De Suïssa estant

Jordi Savall ha estat distingit amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, cosa que ha alegrat a tots els seus molts seguidors i molt principalment els de Suïssa, que d’alguna manera també ha fet una mica seva aquesta distinció.

Cap a l’any 1968 va arribar Jordi Savall a Basilea on va arrodonir els seus estudis de viola de gamba, un instrument llavors molt oblidat, junt amb el professor August Wenzinger a la Schola Cantorum Basiliensis a qui va succeir més endavant.

Aquesta escola de música d’altíssim nivell va ser fundada pel suïs de Basilea Paul Sacher, que va arribar a ser un dels homes més rics del món però que per damunt de tot fou un gran músic i un gran pedagog.

Montserrat Figueras, l’excel•lent soprano i esposa de Jordi Savall, també va residir a Basilea on va ser peça fonamental per fundar els conjunts HESPERION XX i La Capella Reial de Catalunya.

No cal dir que tant Jordi Savall com Montserrat Figueras han fet un treball immens tant d’investigació de partitures antigues com d’orquestració i d’interpretació. El món sencer els coneix i admira, de manera que els catalans poden estar feliços de tenir uns «ambaixadors» de tan alt nivell i prestigi. Els seus fills Arianna i Ferran, tots dos nascuts a Basilea, segueixen amb molt éxit el cami musical dels seus pares.

Catalunya, que no sempre ha estat justa amb els seus fills, ha demostrat amb aquest Premi Nacional de Música atorgat a Jordi Savall que les coses es poden fer bé i sobretot a temps.

De tant en tant em distrec mirant l’agenda dels membres de la família reial espanyola, més que res per intentar trobar algun argument que em faci canviar la meva opinió sobre la monarquia en general, i l’espanyola en particular.

La total intrascendència dels actes en que el Rei va estar present el mes de juny, per exemple, demostra l’escassa extensió i l’absoluta manca de profunditat de les seves activitats. El mateix es pot dir de la Reina o del (renoi!) Príncep de Girona.

En els 7 dies que portem del mes de juliol, el Rei ha tingut una única activitat oficial, literalment una “Audiencia a miembros de la Fundación Comité Español de los Colegios del Mundo Unido, patrocinadores de becas y alumnos becados”. Cap agenda estressant i això que encara no han començat les vacances a Mallorca.

Per cert, ¿algú sap quan costa a l’estat el manteniment tot l’any del iot que van regalar al rei fa un parell d’anys alguns prohoms? ¿amb quines intencions van fer un regal tan luxós i car?. ¿a quin preu surt l’hora de passejada?.

Tabú és una paraula del tongalès que s’usa per no tocar certs temes, i la monarquia a Espanya sembla ser un d’ells.

Potser és casualitat, o és que tinc la pell molt fina però em sembla que a Madrid s’han especialitzat en distreure l’atenció de les coses importants, i ho fan amb un estil professional impactant.

Ah!, i quan dic Madrid vull dir tant el govern central com el Real Madrid C.F. que per damunt de possibles diferències d’ordre politic, semblen estar d’acord en fer volar els coloms perqué ens quedem bocabadats mirant al cel, mentre ens remouen la catifa.

De manera regular s‘encen l‘anomenat problema de la llengua a Catalunya sempre coincidint amb decisions sobre temes importants. El govern de Madrid espera el moment que creu millor per prendre decisions sobre assumptes de Catalunya de tal manera que la gent estigui distreta o ocupada en altres coses. La darrera data del senyor Rodríguez per l’acord de finançament, que coincideix amb les vacances per una part del país, demostra que la tàctica de distracció seguix vigent.

El mateix sistema és el que el Real Madrid ha decidit aplicar per tal de minimitzar el triple triomf del Barça, les motes temporades que ells porten sense títol i la seva crisi institucional. Tot el show amb l’elecció del senyor Pérez, amb les negociacions i fitxage dels jugadors més cars del mercat i l’espectacle del Berbabeu ple de aficionats cridaners, ha estat preparat perque no es parli del Barça ni ningú recordi la gran tempodrada que ha deixat enrera.

Si no sabem (o no volem) unir-nos davant aquestes aixecades de camisa és que hem perdut la fe en nosaltres mateixos, o som masoquistes, o som toixos, cosa que em nego a acceptar.

És quasi obligat avui, de Suïssa estant, parlar de dos esportistes que representen de manera molt clara el caràcter, el tarannà i fins i tot la discreció d’aquest país petit poc acostumat a inflar el pit i a anar pel món amb aires de suficiència.

El triomf dur i difícil d’ahir a Wimbledon a fet de Federer, estadísticament, el millor jugador de tots els temps. Ha estat set vegades seguides finalista a Wimbledon, i només n’ha perdut una (contra Nadal) i ha guanyat fins ara 15 torneigs del Grand Slam de manera que no hi ha cap casualitat en el fet d’assolir un lloc d’honor.

Però molt més important que tots els records és la persona Federer: sempre educat, amb un joc agressiu quan convé però mai desgavellat, demostrant un gran respecte pels rivals quan guanya i quan perd. I que no s’amaga de demostrar els seus sentiments com l’any passat quan va plorar davant de tota l’audiència mundial, al perdre davant Nadal.

No vull fer cap comparació ara entre l’estil de joc de Federer i el de Nadal, ni entre l’estil com a persones. Nadal està lesionat i segurament hauria arribat a ser finalista ahir i fins i tot guanyar. No ho sabrem mai i per tant, lamentem la lesió de Nadal i deixem les comparacions per quan estigui en forma.

L’altre esportista suïs que està en un moment de gloria és Fabian Cancellara. Recent campió del món de ciclisme contrarellotje, guanyador fa dues setmanes de la Volta a Suïssa és ara per ara «maillot jaune» del Tour de França. No guanyarà el Tour perquè el seu físic no està fet per la muntanya, però la seva carrera ciclista, clara i neta, és exemplar. També sentir ahir com donava intervius a periodistes de tot el món al acabar l’etapa del Tour, parlant l’alemany, l’italià, el francès i l’anglès demostrant que es pot tenir quelcom més que cames per ser un gran esportista. I, com Federer, és modest, no té actituds agressives i sap perdre. I sempre que pot, corre a abraçar la seva esposa i la seva filla, que l’esperen molt sovint a les arribades d’etapes arreu del món.

Dos suïssos, Federer i Cancellara, que són un bon exemple per les generacions de joves que veuen en ells l’èxit com un fruit de l’esforç i que els admiren pel seu comportament com a homes.

El dia 15 de juliol està com aquell qui diu a punt d’arribar sense que ningú tingui la seguretat que serà una data històrica. El president espanyol senyor Rodríguez, molt acostumat a dir i a desdir, va fixar recentment la data del 15 de juliol com a límit per tancar l’acord sobre el nou finançament.

Montilla no obre boca ja que sap perfectament que posar per enèsima vegada una data a l’acord va ser un error de Madrid. Joan Saura surt amb romanços al dir que la data no és important sinó que lo millor és un bon acord sigui quan sigui. Artur Mas és l’únic que diu el que tothom pensa: que el govern de Madrid incomplirà el nou termini.

Que el senyor Rodríguez i el seu equip ens fan ballar al so de la flauta que toquen, no és res nou. Quan una baldufa balla cap per avall es diu que balla de capoll. Per extensió, ballar de capoll és anar malament, en decadència, segons el Diccionari Fabra.

Doncs això: ens fan ballar de capoll. ¿Quosque tandem? diem una vegada més

Avui fa 150 anys de l’arribada del primer tren de Barcelona a Manresa, cosa que va omplir d’esperances de progrés a tots els polítics locals i la població de l ‘època.

El temps del recorregut inaugural va ser de 80 minuts, és a dir 9 minuts més del que necessita avui el tren més ràpid pel mateix tram. Naturalment que els trens d’avui són més ràpids i que han augmentat molt les parades però és una vergonya que la connexió entre una ciutat de la importància pròpia i comarcal de Manresa i la ciutat de Barcelona sigui tan lamentablement deficient.

RENFE, cal repetir-ho i recordar-ho, ha tractat molt malament a Catalunya. Les rodalies, base essencial de les activitats laborals de molts milers de persones, són impresentables i les avaries i els retards estan a l’ordre del dia. L’aeroport de Barcelona disposa d’una connexió RENFE amb uns horaris del tot insuficients, amb una arribada a les andanes tristes i brutes de l’Estació de Sants cosa que no llueix massa com a «porta d’entrada» als visitants de fora.

Una connexió de Barcelona amb la xarxa europea és una desil•lusió permanent i malgrat promeses i bons mots, les coses van poc a poc, amb poca pressió política interior i nul•la de cara a França.

Per acabar, tornem a Manresa: el menyspreu de RENFE a la ciutat té el millor exemple en la mateixa estació. Absolutament impracticable per la gent amb problemes de mobilitat, amb uns accessos a les andanes del mig que val més no comentar, amb nul•les possibilitats d’esperar el tren amb un mínim de condicions de confort i higiene i un aspecte general que sembla planejat per l’enemic.

La protesta d’avui a Manresa està més que justificada, encara que després de tants anys és molt difícil recuperar la confiança en els polítics per arribar a sortir de la misèria a la que RENFE ens ha condemnat.

Tots sabem que els gests polítics fan part d’una estratègia de comunicació molt meditada, sovint arranjada entre les dues parts oposades, i que permeten acontentar tothom.

Això no exclou, però, que determinades situacions responguin a la realitat, fins i tot amb la «mise en scène» necessària. Per exemple la trobada d’ahir al Palau de la Generalitat entre el president José Montilla i el lider de CiU, Artur Mas.
El motiu era la votació al Parlament de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) que per cert fou aprovada clarament, amb els vots del PSC, d’ERC i CiU, el vot parcial d’ICV i (naturalment) amb els vots en contra del PP i el Grup Mixt. Moltes han estat les reunions prèvies al consens i potser fins i tot les trobades entre Montilla i Mas que no s’han publicat.

El més important és que la llei (¿perquè no Llei d’Ensenyament de Catalunya?) hagi arribat a bon port i que es faci publica la bona disposició de CiU a arribar a pactes amb el govern, «si es fan les coses bé» com va dir Artur Mas.
Per cert, diuen els diaris que a la reunió Montilla-Mas no van parlar d’altra cosa que de la LEC i que no van entrar a tocar el tema finançament. Home, amb una horeta de reunió hi ha temps per tocar més d’un tema i cap dels dos és tant poc llest per no aprofitar la trobada per posicionar-se en coses tan transcendents com ara el finançament.

(La mort de Baltasar Porcel deixa orfes a molts dels seus lectors. Gràcies per tot el seu treball)

La dominació cultural, militar i política que en l’antiguitat van tenir els grecs i els romans a les nostres terres ha fet que altres pobles i altres cultures s’hagin deixat de costat o almenys no s’han explicat amb prou detall.

A l’escola, dels celtes en sabíem poc: se’ns va parlar dels celtíbers, dels gals com a poble guerrer i els que encara estudiarem llatí al batxillerat no oblidem el primer paràgraf de “De bello gallico” (La guerra de les Gàl•lies) de Juli Cèsar on ens diu que la Gàl•lia estava dividida en tres parts i la tercera era habitada pels que en la seva llengua són anomenats celtes i en la nostra gals. (… terciam qui ipsorum lingua Celtae nostra Galli appelantur). Els grecs els van anomenar keltoi, és a dir gent oculta.

De fet els celtes eren un conjunt de pobles amb una cultura molt més avançada que el que ens van permetre de saber els entre nosaltres dominants llegats grecs i romans. Els celtes no eren patriarcals ja que les dones tenien molts drets civils, el divorci existia i fins i tot el matrimoni a prova, d’un any i mig, per tal de decidir després de casar-se per tota la vida.

Aquest poble que sempre ens han presentat com un grup de guerrers quasi sense cultura, en realitat va ser un poble molt sensible i fins i tot refinat. Una exposició oberta actualment a Berna, amb el títol «L’art dels celtes», reuneix primera vegada 450 obres d’art de diversos museus en un conjunt sorprenent que demostra que la cultura europea no era només patrimoni de grecs i romans.

Aquesta exposició, oberta fins el 18 d’octubre, val el viatge a Berna. Una visita com la que vaig fer jo ahir, és un bàlsam per l’esperit i una lliçó de modèstia pels mediterranis que, dins d’Europa, sempre ens hem cregut ser els portadors de cultura.