De Suïssa estant

El President de l’Iran, Mahmud Achmadinedschad, va arribar ahir a Suïssa per tal de participar a la Conferencia sobre Racisme que s’obre avui a la seu de la ONU a Ginebra. Fins aquí res de molt especial.

Ahir, el President de la Confederació Suïssa va tenir una trobada amb el polític iranià i això ha estat motiu per molts durs comentaris i protestes per part d’organitzacions israelites per considerar que és una vergonya (literalment) que el President d’un país democràtic i respectuós dels drets humans s’assegui a conversar amb un poc menys que dèspota (literalment).

Amb tots els respectes per el passat històric i per la situació present en la que es troba Israel i els seus ciutadans, no s’han de perdre de vista varies coses. Primera, Suïssa acull indirectament la Conferencia ja que l’organització és cosa de la ONU i Suïssa és la seu de la ONU a Europa, de manera que fins i tot existeix una extraterritorialitat del Palau de les Nacions, com si fos una ambaixada. Segona, el President del Govern del país que acull la Conferencia compleix amb un acte protocol·lari i de educació fent una trobada amb el primer mandatari d’un país amb el que Suïssa manté relacions diplomàtiques normals. Tercera, ja fa molts anys, Suïssa representa a Teheran els interessos dels Estats Units( com també ho fa a Cuba) de manera que és molt positiu que els dos polítics es parlin perquè no és segur que el diàleg solucioni els problemes  dels Estats Units amb l ‘Iran, però si que és segur que sense diàleg no es poden arreglar.

I si de moment el diàleg és per intermediari, potser servirà per que sigui directe dins de poc temps.

Almenys val la pena intentar-ho.

El President de l’Iran, Mahmud Achmadinedschad, va arribar ahir a Suïssa per tal de participar a la Conferencia sobre Racisme que s’obre avui a la seu de la ONU a Ginebra. Fins aquí res de molt especial.

Ahir, el President de la Confederació Suïssa va tenir una trobada amb el polític iranià i això ha estat motiu per molts durs comentaris i protestes per part d’organitzacions israelites per considerar que és una vergonya (literalment) que el President d’un país democràtic i respectuós dels drets humans s’assegui a conversar amb un poc menys que dèspota (literalment).

Amb tots els respectes per el passat històric i per la situació present en la que es troba Israel i els seus ciutadans, no s’han de perdre de vista varies coses. Primera, Suïssa acull indirectament la Conferencia ja que l’organització és cosa de la ONU i Suïssa és la seu de la ONU a Europa, de manera que fins i tot existeix una extraterritorialitat del Palau de les Nacions, com si fos una ambaixada. Segona, el President del Govern del país que acull la Conferencia compleix amb un acte protocol·lari i de educació fent una trobada amb el primer mandatari d’un país amb el que Suïssa manté relacions diplomàtiques normals. Tercera, ja fa molts anys, Suïssa representa a Teheran els interessos dels Estats Units( com també ho fa a Cuba) de manera que és molt positiu que els dos polítics es parlin perquè no és segur que el diàleg solucioni els problemes  dels Estats Units amb l ‘Iran, però si que és segur que sense diàleg no es poden arreglar.

I si de moment el diàleg és per intermediari, potser servirà per que sigui directe dins de poc temps.

Almenys val la pena intentar-ho.

Que estem en certa manera controlats ja és sabut de tothom.Que els controls, algunes vegades, es publiquen en forma de estadístiques també ho tenim clar. Que certes estadístiques es poden presentar d’una manera o d’una altre per tal d’influir al lector ho saben fins i tot els infants. Malgrat tot, les llegim (les llegeixo) perquè de tant en tant surten assumptes poc coneguts i que permeten treure conclusions profitoses.

És el que m’ha succeït amb una curiosa estadística que diu que a Alemanya, però també a Suïssa, l’absentisme laboral ha disminuït de Gener a Març com mai en els darrers quinze anys. No costa gaire de deduir que la causa és la por a perdre la feina que fa que molta gent superi petits inconvenients de salut i treballi malgrat tot.

Dos aspectes són interessants de l’estadística. Primer, el fet que en temps de bonança molts deixaven d’anar a treballar perquè donar-se de baixa era fàcil i no afectava l’expedient laboral. Segona, que la por a fer-se notar per absentisme pot fer que alguns que realment estan malalts, no tinguin el repòs necessari i que probablement tard o d’hora el cós els passarà factura. Com sempre, dos extrems entren en joc.

Altres aspectes de la por de quedar-se sense feina ha estat un augment de les hores extres, reacció típica per donar a entendre que el lloc de treball és important i el treballador imprescindible. També s’ha constatat que la gent no critica o posa a discussió detalls de la feina per tal de no donar una imatge negativa. La manca de crítica, a la llarga, perjudica l’empresa ja que aquesta no pot aprofitar a temps de certes senyals que la crítica constructiva pot avançar. I un tercer aspecte és l’augment del accidents laborals ja que en temps de crisi es treballa sota pressió i sense fer massa atenció a la pròpia salut.

Tot això és lògic i les estadístiques ens ho recorden. I ens enganyen perquè, fora dels quatre aprofitats de sempre, no es que els malalts hagin disminuït ja que més endavant segurament les malalties mal curades o les causades per el stress ompliran consultoris i llits. I una altre estadística ens ho explicarà; i si no, temps al temps.

Avui, la majoria de gent ha esmorzat amb les declaracions del governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, on dona com probable l’entrada en picat de la Seguretat Social que tindrà números vermells ja aquest any. També ha certificar la greu crisi econòmica, negada mesos i mesos per el Govern Central, i que tothom coneixia fa més d’un any, sobre tot els que ara ho diuen oficialment.

En temps tan tèrbols, una de les coses que, a la desesperada, més esperances dona al ciutadà normal i senzill és la loteria. La loteria suïssa del tipus “Primitiva” es basa en trobar 6 números de 45; la espanyola és de 6 números de 49 de manera que les probabilitats de guanyar són a Espanya molt menors que a Suïssa.

Fem un exemple senzill amb els 45 números suïssos : suposem una autopista entre Barcelona i Berlín. En algun punt del trajecte posem a la vorera de l’autopista un barret girat cap a dalt, com els dels pobres del carrer per recollir almoina.

Ara suposem que dues persones surten de Barcelona en cotxe cap a Berlín. El passatger assegut al costat del conductor porta els ulls tapats i, en un punt qualsevol al atzar del recorregut, obre la finestra i tira una moneda d’un Euro. La possibilitat que la moneda caigui dins del barret és la mateixa que tenim d’endevinar 6 números de 45, és a dir 1 contra 8,5 milions aproximadament.

Ningú tindria el valor d’explicar als seus amics que anirà amb cotxe a Berlin amb l’esperança de ficat l’Euro dins del barret. Tampoc tindria de confiar en la loteria per sortir dels problemes. L’estadística és implacable, de manera que ens tocarà a tots de patir, esperem que per poc temps.

Les coses no rutllen. El sistema econòmic, a nivell mundial, ha perdut credibilitat i tothom parla de canviar-lo encara que ningú sap molt bé com fer-ho. Els que tenen estalvis no gosen gastar i els que tenen deutes no veuen com els podran pagar. Realment les coses no rutllen en gran part per la desconfiança i l’inseguretat que una vegada descobert el «tinglado» financer s’ha apoderat de la gent.

Els diaris alternen noticies de caire positiu amb d’altres que indissimuladament ens preocupen. L’atur, que és una conseqüència de la caiguda de les vendes, sembla difícil de reduir en una societat acostumada a viure per damunt de les possibilitats reals, gràcies a crèdits aparentment generosos.

Han fallat tots els controls. Mai no s’hauria d’haber arribat a unes pèrdues tan enormes ja que les alarmes tindrien de sonar molt abans de adonar-se de la desaparició de milers de milers de milions.

I nosaltres, la gent amb economies «normals,» estem amenaçats amb pujades d’impostos, rebaixes de pensions, augments de lloguers i tot una serie de malediccions bíbliques com si això signifiques el remei de tots els mals i ens castiguen com si fóssim els generadors de tanta inconsciència, incompetència i malicia com anem descobrint dia a dia.

Sortirem del forat amb molt temps i molts sacrificis. La desconfiança envers dels que manen, dels que remenen les cireres, ja no la traurà ningú en molts i molts anys. Potser necessitavem d’aquest fracàs de la civilització del confort per adonar-nos que tot és fràgil, que els que en realitat manen no són el que sembla que manen, i que (almenys per ara) certs valors com l’amor i l’amistat encara no s’han d’anar a cercar als bancs.

Els diaris, de tant en tant, ens donen sorpreses positives, com la que vaig tenir jo el dissabte dia 11 al llegir en el diari de la meva regió la següent noticia que tradueixo :

« A finals d’abril la Biblioteca Municipal de Zofingen celebrara una vegada més el Dia Mundial del Llibre. La tradició del Dia Mundial ens ve de Catalunya.
La Biblioteca Municipal dedicarà aquest any dues de les seves activitats a Catalunya. De tal manera que el darrer dissabte del mes, el 25 d’abril, els infants tindran un trobada especial a la Biblioteca on entraran en contacte amb l’obra del conegut pintor català Joan Miró (1893-1983). Les enjogassades i colorides pintures de Joan Miró fascinen als infants i ells les entenen.
Sots el títol « Qui és aquest Miró » la senyora Maja Weber explicarà la vida del pintor i discutirà amb els infants diverses preguntes : És Miró un somniador ? Un mag ? Un narrador de contes ?. Tot jugant i amb moltes idees ella farà entrar als infants en l’obra de Miró i els permetrà exercitar l’art i ser creatius »

Voldria afegir que Zofingen és una petita ciutat d’uns 10.000 habitants i que avui poso d’exemple (per sort no és l’unic) de com la cultura és pot fer arribar a llocs insospitats.

Potser convindria que alguns pobles de Catalunya seguissin l’exemple de la Biblioteca Municipal de Zofingen. I si és que ja han fet conèixer als infants en Joan Miró podrien parlar de Paul Klee, en justa correspondència cultural amb Suïssa. Em poso a disposió per ajudar.

(Foto : Biblioteca Municipal de Zofingen)

El gran escriptor suís neix el 1921 en un poble de la regió de Emmental, al Cantó de Berna.
Durant molts anys dubta de ser pintor o escriptor fins que decideix seguir la segona opció sense per tant mai abandonar la primera.

Vaig tenir el meu primer contacte amb la obra de Dürrenmatt els anys seixanta gràcies a la traducció al català de la obra « Der Besuch der alten Dame » (« La visita de la vella senyora »), coneguda per molta gent en la seva versió cinematogràfica. Posteriorment s’han traduït i interpretat en català altres obres teatrals d’ell (« Els físics », « Ròmul el Gran ») i també la seva novel•lística a arribat a casa nostra ja fa molt temps (« Grec busca a grega », « El jutge i el seu botxí”, “La promesa”…).

Dürrenmatt ha estat un gran crític de la societat malgrat no defensar mai cap ideologia concreta si no és la de atacar els totalitarismes, vinguin del costat que vinguin. Essencialment suís tan per la seva formació com per el seu tarannà, no va deixar mai d’ironitzar, amb uns jocs de paraules excepcionals, fins i tot el seu país en una demostració d’amor profund que les seves paraules no volen amagar. El 22 de Novembre del 1990, en ocasió del lliurament d’un premi al home de teatre i politic Vaclav Havel, Dürrenmatt va pronunciar a Zuric un discurs amb el títol de “Suïssa- Una presó” (Die Schweiz – ein Gefängnis) que justifica, per ell mateix, tot el valor humà i literari de l’autor. És un discurs molt llarg i només puc transcriure extractes, encara que recomano molt vivament de llegir-lo complert ja que suposo que es troba traduït al català.

« (…) Suïssa… com una presó, d’un altre tipus d’aquelles presons on vostè, estimat Havel, va ser confinat, una presó on els suïssos s’han refugiat. Perquè tot el que està fora de la presó els cau al damunt i com que només es senten segurs de no ser atacats dins de la presó, els suïssos es senten lliures, més lliures que altres homes, lliures com a presoners de la presó de la seva neutralitat. Només te un problema aquesta presó i és el de demostrar que no és cap presó sinó un refugi de llibertat, encara que vist de fora és una presó i els seus ocupants són presoners, i qui és presoner no és lliure. (…) Aquesta presó no necessita de murs alts ja que els seus presoners són també els vigilants i es vigilen ells mateixos… ».

Incòmode Dürrenmatt, imprescindible Dürrenmatt. Només amb personatges intel•ligents, per damunt de tota ambició a figurar i a manar, poden els països (i no només Suïssa) rebre de tant en tant glopades d’aire fresc per mantenir el cap clar.

L’aspecte que tots recordem del Joan Miró és, com vaig dir en una altre ocasió, el de l’avi que tots podríem acceptar com a nostre. Mai no va fer part de moviments sorollosos, de tertúlies provocadores i va portar una vida familiar tranquila, sense escàndols ni especulacions. Sempre va viure al recer de l’anécdota i del pintoresquisme, per desgràcia dels seus biògrafs, tal com va dir Jacques Dupin.

Darrera aquesta imatge de bonhomia s’amaga un rebel, un inquiet, un iconoclasta en el món de l’art. Un home íntimament lligat a la terra, a les coses corrents insignificants (una pedra, un tronc, un càntir…) i que al mateix temps és capaç de dir : « L’únic que tinc clar és que pretenc destruir, destruir tot el que existeix en la pintura. L’únic que m’interessa és l’esperit de la pintura en si mateix, i només utilitzo les eines típiques d’un artista, els pinzells, els llenços i les pintures, per aconseguir els millors resultats ».

La seva actitud durant la guerra del 36 i posteriorment va incomodar les autoritats franquistes que el van deixar tranquil només gràcies a la seva fama. Va estar molts anys sense fer cap exposició a Barcelona, i a Madrid només va exposar una vegada mort Franco.

Miró ha estat molts anys mal comprés, considerat com un « embruta llenços » que pintava com ho fan els nens de sis anys. Res més lluny de la realitat si es te l’humilitat d’atansar-se a la seva obra que no només és congruent sinó que ha marcat l’art mundial tant en pintura com en gravat o en escultura. I per damunt de tot és un poeta que pinta. I parlo en present d’indicatiu perquè els veritables i autèntics artistes no moren mai, només deixen de produir.

Tres llibres són fonamentals, al meu entendre, per conèixer millor ( o descobrir) l’obra de Miró : « Miró llegit » de Cirici-Pellicer i « Miró. Vida i obra » de Català-Roca i Lluís Permanyer, ambdós editats per Edicions 62 i també “Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer, Editorial Planeta.

Neix el mes d’octubre del 1921 a Sète de pare paleta. El fonògraf que els seus pares va rebre com a regal per el casament va acompanyar musicalment l’infància de Brassens. A l’escola s’interessa molt per la literatura i la poesia i de marrec acompanyant-se amb una mandolina, canta cançons de moda per els companys d’escola i fins i tot en algun restaurant.

Al començar la guerra puja a Paris i treballa de manobre a la fàbrica Renault dedicant els moments de lleure a la visita de biblioteques municipals. L’any 1942 publica pel seu compte un recull de poemes (A la venvole). És enviat obligatòriament a Alemanya, a un Camp de Treball, on viurà un dos anys fins que retorna a Paris on comença veritablement la seva carrera de poeta i cantant.

No cal ara fer un recull de tots els seus èxits que són extensos, però si que cal recordar que Brassens era capaç d’omplir tres mesos seguits la Sala Bobino de Paris, cosa que cada dos anys repetia, alternant amb l’Olympia.

La seva veu era molt particular i impossible de refusar d’escoltar-la : aspre però calorosa, l’hi permetia de dir coses fortes amb un aire de tranquil•litat. El seu vocabulari era violent ja que necessitava xocar, escandalitzar per tal de que la gent es despertés, però sempre ple d’un « bon cor » que expressava la seva timidesa personal. El public trobava en la poesia de Brassens coses que comprenia i que sentia com seves, amb el seu llenguatge. Els acadèmics no l’hi perdonaren mai ni la seva gran qualitat com a prestidigitador dels mots ni tampoc la seva crítica directe de l’hipocresia, de les aparents bones costums i dels explotadors dissimulats.

A Catalunya Josep M. Espinàs va traduir i cantar Brassens en el primer disc que l’any 1962 van publicar els Setze Jutges, « Espinàs canta Brassens », i jo sempre estaré agraït a l’escriptor barceloní per fer-me descobrir un poeta excepcional que he llegit i escoltat fins avui dia sense parar.

Valguin els versos final de la seva cançó « Le Mécréant » ( Els descregut) per definir Georges Brassens :

« Jo no he matat mai, tampoc no he violat
I ja fa algun temps que he deixat de robar.

Si l’Etern existeix es donarà compte
Que jo no em comporto pas pitjor que si tingués la fe »

L’escriptor italià Pitigrilli és un dels personatges del país germà que més controvèrsies ha creat entre els crítics literaris, els lectors admiradors, els lectors detractors i tothom que s’ha atansat a la seva obra.

Va néixer a Torí el 9 de maig del 1893, sota el nom de Dino Segre. La mare era d’una família aposentada de farmacèutics i els seu pare oficial de l’exercit. Estudià dret i molt aviat es va dedicar al periodisme. Als 25 anys va ser desafiat a un duel pel gran Gabriele D’Annunzio cosa que ja demostra el caràcter incòmode del nostre personatge. Pitigrilli va refusar el duel.

Pitigrilli va publicar el 1920 la seva primera novela, “Mamífers de luxe” iniciant una carrera literària plena de processos, molts per ultratge al pudor malgrat que el seu estíl era intelectual, educat i molt poc vulgar. Donà moltes conferencies a la Sorbona de París i a altres universitats europees mentre la seva fama d’escriptor augmentava amb edicions i reedicions de les seves obres.

L’any 1938, les lleis racistes italianes van començar a preocupar a Pitigrilli degut als seus orígens jueus. Finalment, l’any 1943 fuig cap a Suïssa i al 1948s’instal·la a Buenos Aires on residirà 9 anys amb molt èxit col·laborant en el diari La Razón. Torna a Europa el 1957 i mor a Torí el 8 de maig del 1975.

Jo vaig conèixer l’obra de Pitigrilli l’any 1965 gràcies al seu “Diccionario de la Sinceridad” (títol original “Dizionario Antiballistico”) i “ El pollo no se come con las manos” (“Il pollo non si mangia con le mani “) editats per Editorial Planeta i distribuits per Plaza y Janés. Posteriorment he llegit moltes altres obres d’ell, ja en versió original italiana.

Pitigrill va ser un escriptor amb un estil molt particular, molt substantivat es a dir evitant la cavalcada d’adjectius que la literatura, sobretot italiana, ha emprat sistemàticament. Les seves descripcions de personatges i situacions són exemplars per la concisió i l’elecció precisa dels mots. És un veritable plaer rellegir les seves obres ara que la vulgaritat s’ha apropiat del món artístic ( i, ai, també de l’altre).