no deixa els dos conceptes molt clars. Esperaré les noticies dels propers dies per tornar sobre el tema que pressuposa un precedent molt greu.

(Il•lustració apareguda al “Zofinger Tagblatt” del 21.02.2009)

Cap dels 400 membres del exèrcit secret ha donat la cara en els 17 anys des la dissolució oficial del cos. Fins el darrer dimecres.

A quarts de set de la tarda del dimecres 18 la radio pública suïssa emetia una entrevista amb el senyor Hansueli Künzler, ex-membre del P26. L’entrevistat va explicar coses saboroses, algunes d’elles només d’interès dins de Suïssa, però també d’altres que permetran completar les informacions que he donat en tres entregues.

L’any 1984 un conegut va demanar al senyor Künzler si estaria disposat a entrar a fer part d’un cos especial de l’exèrcit, de caràcter secret però legal. De moment va dir que si, i va ser citat a una primera trobada en un refugi (búnquer) dels molts construïts durant la segona guerra mundial, i situat prop de Gstaad, coneguda estació d’esquí de la classe alta i molt alta europea.

Arribat al búnquer va rebre un sobrenom, en el seu cas el de Gallus, i a partir d’aquell moment mai no va saber el nom real de cap dels seus col•legues ja que tots reberen un sobrenom . Els monitors eren professionals de l’exèrcit regular suïs i van ser orientats sobre l’obligació de guardar secret de per vida sobre les activitats del grup.

Les trobades eren de 3 a 4 dies dues vegades a l’any. Els integrants del grup estaven tan convençuts de la seva missió que realment no van donar a ningú cap pista sobre els seus dos recessos anuals. Fins i tot és va donar el cas que un parell d’esposes de membres van contractar detectius privats per saber on anava el seu marit amb tant secret. La feina dels detectius s’acabava davant la porta del búnquer i les esposes eren informades i els demanaven que elles també guardessin el secret.

El senyor Künzler diu que ha decidit parlar per salvar l’honorabilitat dels seus 400 companys, tots ells patriotes fermament convençuts de que estaven fent un treball de gran importància per protegir la pàtria si el cas es presentés. Vol que quedi clar que no eren partisans, ni guerrillers sinó un cos especial, dins de l’exèrcit legal amb un caràcter secret degut la mateixa finalitat de la seva creació.

Malgrat tot, en el fons de cada ciutadà queda un mal regust, molts dubtes sobre el paper de l’estat i de les possibilitats de crear estructures que s’escapen a tot control.
Esperem que no es reprodueixin fets com els que he comentat i que demostren que
nord enllà, no sempre la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, com diu el poema de l’Espriu.

El “descobriment” fet l’any 1990 de l’existència d’un cos d’exèrcit secret, el P26, i d’un servei secret, el P27, va deixar els suïssos abatuts.

Junt amb l’existència de milers de fitxes sobre persones que estaven molt lluny de creure’s objecte d’investigació, el cop va ser molt dur i encara que després se’n vagi parlar poc fins avui els dos assumptes sembren dubtes sobre uns principis que semblaven fer part intocable del sistema democràtic.

La Comissió Parlamentària va constatar que el P26 actuava com una organització secreta, sense base legal, sense control parlamentari i sense dependència política, de manera que realment actuava il•legalment i contra la constitució. El finançament de les dues organitzacions P26 i P27 es feia desviant diners previstos per la compra d’armament i amb els interessos resultants de pre-finançaments de compres de material per l’exèrcit “legal”. Tot, doncs, fora de control parlamentari i sense necessitat de passar comptes ni donar explicacions.

Els membres d’aquest exèrcit eren uns 400 sota el comandament d’un director de l’empresa de Basilea Consec AG dedicada a la formació de personal i que en el fons només servia per tapar les altres activitats. Existien dipòsits d’armes a diversos llocs del país (fusells d’assalt, pistoles, armes amb silenciador, etc.).

L’exèrcit secret estava dedicat a “salvar la pàtria” no només d’enemics externs sinó també d’interns. El P27 espiava molta gent, sobre tot de les esquerres i a tots els que ells suposaven un perill per la seva concepció de la pàtria.

Oficialment, el P26 és va declarar liquidat el mars de 1992 i poc a poc va anar passant a l’oblit, almenys de cara a fora. El tema inicial de les fitxes és va solucionar permeten que cada suïs que volgués tingués l’opció de llegir la seva fitxa ( en el cas de que en tingués una). Després les fitxes és van destruir.

Demà acabarem el tema amb els darrers detalls que s’han conegut aquesta setmana després que un antic membre del P26 “sortís del armari”.

La possible decisió d’enviar soldats a Somàlia per protegir els vaixells de bandera suïssa dels atacs del pirates, ha ressuscitat l’assumpte del denominat Exèrcit Secret P26 que era un tema que dormia en un volgut oblit.

La creació d’aquest Exèrcit, o millor dit aquesta Unitat Secreta, és escandalosa i destrueix molts dels conceptes democràtics que els suïssos consideraven arrelats.
Començarem per explicar els antecedents del cas.

El 2 d’octubre del 1984 va ser elegida Consellera federal (Ministra) la senyora Elisabeth Kopp, la primera dona a accedir a un càrrec ministerial a Suïssa. La senyora Kopp, del Partit Liberal, es va encarregar del ministeri de Justícia i Policia.

Un dia d’octubre del 1988, la senyora Kopp es va assabentar que una empresa en la que el seu marit era conseller era suspecte de moure diner negre. L’esposa va dominar la ministra i va telefonar al seu marit per demanar que sortís immediatament del consell d’administració de l’empresa, que era Shakarchi Trading. Ell ho va fer el mateix dia. Un parell de setmanes després, la premsa va saber de la retirada del senyor Kopp i van començar les sospites d’una informació confidencial sortida del ministeri de la seva esposa. Curt, el 9 de desembre 1988 la ministra va reconèixer que era ella la que havia fet la trucada i tres dies després va dimitir.

El Parlament va crear una comissió per tal d’esbrinar com es guardaven i s’administraven les informacions que l’estat posseeix. Aquesta comissió va arribar al fons del denominat „Cas de les fitxes“. Es va saber que l’estat tenia 700.000 (!) persones fitxades, politics de tot color, industrials i gent del carrer que per les seves activitats, per exemple viatges, eren suspectes de fer activitats perilloses per a l’estat. Un veritables escàndol que en fons podia afectar a tothom directament, i que feia que el „Big Brother“ de la novel•la de Orwell quedés petit i Suïssa sembles un estat stalinista.

Les investigacions del afer de les fitxes va conduir a descobrir l’organització secreta P26. En parlarem demà ja que el tema és molt instructiu per demostrar que ni en la millor democràcia estem lliures de actituds il•legals i de injustícies.

Ahir, a la ciutat de Barcelona, es va signar un acord de gran transcendència i que era molt esperat.

Si algú m’hagués preguntat quin acord m’agradaria que es signés a Barcelona, hauria donat un parell de respostes espontànies :

Els partits PSC, ERC, CiU i IV han signat un acord amb el compromís de fer front comú davant del govern de Madrid per defensar l’Estatut tal com va ser votat i per reclamar el finançament que el mateix Estatut disposa.

Un acord entre el govern de Madrid i la Generalitat preveu la cessió total de
la gestió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat en un termini de dotze mesos.

Els governs de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears han signat un acord per tal d’unir-se en la tasca de defensar la llengua comuna, respectant les variants regionals, en tots els àmbits i al mateix temps presentar davant la UE una proposta per tal de que l’idioma comú tingui representativitat europea, com correspon a la seva història i al nombre de gent que el parla.

RENFE ha signat un acord amb la Generalitat per cedir la gestió dels trens de Rodalies i fer que millori la qualitat dels serveis. L’estat Central farà les previsions económiques necessàries.

Tot això podrien ser acords interessants per a Catalunya. El que ahir es va signar a Barcelona en certa forma també ho és. Les principals companyies productores de telèfons mòbils han acordat proposar el mateix tipus de carregador per a tots els models futurs, de manera que sigui més fàcil l’ús dels mòbils i al mateix temps només serà necessari produir la meitat dels carregadors dels que es fabriquen avui.

No faig broma : és una bona noticia sobretot si pensem que avui dia pràcticament cada família posseeix almenys un telèfon mòbil. El món parlarà avui de Barcelona, i jo seguiré pensat en els altres acords que també es podrien haver signat a la capital.

Escric aquestes ratlles i a fora segueix nevant. I dic segueix perquè ja fa un parell d’hores que ha començat i no sembla que tingui ganes de parar. Ara ja anem per uns set centímetres.

Mentre el PSC parla baix per no molestar el „germà gran“ de Madrid, ERC comença a remugar i CiU esmola les eines, jo parlo de la neu.

Els hiverns a Suïssa, per molt durs que semblin no acostumen a posar problemes a la població. El dispositiu de neteja de carrers i carreteres funciona, els trens no tenen pràcticament retards i les escoles no tanquen. Les cases tenen les parets exteriors i les finestres molt ben aïllades, les calefaccions són eficients i els nostres cotxes porten de octubre fins a abril neumàtics d’hivern i tot això ens fa que l’hivern sigui natural.

Molt lluny dels hiverns de la meva infància a Manresa, amb un fred humit intens i llarg i amb nosaltres, els nens en edat escolar, vestits amb pantalons curts. Ni els meus fills ni els meus nets podran entendre mai que nosaltres anéssim amb pantalons curts fins als dotze anys, després amb pantalons de golf (un anacronisme que avui m’horroritza!) i només amb catorze anys ens poguéssim „oficialment“ posar pantalons llargs.

Si a això sumem les restriccions de llum que ens obligaven a sopar am espelmes o quinqués i la manca de calefaccions o bombones de butà, és fàcil imaginar el que un hivern a la Manresa dels anys 40 significava. Les estufes eren el centre de la vida laboral i de la llar. Estufes que cremaven serradures o clofolles d’ametlla o carbó.
I nosaltres amb pantalons curts!.

El PSC xiuxiueja, ERC obre la porta per sortir del tripartit, CiU espera amb delit els esdeveniments i jo parlo dels hiverns a Manresa, mentre a Suïssa ens cau la neu. Serà que m’estic fent vell.

Acabo de llegir una noticia que m’ha deixat una mica sorprès.

Resulta que l’església catòlica junt amb la reformada del meu cantó suïs acostumen a fer cada any un projecte en comú que sense entrar a fons en cap tema teològic, serveixi per unir només sigui per un dia ambdues comunitats.

Aquest any el projecte porta el nom de “Nonstop”, és a dir “Sense parar” i tracta de la velocitat en les coses de la vida. Els responsables del projecte consideren, amb raó, que el ritme que imposa la vida quotidiana i el que s’imposa la gent en els moments de lleure, deixa poc o cap temps per pensar amb calma.

L’actuació més espectacular està prevista per la tarda del primer dissabte del mes de novembre : tots el rellotges de les esglésies catòliques i reformades del cantó s’aturaran durant dues hores. El rellotges dels campanars de les esglésies sempre han estat un punt de referència i fan acte de presencia quotidianament tocant els quarts i les hores dia darrera dia. Val a dir que a Suïssa, per permetre el descans de la gent, paren de tocar a les deu de la nit i reprenen a les sis del matí.

Mentre duri la parada de dues hores s’organitzaran en l’àmbit de cada església meditacions, oracions, concerts, cants i actuacions que tinguin relació amb assumptes espirituals i meditatius.

No em sembla malament l’idea. Els membres de cada església tindran l’oportunitat de demostrar amb la seva presencia fins a quin punt la nostra generació necessita moments de meditació o bé ja ens hem acostumat tant al ritme esbojarrat que no sabem quin profit en podem treure de parar i pensar.

I qui vulgui, sense ser membre de cap església, podrà aprofitar de les dues hores “regalades” per preguntar-se si anem bé o més aviat una mica esverats.

Ara es compleixen 30 anys de la creació del cantó del Jura, després d’un referèndum de tot Suissa que va aprovar la separació de la part nord del cantó de Berna per crear el seu propi cantó.

La batalla per l’autonomia cantonal de la regió del Jura bernès ve de molt lluny, pràcticament de l’any 999, i representa la lluita tradicional entre el nord i el sud, entre les regions riques i les regions menys afavorides, entre el Bisbe-Princep de Basilea i la Vila de Berna etc. etc. . A Suïssa com arreu.

A partir de l’any 1947 la lluita per l’independència del cantó de Berna és va fer sentir de manera més contundent amb la creació de grups separatistes com els anomenats „Béliers“ o el „Rassemblement jurassien“, inclús amb alguns atentats amb explosius que van enrarir molt l’ambient normalment pacífic de les discrepàncies a Suïssa. Un dels arguments més forts per demanar la secessió fou el de la llengua ja que els jurassians són de parla francesa, mentre quela resta del cantó de Berna q és de parla alemanya. Estic simplificant els fets històrics per no allargar-me massa ja que tothom entendrà que aquests temes són d’una gran complexitat.

El Cantó del Jura no és molt ric : depèn en gran part de la rellotgeria que just després de la seva autonomia va entrar en una greu recessió,és bastant agrícola i el seu turisme és molt reduït per manca de grans muntanyes i estacions d’esquí. Les dificultats financeres es van fer paleses d’un bon principi i amb el temps van anar apagant l’eufòria que l’autonomia va donar a la població.

El cantó de Basilea, tradicionalment ric, és el veí més proper del cantó del Jura. Deixant apart les tradicional diferències històriques, la llengua separa les dos poblacions, amb l’alemany a Basilea i el francès al Jura. Doncs bé, el departament de Formació i Cultura del Cantó del Jura ha llençat un projecte per introduir el bilingüisme a les escoles jurassianes a partir del mes d’agost 2009. Apart del avantatges de tenir un ensenyament en dues llengües oficials dins del país, la idea del projecte és la de atraure famílies del veí cantó de Basilea perquè vagin a residir al Jura, sense el problema de la llengua per els fills. S’ha de dir que la distància entre els dos cantons no és molt gran però el Jura disposa de més espais naturals que ofereixen un atractiu a la gent que pugui estar cansada de viure a la ciutat i fins i tot a certes empreses perquè s’hi instal•lin.

La mesura és molt pragmàtica i de moment no ha tingut massa bona acollida, potser perquè el suïs està acostumat a fer les coses molt meditades i sense pressa. Proposar el bilingüisme com a solució únicament d’ordre econòmic (més gent = més impostos) no sembla tenir èxit. Potser s’ha de provar amb altres arguments. Estaré al cas per anar informant.

Cada vegada més sovint s’organitzen manifestacions al carrer per protestar, per recolzar, per reivindicar o per demostrar poder.

També molt sovint coincideixen dues manifestacions contraries i els crits es fan més forts amb l’única intenció de demostrar que uns són més que els altres. Curiós és llegir les xifres d’assistents que casi sempre difereixen de doble contra senzill segons qui sigui el que faci els comptes.

No he estat mai amic de manifestacions multitudinàries, potser perquè vaig néixer poc després de la guerra i mai no em van semblar sinceres les que em va tocar suportar. Omplir places va ser durant molt temps un exercici periòdic (avui encara ho és per a molts) i la quantitat d’ assistents era proporcional al nombre d’autocars posats a disposició dels „espontanis“ i del nombre d’entrepans que es repartien. Les coses eres així i no en faig la més mínima burla, potser perquè encara avui, de tant en tant, es convoquen sota els mateixos principis.

El politics també senten la necessitat d’omplir un parell de vegades a l’any un pavelló esportiu o un teatre, amb gent del seu partit, cosa que no ha de ser molt difícil i que de fet no dona un vot de més. Parlar a gent ja convençuda només es fa per sortir al telediari o tenir una ressenya al diari de l’endemà.

Em recorda les meves experiències d’estudiant a la Barcelona dels anys seixanta quan anava al teatre com a membre de la claca. L’encarregat de repartir les entrades gratuïtes era molt viu i controlava que, una vegada dins del teatre, el „claquer“ aplaudís fervorosament ja que altrament no et donava mai més una entrada.

De manera que sense fer part de cap partit, jo també se el que és aplaudir per obligació i segurament per això, quan veig les clamoroses arengues dels politics a la multitud i escolto els aplaudiments i els crits, em ve espontàniament un somriure comprensiu.

Que la banca suïssa durant molts anys va ser molt permissiva amb comptes bancaris oberts per estrangers no residents, no és res de nou.

Poc a poc les coses han anat canviat i, en part per pressions de l’exterior principalment de la UE, el sistema bancari s’ha tornat més rigorós i ja no és tan fàcil obrir un compte a Suïssa com ho fou fins fa poc. També és practica normal la de aixecar el secret bancari dels comptes on la justícia del país del propietari intervé oficialment davant les autoritats suïsses.

No vull dir amb això que tots el dipòsits bancaris siguin transparents, ni de bon tros, però si que la tendència ha fet que Suïssa deixi poc a poc de ser un „paradís fiscal“, títol que s’han afanyat a lluir les Antilles Holandeses, les Illes del Canal i altres locs del món.

Avui escriu la premsa espanyola que els presumptes acusats de corrupció del PP de Madrid han desviat diners via Suïssa a comptes en paradisos fiscals. Si la justícia espanyola ho sol•licita, el secret bancari dels eventuals comptes a Suïssa serà aixecat.

Ahir, el govern suïs va alliberar uns 5 milions de Euros d’un compte que va obrir el dictador Jean-Claude Duvalier, de Haití. Els propietaris actuals del compte no han pogut donar explicacions satisfactòries a les autoritats sobre la procedència lícita dels diners. Segons informacions, entre 1971 i 1986, i amb l’ajut del seu cercle més íntim, el dictador va robar del país centenars de milions de dòlars i a sol•licitud de la justícia haitiana, l’estat suïs ha començat a proporcionar ajuda per esbrinar tota la xarxa de comptes que puguin trobar-se aquí.

Els 5 milions de Euros seran destinats a obres humanitàries i projectes socials a Haití de manera que el Ministeri d’Afers Exteriors suïs ja està en contacte amb organitzacions interessades de Haití.

Fa un parell d’anys, molts milions de Francs Suïssos que el dictador Marcos havia fet sortir van ser retornats a Filipines, en un cas similar al d’ara per Haití.

Encara queda molt per fer. No hi ha de moment cap motiu per destapar una ampolla de cava, però si que val la pena començar a posar-la a la nevera per si el camí que ara s’ha iniciat continua endavant.