De Suïssa estant

Si un treballador diu que està malalt, plega una setmana de la feina i l’enxampen a l’estranger gaudint de la vida, segurament li caurà un expedient i es trobarà al carrer per enganyar a l’empresa.

El Rei d’Espanya va fer anular tots els actes institucionals entre el dies 3 i 15 de Novembre, per tal de recuperar-se de les molèsties de la seva darrera intervenció quirúrgica, tal com va explicar la seva Casa. En realitat va anar de visita a un emirat àrab i el cap de setmana va assistir al premi de Formula 1 a Abu Dhabi. Bona manera de deixar la feina per recuperar-se.

L’impunitat sembla ser un privilegi inherent a la família reial espanyola, almenys fins ara. Tothom viu com li sembla, el seu treball més dificil és el de inaugurar un parell d’exposicions al mes i de rebre unes quantes persones en audiència… i prou. El cost de tot aquest circ es molt alt ja que al pressupost de la casa Reial s’ha d’afegir tot el que l’Estat paga de residencies, seguretat, iot etc…

No sembla que l’hereu de tot això, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, tingui la necessària popularitat per donar continuïtat a l’institució, i els que han arribat a fer part de la família reial entrant per la porta del dormitori, tampoc sembla que ajudin a justificar tanta inutilitat.

De totes maneres, no sembla que ningú estigui disposat a plantejar de manera seriosa un canvi de règim. Ni a Catalunya, on un partit amb una R de “republicà” al seu nom calla i no parla de treballar per una República de manera que tàcitament recolzen la monarquia.

El idealistes diuen que una votació podria permetre un canvi en la Constitució espanyola. Els realistes diuen que l’únic camí es el de la independència de Catalunya, i que al Rei el gaudeixin de Madrid estant.

“Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!” (Pere Quart)

La mort de Montserrat Figueras, esposa de Jordi Savall, ha tingut ressò a Suïssa, no només per la seva aportació vocal a tots els projectes de Jordi Savall, sinó per la seva vinculació personal i artística, sobretot amb la ciutat de Basilea.

Montserrat Figueras va arribar a Basilea desprès de casar-se amb Jordi Savall i, com ell, aviat van fer part de la Schola Cantorum Basiliensis, que Savall va arribar a dirigir.

La petjada dels catalans en el món artístic suïs a finals dels anys 60 i inicis dels 70 va ser molt important. Al costat de Jordi Savall i Montserrat Figueres i trobem el també músic Pere Ros, el lingüistes Germà Colom i Carme Eberenz o el pintor i escultor manresà Manel Marzo-Mart.

La llista anterior no és evidentment complerta ja que la he fet de memòria, sense rebuscar papers i apunts.

Catalunya, que com he dit altres vegades, té una manca molt gran de presencia a Europa excepte, potser, en àmbit esportius, ha de dedicar un esforç a fer-se present en activitats culturals per tal de explicar a qui ho vulgui escoltar que és una nació amb característiques pròpies, amb llengua, història i cultura que han sobreviscut tots els esforços anteriors (i actuals) d’aniquilació.

Montserrat Figueras, ara recordada a Suïssa, va fer amb el seu marit i amb catalans forans, un gran servei a Catalunya que caldria continuar amb convicció.

Els que de veritat manen, que no són els que sembla que manen, ja han deixat damunt la taula del senyor Rajoy la llista de les mesures que ha d’aplicar tan bon punt estigui legalment capacitat per fer-ho.

El que de veritat manen, han entregat al senyor Rajoy el mateix paper que haurien entregat al senyor Pérez (alias Rubalcaba) si hagés guanyat. Certes coses estan molt per damunt de la personalitat, el partit o les ganes del elegit.

Els que de veritat manen, volen estabilitzar Europa i l’euro per evitar conflictes socials ja que per guanyar milions de milions ja saben que s’ha d’anar a mercats amb molt potencial humà i molts recursos naturals, com ara Brasil, Argentina o Mèxic. I ja ho estan fent.

Els que de veritat manen, coneixen perfectament que el senyor Rajoy no disposa de cap pla per sortir del caos econòmic i que per tant, necessita ajut i conducció exterior.

No ens fem il·lusions: som petits actors sense cap paper protagonista i ja en tenim prou amb sortir de tant en tant com a figurants de segona o tercera fila.

Mentrestant, que en deixin fer cada parell de setmanes les nostres festes religioses, nacionals o autonòmiques amb ponts i aqüeductes que fins ara ens ha anat molt bé per viure com els alemanys sense necessitat de treballar i de rendir tan com ells.

No es qüestió ara de fer llenya d’un arbre que encara no ha caigut. Em refereixo al marit de la segona filla del rei d’Espanya, que sembla que podria estar ficat en assumptes d’apropiació indeguda de diners oficials. I presuposem que la justícia tractarà aquest senyor com tractaria a qualsevol d’altre que no faci part de la monarquia escollida per Franco.

El marit de la segona filla del rei d’Espanya, i la filla mateixa amb els seus quatre infants, resideixen a Washington ja que ell exerceix els càrrecs de conseller de Telefónica Latinoamérica i de representant de Telefònica als Estats Units. Segons escriuen els diaris, pel dos càrrecs (sense responsabilitats executives i sense representació institucional) l’ex-esportista cobra uns 750.000 euros a l’any i pot gaudir gratuïtament d’una casa de luxe en un exclusiu barri. Sembla que la Telefónica també li paga l’escolarització dels fills en un liceu elitista i els freqüents viatges privats a Espanya de tota la família. I encara troba temps per dedicar-se a les seves empreses particulars.

També ens expliquen fonts ben informades que l’estat espanyol paga la seguretat de la família de la segona filla del Rei, feina que cobreixen cinc membres de les forces de seguretat de l’Estat, que són rellevats cada tres mesos.

La segona filla del Rei exerceix el càrrec de directora de l’àrea Social de la Fundació La Caixa, càrrec que ha conservat malgrat el canvi de domicili de Barcelona a Washington. El sou és de 250.000 euros anuals.

Tot això és el que ara per ara es diu d’una part menor de la família reial espanyola. Algun dia sabrem quants milions costa mantenir la resta de familiars directes i indirectes.

Amb les retallades que es preparen, guany qui guany les eleccions, potser ha arribat el moment de que la gent es pregunti si no val la pena de començar a retallar per la part de dalt, eliminant càrrecs inútils . Per exemple el de Rei.

I encara molt millor és marcar distàncies i anar fent amb calma però sense dubtes el camí que porta a la independència.

El llac de Brienz és un del més representatius llacs de la zona pre-alpina de Suïssa. Molt turistes l’han visitat, encara que no ho recordin: és un dels dos llacs, amb el de Thun, que donen a la conegudíssima ciutat de Interlaken el seu nom, ja que es troba entre ells dos.

El llac de Brienz, amb uns 30 quilometres quadrats de superfície, ha estat sempre molt estimat per la gran quantitat de pesca , essencialment salmònids, que les seves aigües ofereixen.

Doncs resulta que l’any 1986 el govern suïs va dictar una llei que prohibia l’us de fosfats en els detergents emprats per rentar la roba, o la vaixella i fins i tot en usos industrials. La mesura, molt ben rebuda per tothom amb una mica de sentit ecològic, va ser seguida amb rigor centreeuropeu.

Dels cinc pescadors professionals que treballaven tradicionalment al llac de Brienz , ara només en queden dos, i un d’ells està a punt de plegar.
El motiu:la quantitat de peixos ha disminuït dramàticament. La causa: l’aigua del llac és massa pobre en fosfats.

La paradoxa és inquietant. Resulta quel’aigua del llac, ideal del punt de vista dels pocs fosfats, ha fet desaparèixer les anomenades puces d’aigua, que són un menjar essencial pels peixos.

S’ha constatat que l’any 1995 un peix de 4 anys tenia un a llargada de 26 cm mentre que avui no arriba als 18 cm.Dit d’una altra manera: per un kilo de peix, abans eren necessaris 5 peixos i avui uns 25.

També s’ha vist que a partir de l’any 2008 cada vegada més peixos neixen sense òrgans sexuals, i que durant els mesos d’estiu de l’any passat, la meitat dels peixos del llac eren estèrils.

Les autoritats cantonals estan estudiant la possibilitat de fer una aportació controlada de fosfat al llac per tal de reequilibrar les aigües de cara a permetre la normal proliferació de peixos. Es una mesura molt controvertida ja que ningú no coneix les conseqüències reals.

Una vegada més, la natura ens avisa. Esperem que l’exemple del llac de Brienz ens faci ser més prudents i respectuosos amb ella.