De Suïssa estant

Fins i tot els que som poc dotats per temes econòmics hem sentit parlar de Standard & Poor’s, l’agència que ha rebaixat la qualificació del deute espanyol, és a dir que l’ha passat a segona divisió fent un símil esportiu.

La Standard and Poor’s, la Moodys Investor Service o la Fitch Ratings són companyies privades dedicades a l’estudi i qualificació de la seguretat dels deutes d’empreses i, tal com hem vist ara, d’estats. Les qualificacions van d’AAA (excel•lent, diríem) fins a CCC (suspès recalcitrant). Per adobar-ho, donen també tendències, de manera que un AA+ és millor que un AA-.

Espanya, que feia part del grup AAA ha baixat a AA amb perspectiva negativa. La baixada ha fet mal al sistema financer espanyol, però no tant com la qualificació de Grècia (BB, és a dir un 4 a l’escola) o la de Portugal (A, un aprovat normal).

Fins a quin punt aquestes agències són neutrals o creïbles ha estat sempre un tema de controvèrsia. Però les reaccions a cada canvi de “ranking” demostren que els mercats financers creuen els resultats per damunt de les manifestacions contraries dels respectius governs.

Escric poc abans que les noves xifres de l’atur es facin públiques. Les filtracions diuen que ja s’arribat al 20%. La veritat és que punt amunt o punt avall l’atur és el gran fre a la millora de l’economia i no sembla que sobrin les idees per parar l’augment, i no cal dir per reduir-lo. El govern espanyol no dona la cara, no proposa idees amb cap i peus i els analistes internacionals decideixen rebaixar la possibilitat que l’estat espanyol respongui als seus compromisos de pagament d’interessos i amortitzacions dels deutes estatals.

Ni el president ZP ni la seva ministra d’Economia donen cap seguretat de dominar els problemes i només cal mirar-los per saber que, com deien de Nixon, ningú els hi compraria un cotxe de segona ma.

Fins i tot els que som poc dotats per temes econòmics hem sentit parlar de Standard & Poor’s, l’agència que ha rebaixat la qualificació del deute espanyol, és a dir que l’ha passat a segona divisió fent un símil esportiu.

La Standard and Poor’s, la Moodys Investor Service o la Fitch Ratings són companyies privades dedicades a l’estudi i qualificació de la seguretat dels deutes d’empreses i, tal com hem vist ara, d’estats. Les qualificacions van d’AAA (excel•lent, diríem) fins a CCC (suspès recalcitrant). Per adobar-ho, donen també tendències, de manera que un AA+ és millor que un AA-.

Espanya, que feia part del grup AAA ha baixat a AA amb perspectiva negativa. La baixada ha fet mal al sistema financer espanyol, però no tant com la qualificació de Grècia (BB, és a dir un 4 a l’escola) o la de Portugal (A, un aprovat normal).

Fins a quin punt aquestes agències són neutrals o creïbles ha estat sempre un tema de controvèrsia. Però les reaccions a cada canvi de “ranking” demostren que els mercats financers creuen els resultats per damunt de les manifestacions contraries dels respectius governs.

Escric poc abans que les noves xifres de l’atur es facin públiques. Les filtracions diuen que ja s’arribat al 20%. La veritat és que punt amunt o punt avall l’atur és el gran fre a la millora de l’economia i no sembla que sobrin les idees per parar l’augment, i no cal dir per reduir-lo. El govern espanyol no dona la cara, no proposa idees amb cap i peus i els analistes internacionals decideixen rebaixar la possibilitat que l’estat espanyol respongui als seus compromisos de pagament d’interessos i amortitzacions dels deutes estatals.

Ni el president ZP ni la seva ministra d’Economia donen cap seguretat de dominar els problemes i només cal mirar-los per saber que, com deien de Nixon, ningú els hi compraria un cotxe de segona ma.

Passats els primers moments després de conèixer els resultats de les darreres votacions consultives sobre la independència, una mica de tranquil•litat s’imposa.

Ens trobem d’una banda els que, malgrat la baixa participació, consideren un èxit la convocatòria i els resultats que sumats als de les anteriors consultes, donen mig milió de votants a favor de la independència.

A l’ altre extrem analític hi ha els que creuen que la baixa participació és una demostració clara de l’escàs interés que la independència de Catalunya té entre la gent i que val més deixar de somiar truites.

La darrera consulta, en general, va decebre. S’esperaven més votants, encara que ara no tots ho vulguin reconèixer i per molt que les causes de la baixa participació siguin diferents d’una ciutat a l’altra, per raons sociològiques sobretot.

Però seria fals deduir que la decepció vol dir fracàs. És molt important que s’hagi arribat a preguntar públicament sobre un tema tant “tabú” durant anys i anys i és un primer pas per arribar un dia a un referèndum amb força legal. I mig milió de catalans han dit que estan disposats a viure en una Catalunya independent, mig milió de representants de molts d’altres que es van quedar a casa però que a l’hora de la veritat també votarien positivament.

Costa d’entendre ja no el silenci sinó fins i tot l’oposició del PSC a la consulta, potser per no molestar al PSOE. Tampoc la poca claredat de la posició personal d’Artur Mas ha ajudat a animar la gent. Cap dels dos grans partits ha volgut ensenyar les cartes perquè ja sabem que en un any electoral, com a les guerres, la primera víctima és la veritat. Una mica trist.

Tots tenim dies bons i dies poc reeixits, per no dir dolents. Tots tenim ocasions de dir el que pensem, i altres on és millor callar. La senyora Maria Emilia Casas va desaprofitar ahir una excel•lent ocasió per callar i per demostrar que hi ha dies que és millor no sortir del llit.

La presidenta del Tribunal Constitucional (TC) a la presentació d’una conferència a Madrid va parlar públicament sobre la que ella considera “desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi” contra el TC.

Per començar, el TC disposa de poder i està format segons la Constitució i les lleis laterals que regulen la seva composició i la seva responsabilitat. El TC que la senyora Casas presideix no ha substituït a temps a membres finats ni a membres que han ultrapassat de molt el límit del temps que les lleis estableixen per fer part del TC. Si el TC que la senyora Casas presideix no sap o no pot complir les lleis, no cal que parli de campanya intolerable ja que la cosa més normal del món és no donar mal exemple a l’hora d’acatar lleis i normes.

Si el TC que presideix la senyora Casas no ha sabut resoldre els recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya dins d’un temps raonable, la culpa és del TC i tothom pot reclamar aquesta falta d’eficiència sense que per això s’hagi de recorre a expressions com «desproporcionat» o «intolerable».

El que és intolerable és no fer les coses com cal. Avui mateix, el diari El País escriu que el nou ponent del TC senyor Guillermo Jiménez, ha acabat de redactar la sisena proposta de resolució del tribunal, que encara és més dura que l’esborrany anterior. Aquestes filtracions demostren, tant si són voluntàries com no, que el TC és una olla de grills, on tothom va a la seva i que amb els seus actes són els primers provocadors del desprestigi que sembla preocupar tant a la presidenta Casas.

El poder es legisla, però el respecte es guanya i el grup que vostè, senyora Maria Emilia Casas presideix, ni legisla ni guanya respecte. Plegueu!

Els resultats de la consulta del cap de setmana sobre la independència han decebut, per molt que s’intenti treure valor a la baixada de participació respecte a les dues onades de votacions anteriors.

Ni la decisió incerta del TC sobre l’Estatut ni les properes eleccions autonòmiques han motivat a més votants a fer ús del seu dret d’expressió. Segurament la fredor demostrada pel President Montilla respecte a les consultes, i no diguem sobre la independència, com també l’ambigüitat de Mas han ajudat que molts votants del PSC i de CiU hagin marcat distàncies amb les urnes.

La radio i la premsa analitzaran els resultats i ens explicaran el perquè a Lleida a participació va ser tan pobre o perquè a Martorell o a Reus no es va arribar a la mitjana de vots, per parlar només de tres ciutats amb un cens relativament alt. Els politòlegs ens descobriran els misteris del «si» i del «no» i dels que van decidir quedar-se a casa.

La veritat és que cal demanar-se que ha fallat, que s’ha fet malament o que no s’ha fet per tal que la participació permetés que els resultats tinguessin més pes específic. Cada vot positiu és un clam i s’ha de valorar com cal, però el conjunt de votants ha estat poc motivat i no es pot amagar el cap sota l’ala. El dissabte vaig escriure: «No badem!». ¿Hem badat?.

Aquest cap de setmana dins de l’anomenada tercera onada podran votar a les consultes populars sobre la independència de Catalunya un gran nombre de ciutadans arreu de tota la geografia.

Cal esperar que la participació sigui sensiblement millor que a les consultes fetes fins ara. De mica en mica, la gent s’ha adonat que el silenci no ajuda a fer país i que per fer pàtria, ja que tenim la sort de fer sentir la nostra veu, convé anar a votar.

El vot pot ser positiu, negatiu i fins i tot en blanc. La democràcia permet i admet la diversitat de criteris, de manera que votar està fins i tot per damunt del sentit del vot.

No anar a votar significa un allunyament o potser fins i tot un menyspreu al fet de ser preguntat. És com creuar-se amb algú al carrer que et diu “Bon dia”, i no contestar.

Després, s’han d’analitzar els resultats, amb el cap clar i considerant els molts impediments que la informació i l’organització de les consultes han sofert.

Hem d’anar endavant malgrat tots els atacs que ja sabem que ens «dedicaran». No podem, de cap manera, ni renunciar si els resultats no són massa bons, ni dedicar-nos al cofoisme si són excel•lents.

El camí esta obert i ara convé anar poc a poc endavant, amb gran respecte a la diversitat, però amb determinació. Molts esperen que tot aquest moviment d’identitat fracassi. No badem!.

Viure més de quaranta anys a l ‘estranger modifica, es vulgui o no, la personalitat . Uns altres costums, una altra llengua i una gent amb educació diferent han viscut dia a dia al meu costat i s’ha produït una assimilació. 

Malgrat aquesta inevitable (i voluntària) assimilació, res no ha fet oblidar les coses de casa, i els records de la infància i la joventut sorgeixen, sobretot en dies com el d’avui, amb una força impensable pel qui no hagi deixat mai el lloc on van gronxar el seu bressol.

Tal dia com avui de l’any passat escrivia en aquest blog:

“Jo sóc de la generació que va ser escolaritzada en castellà; per sort, el català el parlàrem a casa i entre als amics i el podíem llegir amb una mica de bona voluntat. El meu “Harry Potter” eren “Les aventures d’en Massagran”, amb il•lustracions de Junceda, que fou un dels primers llibres que recordo haver llegit i rellegit.
…
De la diada de Sant Jordi a la Manresa dels darrers anys quaranta i primers cinquanta recordo la pluja. 
…
Avui, malgrat els mil quilometres de distància, em passejaré pel Carrer d’Urgell i el del Born de Manresa, i tafanejaré per les parades de la Llibreria Boixeda i de la Llibreria Torra, i segur que descobriré algun llibre interessant. I si algú creu que somnio, s’equivoca: no són somnis sinó records, molt i molt presents malgrat el temps transcorregut , un temps que no ha estat capaç d’esborrar res de la meva memòria i del meu cor.”

No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, amics lectors, un feliç Sant Jordi.

Com cada any el govern ha lliurat les Creus de Sant Jordi, guardó creat l’any 1981 per distingir les persones naturals i jurídiques que defensin la seva identitat dins d’un pla cultural o cívic.

Enguany s’ha atorgat 45 Creus que cobreixen un ampli marge de persones o entitats. Com tot premi és molt difícil acontentar a tothom, i sempre podem trobar absents o intrusos a la llista dels distingits.

Només cal mirar (i és un exemple sense ànim comparatiu) les llistes de guardonats amb el premi Nobel per adonar-nos que les mancances són grans i que alguns de cap manera es mereixien ser premiats. El Nobel de Literatura a José Echegaray o a Winston Churchill són per oblidar, com també el de la Pau a Kissinger, per exemple.

De les Creus de Sant Jordi d’enguany especialment dues han sorprès i potser necessitaran d’alguna explicació. Em refereixo a les Creus dels fiscals José María de Mena Álvarez i Carlos Jiménez Villarejo, recordats per les seves actuacions en el procés frustrat al President Jordi Pujol.

No es tracta ara de defensar o acusar de nou a Jordi Pujol sinó de saber ara, el 2010, quin só mèrits dels dos fiscals per rebre el guardó de la Generalitat. Només això, una explicació convincent… i tots tan contents. ¿O no?.

A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.

A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.