De Suïssa estant

Una dotzena de dies enrere vaig agrair als meus lectors la seva paciència, la seva fidelitat i els seus comentaris.

El lector de Vic que llavors vaig destacar ha reclamat, amb tota la raó, que els seus comentaris no es feien públics. Mea culpa. Jo ignorava que en el lloc on ell accedeix al meu blog, els comentaris romanen « amagats » fins que l’autor del blog no decideix que es publiquin, o que s’esborrin. Ja he alliberat tots els comentaris , incloent els del lector de Vic que de lluny són els més crítics. No tinc cap necessitat d’amagar res, ans el contrari, ja que crec que si els textos dels blogs serveixen per definir l’autor, la mateixa cosa succeeix amb els comentaris. Sempre és l’autor el que es retrata.

Una vegada aclarit l’assumpte dels comentaris involuntàriament “amagats”, no tinc cap intenció d’entrar en polèmiques sobre les opinions d’uns i dels altres. Si Internet permet a tothom d’expressar les seves idees, les seves inquietuds i fins i tot les seves fòbies, també el lector està lliure de llegir el que vulgui, sigui per coincidència o per divergència.

L’unica cosa que s’ha de evitar és la manca de respecte, l’intolerància i el to agressiu. Ja va dir Shakespeare en la seva obra Henri VI que ” els recipients buits són els que fan més soroll ». (The empty vessel makes the greatest sound).

Silenci, i fins demà.

La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.

Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.

Com sempre, les xifres d’assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.

Però no n’hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l’Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.

Les decepcions venen de l’interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.

Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d’autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s’ha de començar a caminar .

La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.

Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.

Com sempre, les xifres d’assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.

Però no n’hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l’Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.

Les decepcions venen de l’interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.

Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d’autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s’ha de començar a caminar .

Pel·lícules sense doblatge

La polèmica sobre el doblatge o la subtitulació de les pel·lícules en català i/o en castellà, que va sorgir per primera vegada en temps del President Pujol, ha tornat a treure el cap.

Crec que estic en condicions de parlar del tema ja que a Suïssa més d’un 50 % de les copies que es projecten en els cinemes són versions originals subtitulades, i la resta doblades. Només parlaré de la Suïssa de parla alemanya, que és la majoria. Aquí, no només les pel·lícules estan subtitulades sinó que ho estan en dos idiomes, de manera que l’espectador te dues ratlles per llegit: la de dalt en alemany i la de baix en francès. Com que el francès és un llengua amb més arrels llatines que l’alemany, els textos són més llargs a la ratlla de baix, de manera que no existeix ni òpticament un equilibri.

Malgrat tot, jo no aniria mai a veure una pel·lícula doblada si tinc l’alternativa de la versió original. És una qüestió d’acostumar-se a llegir sense deixar de mirar l’acció. Sembla molt difícil però és molt fàcil i amb una mica de pràctica no demana ni un petit esforç.

Com a compensació, el escoltar les veus i les entonacions originals dels actors i actrius és una cosa impagable. Els doblatges són molt bons, i cal felicitar els actors anònims que els fan, però res a veure amb la veu original de l’actor que sigui.

La profusió de DVD’s a les cases ha de permetre a la gent incrèdula de fer la prova : posar una pel·lícula estrangera i mirarla en versió original subtitulada. Després d’un parell de proves asseguts al sofà de casa, estic segur que molts aniran al cinema per veure la versió original subtitulada, i sortiran potser amb menys text al cap, però amb l’impressió d’haver vist la pel·lícula de la manera com va ser pensada, interpretada i filmada.

Demà dijous s’obre a Ginebra el 79 Saló de l’automòbil, un dels més prestigiosos d’Europa. No menys de 85 novetats mundials i europees estan anunciades.

En un moment on aquest sector es troba en una situació crítica, la majoria de grans fabricants està iniciant una campanya per introduir-nos el concepte de automóvil ecològic junt amb el de automóvil elèctric. Jo, que no soc del ram però tinc cotxe i en faig ús, estic una mica sorprés per l’abast de la propaganda i també per els dubtes que les afirmacions dels “experts” m’han creat.

Un dels problemes de la tecnología del nostre temps és la poca possibilitat d’acumular energía d’una manera eficient. Si tinguessin la capacitat d’acumular l’energia d’un llamp, per exemple, i després retornar aquesta energía segons el consum ho necessités, tindríem un gran problema resolt. Son molt milions de milions de kWh els que els llamps ens “regalen” cada dia arreu del món, i és una energía que no sabem aprofitar.

Tornant als cotxes, el fet de que siguin de tracció híbrida (motor d’explosió i motor electric segons necessitat) o només elèctrics em planteja la pregunta de la despesa ecològica: quina és la quantitat real de pol·lució que es produeix per fabricar les bateries dels cotxes elèctrics?. I quina és la que es produeix a l’hora d’eliminar les bateries o acumuladors fora de servei?. I com que els cotxes es carregaran amb electricitat : quin és el grau de pol·lució que es produeix per generar l’electricitat necessaria per carregar les bateries dels
cotxes.

Una vegada fet el càlcul total d’energies, i només llavors, començaré a interessar-me per l’automòbil electric ja que tinc la sospita de que s’està fent a nivell mundial un rentat de cervell per fer-nos canviar de dependència : ara el petroli, després l’electricitat.

Demà dijous s’obre a Ginebra el 79 Saló de l’automòbil, un dels més prestigiosos d’Europa. No menys de 85 novetats mundials i europees estan anunciades.

En un moment on aquest sector es troba en una situació crítica, la majoria de grans fabricants està iniciant una campanya per introduir-nos el concepte de automóvil ecològic junt amb el de automóvil elèctric. Jo, que no soc del ram però tinc cotxe i en faig ús, estic una mica sorprés per l’abast de la propaganda i també per els dubtes que les afirmacions dels “experts” m’han creat.

Un dels problemes de la tecnología del nostre temps és la poca possibilitat d’acumular energía d’una manera eficient. Si tinguessin la capacitat d’acumular l’energia d’un llamp, per exemple, i després retornar aquesta energía segons el consum ho necessités, tindríem un gran problema resolt. Son molt milions de milions de kWh els que els llamps ens “regalen” cada dia arreu del món, i és una energía que no sabem aprofitar.

Tornant als cotxes, el fet de que siguin de tracció híbrida (motor d’explosió i motor electric segons necessitat) o només elèctrics em planteja la pregunta de la despesa ecològica: quina és la quantitat real de pol·lució que es produeix per fabricar les bateries dels cotxes elèctrics?. I quina és la que es produeix a l’hora d’eliminar les bateries o acumuladors fora de servei?. I com que els cotxes es carregaran amb electricitat : quin és el grau de pol·lució que es produeix per generar l’electricitat necessaria per carregar les bateries dels
cotxes.

Una vegada fet el càlcul total d’energies, i només llavors, començaré a interessar-me per l’automòbil electric ja que tinc la sospita de que s’està fent a nivell mundial un rentat de cervell per fer-nos canviar de dependència : ara el petroli, després l’electricitat.

L’any 1912 en Joan Miró va inscriure’s a l’Escola d’Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l’acadèmia.

Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre “això ho sap fer el meu nét de cinc anys” per un altre moment, i no perdem el fil.

Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s’esperaven d’ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.

Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l’hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l’hi feia palpejar el cap d’un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l’objecte.

Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: “L’efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l’interès per l’escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l’hi la forma”.

Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.

L’any 1912 en Joan Miró va inscriure’s a l’Escola d’Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l’acadèmia.

Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre “això ho sap fer el meu nét de cinc anys” per un altre moment, i no perdem el fil.

Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s’esperaven d’ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.

Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l’hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l’hi feia palpejar el cap d’un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l’objecte.

Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: “L’efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l’interès per l’escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l’hi la forma”.

Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.

Un grup d’investigadors de l’universitat suïssa de Zuric i de l’alemanya de Bochum han publicat un estudi sobre l’influència de la religiositat en el comportament davant de situacions extremes.

De tots és sabut que els éssers humans sempre han buscat ajut i consol en les seves creences quan es troven davant una malaltia o un fet traumàtic. Els investigadors del treball han fet un seguiment de 328 suïssos practicants de les religions reformada, evangèlica i católica. Tots ells, dins dels darrers quatre anys, van sofrir algún problema greu com una malaltia, la mort d’algú molt proper, un trauma o un accident.

Els científics suposaven que les persones del grup amb una fe religiosa més intensa tindrien menys depresions o ansietats. El resultat no va acompanyar la suposició i més aviat va fer que s’adonéssin de la distinció entre els que tenen de Déu una imatge positiva dels que la tenen negativa. Dit d’altre manera: els que consideren a Déu com un pare bo, positiu i que està a costat d’ells en els moment difícils, van trobar un sentit en el sofriment i el van superar millor. Contràriament, els que consideraven a Déu com un venjador, que enviava els mals per fer pagar els pecats comesos, presentaven moltes dificultats a superar els traumes.

La veritat és que no em sembla res de nou i segurament que tots, més o menys, en algún moment hem arribat a les mateixes conclusions. El dir que la religiositat pot tenir un aspecte negatiu ja ens ho recorda el diari cada dia. L’altre part de la conclusió, que és que la religiositat pot tenir també un aspecte positiu és el que fa que mota gent es trobi feliç dins la seva església.

L’unica cosa que em sembla interessant de l’estudi és la proposta dels investigadors de que en el futur, abans de decidir una terapia, els especialistes tinguin en compte de quina manera el pacient s’enfronta amb la religió, per tal d’identificar imatges negatives de Déu
i fer el tractament més adequat.

El diari del diumenge de més tirada de Suïssa, Sonntags Zeitung, ha encarregat a diversos autors europeus uns reportatges sobre ciutats.
El primer reportatge ha sortit avui i és sobre Barcelona. Millor dit, sobre la Rambla entre la Plaça Catalunya i el monument a Colom. L’autora és la senyora Julia Frank de Berlín, autora de unes quatre noveles i bastant coneguda. L’article, molt il·lustrat, ocupa dues pàgines i mitja, de manera que dona per bastant.

Pero el resultat és decebedor. No és que ella parli malament de Barcelona, és que no en parla. Només el món creat en l’entorn de les Rambles ha estat considerat. Per tant ens parla del travestis, dels àrabs, orientals i altres que viuen en els carrers laterals. I també dels mims que estàticament representen al Comte Dràcula, o a Napoleó i que segons diu la Julia Frank són majoritariament argentins. Amb cinc paraules « despatxa » La Boqueria i s’adona que no és poden trobar comerços de marques internacionals (Gucci, Chanel, …).

La senyora Frank oblida moltes coses de Barcelona, que potser no ha vist. Les seves recomanacions estan en la tónica del article : un parell de botigues de la Rambla Santa Mònica, les “golondrines”, el Maremagnum i prou. I com a literatura sobre el tema proposa llegir “ El diari d’un lladre” de Jean Genet, escrit l’any 1933, i el “My Catalonia” del Georges Orwell, escrit després de la Guerra Civil. Per cert, cap mot sobre Catalunya, el català o els catalans.

Una ocasió perduda i que demostra el que ja he dit algunes vegades: la poca promoció de Catalunya a l’exterior malgrat les ambaixades que la Generalitat obre , i malgrat la Fira del Llibre de Frankfurt, i malgrat el Fórum de les Cultures , i malgrat…