De Suïssa estant

Mentre mig món comenta, fins i tot amb detalls, l’estat desastrós de l’economia espanyola i la manca de visió del govern, aquí s’ha anat enganyant a la gent amb frases d’auto-promoció més buides que la butxaca de molts.

El rescat d’alguns bancs espanyols sembla que, per començar, pot arribar a necessitar d’uns 40.000 milions d’euros, quantitat que augmentarà quan entrin a la llista de nàufrags un parell d’altres bancs que en el fons són caixes d’estalvis disfrassades per decret.

Cap govern del món no vol que els ciutadans s’esverin innecessàriament i les noticies dolentes es dosifiquen i fins i tot es maquillen per no donar un ensurt amb massa brutalitat . El govern espanyol en l’assumpte de Bankia i en tota la situació del rescat bancari ha mentit, que és molt pitjor que dosificar o maquillar. Sembla que la mentida, tal com va dir Soljenitsin de la URSS, ja no és una categoria moral sinó un pilar de l’estat.

Quan érem adolescents, els pares ens parlaven dels perills d’anar amb males companyies. Ha arribat el moment de recordar aquests consells i trencar amb mentiders, incompetents i prepotents impunes. També amb els de dintre de casa, que tot s’encomana

Quan xiular es converteix en una de les maneres més clares i menys molesta de protestar o de fer palesa la indignació acumulada, crec que es pot començar a pensar en xiular ( si més no moralment) a molts que s’ho mereixen.

Per exemple a la senyora Esperanza Aguirre, bombera piròmana, que per intentar tapar la manipulació dels comptes de la seva Comunitat, va provocar una polèmica innecessària. Com que ella és Comtessa de Murillo amb el títol de Grande de España, va semblar fer una defensa del rei i de la pàtria i va acabar fent el ridícul, amagada a casa seva. Una xiulada comtal.

També es pot xiular amb mota força a tots els que han provocat l’estavellada de Bankia, a tots els que van callar quan havien previst la caiguda i a tots els que volen tapar responsabilitats. Aquesta xiulada es pot fer davant de la presó on ingressin els culpables del “robatori”…si la justícia fa la seva feina. Una xiulada penitenciària.

Una gran xiulada a tots, els de casa i els de fora, que han permès la situació de fallida tècnica de Catalunya. Massa temps amb males companyies i la supèrbia de creure que tot ho fem bé ens han portat a l’actual situació de genuflexió i de dependència davant l’estat. Una xiulada independent.

He vist per Internet el programa Singulars d’ahir. Jaume Barberà va entrevistar dos economistes Edward Hugh i Jonathan Tepper amb un profund coneixement de la situació econòmica d’Espanya i de Catalunya.

Hugh i Tepper van dir el que tothom hauria esperat escoltar dels polítics i economistes del país, si es que tinguessin la vocació de dir la veritat. Tots dos entrevistats van dir i escriure fa quatre o cinc anys que sense mesures decidides l’economia espanyola, i de retruc la catalana, arribarien a la desesperada situació actual. I ningú dels responsables va fer res.

Molts alts càrrecs de la banca i de la política han manipulat les dades reals tant com han pogut, mentre aprofitaven per omplir-se les butxaques. Ara que ja no es pot amagar més la fallida de l’estat i dels bancs tothom es passa la patata calenta i la manca d’idees per rebaixar tants deutes és la pitjor amenaça que penja sobre els caps del ciutadans.

Hugh prediu la intervenció al novembre de Catalunya per part de l’estat espanyol. Tepper dona com a solució la sortida del euro, la re-negociació dels deutes publics i privats i la devaluació del 35% de la nova moneda. Con va dir Jaume Barberà al final del programa, esperem que s’equivoquin … encara que és molt probable que tinguin raó i que aviat ens podrem adonar que estem damunt d’un carro equivocat, amb les rodes trencades, amb ases en lloc de cavalls i sense ningú que el meni.

El tancament de TV3CAT, que permetia a una bona part dels 450.000 catalans que vivim a l’estranger estar informats de les nostres coses en la nostra llengua, suposa un estalvi de 830.000 euros l’any. Fent el compte de la vella, sortim a menys de 2 euros l’any cada català a l’exterior, de manera que és un estalvi que segurament estaríem disposats a “eixugar” amb una contribució monetària si ens ho proposessin.

Un ens com TV3 ha de servir per defensar i mantenir els nostres valors, entre els que figura la llengua, tant maltractada a l’interior, i que ara volen esborrar a l’exterior. I amb l’excusa d’estalviar, tallen en sec la difusió dels programes de la televisió catalana arreu del món, com si no tinguessin altres possibilitats d’estalvi, començant per certs sous i per programes d’alt cost de realització i de poc interes general.

Diuen els “savis” de TV3 que els programes es poden seguir per Internet de manera que ningú es pot queixar. El meu distribuïdor suïs de TV per cable, que entre els més de 150 programes d’arreu del mon em feia arribar TV3, l’ha substituït per ETB, la televisió d’Euskadi, que m’arriba ara junt amb TVE, Telemadrid i Television Canaria. Ja estic ben servit!.

M’han vingut a la memòria unes paraules de l’Ovidi Montllor : ” Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Comencem per precisar: segons un estudi de l’empresa ECA International fet a 256 ciutats d’arreu del món, Berna obté el primer lloc com a ciutat amb millor qualitat de vida, empatada amb Copenhaguen. L’estudi està destinat als homes de negocis d’alt nivell, per tal de valorar millor els contractes de treball a l’estranger, amb correccions segons sigui el “ranking” de la ciutat en consideració.
L’estadística s’ha fet amb criteris europeus on, per exemple, la qualitat de l’aire o la seguretat són més importants que els dies festius o els ponts, per posar exemples que tothom pot entendre. No s’han valorat ni els salaris ni altres factors financers.
Suïssa no surt gens malament en l’estudi: llevat de Berna, Basilea (lloc 3) i Ginebra (6) passen davant de Zurich (lloc 18). Barcelona ocupa el lloc 27, contra el 29 l’any passat, mentre que Madrid conserva la posició 24.
Com totes les estadístiques, aquesta també s’ha de creure amb reserves i admetre que certs criteris personals, individuals, tenen molt pes a l’hora de analitzar una ciutat per treballar i viure, sempre que es tingui la sort de poder triar.
De totes maneres estic content que Berna tingui la consideració que es mereix , amb el seu caràcter tranquil, modest, net i ordenat que tots el que l’han visitat recorden.

La situació de la sanitat espanyola és dramàtica. De mica en mica el govern de Madrid pren mesures que demostren que el cost de la sanitat és impossible de mantenir , i com a solució proposa retallades en tots els camps possibles amb un empitjorament pràcticament segur que tothom patirà.

Espanya, junt amb Portugal, Grècia i Itàlia, deu unes quantitats astronòmiques a les empreses farmacèutiques suïsses. Segons l’empresa  Novartis, un terç de la facturació als països del sud d’Europa no s’ha pagat.

Espanya sembla estar en una situació límit. Els deutes estatals a les empreses farmacèutiques i de tecnologia medicinal són del ordre dels 12.000 milions de euros. El pagament de les factures arriba amb més de 500 dies de retard, això quan arriba. Roche, que entrega un 80% del seus medicaments directament als hospitals espanyols parla de molts hospitals que fa tres anys que no paguen factures. Els límits dels crèdits s’han superat de molt i Roche ha decidit entregar medicaments només en els casos on es trobin solucions acceptables per ambdós costats i que no augmentin el deute.

Les multinacionals farmacèutiques , que no són cap convent de monjos contemplatius, vetllen pels beneficis, uns beneficis que almenys en part ajuden a les feines de investigació  que donen com resultat nous medicaments que milloren la nostra condició (tard o d’hora) de malalts.

Els grans deutes que no fan mes que augmentar han fet que el preu dels medicaments en els països que paguen les seves factures, i essencialment a Suïssa, hagin augmentat molt i es pagui fins a quatre vegades més pel mateix medicament que a Espanya. Mala maror, es miri per on es miri.

Ja ho va dir Montesquieu (1689 – 1755): “Les lleis inútils afebleixen les necessàries”.

El senyor Rajoy i “companyia” disparen cada dia una parell de salves dedicades a la Comunitat Europea en forma de lleis i de intencions que en el millor dels casos semblen fetes per parar el cop sense solucionar cap problema.

Si l’economia espanyola no millora, tard o d’hora la fallida arribarà amb totes les seves conseqüències. I per millorar l’economia s’han de activar les exportacions, s’ha de facilitar la creació de llocs de treball i s’han de reduir totes les despeses que no siguin absolutament necessàries. El govern Rajoy només sembla disposat a retallar, per cert amb més soroll que eficàcia.

Catalunya, que suporta una situació injusta cada vegada més clara als ulls de tothom, ha de decidir amb urgència sobre el seu paper dins o fora del sistema autonòmic actual. I ha de començar per explicar amb claredat les opcions possibles i actuar sense embuts, cosa difícil però no impossible.

Una nació servil treballa més per conservar que per aconseguir. Una nació lliure treballa més per aconseguir que per conservar. També són paraules de Montesquieu.

• El ministre d’Economia ha anunciat més retallades a sanitat i educació. Espero que no ha facin per poder governar una població dòcil cada vegada més malalta i més ignorant. O potser si.

• Si el govern del senyor Rajoy disposés d’un Departament de Personal com els de les empreses, pocs ministres tindrien un contracte.

• Ja ho deia Joan Brossa: ” Enraonen en català, però a la més mínima ocasión lo dejan delante de un interlocutor de habla castellana.”

• Podem mirar-nos en el mirall i repetir cada dia : “Som uns pobrets. No ens entenen. No ens estimen”. O podem trencar el mirall i anar per feina.

• Els atacs a la llengua catalana van en augment. Són molts, i no tots de regions castellanoparlants, els que intenten deixar com un drap brut qualsevol iniciativa que afavoreixi l’ús normal del català. Incultes actuant en nom de la cultura.

• Per molt que ho intentin dissimular, els que ens manen han decidit no decidir.

•Les mesures econòmiques que el govern de Madrid proposa demostren dues coses : que no tenen cap solució i que no han entès el problema.

•Governar i jugar als escacs s’ha de fer amb el cap.

•La roda només pot girar si augmenta el consum. Per consumir, s’ha de produir, crear llocs de treball i pagar impostos perquè siguin ben administrats. Algú creu que es va per aquest camí?