De Suïssa estant

Entre avui i el diumenge moltes persones començaran les vacances, d’altres les acabaran i algunes, malaltes o per raons de feina, no es podran moure.

En tot cas el moviment de vehicles, privats i públics, que acompanya sempre els desplaçaments humans serà espectacular i els atapeïments a les platges competiran amb els del metro en hores punta. Tot previst, guanyat a pols i merescut.

Les vacances donen moltes hores per pensar: Estirats a la sorra o a sota d’un pi a la muntanya, és molt recomanable dedicar de tant en tant uns moments a pensar en totes les coses poc o mal resoltes que ens esperen a la tornada de vacances. No parlo d’assumptes laborals o familiars, sinó de les coses que a tots, com a ciutadans, ens afecten:

L’acord de finançament encara mal detallat i que ha fet que molts es conformin però que ningú estigui convençut.

La retallada, o cop de ribot, del TC a l’Estatut que fa pensar en pressions polítiques amagades i amb un resultat que pot ser perillós per l’estabilitat del govern català.

La prevista situació delicada del món laboral, amb més atur i sense una política general amb idees clares per sortit del pou.

La batalla a punt de començar entre Montilla i Mas perquè cap dels dos pot perdre les properes eleccions i que amb el desgast evident del tripartit fa preveure uns mesos de molta duresa dialèctica i parlamentària.

No cal anar més endavant. Amb aquests suggeriments per pensar, difícilment es podrà tenir una migdiada tranquil•la, de manera que és millor oblidar-ho tot de moment i esperar que els monstres adormits es despertin. Que segur que es despertaran!.

Fa cosa d’uns cinc o sis anys va circular per la xarxa electrònica un pretès estudi del Departament de Romàniques de la Universitat de Friburg de Brisgòvia d’Alemanya que demostrava que el castellà era un dialecte del català, bàsicament gràcies a uns documents descoberts a la Biblioteca Vaticana.

Els documents eren de la meitat del segle IX, de la cort de «Ramon IV, Compte de Barcelona» i en ells s’explicava que «les gents de Castella usen ja nosos vocablas», és a dir que els castellans degut a la preponderància de la cultura catalana assimilaven les paraules catalanes.

Tota la informació que per correu electrònic es va escampar ràpidament afegia que l’estudi de la Universitat de Friburg «está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas que genera» i demanava que tothom l’enviés a un màxim de persones per tal de eliminar el silenci oficial.

La veritat és que tot això no és res més que un engany. El pretès historiador Mark Vlamynck, autor de l’estudi no consta com a professor ni com a alumne a la Universitat de Friburg ( ni a la de Fribug de Suïssa), i tampoc existeix un Departament de Romàniques (Romanistische Abteilung) tot i que les llengües romàniques s’estudien a Friburg com és natural en una institució del seu nivell.

El desmuntatge de la noticia que l’internet va escampar ràpidament va ser fet pel professor Claus D. Pusch, autèntic membre de la Universitat de Friburg, en un article titulat «Chronik einer Cyber-Farce» (Crònica d’una farsa cibernètica), publicat al desembre 2004 en el butlletí de l’Associació Germano-Catalana.

Com que sembla que el fals text torna a circular per la xarxa, convé saber que no mereix cap credibilitat. Lamento desil•lusionar alguns lectors.

No a Dinamarca, com per Hamlet, sinó al Miniestadi. L’anomenat “pacte del Miniestadi” (El Periódico dixit) potser és correcte, legal, net i transparent, peró no en dona la sensació.

Un pacte aparentment molt laboriós, signat amb moltes presses, amb el protagonisme personal d’un alcalde i un president amb els dies comptats als seus càrrecs ha donat tota la sensació de ser un brou cuinat entre els dos «chefs» sense donar massa veu ni vot a tots els afectats, principalment els veïns de les Corts.
Que el Barça hi surt guanyant financerament, sens dubte. Que l’Ajuntament s’apuntarà un més que discutible «gol» al recuperar terrenys per construir pisos i zones verdes, és segur.

D’entrada el projecte no te data d’acabament i els que l’ha estudiat diuen que les infraestructures i equipaments previstos no són suficients per les 5.000 persones que habitaran els 1.600 nous habitatges.

Com que el pacte es va presentar de la mà de l’alcalde Hereu i dels caps dels grups municipals de CiU i ERC, en un «tripartit» insòlit i que fa arrufar el nas a més d’un, sembla que per molt que han elegit tàcticament una data propera a les grans vacances, l’assumpte Miniestadi no ha fet més que començar.

I m’agradaria que els lingüistes trobessin una paraula catalana equivalent a «pelotazo» perquè ens ha de fer molta falta d’ara en endavant.

No a Dinamarca, com per Hamlet, sinó al Miniestadi. L’anomenat “pacte del Miniestadi” (El Periódico dixit) potser és correcte, legal, net i transparent, peró no en dona la sensació.

Un pacte aparentment molt laboriós, signat amb moltes presses, amb el protagonisme personal d’un alcalde i un president amb els dies comptats als seus càrrecs ha donat tota la sensació de ser un brou cuinat entre els dos «chefs» sense donar massa veu ni vot a tots els afectats, principalment els veïns de les Corts.
Que el Barça hi surt guanyant financerament, sens dubte. Que l’Ajuntament s’apuntarà un més que discutible «gol» al recuperar terrenys per construir pisos i zones verdes, és segur.

D’entrada el projecte no te data d’acabament i els que l’ha estudiat diuen que les infraestructures i equipaments previstos no són suficients per les 5.000 persones que habitaran els 1.600 nous habitatges.

Com que el pacte es va presentar de la mà de l’alcalde Hereu i dels caps dels grups municipals de CiU i ERC, en un «tripartit» insòlit i que fa arrufar el nas a més d’un, sembla que per molt que han elegit tàcticament una data propera a les grans vacances, l’assumpte Miniestadi no ha fet més que començar.

I m’agradaria que els lingüistes trobessin una paraula catalana equivalent a «pelotazo» perquè ens ha de fer molta falta d’ara en endavant.

Fa un parell de setmanes que un eriçó s’ha deixat veure pel jardí de casa. No és una imatge habitual perquè amb tan de bosc i camps com tinc al voltant, no veig cap necessitat de passejar-se pel meu jardí. Potser fins i tot s’hi vol instal•lar cosa que no he acabat d’esbrinar perquè el jardí és molt gran i no tinc cap intenció d’anar darrera de l’eriçó. Si s’hi troba bé, benvingut a casa.

Els eriçons són bastant útils ja que mengen molts insectes que podrien causar-nos certes molèsties. D’altra banda són uns animals que han evolucionat molt poc des la prehistòria de manera que cada vegada que tregui el cap podré admirar el seu caminar parsimoniós i garrell.

El meu jardí no ha rebut mai cap adob químic ja que nosaltres compostem tant els residus del jardí com els vegetals de la cuina de manera a no necessitar cap producte artificial. Potser l’eriçó ha ensumat la manca de química al jardí i ha decidit fer-l’ho seu.

Normalment es mouen de nit, però l’altre dia el vaig trobar passejant al migdia i ensumant l’espígol, senyal de bon gust, i en presencia dels meus néts que van voler que una foto recordés la insòlita trobada.

Fa un parell de setmanes que un eriçó s’ha deixat veure pel jardí de casa. No és una imatge habitual perquè amb tan de bosc i camps com tinc al voltant, no veig cap necessitat de passejar-se pel meu jardí. Potser fins i tot s’hi vol instal•lar cosa que no he acabat d’esbrinar perquè el jardí és molt gran i no tinc cap intenció d’anar darrera de l’eriçó. Si s’hi troba bé, benvingut a casa.

Els eriçons són bastant útils ja que mengen molts insectes que podrien causar-nos certes molèsties. D’altra banda són uns animals que han evolucionat molt poc des la prehistòria de manera que cada vegada que tregui el cap podré admirar el seu caminar parsimoniós i garrell.

El meu jardí no ha rebut mai cap adob químic ja que nosaltres compostem tant els residus del jardí com els vegetals de la cuina de manera a no necessitar cap producte artificial. Potser l’eriçó ha ensumat la manca de química al jardí i ha decidit fer-l’ho seu.

Normalment es mouen de nit, però l’altre dia el vaig trobar passejant al migdia i ensumant l’espígol, senyal de bon gust, i en presencia dels meus néts que van voler que una foto recordés la insòlita trobada.

En tots els debats sobre les diferents energies l’argumentació principal, com és natural, és la de mostrar la cara positiva és a dir el balanç ecològic, el poc impacte ambiental, les reserves etc..

Sovint s’oblida un aspecte que el Paul Scherrer Institut (PSI) de Suïssa acaba de reflectir en un estudi: els accidents que cada tipus d’energia ocasiona i que fan part del revers de la medalla.

El PSI ha avaluat a nivell mundial tots els accidents ocasionats per la producció d’energia entre els anys 1970 i 2005. Val a dir que l’estadística inclou explosions de gasoductes i oleoductes, enfonsaments de mines, inundacions per trencament de preses d’embassaments, accidents a reactors nuclears i altres.

La font d’energia que més accidents i morts a causat és el carbó (1.588 accidents i 31.939 morts), mentre que els embassaments suposen l’índex més gran de morts en funció del nombre d’accidents (13 accidents i 30’021 morts), ja que el trencament d’una presa pot esborrar pobles sencers.

Estadísticament, els morts directes donen una idea falsa de la perillositat perquè a Xernobil «només» van morir directament 31 persones però s’admet que entre 10 i 30 mil persones han mort o moriran degut als efectes retardats de l’energia atòmica.

El PSI ha creat una unitat per mesurar el perill de les energies: el Gwa, Gigawatt any. Per completar l’estudi han fet una projecció a l’any 2050 sobre el nombre de morts previsible a Suïssa segons la quantitat d’energia produïda, és a dir morts per GWa. L’ordre de més a menys és: carbó, gas natural, biomassa, eòlica, solar i finalment atòmica.

L’estudi és conscient que només a avaluat una part de la qüestió energètica, l’humana, i que s’han de tenir en compte altres valors com el cost de l’energia o la producció de CO2 per decidir la política energética a nivell de cada país.

En tots els debats sobre les diferents energies l’argumentació principal, com és natural, és la de mostrar la cara positiva és a dir el balanç ecològic, el poc impacte ambiental, les reserves etc..

Sovint s’oblida un aspecte que el Paul Scherrer Institut (PSI) de Suïssa acaba de reflectir en un estudi: els accidents que cada tipus d’energia ocasiona i que fan part del revers de la medalla.

El PSI ha avaluat a nivell mundial tots els accidents ocasionats per la producció d’energia entre els anys 1970 i 2005. Val a dir que l’estadística inclou explosions de gasoductes i oleoductes, enfonsaments de mines, inundacions per trencament de preses d’embassaments, accidents a reactors nuclears i altres.

La font d’energia que més accidents i morts a causat és el carbó (1.588 accidents i 31.939 morts), mentre que els embassaments suposen l’índex més gran de morts en funció del nombre d’accidents (13 accidents i 30’021 morts), ja que el trencament d’una presa pot esborrar pobles sencers.

Estadísticament, els morts directes donen una idea falsa de la perillositat perquè a Xernobil «només» van morir directament 31 persones però s’admet que entre 10 i 30 mil persones han mort o moriran degut als efectes retardats de l’energia atòmica.

El PSI ha creat una unitat per mesurar el perill de les energies: el Gwa, Gigawatt any. Per completar l’estudi han fet una projecció a l’any 2050 sobre el nombre de morts previsible a Suïssa segons la quantitat d’energia produïda, és a dir morts per GWa. L’ordre de més a menys és: carbó, gas natural, biomassa, eòlica, solar i finalment atòmica.

L’estudi és conscient que només a avaluat una part de la qüestió energètica, l’humana, i que s’han de tenir en compte altres valors com el cost de l’energia o la producció de CO2 per decidir la política energética a nivell de cada país.

L’estiu, no cal dir-ho, és l’època de l’any amb un consum més alt de gelats de tots tipus tan industrials com artesans.

Els italians han sabut crear una fama, en gran part merescuda, a nivell internacional amb els seus «gelati» que per molts signifiquen el màxim en qualitat. Malgrat que els gelats es coneixien a la Xina i a Grècia fa 3000 anys, no va ser fins el segle XVIII que a França la venda de gelats al carrer va posar fi a un privilegi pràcticament reservat al rei. La producció industrial va començar als Estats Units vers el 1850 i avui dia, cada país disposa d’una producció pròpia sota molts noms comercials que sovint fan part de només dues o tres multinacionals.

Si ens preguntem quins països europeus són els més grans consumidors de gelats, ens equivocarem. Segur que ens equivocarem. Al capdavant de l’estadística trobem Noruega, Finlàndia i Suècia que consumeixen entre 12 i 14 litres de gelat per persona i any.

Després trobem Dinamarca, Bèlgica, Suïssa (6,6 litres), Alemanya, França, Itàlia (5,7 litres), Grècia, Espanya (5,2 litres) i per acabar Gran Bretanya i Holanda que amb menys de 5 litres queden molt lluny dels nòrdics.

L’estadística sorprèn molt, encara que sembla que els països de molta calor només mengen gelats quan la temperatura es fa insuportable mentre que els altres, amb una mica de bon temps que faci, ja tenen al gelat com un compensador de la calor.

Les estadístiques sempre tenen sorpreses preparades. Però avui, també a Suïssa, serà un dia de molta calor de manera que ja tinc alguns gelats al congelador per passar-ho tranquil i no fer quedar malament la paradoxal estadística.

La mort dels quatre bombers ahir a Horta de Sant Joan és una gran tragèdia i el nostre record ha d’anar a les seves famílies, amics i companys.

La vida política, que no és insensible a fets humans tan importants, ha quedat en certa manera paralitzada un parell de dies, amb un dol oficial i un dol intern.

La primera mesura visible ha estat l’aplaçament del ple que sobre el finançament estava previst per avui. Segurament es podrà fer aquesta setmana encara que la data no s’ha publicat, de manera que queda un curt temps perquè cada un dels protagonistes del ple torni a pensar els seus arguments, cerqui el to més adient i pensi en Catalunya abans que en un partit o en les properes eleccions.

És molt significatiu que s’organitzi un ple per parlar d’un acord de finançament del que desconeixem els detalls, és a dir les xifres oficials i fiables. I que tot això es faci per tractar de demostrar que l’acord no és contrari a l’Estatut, un Estatut que encara no sabem com acabarà, tot i que el més probable és que el TC deixi alguns articulats buits de contingut.

Els partits que han signat l’acord tindran al Parlament una magnífica ocasió d’explicar a tothom el fons de la qüestió.

Mentrestant, tinguem un record pels quatre bombers morts.