De Suïssa estant

Tots tenim dies bons i dies poc reeixits, per no dir dolents. Tots tenim ocasions de dir el que pensem, i altres on és millor callar. La senyora Maria Emilia Casas va desaprofitar ahir una excel•lent ocasió per callar i per demostrar que hi ha dies que és millor no sortir del llit.

La presidenta del Tribunal Constitucional (TC) a la presentació d’una conferència a Madrid va parlar públicament sobre la que ella considera “desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi” contra el TC.

Per començar, el TC disposa de poder i està format segons la Constitució i les lleis laterals que regulen la seva composició i la seva responsabilitat. El TC que la senyora Casas presideix no ha substituït a temps a membres finats ni a membres que han ultrapassat de molt el límit del temps que les lleis estableixen per fer part del TC. Si el TC que la senyora Casas presideix no sap o no pot complir les lleis, no cal que parli de campanya intolerable ja que la cosa més normal del món és no donar mal exemple a l’hora d’acatar lleis i normes.

Si el TC que presideix la senyora Casas no ha sabut resoldre els recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya dins d’un temps raonable, la culpa és del TC i tothom pot reclamar aquesta falta d’eficiència sense que per això s’hagi de recorre a expressions com «desproporcionat» o «intolerable».

El que és intolerable és no fer les coses com cal. Avui mateix, el diari El País escriu que el nou ponent del TC senyor Guillermo Jiménez, ha acabat de redactar la sisena proposta de resolució del tribunal, que encara és més dura que l’esborrany anterior. Aquestes filtracions demostren, tant si són voluntàries com no, que el TC és una olla de grills, on tothom va a la seva i que amb els seus actes són els primers provocadors del desprestigi que sembla preocupar tant a la presidenta Casas.

El poder es legisla, però el respecte es guanya i el grup que vostè, senyora Maria Emilia Casas presideix, ni legisla ni guanya respecte. Plegueu!

Els resultats de la consulta del cap de setmana sobre la independència han decebut, per molt que s’intenti treure valor a la baixada de participació respecte a les dues onades de votacions anteriors.

Ni la decisió incerta del TC sobre l’Estatut ni les properes eleccions autonòmiques han motivat a més votants a fer ús del seu dret d’expressió. Segurament la fredor demostrada pel President Montilla respecte a les consultes, i no diguem sobre la independència, com també l’ambigüitat de Mas han ajudat que molts votants del PSC i de CiU hagin marcat distàncies amb les urnes.

La radio i la premsa analitzaran els resultats i ens explicaran el perquè a Lleida a participació va ser tan pobre o perquè a Martorell o a Reus no es va arribar a la mitjana de vots, per parlar només de tres ciutats amb un cens relativament alt. Els politòlegs ens descobriran els misteris del «si» i del «no» i dels que van decidir quedar-se a casa.

La veritat és que cal demanar-se que ha fallat, que s’ha fet malament o que no s’ha fet per tal que la participació permetés que els resultats tinguessin més pes específic. Cada vot positiu és un clam i s’ha de valorar com cal, però el conjunt de votants ha estat poc motivat i no es pot amagar el cap sota l’ala. El dissabte vaig escriure: «No badem!». ¿Hem badat?.

Aquest cap de setmana dins de l’anomenada tercera onada podran votar a les consultes populars sobre la independència de Catalunya un gran nombre de ciutadans arreu de tota la geografia.

Cal esperar que la participació sigui sensiblement millor que a les consultes fetes fins ara. De mica en mica, la gent s’ha adonat que el silenci no ajuda a fer país i que per fer pàtria, ja que tenim la sort de fer sentir la nostra veu, convé anar a votar.

El vot pot ser positiu, negatiu i fins i tot en blanc. La democràcia permet i admet la diversitat de criteris, de manera que votar està fins i tot per damunt del sentit del vot.

No anar a votar significa un allunyament o potser fins i tot un menyspreu al fet de ser preguntat. És com creuar-se amb algú al carrer que et diu “Bon dia”, i no contestar.

Després, s’han d’analitzar els resultats, amb el cap clar i considerant els molts impediments que la informació i l’organització de les consultes han sofert.

Hem d’anar endavant malgrat tots els atacs que ja sabem que ens «dedicaran». No podem, de cap manera, ni renunciar si els resultats no són massa bons, ni dedicar-nos al cofoisme si són excel•lents.

El camí esta obert i ara convé anar poc a poc endavant, amb gran respecte a la diversitat, però amb determinació. Molts esperen que tot aquest moviment d’identitat fracassi. No badem!.

Viure més de quaranta anys a l ‘estranger modifica, es vulgui o no, la personalitat . Uns altres costums, una altra llengua i una gent amb educació diferent han viscut dia a dia al meu costat i s’ha produït una assimilació. 

Malgrat aquesta inevitable (i voluntària) assimilació, res no ha fet oblidar les coses de casa, i els records de la infància i la joventut sorgeixen, sobretot en dies com el d’avui, amb una força impensable pel qui no hagi deixat mai el lloc on van gronxar el seu bressol.

Tal dia com avui de l’any passat escrivia en aquest blog:

“Jo sóc de la generació que va ser escolaritzada en castellà; per sort, el català el parlàrem a casa i entre als amics i el podíem llegir amb una mica de bona voluntat. El meu “Harry Potter” eren “Les aventures d’en Massagran”, amb il•lustracions de Junceda, que fou un dels primers llibres que recordo haver llegit i rellegit.
…
De la diada de Sant Jordi a la Manresa dels darrers anys quaranta i primers cinquanta recordo la pluja. 
…
Avui, malgrat els mil quilometres de distància, em passejaré pel Carrer d’Urgell i el del Born de Manresa, i tafanejaré per les parades de la Llibreria Boixeda i de la Llibreria Torra, i segur que descobriré algun llibre interessant. I si algú creu que somnio, s’equivoca: no són somnis sinó records, molt i molt presents malgrat el temps transcorregut , un temps que no ha estat capaç d’esborrar res de la meva memòria i del meu cor.”

No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, amics lectors, un feliç Sant Jordi.

Com cada any el govern ha lliurat les Creus de Sant Jordi, guardó creat l’any 1981 per distingir les persones naturals i jurídiques que defensin la seva identitat dins d’un pla cultural o cívic.

Enguany s’ha atorgat 45 Creus que cobreixen un ampli marge de persones o entitats. Com tot premi és molt difícil acontentar a tothom, i sempre podem trobar absents o intrusos a la llista dels distingits.

Només cal mirar (i és un exemple sense ànim comparatiu) les llistes de guardonats amb el premi Nobel per adonar-nos que les mancances són grans i que alguns de cap manera es mereixien ser premiats. El Nobel de Literatura a José Echegaray o a Winston Churchill són per oblidar, com també el de la Pau a Kissinger, per exemple.

De les Creus de Sant Jordi d’enguany especialment dues han sorprès i potser necessitaran d’alguna explicació. Em refereixo a les Creus dels fiscals José María de Mena Álvarez i Carlos Jiménez Villarejo, recordats per les seves actuacions en el procés frustrat al President Jordi Pujol.

No es tracta ara de defensar o acusar de nou a Jordi Pujol sinó de saber ara, el 2010, quin só mèrits dels dos fiscals per rebre el guardó de la Generalitat. Només això, una explicació convincent… i tots tan contents. ¿O no?.

A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.

A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.

Entre la cendra del volcà i el partit d’avui al vespre del Barça a Milà sembla que tots els temes que ocupen i preocupen estiguin momentàniament aparcats.Del TC ja ningú sap que dir perquè fa tant temps que esperem una sentencia que fins i tot s’està imposant el “demà m’afaitaràs» o si voleu, amb expressió més moderna el “passotisme”.Cada vegada interessa menys la famosa sentencia perquè tothom és conscient que la retallada serà gran i per tant és obligat un plantejament de les actituds particulars davant el fet irreversible d’un Estatut retallat i llunyà del que la gent va votar.També cau un silenci mediàtic sospitós sobre la consulta del proper dia 25 sobre la independència. Està previst que votin ciutats importants però no veig el ressò que caldria esperar. Tinc el pressentiment que certa premsa, en mans d’un poderós grup, està fent el distret amb la complicitat de l’actual Govern de la Generalitat. Potser no és tal com jo dic, però ho sembla.Deixem que els avions tornin a creuar el cel i que el Barça faci un bon paper. Demà ens tornarem a topar de nassos amb els problemes no resolts, que són molts.

A la mitjanit i 28 minuts el senyor Roger Bühler empipat i cansat va escriure al seu blog:” Fa tres hores que estic desconnectat de la xarxa i és una sensació estúpida”.

A les tres i 38 minuts de la matinada va rebre una inesperada resposta del servei al client del seu proveïdor d’internet: “Bon dia. Lamentem aquesta interrupció del servei i esperem que ara ja estigui connectat”.

Cada vegada més empreses multinacionals o de gran rellevància fan us d’un sistema automàtic i sistemàtic de control d’internet. Ja no és el control fàcil que ofereixen els habituals de Facebook explicant a tothom qui vulgui llegir-ho el que fan o el que pensen. Ara es tracta d’un assumpte més refinat i perillós.

Diverses empreses de les anomenades IT (tecnologia de la informació) han desenvolupat programes especials que permeten, a partir d’una paraula determinada, saber qui escriu a la xarxa, el que escriu i intervenir immediatament, com en el cas del senyor Bühler.

Fins ara, les empreses buscaven manualment articles, blogs i entrades de Facebook que esmentessin el seu nom. Ara tot es fa automàticament de manera que a cada moment les empreses saben si una campanya ha impactat positivament, o si un producte està creant u n problema o si algú intenta manipular les opinions.

Segons els experts, tota companyia internacional necessita controlar diàriament centenars de milers de blogs, desenes de milers de Twitters i de Facebooks per tenir el mercat i les opinions sota control.

El que ofereixen els programes de control diuen que els avantatges són per ambos costats: les empreses saben que pensa la gent d’elles i dels seus productes, i el consumidor pot parlar de tu a tu amb les multinacionals. No m’ho crec. La veritat és que ningú sap l’us final de les dades recollides i per si no en teníem prou de video-càmeres, registres, targetes de crèdit controlables i controlades, ara també ens poden llegir pel sol fet d’escriure una paraula «clau».

Doncs molt bé. Fem la prova: Nestlé, Credit Suisse, McDonald’s, Repsol, Coca-Cola, Pepsico, Shell i Chupa-Chups.

Vaig tenir sort: el meu avió va ser el darrer ahir al vespre a aterrar a l’aeroport de Zuric, abans que el tanquessin. Una mica més i m’haig de quedar dos o tres dies bloquejat a Atenes, cosa que en el fons no m’hauria preocupat massa.

De Grècia en parlarem un altre moment perquè avui acabat d’arribar dels dies d’esbarjo, tots els comentaris i totes les preocupacions estan al voltant dels núvols: el de la cendra del volcà ìslandés i el núvolot de la sentència del TC.

El primer fa part de les forces encara desconegudes de la natura, i poca cosa podem fer. El segon és cosa dels homes (i de les dones) i per tant si ha arribat a ser un nuvolot que no escampa, la culpa ja sabem de qui és.

El TC sembla que troba moltes dificultats en el fet que l’Estatut inclou en el preàmbul la paraula «nació» referida a Catalunya, a més d’altres divergències no necessàriament menors.

El TC no ha de discutir si Catalunya és o no és una nació. El TC ha de decidir si la Constitució catalana, anomenada Estatut, es pot considerar adequada a la Constitución espanyola. Per tant es tracta d’adaptar l’Estatut a una Constitució de rang superior, segons el punt de vista centralista de l’estat espanyol.

Catalunya és una nació tant si figura en el preàmbul de l’Estatut o ho eliminen els del TC. Desprès de gairebé quatre anys d’espera, ja comencem a estar tips d’estirades i arronsades.

Amb altres paraules: ja s’ho faran. I digui el que digui el TC pensem en Catalunya i diguem com Galileu… «eppur si muove» !.