De Suïssa estant

Que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord per estructurar i facilitar la propera legislatura, és un fet positiu que només sorprèn a alguns per culpa de l’escassa cultura democràtica que malgrat tot existeix encara.

Las reaccions espanyoles a l’acord no amaguen amenaces i permeten suposar l’arribada de temps molt complicats i impregnats de tensions i odis.

Tot i que l’acord CiU/ERC s’ha publicat d’una manera bastant detallada, queden poc clars alguns punts que són els que sovint descobreixen el veritable rerefons de la futura política .

La convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya sembla que queda definida per que es faci l’any 2014 encara que es diu literalment que “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una prorroga”. De manera que per dir-ho clar, la data no és segura.

Tampoc s’ha definit la pregunta base de la consulta, de manera que queda molt terreny per definir, cosa que fins i tot pot posar l’acord en qüestió.

L’acord preveu fins a 10 nous impostos sobre el patrimoni, sobre els establiments comercials grans, sobre gasos contaminants, sobre begudes amb molt sucre etc. etc.. Apujar impostos és molt discutible com a solució si paral·lelament no es prenen mesures per disminuir l’atur, per augmentar la productivitat, promocionar la creació de petites i mitjanes empreses i moltes altres mesures bàsiques.

L’acord és engrescador, però es necessiten més detalls, més claredat per no donar la impressió de que estem enlluernats, il.lusionadament enlluernats.

No cal ser ni molt llest ni molt malpensat per arribar a la conclusió que qui realment mana a Espanya (i no crec que sigui el govern de Madrid, simple instrument) està aplicant una estratègia clara, amb la finalitat de dividir els catalans, no fos cas que una majoria decidís fer-se independent.

No pot ser casualitat que uns dies abans i un dies després de les eleccions surtin esborranys i declaracions sobre fortunes i comptes bancaris a l’estranger de les famílies Pujol i Mas, principalment. Aquestes informacions algú les va guardar al calaix amb intenció de fer-les públiques quan facin més mal.

Davant la satisfacció d’alguns mitjans espanyols dits d’informació, que no poden esperar la confirmació de les dades ni concedir la presumpció d’innocència dels ara acusats abans d’hora, cal suposar que rebrem encara més cops baixos els propers dies i setmanes.

Per acabar de decorar el pastís, surt el ministre Wert amb les seves propostes indissimulades per rebaixar el català a l’escola en favor del castellà. El senyor Wert i tots els seus escolans han de saber perfectament que el català no és cap argument polític d’un partit o d’un altre: és un fet històric i essencial del país.

Ara que s’ha arribat a donar al català el lloc que tot idioma ha de tenir en el seu territori, ve el senyor Wert a sembrar la zitzània, aprofitant l’estratègia muntada contra Catalunya.

El present i el futur de Catalunya no poden dependre de les finances dels Pujol i els Mas, siguin innocents o no. Molt per damunt de persones s’ha de crear un sentiment de país, de pàtria comuna, de ciutadans convençuts que no són ni millors ni pitjors que altres pobles, però que volen i tenen el dret a defensar el que és seu.

Si no s’arriba aviat a crear una base ampla i forta, les batzegades que l’estratègia centralista ens dóna i donarà poden fer perillar un projecte il·lusionant i necessari.

Vist de lluny, el panorama polític de Catalunya a una setmana de les votacions sembla més aviat aigualit per no dir esgavellat.

Els 50 escons de CiU han fet que la mateixa coalició no pugui amagar els dubtes sobre les causes reals de la pèrdua d’escons . Molts factors s’han de valorar a l’hora d’arribar necessàriament a conclusions.

Guanyar 50 escons sense parlar a la campanya electoral directament de independència és tot un èxit. Ara bé, actituds de penell com las del senyor Duran i Lleida no han ajudat de cap manera a la coalició. I com que el penell Duran sempre acaba assenyalant cap a Madrid és licit preguntar-se quina mena de ciment manté Unió enganxada a Convergència. Les paraules del líder democristià davant el consell nacional d’Unió han acabat d’esvair qualsevol il·lusió de germanor entre els dos partits

Convergència ha de tenir molt clar que Unió pot arribar a ser un impediment a l’hora de seguir el camí que, després de molts dubtes, Mas a decidit de seguir amb l’ajut puntual de ERC i que ara és el moment on la coalició ha de demostrar si val la pena de seguir existint com a tal o s’ha de dissoldre.