De Suïssa estant

Aquests són dies de poca broma. Per molt que, si el temps ajuda, un gran nombre de conciutadans aniran a passar els quatre dies de festa a algun lloc d’esbarjo, les coses no estan com per fer repicar campanes.

Ja no hi ha maquillatge que ho dissimuli i cada vegada més gent entra en el club dels patidors que no saben si podran arribar a l’estiu amb la feina segura. Els focs artificials que Madrid escampa dia si dia no ja no se’ls mira ningú perquè amb bones paraules no es pot anar al supermercat i passar per caixa sense obrir la cartera.

Els propers dies són, per a molts, un motiu de reflexió sobre la religió i els seus fonaments d’amor al proïsme i d’afirmació dels valors espirituals per damunt dels materials. Pels no creients, l’esbarjo tindria de donar una mica de temps lliure per meditar sobre el problemes propis o els del germà o els del veí. El que no es pot fer és ignorar-ho tot i actuar com si les coses dolentes només arribessin als altres.

Sabem que alguns problemes que patim els tenen gent d’altres indrets, i fins i tot potser pitjors però això no pot servir d’excusa per no cercar solucions a petit nivell si s’escau, ja que no cal anar molt enllà per començar. Sabem, també, que els que ens governen no disposen d’idees millors que les nostres a la vista dels resultats i que per tant han de saber que plegar i deixar la cadira a qui ho pot fer millor és una actitud molt més noble que la de seguir fins al darrer dia sense aportar cap solució.

Per cert, ¿algú em pot dir perquè serveix això de la presidència semestral de l’UE? ¿ha vist Europa quelcom de positiu en la primera meitat de presidència de ZP?.

Aprofitem l’aparent calma del propers dies per posar-nos una sèrie de qüestions que ens permetin saber on podem ajudar i ajudar-nos per tal de viure almenys amb una consciència més tranquil•la.

Avui fa quatre anys de la presentació del recurs d’inconstitucionalitat del PP contra el nou Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional no ha estat capaç de resoldre el recurs dins d’un temps raonable, motiu per desconfiar de tots els rumors que cada dos per tres ens arriben.Segons informen els diaris El Mundo i ABC, els dos de Madrid naturalment, el TC està a punt de dictar sentencia en el cas de l’Estatut, amb una retallada prevista de 15 a 20 articles. És molt curiós que siguin aquests dos diaris, marcadament anti-catalans, els que estiguin informats del que passa al TC que, teòricament, és independent i delibera secretament. Les filtracions a la premsa madrilenya fan pudor de sofre.Molt hem llegit sobre els membres del TC, sobre les seves fòbies i les seves fílies, sobre cessaments i nous nomenaments. Tanta moguda no és bona de cara a la independència del TC ni pot afavorir una decisió ràpida, per no dir justa.Per a alguns, la sentència del TC és absolutament innecessària perquè ja “anem fent” sense que arribi. Per molts altres, els retalls que l’Estatut va sofrir fins a la seva arribada al referèndum del juny del 2006 i els que probablement sofrirà de mans del TC, l’han transformat en un instrument polític diferent i per tant mancat del valor que tenia a l’origen.Sigui com sigui, una vegada més s’ha demostrat que les decisions que passen per Madrid acaben per diferir molt de les idees originals, de manera que cada vegada més gent es pregunta perquè dimonis hem d’anar sempre de vagó de cua dels altres si podem ser locomotora del nostre propi tren. Ja ens entenem.

Avui fa quatre anys de la presentació del recurs d’inconstitucionalitat del PP contra el nou Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional no ha estat capaç de resoldre el recurs dins d’un temps raonable, motiu per desconfiar de tots els rumors que cada dos per tres ens arriben.Segons informen els diaris El Mundo i ABC, els dos de Madrid naturalment, el TC està a punt de dictar sentencia en el cas de l’Estatut, amb una retallada prevista de 15 a 20 articles. És molt curiós que siguin aquests dos diaris, marcadament anti-catalans, els que estiguin informats del que passa al TC que, teòricament, és independent i delibera secretament. Les filtracions a la premsa madrilenya fan pudor de sofre.Molt hem llegit sobre els membres del TC, sobre les seves fòbies i les seves fílies, sobre cessaments i nous nomenaments. Tanta moguda no és bona de cara a la independència del TC ni pot afavorir una decisió ràpida, per no dir justa.Per a alguns, la sentència del TC és absolutament innecessària perquè ja “anem fent” sense que arribi. Per molts altres, els retalls que l’Estatut va sofrir fins a la seva arribada al referèndum del juny del 2006 i els que probablement sofrirà de mans del TC, l’han transformat en un instrument polític diferent i per tant mancat del valor que tenia a l’origen.Sigui com sigui, una vegada més s’ha demostrat que les decisions que passen per Madrid acaben per diferir molt de les idees originals, de manera que cada vegada més gent es pregunta perquè dimonis hem d’anar sempre de vagó de cua dels altres si podem ser locomotora del nostre propi tren. Ja ens entenem.

„Polítiques socials, econòmiques…
El poder adinera i el diner apodera. “

Així comença el poema „Bossa de rebuig “de Joan Brossa. El poder adinera i el diner apodera, tots ho sabíem però els darrers temps ens ho estan recordant diàriament, no fos cas que ho oblidéssim.

La llista de barruts, de penques que aprofiten els seus càrrecs per adinerar-se i per adinerar els del seu entorn immediat ha augmentat ràpidament com si la norma fos: correm, correm que el món s’acaba.

El mal l’han fet personatges com Millet, Francisco Camps, els del Cas Gürtel, Jaume Matas, Prenafeta, Alavedra… tots pendents de judici i per tant amb el benefici de la presumpció d’innocència, però tots implicats en afers de diners públics que han passat a butxaques privades.

Manar ha de ser molt atractiu, només cal mirar el nombre de candidats amb ganes de fer-ho ja sigui com a presidents de l’escala de casa fins a president del govern. Si a l’atractivitat de manar hi ajuntem la d’omplir les butxaques, ja tenim el panorama que cada dia els diaris, les televisions i les ràdios ens recorden.

Una conseqüència de tot això és un distanciament de la gent de tot el que faci olor a manar, una incredulitat davant de totes les bones promeses i paraules que (sobretot en un any electoral) ens cauen al damunt, i una pèrdua de la confiança.

Acabo amb els darrers versos del poema de Brossa:

“Quan se n’ha anat,
la confiança ja no torna mai més”

La noticia disposa de tots els ingredients per tranquil•litzar, i fins i tot alegrar, a tothom: els Estats Units i Rússia han arribat a un acord per signar un tractat per a la reducció d’armament nuclear. Sembla que aquest tractat vol reduir fins a un terç les armes nuclears d’arreu del món, començant per les seves.

Si alguna cosa m’han ensenyat els anys és que les coses ni són com ens diuen ni són com sembla que són. Altrament dit, les explicacions que rebem sempre estan manipulades per no ofendre el dret a la informació, però mai són certes al cent per cent. Els que manen realment (que no són mai els que sembla que manen) no volen ensenyar les seves cartes marcades.

A mi m’agradaria saber els motius de la signatura del pacte de reducció d’armes nuclears, ara que tants països posseeixen aquest tipus d’armament destructiu: Xina, India, Pakistan, Israel, França, Corea del Nord i alguns altres, i fins i tot l’Iraq pot estar en condicions d’entrar en aquest selecte club de potencials destructors de la Terra.

Tant els Estats Units com Rússia poden destruir la humanitat amb una petita part de l’armament nuclear que diuen posseir. Reduir-lo fins a un terç no crec que ens permeti dormir més tranquils, encara que és millor destruir les armes que construir-ne de noves.

Aquest gest, que sembla fet pensant en benefici de la humanitat, no m’acaba de convèncer. Dubto que ens expliquin el fons de l’acord, si és que s’arriba a signar perquè encara ho han d’aprovar ambdós parlaments.

Tindria d’estar content, i estic amoïnat. Seran coses meves.

La noticia disposa de tots els ingredients per tranquil•litzar, i fins i tot alegrar, a tothom: els Estats Units i Rússia han arribat a un acord per signar un tractat per a la reducció d’armament nuclear. Sembla que aquest tractat vol reduir fins a un terç les armes nuclears d’arreu del món, començant per les seves.

Si alguna cosa m’han ensenyat els anys és que les coses ni són com ens diuen ni són com sembla que són. Altrament dit, les explicacions que rebem sempre estan manipulades per no ofendre el dret a la informació, però mai són certes al cent per cent. Els que manen realment (que no són mai els que sembla que manen) no volen ensenyar les seves cartes marcades.

A mi m’agradaria saber els motius de la signatura del pacte de reducció d’armes nuclears, ara que tants països posseeixen aquest tipus d’armament destructiu: Xina, India, Pakistan, Israel, França, Corea del Nord i alguns altres, i fins i tot l’Iraq pot estar en condicions d’entrar en aquest selecte club de potencials destructors de la Terra.

Tant els Estats Units com Rússia poden destruir la humanitat amb una petita part de l’armament nuclear que diuen posseir. Reduir-lo fins a un terç no crec que ens permeti dormir més tranquils, encara que és millor destruir les armes que construir-ne de noves.

Aquest gest, que sembla fet pensant en benefici de la humanitat, no m’acaba de convèncer. Dubto que ens expliquin el fons de l’acord, si és que s’arriba a signar perquè encara ho han d’aprovar ambdós parlaments.

Tindria d’estar content, i estic amoïnat. Seran coses meves.

Arran del meu escrit d’ahir sobre el doblatge de les pel•lícules en català he rebut, entre altres, el comentari d’un lector que no està d’acord amb la meva preferència per la subtitulació i no pel doblatge.

El lector es pregunta si jo també rebutjo les traduccions literàries i la feina de bons traductors, i posa a Pedrolo com exemple.

Jo crec que es tracta de dos assumptes molt diferents. Una pel•lícula es composa d’imatge i de so. El doblatge o la subtitulació només toquen el so i per tant afecten “només” una part de l’obra original. En literatura, la lletra, les paraules escrites són l’únic mitjà de transmissió de les idees de l’autor i per tant, tota traducció afecta a la totalitat de l’obra.

Com que no podem pretendre reduir el contacte amb una obra d’art (cinematogràfica o literària) als que coneguin l’idioma original, de sempre s’ha imposat la necessitat de traduir.

«Traduttore, traditore», «traductor, traïdor» diuen els italians. Potser moltes vegades és cert perquè traduir comporta molt més que passar les paraules d’un idioma a un altre. Jo puc traduir, per exemple, «fer la puta i la Ramoneta» o “són figues d’un altre paner” al castellà. El més segur és que cap castellanoparlant entengui el sentit real de “hacer la puta y la Ramoncita” o “higos de otra cesta”.
El traductor ha de respectar el vocabulari original, però també transmetre l’esperit i, com en el cas de les frases anteriors, ha de modificar el text original per fer-se entendre dels lectors.

Tornant, per acabar, al cinema, ni el doblatge ni la subtitulació són totalment satisfactòries ja que en un cas es perd el so original, les veus dels actors, i en l’altre l’espectador es distreu una mica amb la lectura i es destrossa una part del fotograma, com m’escriu un altre lector. Però, repeteixo, com que no podem reduir els espectadors als que entenguin l’idioma original, hem d’acceptar les modificacions. I tal com vaig dir ahir, jo prefereixo la subtitulació encara que accepto les opinions contràries.

Ara la gent ha d’anar a veure les versions en català de les pel•lícules, subtitulades o doblades, ja que el cinema és un negoci i si el públic no ajuda, es pot perdre una bona oportunitat per normalitzar una mica més el català.

La Unió Europea ha donat permís a la Generalitat perquè destini uns dos milions d’euros per any com a ajut a les distribuïdores per facilitar el doblatge o la subtitulació de pel•lícules al català.

Que ens tinguem d’alegrar d’un fet que no és res més que una cosa normal (normalitzar l’ús de la llengua pròpia) ja demostra fins a quin punt el català encara està sotmès a la llei del més fort o, si voleu, del més nombrós.

Els catalans, d’ara en endavant i si realment els dos milions serveixen d’ajuda, pagaran per les pel•lícules més que els espanyols, per exemple, ja que d’una part subvencionaran amb els impostos el doblatge o subtitulació, i a més a més passaran per la taquilla del cinema. En fi, com tantes altres coses ho aguantarem per tal de no perdre l’ocasió de reduir desigualtats.

Benvingut el doblatge al català, encara que jo sóc partidari absolut de la subtitulació. El plaer d’escoltar els actors amb les seves pròpies veus fa part de l’autenticitat de l’obra cinematogràfica tal com va ser creada i interpretada.

És una qüestió d’habit que ara serà possible adquirir… sempre que la gent vagi als cinemes on es subtitula i no segueixi amb la comoditat d’escoltar el Clooney, el De Niro o la Streep en castellà o en català : les veus originals són molt millors que qualsevol altre manipulació de l’obra original.

La visita que el dilluns va fer a Catalunya el senyor José Luis Rodríguez, conegut com a Zapatero, no va aixecar cap mena d’entusiasme. Va arribar, va fer la seva inauguració protocol•lària, va dinar amb el President Montilla i va donar una entrevista a TV3. Tot plegat, una mica trist i sense cap interés real.

Zapatero no va convèncer a ningú perquè no tenia cap intenció de dir res amb cap i peus, i a l’entrevista va deixar anar frases ambigües i poc compromeses que també podríem haver escoltat del senyor Rajoy. Va parlar del sacrifici necessari amb l’augment de l’IVA, i va tenir la gosadia, l’atreviment i l’audàcia (haig de fer servir tres sinònims) de dir que el mes de juny hi haurà una recuperació de l’economia. Sempre hem d’estar preparats a veure miracles, però en economia, sense idees, ni anticipació, ni programa ferm a llarg terme, no se’n troben de miracles.

La visita del senyor Zapatero ha estat criticada per part de (quasi) tots els partits. ERC parla “d’encefalograma pla” al referir-se a l’entrevista a TV3, CiU diu que “és un despistat” i també ICV-EuiA i el PP no han deixat d’ironitzar sobre el ràpid pas de Zapatero per Catalunya.

Segurament la millor imatge de l’estadista visitant l’ha donat el Sebastià Alzamora, que en el seu article a l’AVUI defineix a Zapatero com un dònut: “ buit al mig i embafador per les vores”.

Sorprèn una mica la poca importància amb la que es tracta públicament a Catalunya i a Espanya el delicat assumpte dels abusos a menors per part de sacerdots de l ‘església catòlica.

El tema és delicat perquè s’hi barregen molts components, cada un d’ells de gran importància: el mal psicològic als menors, la por de denunciar, el silenci de les autoritats eclesials, l’etern tema del celibat i molts altres aspectes que sacsegen no només els creients.

El divendres passat, un sacerdot suïs de 40 anys va ingressar a la presó preventiva per indicis més que lleugers d’haver comés abusos sexuals a escolans de les parròquies on ha servit fins ara. Paral•lelament, els noms de diversos monjos i sacerdots estan sortint a la llum, fins i tot per part de les autoritats diocesanes que han acabat amb anys, per no dir segles, de silenci sobre un tema que s’ha de tractar amb molta delicadesa però també amb molta fermesa.

L’Abat del Monestir d’Einsiedeln, al centre de Suïssa, regentat per monjos benedictins i amb una Verge bruna com a Montserrat, va criticar el cap de setmana l’encíclica del Papa Benet perquè manca de decisió a l’hora de jutjar els sacerdots culpables d’abusos sexuals.

No cal dir que un altre suïs, el teòleg Hans Küng, també a acusat el Vaticà i el Papa de feblesa davant els fets i de fer un mal a l’església al no discutir el celibat, que en gran part és la base dels abusos que ara es van destapant.

Els catòlics, a Suïssa, són un 41,8% de la població mentre que un 35,3% és protestant. La immigració vinguda de països mediterranis i el fet que les famílies d’aquests països tinguin més fills ha fet que la dominació estadística del protestantisme hagi deixat el primer lloc al catolicisme. Per tant, tots el problemes, dubtes i silencis de Roma afecten un gran part de la població suïssa que no vol fer part d’un món obscur.

El celibat és una actitud molt respectable, i tinc la seguretat que molts sacerdots el viuen com cal. En tota societat hi trobem membres dignes i d’altres que no ho són. Potser l’església tindria de revisar la seva actitud i donar al celibat un caire voluntari, ja que es tracta d’una exigència de l’església i no dels evangelis o de la bíblia.

Sigui com sigui, a la nostra petita Suïssa les coses s’han començat a moure, esperem en benefici de l’església i dels que en fan part, sacerdots i fidels.