07 ag. 2009

Picabaralles a València

Classificat com a General

La Copa del Amèrica, moltes vegades presentada com Copa Amèrica en una deficient interpretació de l’original nom America’s Cup, tindrà lloc l’any 2010 als Emirats Àrabs, i no a València com molts esperaven.

La primera cosa que la noticia posa en clar és que totes les altes inversions que es van fer per la cursa de l’any 2007, de moment no han servit per donar continuïtat a la seu de València. Algú ha d’explicar com és que es gasten tants diners en una infraestructura especial, sense tenir la seguretat, i millor el contracte, per continuar amb l’us de les instal•lacions durant un quants anys.

Obres de prestigi pels polítics de torn, i que després s’han infrautilitzat, en tenim a cabassos. Sense anar més enllà, el Fòrum de Barcelona. Ningú sap que ha passat amb el Fòrum de les Cultures ni que s’ha de fer per omplir i rendibilitzar les costoses instal•lacions de Barcelona.

L’altre dia parlava de la Sala de les Nacions Unides de Ginebra i de l’Aliança de Civilitzacions del senyor Rodríguez, dit Zapatero. Un altre assumpte el de l’Aliança de Civilitzacions que serveix per lluir i acaba en fum.

Potser l’exemple de València, amb totes les picabaralles entre els partits que s’acusen entre ells de poca eficiència per mantenir la seu de la cursa de velers, servirà per no repetir despeses inútils similars. Esperem que el circuit urbà de Formula 1 no sigui el següent mal exemple. L’actuació de molts polítics és com les ungles: és més fàcil que siguin brillants que no pas netes.

Comentaris tancats a Picabaralles a València

06 ag. 2009

La crisi dels texans

Classificat com a General

Els cowboys eren tipus durs i aquesta imatge va convertir els texans, també anomenats jeans, en un objecte de culte.

Unes campanyes publicitàries fetes amb molt sentit cinematogràfic i amb una gran component psicològica van ajudar a fer dels texans una peça de roba que tothom alguna vegada ha comprat i emprat Un cert confort i una admirable resistència a l’us van ajudar-hi molt.

El gran èxit comercial va fer populars arreu del món denominacions com «501» i marques com Levi’s, Wrangler, Lee, Diesel i d’altres. Amb el temps, els texans van adquirir presencia social i alguns grans dissenyadors de roba van entrar en aquest mercat proposant texans d’altíssim preu, que en el fons, estrictament qualitativament, no eren ni millors ni pitjors que els altres, però la marca feia la distinció.

Després es va imposar la moda dels texans gastats i fins i tot estripats, cosa que va destruir en gran part el mite dels jeans ja que, no ens enganyem, uns texans estripats de Dolce & Gabanna, per exemple, no deixen de ser uns texans estripats molt iguals als d’una marca desconeguda. He treballat 40 anys en el tèxtil i conec les diferencies moltes vegades més aparents que reals entre peces de roba sense nom i amb nom.

Total, que Levi Strauss ha declarat unes pèrdues de 4 milions de dòlars en el segon trimestre del 2009, i Wangler i Lee declaren una caiguda del volum de vendes d’un 15%. Un institut americà ha fet un estudi del mercat dels texans i ha constatat que en moments de crisi, el públic opta per texans de dissenyadors (la minoria) o per marques de supermercat (la majoria) i que els noms Levi’s, Lee etc. estan entre les dues opcions, i per tant són els perdedors.

Els experts de mercats ja estan preparant la nova campanya per «ressuscitar» l’interés per les marques tradicionals, amb una crida a tornar a les arrels, a fer de pioners, com els americans de fa 150 anys. «Go forth» és el crit per despertar novament l’interés pels texans tradicionals. Preparem-nos perquè aviat ens arribarà un nou cowboy, uns prats empolsegats i una veu en off que ens recordarà que el país no va ser forjat per gent amb vestit i corbata sinó per veritables herois amb texans. Ai de nosaltres!.

Comentaris tancats a La crisi dels texans

05 ag. 2009

Dues entrevistes: Puigcercós i Mas

Classificat com a General

El dilluns van fer-se públiques dues entrevistes a polítics catalans, una al diari Avui amb Joan Puigcercós i la segona a Catalunya Radio amb Artur Mas.

Crec que val la pena de llegir i escoltar més d’una vegada ambdues intervencions, cosa que és fàcil gràcies a l’internet, ja que demostren amb molta claredat les posicions dels dos polítics, que en el fons han de ser les dels seus partits.

Diu Puigcercós, President d’ERC no ho oblidem, que «l’Estatut és un desastre, l’acord de finançament un punt de partida i la llibertat el destí». Paraules clares, com poques vegades les podem llegir en un polític, però que no corresponen massa a la imatge que pretén donar el tripartit (o entesa) del que ERC fa part. De manera que Puigcercós tindria d’explicar moltes coses, com per exemple, si es pot compartir govern amb el PSC (soci del PSOE) al mateix temps que es diu sobre l’acord de finançament:: «És veritat que no compleix l’Estatut al 100%. Però des de quan Espanya compleix ni tan sols la llei?».

Artur Mas va explicar la posició de CiU d’una manera molt clara i ferma. No estic jutjant la seva posició política, que ara aqui ni defenso ni ataco. Simplement s’ha de reconèixer que l’entrevista a Catalunya Radio va fer que Mas demostrés unes posicions sòlides, amb fonament i clares per tothom. Recomano escoltar l’entrevista per internet. No cal córrer després a votar CiU sinó senzillament prendre nota de les posicions de cada polític (dels dos d’ara i dels altres més endavant) i arribat el moment, triar el menys penell.

Comentaris tancats a Dues entrevistes: Puigcercós i Mas

03 ag. 2009

Tornem-hi amb la cúpula del Barceló

Classificat com a General

És la tercera vegada, ai!, que escric sobre la cúpula que Miquel Barceló va crear per decorar la Sala XX del Palau de les Nacions Unides a Ginebra, la denominada Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions.

Aquesta polèmica cúpula s’ha de jutjar amb dos angles diferents: l’artístic i el financer.

En el meu post del 22 de maig ja vaig donar a entendre que després de la visita que vaig fer a la Sala junt amb un equip de TV3, la meva opinió artística s’havia modificat positivament. Sense fer-me perdre els sentits, ni deixar-me bocabadat, haig de dir que la cúpula és artísticament interessant ja que introdueix la tercera dimensió i amb un colorit atractiu aconsegueix no només decorar sinó també cridar l’atenció per la seva originalitat.

L’altre aspecte, el financer, és molt més fosc que l’obra de Barceló i segurament amb més de tres dimensions. El darrer consell de ministres abans les vacances ha aprovat una nova subvenció de 2 milions d’Euros per finançar «los gastos derivados de la ingeniería y la intervención plástica».

Aprofitar el dia abans de les vacances per fer empassar un crèdit que s’ajunta a un pressupost de més de 20 milions d’Euros per la famosa cúpula, em sembla quasi un acte de nocturnitat, un abús i una injustificable despesa astronòmica que es va camuflar sota una denominada Fundación Onuart, teòricament destinada a finançar la cúpula, amb un 40% de capital públic i un 60% privat.

Si cap politic aixeca la veu per demanar explicacions al govern central sobre la Fundación Onuart i com és que han arribat a un preu tan exagerat per la cúpula, arribarem a la conclusió que tot això es va fer per perpetuar (almenys de nom) l’Aliança de Civilitzacions, obra « genial » de Zapatero, que ningú sap per què ha servit fins ara ni per quina finalitat es va crear. Inútils!.

Comentaris tancats a Tornem-hi amb la cúpula del Barceló

01 ag. 2009

Celebrant el federalisme

Classificat com a General

Millor seria dir el confederalisme, però deixem-ho en la forma més senzilla. Avui Suïssa celebra els seus orígens com a confederació. L’any 1291, tres comunitats de les valls dels Alps centrals signaren un pacte federal per assegurar la pau i l’estabilitat en les rutes comercials alpines i defensar interessos comuns. A poc a poc, d’altres comunitats s’ajuntaren a aquest pacte fina a arribar a l’estructura política i social actual.

És per tant avui la festa nacional suïssa que, com a bon estat federal, no preveu cap desfilada militar ni cap recepció oficial a la capital amb les autoritats empolainades i plenes de medalles. La festa la celebrem a nivell municipal, és a dir, cada poble o ciutat organitza un acte on un polític generalment local fa un breu discurs sobre la diada, i per acabar, el costum vol que s’encenguin fogueres i es tirin coets, com si es tractes de la revetlla de Sant Joan, perquè ens entenguem.

El federalisme, i no diguem el confederalisme, vol que les decisions arrenquin de la població i és per això que l’ajuntament, el municipi, permet que tothom participi de les decisions i pugui donar la seva opinió i fins i tot promoure iniciatives que es sotmeten a votació. Ja n’he parlar altres vegades i crec que val la pena recordar-ho perquè tots els que creuen en una solució federal per Espanya o Catalunya siguin conscients de lo molt que cal canviar per començar a tenir opcions federals. Ni monarquia, ni centralisme, ni prepotència serveixen a la causa federal, de manera que llarg és el camí si és que hi ha voluntat de fer-ho.

Avui, com a suïs nascut a Manresa o com a català que viu a Suïssa, tinc motius per celebrar els 718 anys del naixement històric de Suïssa.

Comentaris tancats a Celebrant el federalisme

31 jul. 2009

Assumptes pendents

Classificat com a General

Entre avui i el diumenge moltes persones començaran les vacances, d’altres les acabaran i algunes, malaltes o per raons de feina, no es podran moure.

En tot cas el moviment de vehicles, privats i públics, que acompanya sempre els desplaçaments humans serà espectacular i els atapeïments a les platges competiran amb els del metro en hores punta. Tot previst, guanyat a pols i merescut.

Les vacances donen moltes hores per pensar: Estirats a la sorra o a sota d’un pi a la muntanya, és molt recomanable dedicar de tant en tant uns moments a pensar en totes les coses poc o mal resoltes que ens esperen a la tornada de vacances. No parlo d’assumptes laborals o familiars, sinó de les coses que a tots, com a ciutadans, ens afecten:

L’acord de finançament encara mal detallat i que ha fet que molts es conformin però que ningú estigui convençut.

La retallada, o cop de ribot, del TC a l’Estatut que fa pensar en pressions polítiques amagades i amb un resultat que pot ser perillós per l’estabilitat del govern català.

La prevista situació delicada del món laboral, amb més atur i sense una política general amb idees clares per sortit del pou.

La batalla a punt de començar entre Montilla i Mas perquè cap dels dos pot perdre les properes eleccions i que amb el desgast evident del tripartit fa preveure uns mesos de molta duresa dialèctica i parlamentària.

No cal anar més endavant. Amb aquests suggeriments per pensar, difícilment es podrà tenir una migdiada tranquil•la, de manera que és millor oblidar-ho tot de moment i esperar que els monstres adormits es despertin. Que segur que es despertaran!.

Comentaris tancats a Assumptes pendents

30 jul. 2009

¿És el castellà un dialecte del català?

Classificat com a General

Fa cosa d’uns cinc o sis anys va circular per la xarxa electrònica un pretès estudi del Departament de Romàniques de la Universitat de Friburg de Brisgòvia d’Alemanya que demostrava que el castellà era un dialecte del català, bàsicament gràcies a uns documents descoberts a la Biblioteca Vaticana.

Els documents eren de la meitat del segle IX, de la cort de «Ramon IV, Compte de Barcelona» i en ells s’explicava que «les gents de Castella usen ja nosos vocablas», és a dir que els castellans degut a la preponderància de la cultura catalana assimilaven les paraules catalanes.

Tota la informació que per correu electrònic es va escampar ràpidament afegia que l’estudi de la Universitat de Friburg «está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas que genera» i demanava que tothom l’enviés a un màxim de persones per tal de eliminar el silenci oficial.

La veritat és que tot això no és res més que un engany. El pretès historiador Mark Vlamynck, autor de l’estudi no consta com a professor ni com a alumne a la Universitat de Friburg ( ni a la de Fribug de Suïssa), i tampoc existeix un Departament de Romàniques (Romanistische Abteilung) tot i que les llengües romàniques s’estudien a Friburg com és natural en una institució del seu nivell.

El desmuntatge de la noticia que l’internet va escampar ràpidament va ser fet pel professor Claus D. Pusch, autèntic membre de la Universitat de Friburg, en un article titulat «Chronik einer Cyber-Farce» (Crònica d’una farsa cibernètica), publicat al desembre 2004 en el butlletí de l’Associació Germano-Catalana.

Com que sembla que el fals text torna a circular per la xarxa, convé saber que no mereix cap credibilitat. Lamento desil•lusionar alguns lectors.

Comentaris tancats a ¿És el castellà un dialecte del català?

29 jul. 2009

Alguna cosa fa pudor de podrit…

Classificat com a General

No a Dinamarca, com per Hamlet, sinó al Miniestadi. L’anomenat “pacte del Miniestadi” (El Periódico dixit) potser és correcte, legal, net i transparent, peró no en dona la sensació.

Un pacte aparentment molt laboriós, signat amb moltes presses, amb el protagonisme personal d’un alcalde i un president amb els dies comptats als seus càrrecs ha donat tota la sensació de ser un brou cuinat entre els dos «chefs» sense donar massa veu ni vot a tots els afectats, principalment els veïns de les Corts.
Que el Barça hi surt guanyant financerament, sens dubte. Que l’Ajuntament s’apuntarà un més que discutible «gol» al recuperar terrenys per construir pisos i zones verdes, és segur.

D’entrada el projecte no te data d’acabament i els que l’ha estudiat diuen que les infraestructures i equipaments previstos no són suficients per les 5.000 persones que habitaran els 1.600 nous habitatges.

Com que el pacte es va presentar de la mà de l’alcalde Hereu i dels caps dels grups municipals de CiU i ERC, en un «tripartit» insòlit i que fa arrufar el nas a més d’un, sembla que per molt que han elegit tàcticament una data propera a les grans vacances, l’assumpte Miniestadi no ha fet més que començar.

I m’agradaria que els lingüistes trobessin una paraula catalana equivalent a «pelotazo» perquè ens ha de fer molta falta d’ara en endavant.

Comentaris tancats a Alguna cosa fa pudor de podrit…

29 jul. 2009

Alguna cosa fa pudor de podrit…

Classificat com a General

No a Dinamarca, com per Hamlet, sinó al Miniestadi. L’anomenat “pacte del Miniestadi” (El Periódico dixit) potser és correcte, legal, net i transparent, peró no en dona la sensació.

Un pacte aparentment molt laboriós, signat amb moltes presses, amb el protagonisme personal d’un alcalde i un president amb els dies comptats als seus càrrecs ha donat tota la sensació de ser un brou cuinat entre els dos «chefs» sense donar massa veu ni vot a tots els afectats, principalment els veïns de les Corts.
Que el Barça hi surt guanyant financerament, sens dubte. Que l’Ajuntament s’apuntarà un més que discutible «gol» al recuperar terrenys per construir pisos i zones verdes, és segur.

D’entrada el projecte no te data d’acabament i els que l’ha estudiat diuen que les infraestructures i equipaments previstos no són suficients per les 5.000 persones que habitaran els 1.600 nous habitatges.

Com que el pacte es va presentar de la mà de l’alcalde Hereu i dels caps dels grups municipals de CiU i ERC, en un «tripartit» insòlit i que fa arrufar el nas a més d’un, sembla que per molt que han elegit tàcticament una data propera a les grans vacances, l’assumpte Miniestadi no ha fet més que començar.

I m’agradaria que els lingüistes trobessin una paraula catalana equivalent a «pelotazo» perquè ens ha de fer molta falta d’ara en endavant.

Comentaris tancats a Alguna cosa fa pudor de podrit…

28 jul. 2009

L’eriçó del jardí

Classificat com a General

Fa un parell de setmanes que un eriçó s’ha deixat veure pel jardí de casa. No és una imatge habitual perquè amb tan de bosc i camps com tinc al voltant, no veig cap necessitat de passejar-se pel meu jardí. Potser fins i tot s’hi vol instal•lar cosa que no he acabat d’esbrinar perquè el jardí és molt gran i no tinc cap intenció d’anar darrera de l’eriçó. Si s’hi troba bé, benvingut a casa.

Els eriçons són bastant útils ja que mengen molts insectes que podrien causar-nos certes molèsties. D’altra banda són uns animals que han evolucionat molt poc des la prehistòria de manera que cada vegada que tregui el cap podré admirar el seu caminar parsimoniós i garrell.

El meu jardí no ha rebut mai cap adob químic ja que nosaltres compostem tant els residus del jardí com els vegetals de la cuina de manera a no necessitar cap producte artificial. Potser l’eriçó ha ensumat la manca de química al jardí i ha decidit fer-l’ho seu.

Normalment es mouen de nit, però l’altre dia el vaig trobar passejant al migdia i ensumant l’espígol, senyal de bon gust, i en presencia dels meus néts que van voler que una foto recordés la insòlita trobada.

Comentaris tancats a L’eriçó del jardí

« Següents - Anteriors »