De Suïssa estant

He llegit un avanç de la llista de ciutats del món que cada any publica l’empresa consultora internacional Mercer. La llista ordena 250 ciutats per ordre de qualitat de vida, segons 39 criteris.

Entre els criteris que més punts atorguen hi trobem factors polítics, socials, econòmics i ecològics. També es considera la seguretat personal dels habitants, la cobertura sanitària, l’educació i les ofertes de transport.

Les 10 primeres ciutats d’aquest any són :
1. Viena
2. Zuric
3. Ginebra
4. Auckland
5. Vancouver
6. Düsseldorf
7. Munic
8. Frankfurt
9. Berna
10. Sydney

Primera constatació : Tres ciutats alemanyes, tres ciutats suïsses i una de Àustria, de Nova Zelanda, de Austràlia i de Canadà. No hi ha cap ciutat francesa, ni anglesa, ni italiana, ni dels Estats Units ni d’Espanya.

També es pot argumentar que viure, lo que se’n diu viure, ni hi ha res com Espanya o Itàlia on la gent és més feliç amb menys. Potser si ; però potser també és possible que el fet de creure això freni possibles millores.

Com tots els rankings i totes les estadístiques, aquesta és discutible. Però malgrat els defectes probables, convé que alguns responsables mirin quins punts poden millorar-se per tal de que els habitants de la seva ciutat visquin millor. Encara que no entri a fer part de les 10 primeres.

Ara que l’estiu s’acosta, comença a preocupar la més que segura recessió que el sector turístic patirà arreu d’Europa.

Tant Suïssa com Espanya reben una gran quantitat de turistes alemanys i són justament ells els que probablement més deixaran de viatjar aquest any, junt amb els espanyols.
La consultora Boston Consulting Group ha fet durant el més de març una enquesta sobre vacances, viatges i despeses preguntant a uns 5000 europeus d’Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Espanya. Els resultats són realment poc animadors.

Un 52% dels alemanys preguntats es diu poc disposat a viatjar, percentatge només superat per Espanya, amb un 54%. A la pregunta de si disminuiran les despeses per hotel i menjar, els espanyols estàn al davant amb un 65%, seguits dels francesos (55%) i els alemanys (38%).

Es pot argumentar que com que Espanya ja té hotels, platges i bon clima, és natural que en temps de crisi els espanyols decideixin quedar-se al seu país i no anar al estranger. Fals !. A la mateixa enquesta, els italians ( que també tenen hotels, platges i bon clima) diuen que només un 26% està disposat a viatjar menys ( la meitat que els espanyols) i només un 37% baixarà les despeses de dormir i menjar ( un 40% menys que els espanyols).

Una vegada més Itàlia sorprèn per la seva bona disposició a ignorar els problemes financers, almenys a l’hora de contestar enquestes.

De qualsevol manera, enquesta si o enquesta no: la baixada de turistes a tot Europa es farà sentir molt perquè també ens visitaran menys asiàtics i americans. A la manca d’ingressos s’ha d’ajuntar un descens en les contractes de treball dins del sector turístic, que originarà un atur sectorial galopant.

Ja ens estan amargant el bon temps abans de que arribi.

Suïssa no disposa de mar, com és àmpliament conegut. Però molts vaixells naveguen sota bandera suïssa amb mercaderies que s’originen en l’industria suïssa o que van destinades al país.

Els vaixells suïssos estan en perill de ser atacats per els pirates que “treballen” prop de la costa de Somàlia, de tal manera que el Ministeri de Defensa ha preparat enviar un grup de soldats suïssos per defensar el patrimoni nacional. Els soldats faran part de la denominada Operació Atalanta, de caràcter internacional, que preveu que cada país que participi en l’operació conjunta pagui les despeses dels seus membres.

El govern suïs preveu uns 10 milions de Euros per la participació durant un any. Es tracta d’enviar dos grups de 8 soldats d’elit, junt amb un equip mèdic de tres persones, quatre oficials d ‘Estat Major i 3 especialistes de Dret Internacional. Les despeses diàries seran de uns 1000 Euros per persona.

El Ministeri de Defensa ha tingut una idea que podríem dir genial. Han calculat que cada any passen per davant de les costes de Somàlia uns 20 vaixells suïssos. Si volen evitar Somàlia han de donar la volta pel sud d’Africa, operació que suposa uns 12 a 20 dies més de trajecte.

El cost del desviament és de 1,5 milions d’Euros, és a dir, només el 15% del que suposa enviar soldats.

Curiosament, aquest plantejament ha sortit del mateix Ministeri cosa que dona la tranquil•litat de saber que allà existeixen elements que no necessiten fer de «Rambos» i que són capaços de fer servir més el cervell que els muscles.

Suïssa no disposa de mar, com és àmpliament conegut. Però molts vaixells naveguen sota bandera suïssa amb mercaderies que s’originen en l’industria suïssa o que van destinades al país.

Els vaixells suïssos estan en perill de ser atacats per els pirates que “treballen” prop de la costa de Somàlia, de tal manera que el Ministeri de Defensa ha preparat enviar un grup de soldats suïssos per defensar el patrimoni nacional. Els soldats faran part de la denominada Operació Atalanta, de caràcter internacional, que preveu que cada país que participi en l’operació conjunta pagui les despeses dels seus membres.

El govern suïs preveu uns 10 milions de Euros per la participació durant un any. Es tracta d’enviar dos grups de 8 soldats d’elit, junt amb un equip mèdic de tres persones, quatre oficials d ‘Estat Major i 3 especialistes de Dret Internacional. Les despeses diàries seran de uns 1000 Euros per persona.

El Ministeri de Defensa ha tingut una idea que podríem dir genial. Han calculat que cada any passen per davant de les costes de Somàlia uns 20 vaixells suïssos. Si volen evitar Somàlia han de donar la volta pel sud d’Africa, operació que suposa uns 12 a 20 dies més de trajecte.

El cost del desviament és de 1,5 milions d’Euros, és a dir, només el 15% del que suposa enviar soldats.

Curiosament, aquest plantejament ha sortit del mateix Ministeri cosa que dona la tranquil•litat de saber que allà existeixen elements que no necessiten fer de « Rambos » i que són capaços de fer servir més el cervell que els muscles.

Em sorprèn, alhora que m’irrita en grau alt, la constatació que el govern valencià vol evitar que les emissions de TV3 es puguin veure dins de la comunitat que regeix.

Estem d’acord que TV3 és una emissora autonòmica i que l’estat central potser no està obligat a que arribi a tot el territori. Però impedir que es pugui veure allà on es parla una llengua germana per no dir la mateixa, em sembla d’un absolutisme condemnable. És atribuir-se els poders del “Big Brother” d’Orwell, que decideix el que es pot llegir, veure o parlar.

En la meva llunyana Suïssa, en el meu modest poble de 10.000 habitants rebo la televisió per cable. La companyia que distribueix les imatges (pagant un canon, naturalment) ens fa arribar a casa dins del paquet d’emisores standard unes 140 de diversos països i en diverses llengües. Una de les emissores és TV3.

Trobo escandalós que jo, i els meus veïns si volen, puguin gaudir d’unes imatges que el govern valencià vol prohibir al seus conciutadans. Com és possible !.

TV3, i el canal valencià, i el basc i el gallec tindrien d’arribar arreu d’Espanya, i que sigui la gent la que decideixi si vol mirar-ho o no. L’any 2009, en un país europeu no fa cap falta un govern dedicat a censurar i a decidir el que s’ha de veure.

M’uneixo a la campanya que Acció Cultural del País Valencià ha posat en marxa i que té entre la comissió promotora a Pujol, Maragall, Barerra i moltes altres personalitats de tot color que no estan disposades a rebre ordres de caire estalinista.

El dimecres dia 14 vaig escriure sobre la presencia de Catalunya al poble de Zofingen amb motiu del Dia Mundial del Llibre, organitzant una trobada d’infants per parlar i conèixer Joan Miró.

Ahir divendres, la mateixa Biblioteca Municipal de Zofingen va promoure un acte enològic-cultural sobre Catalunya. La directora de la Biblioteca, la senyora Cécile Vilas (filla d’un català) va fer una presentació amb projeccions sobre Catalunya, on no va deixar cap aspecte (històric, polític, cultural) sense explicar, lligant els temes i apuntalant la personalitat de Catalunya, el català i els catalans.

La part final de la conferencia la va dedicar la senyora Vilas a presentar alguns dels llibres escrits per catalans que figuren al catàleg de la Biblioteca, naturalment traduïts al alemany que és la llengua de la nostra regió. Va destacar Sagarra, Rodoreda, Montserrat Roig, Carme Riera, Pàmies, Monzó i d’altres. Per cert que va tenir la bona idea de donar al públic assistent un petit catàleg amb tots els llibres d’autors catalans amb la referencia de títol, editorial, any de publicació i número de referència de la Biblioteca, per tal de facilitar la seva ubicació. La sorpresa va ser el comprovar que 76 llibres estan dins del catàleg català. Gens malament en un poble de 10.000 habitants a Suïssa !. Em pregunto si a Espanya, per exemple, els pobles de 10.000 habitants amb biblioteca poden oferir tanta literatura en català (traduïda naturalment !).

Paral•lelament, un negoci important de vins de la ciutat va oferir degustació gratuïta de vins i caves catalans, de manera que després de la conferencia de la senyora Vilas, va ser interessant « petar la xerrada » en petits grups, al voltant de productes de la nostra terra.

Coses senzilles que permeten mantenir l’esperança de que poc a poc podem, amb l’ajut de moltes senyores Vilas, fer conèixer el nostre patrimoni històric i cultural sense massa soroll polític o mediàtic, però amb eficiència.

El diumenge obrira al Museu d’Art de Basilea l’exposició ” Vincent Van Gogh — Entre terra i cel. Els paisatges”.
Serà, segurament, una de les exposicions més comentades i visitades dels darrers anys: els organitzadors esperen, pel cap baix, uns 500.000 visitants fins el 27 de setembre, data a la que es clourà. Estan exposades 70 pintures del tema paisatge vingudes d’arreu del món, tant de museus com de particulars, amb un valor assegurat d’uns dos mil milions de Euros.

Tot aquest gegantisme és necessari per reunir per primera vegada una exposició monotemàtica sobre els paisatges de Van Gogh. Tothom sap que en vida pràcticament no va vendre cap pintura i que només va sobreviure gràcies a els diners que l’hi enviava el seu germà Theo, que disposava d’un situació confortable en una companyia dedicada al comerç d’art.

Van Gogh, fill d’un pastor protestant, va rebre el mateix nom que un germà seu mort al néixer un any abans que ell (curiosa similitud amb Salvador Dalí, també acomplexat per el fet de ser “un substitut” del germà mort i no un fill desitjat per a ell mateix). Van Gogh va intentar la vida de predicador i de missioner però no va reeixir per no saber llatí ni grec. Va treballar un temps a unes mines de carbó on va conèixer la vida dura dels miners, cosa que va afectar molt el seu caràcter sensible, complicat i depressiu.

Sorprèn el fet de que tota l’obra de Van Gogh va ser pintada entre 1883 i 1890, és a dir en només set anys. La seva capacitat creativa anava a un ritme que era marcat per les seves depressions : internat en un hospital a Auvers-sur-Oise, va pintar 75 quadres en només 70 dies, com un possés.

Dels seus paisatges ens queda l’impressió de les seves pinzellades curtes i potents, el domini dels grocs no només en els camps de blat, i la força inexplicable que el conjunt de la seva obra dona a qui s’hi atansa.

Una magnifica excusa per visitar Basilea que, exposició a part, mereix una aturada per molts altres motius.

Gràcies al meu pare, a casa sempre van tenir els llibres una gran importància. Jo he seguit aquesta via i per tant diades com la d’avui, malgrat la distància física amb Catalunya, només em poden alegrar.

Jo soc de la generació que va ser escolaritzada en castellà; per sort, el català el parlàrem a casa i entre als amics i el podíem llegir amb una mica de bona voluntat. El meu “Harry Potter” eren “Les aventures d’en Massagran”, amb il•lustracions de Junceda, que fou un dels primers llibres que recordo haver llegit i rellegit.

De la diada de Sant Jordi a la Manresa dels darrers anys quaranta i primers cinquanta recordo la pluja. Jo no sé si les estadístiques em donaran la raó, però la Festa del Llibre la tinc associada a un pluja fina que obligava als llibreters a fer les parades obligatòriament amb tendals. La gran animació pels carrers era motivada pel costum de comprar almenys un llibre i per la ajuda complementària del 10% de descompte tradicional.

El regalar una rosa va ser un costum que recordo haver conegut més tard, a Barcelona, en els temps d’universitari. Naturalment són coses de l’edat. Em sembla un costum molt d’acord amb la diada i amb els llibres: roses i llibres pertanyen al món dels sentiments, i és oportú unir-ho en un dia on també celebrem San Jordi, patró de Catalunya, i una de les poques coses que tenim de comuns amb els anglesos.

Avui, malgrat els mil quilometres de distància, em passejaré pel Carrer d’Urgell i el del Born de Manresa, i tafanejaré per les parades de la Llibreria Boixeda i de la Llibreria Torra, i segur que descobriré algun llibre interessant. I si algú creu que somnio, s’equivoca: no són somnis sinó records, molt i molt presents malgrat el temps transcorregut , un temps que no ha estat capaç d’esborrar res de la meva memòria i del meu cor.

La vigília de la nostra festa de Sant Jordi, tant lligada als llibres, em fa pensar en la gran quantitat de novetats editorials que demà sortiran a la llum, i al gran nombre d’autors que els lectors podran trobar i deixar signar exemplars. És molt important que els autors, que només poden sentir la seva popularitat indirectament pels exemplars venuts, puguin, almenys un dia a l’any, trobar-se cara a cara amb alguns dels seus lectors.

El moment és adequat per recordar escriptors que ja no estan entre nosaltres peró que van contribuir ( i encara ho fan a través la seva obra) a que la nostra llengua visqui malgrat tots el intents de reducció que ha sofert i encara sofreix. Un dels autors més prolífics ja que va conrear la poesia, el teatre i la prosa és Josep Maria de Sagarra, sempre interessant de rellegir perquè la seva prosa, culta i rica, ens permet amb molta facilitat descobrir aspectes del català que donen una gran riquesa a la llengua.

Del seu llibre « Memòries » editat el 1954 vull extreure dos passatges descriptius, de gran qualitat al meu entendre. El primer d’ells és la descripció que fa de l’esglèsia Santa Maria de la Salute de Venecia un matí al obrir la finestra de la seva cambra d’hotel :

“Davant els meus ulls es projectava una mena de catedral de nacre; un si és no és grassa, un si és no és esvelta i una mica panxuda, però delicadament nerviosa. S’hi estremia un marbre, mig transparent, tacat del verd, del taronja i del cendra pastós, que reflectien les aigües. En aquell gran edifici, jo descobria el barroc acadèmic fugint de pressa cap a la passió d’unes volutes grandioses; d’unes cargolades banyes de marrà, d’unes immenses curculles de somni. Era com un misteri concebut al fons del mar, que emergia regalimant, massís i fascinador”

El segons passatge l’escriu després del seu llarg viatge per Itàlia, al retornar a Sant Pere de Vilamajor on treballa sobre els seus apunts de poesia :

“Sense cap esforç s’anaren afegint, un a un, els versos del meu poema. La decrepitud de Joan de l’Ós, els pardals de les branques despullades, la paret de la casa blanca, la pagesa tranquil•la i madura, les molles escorrent-se per les dens corcades, la lluna nova albirant-se a penes, el picot, la garsa i el gaig., i la presencia del llop, i la campana plorant dintre l’ull del campanaret romànic. ; tots els elements del meu poema no eren res més que la simple expressió dels element que jo veia des de can Llinàs, o saltant la riera i enfilant-me pel carenal del bosc, o seguint el camí entre els conreus, fins a arribar a les teulades del poble ».

Demà, dimecres 22 d’abril, s’inaugura al Museu Internacional de la Creu Roja ( i de la Mitja Lluna Roja) de Ginebra una exposició amb el títol “Infants d’Elna” (Enfants d’Elna) dedicat a la maternitat que l’any 1939 va crear a la vila del Rosselló la suïssa Elisabeth Eidenbenz.

Nascuda fa 95 anys en un petit poble de regió de les Terres Altes de Zuric, filla d’un pastor protestant, Elisabeth Eidenbenz va estudiar magisteri. L’estiu del 1937 , junt amb altres joves, va fer seu el crit que algunes organitzacions van llençar per ajudar amb queviures la població més necessitada del costat republicà de la guerra civil espanyola. A Madrid, el grup de joves posen en marxa uns menjadors per donar sopa i altres aliments a mares, fills i vells. Posteriorment es trasllada a Barcelona, on també posarà en peu menjadors per la part de la població que comença a sentir veritable fam.

A l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, pren el camí de l’exili junt amb molts milers de catalans. Al principi, amb els donatius recollits a Suïssa , intenta suavitzar les condicions que l’hivern i el fet d’estar refugiats afecten a molta gent. La manca d’higiene i el fred són molt durs sobretot per els nous nats, de manera que Elisabeth crea a Elna, en un castell abandonat, un refugi on poden passar els primers temps les mares i els nou nats.

L’any 1940 França és ocupada per les tropes de Hitler i cada vegada més en els camps de Rivesaltes i Gurs s’internen refugiats jueus. Els voluntaris suïssos no dubten en continuar la seva tasca, sense fer cas a l’origen dels acollits. Fins i tot donen als nens nou nats jueus noms espanyols o francesos per tal de no facilitar les ràtzies de la Gestapo. La senyora Elisabeth Eidenbenz va retornar a Suïssa l’any 1944 i després va dirigir molts anys una Llar d’infants a Viena, on encara resideix.

L’any 2005 al Palau Robert de Barcelona es va fer una exposició sobre la Maternitat d’Elna i el mateix any la historiadora Assumpta Montellà va recuperar la història al llibre Els nens d’Elna (Editat per Ara Llibres).

El 2006, Elisabeth Eidenbenz va rebre la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.