De Suïssa estant

Benvolguts senyors

L’any passat us vaig escriure una carta oberta que, malgrat totes les il·lusions que la van generar, no ha tingut ni de bon tros la resposta que jo esperava de vosaltres.

Recordaré el text complert:

“Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil·lusioneu.”

Em sap molt greu, però no us puc escriure la carta d’agraïment i segueixo sense creure en vosaltres. Encara que tinc el pressentiment que si les coses no han millorat és més per culpa de nosaltres que vostra.

Estic disposat a fer un acte d’humilitat i de paciència i esperaré un any més. Segur que ens donareu un cop de ma.

Rebeu una abraçada d’un esperançat incrèdul.

Quan l’any acaba, és un costum molt arrelat fer balanç del passat i fer pronòstics pel futur. Temes per discutir no en manquen i entre els favorits trobem la crisi econòmica, la crisi de govern i la manca de idees que puguin tranquil·litzar als ciutadans corrents, que són els que tenen més paperetes en el sorteig de les retallades, reduccions i sacrificis.

Acabaré l’any del blog amb un parell de citacions que tothom podrà deduir a quines persones, institucions o fets van dedicades.

“Prefereixo els brètols als imbècils. El brètols, almenys, de tant en tant descansen” (Alexandre Dumas, fill)

“La democràcia no és res més que la substitució d’alguns corruptes per molts incompetents” ( Georges B. Shaw)

“Quan era petit m’ensenyaren que tothom pot arribar a ser President. Ara començo a creure’m-ho” (Clarence Darrow)

“Jo pensava que la política era la segona professió més vella. Ara veig que s’assembla molt a la primera” (Ronald Reagan)

“De les moltes maneres d’arribar al desastre, el joc és la mes rapida; les dones, la més agradable; consultar els economistes, la més segura ” ( Georges Pompidou)

Bon Any 2012 a tots!

Un diari digital informa que demà, dia 28 de desembre, la “Casa Real” ha convocat a la premsa, segurament per donar detalls sobre la distribució que el Rei fa dels més de 8 milions d’euros que rep dels pressupostos de l’Estat.

Escollir el dia dels Sant Innocents per explicar les despeses reials és segurament obra d’un republicà camuflat entre els assessors del Rei. Dels 365 dies de l’any, han anat a escollir la data que permetrà que la noticia surti al costat d’altres com que el monument a Colom de Barcelona serà desmuntat i girat perquè el dit de l’almirall assenyali finalment cap a Amèrica, o que a la Plaça Catalunya es muntarà un “càmping” permanent, amb serveis de dutxa i vàters, per permetre que les manifestacions regulars tinguin millors condicions higièniques. Una innocentada al costat d’altres.

El iot que el Rei va rebre de regal d’uns empresaris essencialment mallorquins, va ser batejat amb el nom de “Fortuna”. Res d’estrany: el rei va regalar el iot al Patrimonio Nacional, que és el que es fa càrrec de les despeses de personal i material que el iot produeix, total per navegar-hi un parell d’hores cada estiu. Es una bona manera de “fer fortuna”.

Els anys en els que la salut li va permetre, el rei navegava sovint com a patró d’un iot propietat del seu amic Cusí. El iot es diu “Bribón”. Felicitats als assessors d’imatge de la casa reial.

Fa quinze dies vaig escriure un comentari sobre la monarquia en el que deia que el partit amb una R callava i no treballava per una República. El comentari no va agradar a alguns lectors, que es van fer us del dret de queixar-se.

Ahir, el lider dels independentistes catalans al Congrés de Madrid va ser rebut, protocolariament, pel Rei d’Espanya. Alfred Bosch va comunicar al Rei, verbalment i per escrit, que la seva formació seguirà treballant perquè Catalunya s’independitzi de l’Estat espanyol.

Certa premsa espanyola ja ha començat a fer conyeta sobre Catalunya, l’Alfred Bosch i la independència, de manera que els que sempre ataquen Catalunya i als catalans ja tenen un argument addicional per seguir amb la seva posició.

Segurament que l’actitud de l’Alfred Bosch i de ERC no tingui immediatament cap conseqüència positiva en el camí vers la independència. De totes maneres és una actitud coherent amb els seus principis, i amb la “R” de ERC.

Crec que val la pena dir-ho perquè si escric quan certes coses no m’agraden, no tinc cap inconvenient en fer-ho també quan un gest em sembla positiu.

Un lector del meu blog, Pep de Badalona, va publicar un comentari al meu escrit “El burro alemany” i em va tractar d’imbècil.

Escriu el Pep: “Jo tinc un nombre determinat de vacances durant l’any i les distribueixo com em rota previ avís a la meva empresa”, i acaba argumentant que “els ponts no són vacances addicionals”.

El Pep de Badalona, que em va tractar d’imbècil, es va precipitar perquè ni va llegir bé el meu escrit en forma de conte, ni tampoc va llegir els diaris on tant els sindicats UGT com CCOO i la CEOE, va explicar que estaven disposats a negociar la reducció dels “ponts”. Sembla ser que cada dia perdut per un “pont” pot tenir un cost de fins un 0,45% del PIB.

Que el Pep de Badalona, que em va tractar d’imbècil, faci el que li rota amb els seus dies de vacances ho ha d’agrair a la seva empresa. De fet, i no és res nou, tantes festes i tants “ponts” són una pèrdua econòmica pel país i tots, els que fan el que els rota i els imbècils com jo, han de recapacitar si prefereixen l’interès personal o l’interès comú.

Acte I

Siegfried M. es va despertar el dilluns, com cada matí, a dos quarts de set. Vivia a cinc minuts de la parada de l’autobús i amb 25 minuts de trajecte arribava pràcticament davant l’entrada de la fàbrica on era oficial mecànic per començar el seu treball puntualment a tres quarts de vuit.

Abans de pujar a l’autobús anava al distribuïdor d’un diari gratuït i amb la lectura del seu exemplar, el rutinari trajecte se li feia més curt i menys avorrit. A la tercera pàgina del diari va llegir una curta noticia sobre Espanya que tractava del costum de fer “ponts” i de la setmana magnifica que per molts espanyols podia significar tenir dos dies addicionals de festa i ajuntar-hi algun d’altre de laborable per “lligar la salsa” (la noticia ho deia exactament així, naturalment en alemany) i arribar en el millor dels casos a fer festa complerta de dilluns a divendres.

Siegfried M. va fer una mena de gemec, va tancar un moment els ulls, i després es va afanyar a llegir les pàgines esportives, abans d’arribar a la seva parada.

Acte II

Al vespre, desprès de sopar amb la dona i els fills, com cada dia, i de ajudar-los una mica a fer els deures per l’escola, Siegfried M. va engegar la televisió per mirar les noticies del primer canal.

Com era habitual els darrers temps, l’economia europea, la senyora Merkel, els deutes de certs països, la inestabilitat de l’euro i la solidaritat entre els estat comunitaris van omplir la meitat del temps del telediari.

Siegfried M. va recordar la noticia que a primera hora del matí havia llegit i va tornar a fer un gemec, aquesta vegada més fort que el de l’autobús, i fins i tot va deixar anar un renec que, per sort, els seus fill no van sentir.

Acte III

Siegfried M. no va dormir massa bé sinó més aviat inquiet. I va fins i tot somiar amb un burret que tibava d’un carro. I a dalt del carro hi anaven algunes persones que parlaven una idioma que ell no coneixia, i que reien i bevien vi negre i el burret tenia una cara trista, com la seva quan es va mirra al mirall del lavabo abans d’anar al llit.

Si un treballador diu que està malalt, plega una setmana de la feina i l’enxampen a l’estranger gaudint de la vida, segurament li caurà un expedient i es trobarà al carrer per enganyar a l’empresa.

El Rei d’Espanya va fer anular tots els actes institucionals entre el dies 3 i 15 de Novembre, per tal de recuperar-se de les molèsties de la seva darrera intervenció quirúrgica, tal com va explicar la seva Casa. En realitat va anar de visita a un emirat àrab i el cap de setmana va assistir al premi de Formula 1 a Abu Dhabi. Bona manera de deixar la feina per recuperar-se.

L’impunitat sembla ser un privilegi inherent a la família reial espanyola, almenys fins ara. Tothom viu com li sembla, el seu treball més dificil és el de inaugurar un parell d’exposicions al mes i de rebre unes quantes persones en audiència… i prou. El cost de tot aquest circ es molt alt ja que al pressupost de la casa Reial s’ha d’afegir tot el que l’Estat paga de residencies, seguretat, iot etc…

No sembla que l’hereu de tot això, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, tingui la necessària popularitat per donar continuïtat a l’institució, i els que han arribat a fer part de la família reial entrant per la porta del dormitori, tampoc sembla que ajudin a justificar tanta inutilitat.

De totes maneres, no sembla que ningú estigui disposat a plantejar de manera seriosa un canvi de règim. Ni a Catalunya, on un partit amb una R de “republicà” al seu nom calla i no parla de treballar per una República de manera que tàcitament recolzen la monarquia.

El idealistes diuen que una votació podria permetre un canvi en la Constitució espanyola. Els realistes diuen que l’únic camí es el de la independència de Catalunya, i que al Rei el gaudeixin de Madrid estant.

“Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!” (Pere Quart)

La mort de Montserrat Figueras, esposa de Jordi Savall, ha tingut ressò a Suïssa, no només per la seva aportació vocal a tots els projectes de Jordi Savall, sinó per la seva vinculació personal i artística, sobretot amb la ciutat de Basilea.

Montserrat Figueras va arribar a Basilea desprès de casar-se amb Jordi Savall i, com ell, aviat van fer part de la Schola Cantorum Basiliensis, que Savall va arribar a dirigir.

La petjada dels catalans en el món artístic suïs a finals dels anys 60 i inicis dels 70 va ser molt important. Al costat de Jordi Savall i Montserrat Figueres i trobem el també músic Pere Ros, el lingüistes Germà Colom i Carme Eberenz o el pintor i escultor manresà Manel Marzo-Mart.

La llista anterior no és evidentment complerta ja que la he fet de memòria, sense rebuscar papers i apunts.

Catalunya, que com he dit altres vegades, té una manca molt gran de presencia a Europa excepte, potser, en àmbit esportius, ha de dedicar un esforç a fer-se present en activitats culturals per tal de explicar a qui ho vulgui escoltar que és una nació amb característiques pròpies, amb llengua, història i cultura que han sobreviscut tots els esforços anteriors (i actuals) d’aniquilació.

Montserrat Figueras, ara recordada a Suïssa, va fer amb el seu marit i amb catalans forans, un gran servei a Catalunya que caldria continuar amb convicció.

Els que de veritat manen, que no són els que sembla que manen, ja han deixat damunt la taula del senyor Rajoy la llista de les mesures que ha d’aplicar tan bon punt estigui legalment capacitat per fer-ho.

El que de veritat manen, han entregat al senyor Rajoy el mateix paper que haurien entregat al senyor Pérez (alias Rubalcaba) si hagés guanyat. Certes coses estan molt per damunt de la personalitat, el partit o les ganes del elegit.

Els que de veritat manen, volen estabilitzar Europa i l’euro per evitar conflictes socials ja que per guanyar milions de milions ja saben que s’ha d’anar a mercats amb molt potencial humà i molts recursos naturals, com ara Brasil, Argentina o Mèxic. I ja ho estan fent.

Els que de veritat manen, coneixen perfectament que el senyor Rajoy no disposa de cap pla per sortir del caos econòmic i que per tant, necessita ajut i conducció exterior.

No ens fem il·lusions: som petits actors sense cap paper protagonista i ja en tenim prou amb sortir de tant en tant com a figurants de segona o tercera fila.

Mentrestant, que en deixin fer cada parell de setmanes les nostres festes religioses, nacionals o autonòmiques amb ponts i aqüeductes que fins ara ens ha anat molt bé per viure com els alemanys sense necessitat de treballar i de rendir tan com ells.

No es qüestió ara de fer llenya d’un arbre que encara no ha caigut. Em refereixo al marit de la segona filla del rei d’Espanya, que sembla que podria estar ficat en assumptes d’apropiació indeguda de diners oficials. I presuposem que la justícia tractarà aquest senyor com tractaria a qualsevol d’altre que no faci part de la monarquia escollida per Franco.

El marit de la segona filla del rei d’Espanya, i la filla mateixa amb els seus quatre infants, resideixen a Washington ja que ell exerceix els càrrecs de conseller de Telefónica Latinoamérica i de representant de Telefònica als Estats Units. Segons escriuen els diaris, pel dos càrrecs (sense responsabilitats executives i sense representació institucional) l’ex-esportista cobra uns 750.000 euros a l’any i pot gaudir gratuïtament d’una casa de luxe en un exclusiu barri. Sembla que la Telefónica també li paga l’escolarització dels fills en un liceu elitista i els freqüents viatges privats a Espanya de tota la família. I encara troba temps per dedicar-se a les seves empreses particulars.

També ens expliquen fonts ben informades que l’estat espanyol paga la seguretat de la família de la segona filla del Rei, feina que cobreixen cinc membres de les forces de seguretat de l’Estat, que són rellevats cada tres mesos.

La segona filla del Rei exerceix el càrrec de directora de l’àrea Social de la Fundació La Caixa, càrrec que ha conservat malgrat el canvi de domicili de Barcelona a Washington. El sou és de 250.000 euros anuals.

Tot això és el que ara per ara es diu d’una part menor de la família reial espanyola. Algun dia sabrem quants milions costa mantenir la resta de familiars directes i indirectes.

Amb les retallades que es preparen, guany qui guany les eleccions, potser ha arribat el moment de que la gent es pregunti si no val la pena de començar a retallar per la part de dalt, eliminant càrrecs inútils . Per exemple el de Rei.

I encara molt millor és marcar distàncies i anar fent amb calma però sense dubtes el camí que porta a la independència.