De Suïssa estant

Això de benvolguts és una formula epistolar, com el «Dear» dels anglesos. Ho dic perquè la vostra ignorància del català us pot portar per un camí errat.

Després de molts mesos d’espera, per no dir anys, heu donat a llum una sentència que fa de l’Estatut una ombra del que era a l’origen. És com les cares de certes senyores que amb botox i amb operacions estètiques, perden la fesomia i fan plorar i riure alhora. Vosaltres heu deixat l’Estatut «liftat» i «botoxat», si em permeteu els barbarismes.

No heu fet content a ningú, encara que la vostra missió no era de fer contenta la gent sinó de sentenciar sobre un Estatut legal, votat pel poble i passat pel sedàs parlamentari que la llei determina. No és una feina molt plaent, és cert, però això no excusa la vostra poca eficiència. Heu arribat tard i malament.

Esperaré, esperarem, un parell de dies per tal de poder llegir amb deteniment la sentència en detall, perquè la supressió d ‘alguns articles i la devaluació d’altres mereix una explicació per part vostra i dels experts en la matèria.

De manera que la meva opinió és, ara per ara, provisional. Per tant, només provisionalment, us engego a fer punyetes.

He exagerat una mica, però en el fons aquesta és la conclusió d’una enquesta que l’empresa Marquetagent.com ha fet a Suïssa, Alemanya i Àustria, tres països diferents però fins a un cert punt integrats dins d’un nivell polític i social bastant afí.

Van preguntar a 200.000 persones sobre el grau de confiança, el que normalment en diem fiar-se’n, de diverses professions i activitats. Les respostes podien ser múltiples, cosa que explica els percentatges.

Al cap de dalt de la llista hi trobem els metges, amb un 45,5% de confiança, i tot seguit els infermers i les infermeres, els bombers, els pilots i els farmacèutics. Sembla que la salut i la seguretat del transport aeri que és com dir també estar sa i estalvi, sortosament disposen de la confiança de la gent.

No cal copiar la llista sencera però vull destacar un parell de casos: els mestres, a la meitat de la classificació, amb un 19,4% de confiança (menys que els xofers d’autobús), els capellans amb un 13,9% (no he vist cap distinció entre mossens catòlics i pastors protestants) i els camioners amb un 7,6%.

Cap a la cua de la llista hi trobem els taxistes amb un 3,3% de confiança, els moderadors de programes de radio i TV, amb un 3,1%, els agents d’assegurances (2,5%), venedors de cotxes, periodistes, venedors de pisos i cases, tots ells amb menys de 2% i finalment els polítics amb un 1,4% de nivell de confiança.

Segurament en altres països els resultats serien molt semblants i si fem un petit examen de consciencia estic segur que la nostra llista a Catalunya o a Espanya va pels mateixos percentatges en una clara demostració que les virtuts i els defectes cada vegada ens agermanen més.

Hisenda ha escrit a unes 3000 persones d’Espanya amb diners dipositats a Suïssa perquè es posin al dia amb l’Agència Tributària amb la sospita que han amagat un total de més de 6.000 milions d’euros.

De fet es tracta de comptes dipositats en una filial a Ginebra del banc HSBC, per tant un banc no suïs. La premsa diu que els noms dels propietaris dels comptes van ser facilitats per les autoritats franceses. El que ningú diu és que els disquets amb els noms dels ara contactats eren part d’una informació robada de la filial del HSBC i que les autoritats franceses van comprar, en un acte alabat i criticat alhora: un estat no pot actuar amb material robat, diuen uns, i un estat pot actuar il•legalment amb els que il•legalment amaguen diners, diuen uns altres.

El fons de tot és el diner negre, el diner negre que qui més qui menys tothom coneix a Espanya. És el diner negre amb el que es paga un treball o un servei sense demanar factura, o és el diner negre del complement del sou entregat de sotamà, o és el diner negre tan escampat en les operacions immobiliàries. Tot això és diner negre, fraudulent, però el dels comptes de Suïssa o d’altres indrets és d’un volum més gran i s’ha fet sortir del circuit interior. És l’única diferència perquè fraudulentes ho són totes les variants.

No seré jo qui defensi el fins fa poc temps estricte secret bancari suïs. Els darrers anys, amb les iniciatives de la OCDE sobre la doble imposició, la transparència fiscal a augmentat i el secret bancari, tal com es coneixia, ja ha desaparegut de Suïssa tal com he escrit un parell de vegades en aquest blog.

Ara llegirem els típics comentaris sobre Suïssa, que segons els que no la coneixen viu dels bancs. Els que han obert comptes a fora tremolaran una mica i potser arribaran a un acord d’amnistia fiscal amb l’Estat, de manera que els diners puguin tornar i legalitzar-se. Veurem.

Tampoc sembla massa just donar les culpes als bancs, suïssos o no: qui treu diners no declarats del seu país per depositar-los en un altre, està burlant la llei i com a mínim, comparteix culpes amb els bancs. Com en el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz :

« ¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar? »

El desembre del 2008 va entrar en servei un flamant aeroport a Ciudad Real, amb un cost de l’ordre de 1.100 milions d’euros. S’ha de dir que era el primer aeroport internacional privat d’Espanya.

La idea inicial era la d’oferir una alternativa al sud de Madrid, i per tant es va construir amb tots els ets i uts que corresponen.

Amb el nom van començar els problemes : primer el van batejar com a Aeropuerto Don Quijote, després com a Aeropuerto Madrid Sur-Ciudad Real i finalment Aeropuerto de Ciudad Real.

Previst per un moviment de passatgers de l’ordre de 2 milions a l’any avui dia només rep un vol al dia, un sol vol, cap a Londres de manera que totes les previsions han fallat estrepitosament.

Ara, la companyia propietària, CR Aeropuertos S.L., ha fet fallida amb un forat de 290 milions d’euros. Tres caixes d’estalvis, dos d’elles intervingudes per l’Estat, aguanten el deute, cosa que no ajuda a veure clar l’estat general de caixes i bancs.
Hem de suposar que la construcció d’un aeroport que s’ha mostrat innecessari, va permetre que algunes persones o entitats guanyessin molts diners. La venda de terrenys, les obres i tots els negocis laterals, han folrat algunes carteres. Ara, el dèficit l’han de pagar algunes caixes i algunes empreses, és a dir tothom.

Posats a estalviar, el govern pot començar a posar fre a projectes d’improbable eficàcia com el de l’aeroport de Ciudad Real. A les televisions de Suïssa i Alemanya s’ha vist un reportatge sobre aquest aeroport, que no deixa massa bé el paper d’Espanya en moment de crisi econòmica i de proclames d’estalvi.

Preparem-nos. La introducció dels primers cotxes xinesos a Europa és un fet. El mes de maig, l’empresa alemanya Daimler, mare de la Mercedes-Benz, va signar un conveni de col•laboració amb l’empresa xinesa BYD.

BYD, abreviació de «Build your dreams” que en traducció lliure és “Crea els teus somnis”, va ser fundada l’any 2003 i dona feina a 100.000 persones, entre elles uns 6.000 enginyers dedicats a la investigació i desenvolupament.

L’empresa es va iniciar en realitat l’any 1995 com a fabricant de bateries i parts per l’industria de la telefonia. Amb l’experiència de les piles van decidir entrar en el camp dels automòbils elèctrics i també híbrids. Exporten a 25 països i es disposen a ocupar una bona part del mercat europeu.

Els primers vehicles elèctrics ja estan arribant a Àustria i a Suïssa la cua de distribuïdors d’automòbils que volen la representació de BYD dobla les previsions. El Saló de l’Automòbil de Ginebra, un dels més prestigiosos del món, serà l’any 2011 el punt de sortida per «envair» Europa amb uns vehicles que disposen d’una alta tecnologia i d’uns preus que faran suar molt als fabricants de les nostres terres.

Persones com el inversor Warren Buffet o el cap de la Mercedes Dieter Zetsche destaquen l’alt nivell de tecnologia que BYD ha desenvolupat i que li ha permès de col•locar al mercat 450.000 autos l’any passat.

Europa ha d’anar pensant i decidint com pot mantenir el nivell de producció actual si els mercats es desplacen cap a la Xina a una velocitat i amb un nivell tecnològic que ningú s’esperava tan aviat. Em sembla que patirem molt.

El Campionat Mundial de Futbol ha arribat en un moment oportú per permetre als governants de despistar, de dissimular els problemes i d’aprofitar la pilota per fer patriotisme. Em refereixo, essencialment, als governants i als mitjans de comunicació espanyols.

Guanyar a Hondures per 2-0 no ha de ser el fet del dia, per molt que el futbol interessi a molts milions d ‘espectadors. Fins i tot La Vanguardia escriu avui que “España perdona la goleada a Honduras”. Miri, Espanya no va perdonar cap gol perquè si no en va fer més és perquè no va poder. Un altre titular diu que “la roja vuelve a enamorar”. Home, tant com enamorar ho trobo exagerat; potser com a molt va obrir de nou les esperances de jugar com els seguidors esperen que ho faci i encara no han vist, ni davant de Suïssa ni d’Hondures.

Ahir, Roger Federer va estar molt, però molt a prop, d’escriure una pàgina trista al seu historial al perdre els dos primers sets del seu partit inaugural a Wimbledon, davant del colombià Falla. Va acabar guanyant el partit en cinc sets, després de patir molt. En declaracions a la premsa després del partit va dir que «aquest any he perdut alguns partits que mereixia guanyar però el d’avui el mereixia perdre; Falla va ser molt millor que jo».

Jo no se si Espanya arribarà molt lluny a Sud-Africa o si Federer podrà guanyar per sisena vegada a Wimbledon però tinc la seguretat que saber guanyar és privilegi d’uns pocs.

En un article al diari Avui l’encara president del FC Barcelona Joan Laporta manifesta públicament i amb certa extensió la seva idea del futur de Catalunya. Sorprèn la data de publicació ja que encara no ha deixat oficialment el càrrec al Barça però potser s’ha volgut avançar a l’arribada de Rosell que el deixarà una mica arraconat mediaticament, almenys els primers temps.

Laporta sempre ha jugat amb una certa volguda indefinició respecte a la seva actuació política després de deixar la presidència del Barça. Amb Carretero ha semblat per moments que hi podia haver una certa possibilitat d’anar junts a les properes eleccions al Parlament, encara que mai s’ha explicat com poden compaginar programa dues persones com Carretero i Laporta.

L’article de l’AVUI diu certes coses amb absoluta claredat, com ara que “l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes els solucions», o que «ha arribat el moment de cercar la unitat política entre totes les forces i moviments que creuen en l’Estat propi».

El que no diu clar Laporta és com fer tot això. Podem llegir que «és l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit polític que garanteixi, amb fermesa, el compromís de treballar per l’Estat propi», però no sabem si és que pensa crear un nou partit o apuntar-se a Reagrupament, ara que sembla que s’ha organitzat per estar present a les properes eleccions.

Llegint les intencions de Reagrupament, pot semblar factible que Laporta hi entri una vegada deixi el Barça. D’altra banda, alguns creuen que Laporta va més enllà i pensa crear un partit propi, cosa que no em sembla que pugui interessar a Catalunya, per tal de no dividir massa els vots independentistes.

Veurem que en surt de tot això en la seguretat que Laporta aviat ens dirà les seves intencions, que cal esperar que serveixin per sumar voluntats i no dividir, perquè molts pensen com ell però no estan entusiasmats amb la seva persona.

El Consell Internacional d’Aeroports d’Europa ha distingit l’aeroport de Barcelona com el millor de l’any dins de la categoria d’aeroports amb més de 25 milions de passatgers. Sembla que el premi és, en gran part, degut a la terminal T1 de la que el jurat ha valorat el disseny, l’agilitat dels processos i l’oferta comercial i de restauració.Jo crec que el guardó no s’ha de donar a l’aeroport de Barcelona per molts motius. Un aeroport amb més de 25 milions de passatgers ha d’oferir una millor connexió amb la ciutat, essencialment amb una estació de metro o amb un servei de llançadora més ràpid i amb més freqüències que l’actual. Si un passatger arriba a la flamant T1 i ha d’agafar el tren que està situat més enllà de la Terminal 2, cal que es carregui de paciència. Una vegada arribat a Sants, més paciència per connectar amb la xarxa del metro ja que les escales i els passadissos espanten a més d’un visitant.Ja sabem que Madrid no ha volgut mai donar a l’aeroport de Barcelona les infraestructures que mereix, i que els intents de fer-lo autònom no han arribat mai a nivells satisfactoris. El premi com a millor aeroport està molt bé encara que potser és un premi a una Terminal i no a l’aeroport en conjunt.Si no em creieu, preneu un vol. de la terminal 2, l’antic aeroport. Botigues tancades, desolació total i un aspecte d’abandó que segurament no van jutjar els senyors i senyores del jurat del premi.Una molt mala imatge per Barcelona, que només salven el cavall de Botero i el mural de Miró, si és que la gent se n’adona que hi són.

El Consell Internacional d’Aeroports d’Europa ha distingit l’aeroport de Barcelona com el millor de l’any dins de la categoria d’aeroports amb més de 25 milions de passatgers. Sembla que el premi és, en gran part, degut a la terminal T1 de la que el jurat ha valorat el disseny, l’agilitat dels processos i l’oferta comercial i de restauració.Jo crec que el guardó no s’ha de donar a l’aeroport de Barcelona per molts motius. Un aeroport amb més de 25 milions de passatgers ha d’oferir una millor connexió amb la ciutat, essencialment amb una estació de metro o amb un servei de llançadora més ràpid i amb més freqüències que l’actual. Si un passatger arriba a la flamant T1 i ha d’agafar el tren que està situat més enllà de la Terminal 2, cal que es carregui de paciència. Una vegada arribat a Sants, més paciència per connectar amb la xarxa del metro ja que les escales i els passadissos espanten a més d’un visitant.Ja sabem que Madrid no ha volgut mai donar a l’aeroport de Barcelona les infraestructures que mereix, i que els intents de fer-lo autònom no han arribat mai a nivells satisfactoris. El premi com a millor aeroport està molt bé encara que potser és un premi a una Terminal i no a l’aeroport en conjunt.Si no em creieu, preneu un vol. de la terminal 2, l’antic aeroport. Botigues tancades, desolació total i un aspecte d’abandó que segurament no van jutjar els senyors i senyores del jurat del premi.Una molt mala imatge per Barcelona, que només salven el cavall de Botero i el mural de Miró, si és que la gent se n’adona que hi són.

Ja fa alguns anys un polític, crec que andalús, va dir que “en España, la justicia es un cachondeo”. Aquesta afirmació, corroborada en silenci per la gran majoria d’espanyols, va costar molts disgustos al polític, acusat pel sistema d’injuriar a la justícia, orgue estatal independent i tal i qual.

Posteriorment, els fets han demostrat que molts jutges són honestos, poc amics d’exhibicionisme popular i amb fílies i fòbies com tothom, que intenten dissimular a l’hora de practicar les seves funcions. D’altres, per les seves actuacions extremadament mediatitzades o pel seu afany de popularitat, han fet que molts recordessin de tant en tant al polític andalús.

L’entrada a la presó dels senyors Millet i Montull demostra que en el fons no hi ha justícia, en el sentit abstracte, sinó que hi ha jutges. El dos presumptes delinqüents, han gaudit de llibertat fins ahir pels anomenats «fets del Palau», en mans d’un jutge que va lent i que si no fos per la premsa hauria fet oblidar tot l’abús i tota la xarxa de complicitats i silencis de l’assumpte del Palau.

Ara, una jutge (segons el Fabra jutgessa és la muller d’un jutge) ha decretat sense embuts l’ingrés preventiu a la Model de Barcelona del dos companys de presumptes malifetes. No ha esperat aquesta senyora massa temps per decidir sobre el nou cas de l’hotel del Palau, de manera que ens ha demostrat que l’aplicació de la justícia no és una cosa d’una galàxia desconeguda sinó que depèn, i molt, de la voluntat del jutge, sempre respectant els drets dels acusats i la presumpció d’innocència fins a l’hora del veredicte.

Com en un cistell de cireres, aquí també n’agafaran una i en sortiran moltes d’enganxades.