De Suïssa estant

Escric aquestes ratlles i a fora segueix nevant. I dic segueix perquè ja fa un parell d’hores que ha començat i no sembla que tingui ganes de parar. Ara ja anem per uns set centímetres.

Mentre el PSC parla baix per no molestar el „germà gran“ de Madrid, ERC comença a remugar i CiU esmola les eines, jo parlo de la neu.

Els hiverns a Suïssa, per molt durs que semblin no acostumen a posar problemes a la població. El dispositiu de neteja de carrers i carreteres funciona, els trens no tenen pràcticament retards i les escoles no tanquen. Les cases tenen les parets exteriors i les finestres molt ben aïllades, les calefaccions són eficients i els nostres cotxes porten de octubre fins a abril neumàtics d’hivern i tot això ens fa que l’hivern sigui natural.

Molt lluny dels hiverns de la meva infància a Manresa, amb un fred humit intens i llarg i amb nosaltres, els nens en edat escolar, vestits amb pantalons curts. Ni els meus fills ni els meus nets podran entendre mai que nosaltres anéssim amb pantalons curts fins als dotze anys, després amb pantalons de golf (un anacronisme que avui m’horroritza!) i només amb catorze anys ens poguéssim „oficialment“ posar pantalons llargs.

Si a això sumem les restriccions de llum que ens obligaven a sopar am espelmes o quinqués i la manca de calefaccions o bombones de butà, és fàcil imaginar el que un hivern a la Manresa dels anys 40 significava. Les estufes eren el centre de la vida laboral i de la llar. Estufes que cremaven serradures o clofolles d’ametlla o carbó.
I nosaltres amb pantalons curts!.

El PSC xiuxiueja, ERC obre la porta per sortir del tripartit, CiU espera amb delit els esdeveniments i jo parlo dels hiverns a Manresa, mentre a Suïssa ens cau la neu. Serà que m’estic fent vell.

Acabo de llegir una noticia que m’ha deixat una mica sorprès.

Resulta que l’església catòlica junt amb la reformada del meu cantó suïs acostumen a fer cada any un projecte en comú que sense entrar a fons en cap tema teològic, serveixi per unir només sigui per un dia ambdues comunitats.

Aquest any el projecte porta el nom de “Nonstop”, és a dir “Sense parar” i tracta de la velocitat en les coses de la vida. Els responsables del projecte consideren, amb raó, que el ritme que imposa la vida quotidiana i el que s’imposa la gent en els moments de lleure, deixa poc o cap temps per pensar amb calma.

L’actuació més espectacular està prevista per la tarda del primer dissabte del mes de novembre : tots el rellotges de les esglésies catòliques i reformades del cantó s’aturaran durant dues hores. El rellotges dels campanars de les esglésies sempre han estat un punt de referència i fan acte de presencia quotidianament tocant els quarts i les hores dia darrera dia. Val a dir que a Suïssa, per permetre el descans de la gent, paren de tocar a les deu de la nit i reprenen a les sis del matí.

Mentre duri la parada de dues hores s’organitzaran en l’àmbit de cada església meditacions, oracions, concerts, cants i actuacions que tinguin relació amb assumptes espirituals i meditatius.

No em sembla malament l’idea. Els membres de cada església tindran l’oportunitat de demostrar amb la seva presencia fins a quin punt la nostra generació necessita moments de meditació o bé ja ens hem acostumat tant al ritme esbojarrat que no sabem quin profit en podem treure de parar i pensar.

I qui vulgui, sense ser membre de cap església, podrà aprofitar de les dues hores “regalades” per preguntar-se si anem bé o més aviat una mica esverats.

Ara es compleixen 30 anys de la creació del cantó del Jura, després d’un referèndum de tot Suissa que va aprovar la separació de la part nord del cantó de Berna per crear el seu propi cantó.

La batalla per l’autonomia cantonal de la regió del Jura bernès ve de molt lluny, pràcticament de l’any 999, i representa la lluita tradicional entre el nord i el sud, entre les regions riques i les regions menys afavorides, entre el Bisbe-Princep de Basilea i la Vila de Berna etc. etc. . A Suïssa com arreu.

A partir de l’any 1947 la lluita per l’independència del cantó de Berna és va fer sentir de manera més contundent amb la creació de grups separatistes com els anomenats „Béliers“ o el „Rassemblement jurassien“, inclús amb alguns atentats amb explosius que van enrarir molt l’ambient normalment pacífic de les discrepàncies a Suïssa. Un dels arguments més forts per demanar la secessió fou el de la llengua ja que els jurassians són de parla francesa, mentre quela resta del cantó de Berna q és de parla alemanya. Estic simplificant els fets històrics per no allargar-me massa ja que tothom entendrà que aquests temes són d’una gran complexitat.

El Cantó del Jura no és molt ric : depèn en gran part de la rellotgeria que just després de la seva autonomia va entrar en una greu recessió,és bastant agrícola i el seu turisme és molt reduït per manca de grans muntanyes i estacions d’esquí. Les dificultats financeres es van fer paleses d’un bon principi i amb el temps van anar apagant l’eufòria que l’autonomia va donar a la població.

El cantó de Basilea, tradicionalment ric, és el veí més proper del cantó del Jura. Deixant apart les tradicional diferències històriques, la llengua separa les dos poblacions, amb l’alemany a Basilea i el francès al Jura. Doncs bé, el departament de Formació i Cultura del Cantó del Jura ha llençat un projecte per introduir el bilingüisme a les escoles jurassianes a partir del mes d’agost 2009. Apart del avantatges de tenir un ensenyament en dues llengües oficials dins del país, la idea del projecte és la de atraure famílies del veí cantó de Basilea perquè vagin a residir al Jura, sense el problema de la llengua per els fills. S’ha de dir que la distància entre els dos cantons no és molt gran però el Jura disposa de més espais naturals que ofereixen un atractiu a la gent que pugui estar cansada de viure a la ciutat i fins i tot a certes empreses perquè s’hi instal•lin.

La mesura és molt pragmàtica i de moment no ha tingut massa bona acollida, potser perquè el suïs està acostumat a fer les coses molt meditades i sense pressa. Proposar el bilingüisme com a solució únicament d’ordre econòmic (més gent = més impostos) no sembla tenir èxit. Potser s’ha de provar amb altres arguments. Estaré al cas per anar informant.

Cada vegada més sovint s’organitzen manifestacions al carrer per protestar, per recolzar, per reivindicar o per demostrar poder.

També molt sovint coincideixen dues manifestacions contraries i els crits es fan més forts amb l’única intenció de demostrar que uns són més que els altres. Curiós és llegir les xifres d’assistents que casi sempre difereixen de doble contra senzill segons qui sigui el que faci els comptes.

No he estat mai amic de manifestacions multitudinàries, potser perquè vaig néixer poc després de la guerra i mai no em van semblar sinceres les que em va tocar suportar. Omplir places va ser durant molt temps un exercici periòdic (avui encara ho és per a molts) i la quantitat d’ assistents era proporcional al nombre d’autocars posats a disposició dels „espontanis“ i del nombre d’entrepans que es repartien. Les coses eres així i no en faig la més mínima burla, potser perquè encara avui, de tant en tant, es convoquen sota els mateixos principis.

El politics també senten la necessitat d’omplir un parell de vegades a l’any un pavelló esportiu o un teatre, amb gent del seu partit, cosa que no ha de ser molt difícil i que de fet no dona un vot de més. Parlar a gent ja convençuda només es fa per sortir al telediari o tenir una ressenya al diari de l’endemà.

Em recorda les meves experiències d’estudiant a la Barcelona dels anys seixanta quan anava al teatre com a membre de la claca. L’encarregat de repartir les entrades gratuïtes era molt viu i controlava que, una vegada dins del teatre, el „claquer“ aplaudís fervorosament ja que altrament no et donava mai més una entrada.

De manera que sense fer part de cap partit, jo també se el que és aplaudir per obligació i segurament per això, quan veig les clamoroses arengues dels politics a la multitud i escolto els aplaudiments i els crits, em ve espontàniament un somriure comprensiu.

Que la banca suïssa durant molts anys va ser molt permissiva amb comptes bancaris oberts per estrangers no residents, no és res de nou.

Poc a poc les coses han anat canviat i, en part per pressions de l’exterior principalment de la UE, el sistema bancari s’ha tornat més rigorós i ja no és tan fàcil obrir un compte a Suïssa com ho fou fins fa poc. També és practica normal la de aixecar el secret bancari dels comptes on la justícia del país del propietari intervé oficialment davant les autoritats suïsses.

No vull dir amb això que tots el dipòsits bancaris siguin transparents, ni de bon tros, però si que la tendència ha fet que Suïssa deixi poc a poc de ser un „paradís fiscal“, títol que s’han afanyat a lluir les Antilles Holandeses, les Illes del Canal i altres locs del món.

Avui escriu la premsa espanyola que els presumptes acusats de corrupció del PP de Madrid han desviat diners via Suïssa a comptes en paradisos fiscals. Si la justícia espanyola ho sol•licita, el secret bancari dels eventuals comptes a Suïssa serà aixecat.

Ahir, el govern suïs va alliberar uns 5 milions de Euros d’un compte que va obrir el dictador Jean-Claude Duvalier, de Haití. Els propietaris actuals del compte no han pogut donar explicacions satisfactòries a les autoritats sobre la procedència lícita dels diners. Segons informacions, entre 1971 i 1986, i amb l’ajut del seu cercle més íntim, el dictador va robar del país centenars de milions de dòlars i a sol•licitud de la justícia haitiana, l’estat suïs ha començat a proporcionar ajuda per esbrinar tota la xarxa de comptes que puguin trobar-se aquí.

Els 5 milions de Euros seran destinats a obres humanitàries i projectes socials a Haití de manera que el Ministeri d’Afers Exteriors suïs ja està en contacte amb organitzacions interessades de Haití.

Fa un parell d’anys, molts milions de Francs Suïssos que el dictador Marcos havia fet sortir van ser retornats a Filipines, en un cas similar al d’ara per Haití.

Encara queda molt per fer. No hi ha de moment cap motiu per destapar una ampolla de cava, però si que val la pena començar a posar-la a la nevera per si el camí que ara s’ha iniciat continua endavant.

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida a fugir, canviar de lloc, amb l’esperança que més enllà les coses podrien anar millor.

Per sort, no tothom segueix el primer instint i una vegada passada la primera foguerada, tot torna a calmar-se…fins que arribi la següent.

Tots recordem l’“Assaig de càntic en el temple“ de l’Espriu:

„ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!.“

D’altres ho han dit de manera més planera, com en Josep Maria de Sagarra en una carta seva a Carles Riba al gener del 1914 :

„…També tinc unes ganes irresistibles de fugir de casa, de fugir a no sé on ni de quina manera, però fugir i guanyar-me la vida fent de criat a una princesa índia, o de secretari d’un ministre anglès; cada dia em carrega  més tot, i em venen ganes d’engegar-ho tot a la quinta forca“.

Però ni l’Espriu ni el Sagarra abandonaren mai de manera definitiva la seva terra.

La crisi financera mundial que ara es pateix està aconseguint que la gent es tregui del cap el anar a un altre lloc, perquè com que és una crisi generalitzada o globalitzada com ara s’acostuma a dir, no té cap sentit anar lluny i trobar els mateixos problemes, les mateixes suposades solucions i les mateixes incògnites de cara al futur immediat.

És el moment „d’estimar amb desesperat dolor“ la pàtria. Fins i tot de Suïssa estant.

L’any 1975, l’Editorial Pòrtic va editar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany amb el títol de „Subirachs o retrat de l’artista com a escultor adult“.

De fet és un recull de converses entre la Campmany i l’escultor amb comentaris molt oportuns de l’escriptora. En un dels capítols es transcriu una trobada entre el Subirachs i l’Espriu, on parlen que l’art és la unió de la idea i la matèria, i que, d’aquesta unió, en surt la forma. I això és vàlid tan per l’escriptura com per l’escultura o les altres arts.

Cap al final de l’entrevista parlen del ritme, que és un concepte sobre el que moltes vegades he pensat i que en boca del dos personatges del llibre pren un valor definitiu. No em puc estar de reproduir uns curts passatges :

„ Espriu: – Hi ha una cosa que sí que és molt misteriosa i que és el secret de tot i que, sens dubte, presideix el cosmos, l’univers, i és el ritme. Crec que el ritme existeix pertot arreu, malgrat que diuen que només es pot parlar de ritme en aquelles arts que es verifiquen en el temps, jo crec que tot art es verifica en el temps. … Ara, quina és l’essència del ritme, això sí que és una cosa que no la podria definir. … I aquest és el gran secret de l’obra d’art. I potser el gran secret consisteix a saber quan t’has de parar…

Subirachs:- I potser també té a veure amb allò que dèiem que en l’obra d’art no ha de sobrar res…

Espriu:- Sí, que no sobri ni falti res, però el profund motiu, allò que condueix a la idea que no hi sobri ni hi falti res és el ritme…

Subirachs:- …A mi em sembla que el ritme és l’estil, com a fons d’una obra bona….Per això la vostra obra fa la impressió que entres en un món tancadíssim i que no hi ha res balder o marginal en aquest món…La plàstica també existeix en el temps, una estructura sense temps és inimaginable, si tu no pots rodejar una escultura, aquesta escultura no existeix.“

Que faríem sense els llibres, sobretot aquest llibres llegits ja fa temps i retrobats amb un nou alè i amb el plaer de compartir, malgrat el pas del temps, vivències i inquietuds amb gent que ens ajuda a ser millor ?.

El resultat del referèndum del cap de setmana a Suïssa ja ha estat comentat pels diaris catalans, inclús amb una certa profusió.

Recordaré que es tractava d’aprovar o rebutjat el tractat de lliure circulació de persones entre la UE i Suïssa i, alhora, admetre Bulgària i Romania dins del tractat.
En realitat eren dos preguntes diferents però, per raons d’ordre polític es van fondre en una sola amb gran protestes dels que, al final, van perdre la votació. El resultat de 60% a favor de l’aprovació del tractat diu molt clar el camí que Suïssa a decidit envers la UE, després de cinc votacions els darrers anys sobre temes relacionats am Europa, i totes guanyades.

La qüestió de Romania i Bulgària, malgrat tot, ha estat molt polèmica durant els debats previs a la votació de diumenge, i encara porta cua. El fet de que a Romania la denominada ètnia roma o romaní, que acostumem a anomenar gitanos, de vocació transhumant, pugui ara circular i establir-se lliurement a tots els països de la UE i també a Suïssa ha causat inquietud al nostre país alpí. La por de que una „invasió“ de romanins arribi a Suïssa ha donat molts arguments als opositors dels tractats amb la EU.

Els dies anteriors a la votació, la televisió suïssa va fer una sèrie de reportatges a Bulgària i Romania i van preguntar a molta gent sobre les seves intencions d’emigrar. La majoria de respostes donaven a Espanya com a país ideal per emigrar ja que una vegada arribats i després de poc temps de treballar, podien enviar els seus fils a l’escola gratuïta i la família tenia coberta l’assistència mèdica i social. Tots els interrogats estaven molt ben instruïts sobre les possibilitats d’anar a Espanya i cap d’ells es va interessa per Suïssa, país que consideraven car, amb una llengua (alemany) difícil i amb lleis de treball i residència restrictives. Cal dir que el tractat aprovat el diumenge preveu deu anys de transició amb emigració limitada.

De manera que ja sabem perquè Espanya, dins dels cercles d’emigrants potencials, té la fama de ser la „xauxa“ d’Europa. Érem pocs i …

El resultat del referèndum del cap de setmana a Suïssa ja ha estat comentat pels diaris catalans, inclús amb una certa profusió.

Recordaré que es tractava d’aprovar o rebutjat el tractat de lliure circulació de persones entre la UE i Suïssa i, alhora, admetre Bulgària i Romania dins del tractat.
En realitat eren dos preguntes diferents però, per raons d’ordre polític es van fondre en una sola amb gran protestes dels que, al final, van perdre la votació. El resultat de 60% a favor de l’aprovació del tractat diu molt clar el camí que Suïssa a decidit envers la UE, després de cinc votacions els darrers anys sobre temes relacionats am Europa, i totes guanyades.

La qüestió de Romania i Bulgària, malgrat tot, ha estat molt polèmica durant els debats previs a la votació de diumenge, i encara porta cua. El fet de que a Romania la denominada ètnia roma o romaní, que acostumem a anomenar gitanos, de vocació transhumant, pugui ara circular i establir-se lliurement a tots els països de la UE i també a Suïssa ha causat inquietud al nostre país alpí. La por de que una „invasió“ de romanins arribi a Suïssa ha donat molts arguments als opositors dels tractats amb la EU.

Els dies anteriors a la votació, la televisió suïssa va fer una sèrie de reportatges a Bulgària i Romania i van preguntar a molta gent sobre les seves intencions d’emigrar. La majoria de respostes donaven a Espanya com a país ideal per emigrar ja que una vegada arribats i després de poc temps de treballar, podien enviar els seus fils a l’escola gratuïta i la família tenia coberta l’assistència mèdica i social. Tots els interrogats estaven molt ben instruïts sobre les possibilitats d’anar a Espanya i cap d’ells es va interessa per Suïssa, país que consideraven car, amb una llengua (alemany) difícil i amb lleis de treball i residència restrictives. Cal dir que el tractat aprovat el diumenge preveu deu anys de transició amb emigració limitada.

De manera que ja sabem perquè Espanya, dins dels cercles d’emigrants potencials, té la fama de ser la „xauxa“ d’Europa. Érem pocs i …

Vull posar un momentani punt i final als meus comentaris sobre els temes que he escrit els dos darrers dies amb un resum de les reaccions, en part inesperades, que s’han publicat el darrer cap de setmana.

Tal com publica el prestigiós setmanari alemany “Der Spiegel” en el seu exemplar d’avui dilluns el bisbe “lefevrista” Williamson en una interviu amb la revista ha dit que de moment no revisarà les seves opinions sobre l’holocaust sinó que analitzarà amb cura els fets històrics. “ Si trobo els arguments, em corregiré. Però això necessita de temps”.

En una entrevista amb el diari “Bild am Sonntag” d’ahir, la Conferencia Episcopal Alemanya per boca del seu President el bisbe Robert Zollitsch ha demanat del Vaticà una nova excomunió del bisbe Williamson. Textualment diu : “ El senyor Williamson és impossible i irresponsable. Jo no hi veig cap lloc per a ell dins de l’Església Catòlica”.

El bisbe de Basilea i President de la Conferencia Episcopal Suïssa, ha escrit aquest cap de setmana una carta oberta a tots els catòlics suïssos on diu entre altres coses: “ No fora millor que el Papa tornés a excomunicar el bisbe Williamson? No ens evitaria això moltes coses?… Segurament el Papa al aixecar l’excomunicació va pensar no només en els quatre bisbes sinó també en els 600.000 seguidors i als 400 sacerdots de la Fraternitat Pius X “.

La Radio Vaticana ha enviat una carta personal al senyor Daniel Vasella demanant disculpes per tot l’enrenou causat per la convocatòria i desconvocatòria a participar en quatre emissions sobre ètica en el món dels negocis.

El senyor Vasella, va fer possible que Novartis participés amb uns 150.000 Euros a la restauració de la catedral de la ciutat suïssa de Chur; també fa part del Patronat de la Guàrdia Suïssa del Vaticà i econòmicament ajuda a projectes socials a la República de Mali. També és conseller personal del Abat del Convent de Einsiedeln, del que ja vaig escriure ahir.

Per cert que aquest pare Abat , Martin Werlen, va dir ahir diumenge sobre l’excomunió del bisbe Williamson : “ Qui aixeca una excomunió ha de conèixer molt bé l’interessat. Això no sembla que fou el cas amb el bisbe Williamson i espero que l’església hagi aprés alguna cosa del desastre. És imprudent prendre aquest tipus de decisió de manera individual, sense demanar l’opinió dels bisbes de les diòcesis i els Nuncis”…“ Acceptar una falta desperta molt sovint reconeixement. No és cap vergonya cometre errors. Això també val per el Papa”.

Moltes opinions dures que surten del interior de l’església i que potser serviran perquè les coses es facin d’ara en endavant amb més eficiència i més humilitat.

(Il•lustració : Convent de Einsiedeln)