De Suïssa estant

Sense avisar, sense donar el més mínim senyal de feblesa, el meu ordinador “ha fet figa”.

Abans d’ahir, a traïció, l’ordinador va deixar de cumplir les seves funcions i es va emportar algunes informacions i dades que jo, per descuit, no havia assegurat exteriorment. El meu humor està en moments baixos.

En moments així és quan ens donem compte de la dependencia que ens em ( o ens han) creat amb els ordinadors. Arribada “la traïció” no sabem trobar adreces, no podem omplir formularis, no recordem el nom de la persona que ens va escriure preguntant quelcom, en fi, que no servim per a gran cosa. Peró és que sense ordinador no funciona cap empresa, cap botiga, cap banc ens donarà un cèntim del nostre compte, els semàfors s’apagarien i el món quedaria paralitzat.

Ara escric amb un ordinador portàtil una mica vell, peró que de moment em serveix de molt. Els bons amics, els vells amics, sempre estan al nostre costat quan els necessitem.

Avui compraré un ordinador nou perquè els experts m’han dit que del vell no puc aprofitar res ja que la platina i el disc dur estan avariats; ells tractaran de salvar algunes dades. Bona sort!.

Espero que demà podré inaugurar el nou ordinador amb una entrada al meu blog. Només un avís als amics lectors: no oblideu de assegurar les votres dades exteriorment, almenys una vegada a la setmana, no fos cas que us arribi la mateixa desgràcia que a mi. Per aprendre s’ha de perdre.

Sense avisar, sense donar el més mínim senyal de feblesa, el meu ordinador “ha fet figa”.

Abans d’ahir, a traïció, l’ordinador va deixar de cumplir les seves funcions i es va emportar algunes informacions i dades que jo, per descuit, no havia assegurat exteriorment. El meu humor està en moments baixos.

En moments així és quan ens donem compte de la dependencia que ens em ( o ens han) creat amb els ordinadors. Arribada “la traïció” no sabem trobar adreces, no podem omplir formularis, no recordem el nom de la persona que ens va escriure preguntant quelcom, en fi, que no servim per a gran cosa. Peró és que sense ordinador no funciona cap empresa, cap botiga, cap banc ens donarà un cèntim del nostre compte, els semàfors s’apagarien i el món quedaria paralitzat.

Ara escric amb un ordinador portàtil una mica vell, peró que de moment em serveix de molt. Els bons amics, els vells amics, sempre estan al nostre costat quan els necessitem.

Avui compraré un ordinador nou perquè els experts m’han dit que del vell no puc aprofitar res ja que la platina i el disc dur estan avariats; ells tractaran de salvar algunes dades. Bona sort!.

Espero que demà podré inaugurar el nou ordinador amb una entrada al meu blog. Només un avís als amics lectors: no oblideu de assegurar les votres dades exteriorment, almenys una vegada a la setmana, no fos cas que us arribi la mateixa desgràcia que a mi. Per aprendre s’ha de perdre.

Quan algú mostra públicament alguna obra, de la importància que sigui, s’ exposa a rebre aprovacions i desaprovacions, i està bé que sigui així.

La decisió d’escriure un blog o un bloc (que encara no sé quina és la forma correcta en català) la vaig prendre de manera espontània i amb l’intenció de tractar temes manresans sense regularitat. De mica en mica em va anar entrant el „cuc“ i ara escric pràcticament set dies a la setmana i molt poc sobre Manresa.

Ja a l’inici vaig decidir no encaparrar-me en saber quans lectors tinc a cada post i per tant no vaig incloure cap comptador. Malgrat tot, com que alguns dels llocs des on és pot entrar al meu blog disposen de comptador automàtic, tinc una aproximació que em permet extrapolar i endevinar el nombre de lectors si alguna vegada m’entra la curiositat.

Explico tot això perquè en realitat jo no he escrit mai de manera provocadora o agressiva, toco molts temes variats i com és lògic les meves preferències es noten per molt que jo intenti ser molt respectuós amb els que no pensen com jo. Aquest intent meu de ser, diguem-ne, educat fa que no rebi comentaris polèmics, cosa que ja m’està bé. Si que rebo bastants comentaris encoratjadors de gent que no conec personalment però de la que em sento acompanyada dia darrera dia.

Però de tant en tant, arriba un comentari que em deixa sorprès. Per exemple el que vaig rebre a propòsit del meu post del 20 de Gener del 2009 que tenia el títol „ Catalunya mirada de lluny: 3. La llengua“. Un lector amb pseudònim, resident a Vic, va escriure literalment : „ Brillante artículo, aunque un tanto xenófobo, racista, desfasado, carca, cutre y nazionalonanista…“.

Jo he rellegit el meu post i, la veritat, no el trobo ni xenòfob, ni desfasat ni res del que diu el lector, ni tan sols brillant. Si que em sembla correcte, respectuós i clar, i la conclusió de que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se el lector no l’ha comprés encara que la posa en pràctica ja que em llegeix en català i m’escriu en castellà. Perfecte, jo parlo set idiomes i no tinc cap problema en fer servir el que en cada cas és més adient.

El que em sap greu és no haver trobat les paraules justes perquè el lector de Vic no necessites irritar-se, per molt que amb tema llengua sempre és difícil aconseguir un diàleg reposat.

Les enquestes que, sovint abans de eleccions, encarreguen els partits politics o certs diaris amb un inclinació coneguda han fet sempre sospitar els lectors i per tant no assoleixen l’efecte desitjat.

A Suïssa, on anem a votar cada any mitja dotzena de vegades un total de vint o més assumptes, les enquestes no són massa diferents de les d’altres països. Més ben dit, no eren.

S’ha creat una organització amb el nom de „Perspektive Schweiz“ („Perspectiva Suïssa“) amb la finalitat de donar regularment, i sobretot de cara a cada elecció, una informació fidel i neutral sobre les intencions, les idees i les aspiracions de la població. Per reafirmar el seu caràcter polític neutral, han entrat a formar part dels seu Patronat els presidents de tots els partits amb representació governamental, i que van dels Verds fins als dreters del Partit Popular Suïs. En els pocs anys que porten d’activitat, s’ha demostrat que les desviacions entre els seus pronòstics i els resultats reals de les votacions es de dècimes, per tant molt millors que les de qualsevol altre enquestador.

Entre el 27 d’octubre i el 31 de desembre 2008 van fer una enquesta on-line a més de 20.000 persones sobre 40 temes d’actualitat. Les preocupacions i temors dels suïssos de cara al futur no són gens diferents de les dels catalans, o dels francesos o dels alemanys. Dins l’Europa occidental, tot i les diferencies entre països, els temes fonamentals són comuns: atur, crisi financera, violència juvenil, energia, ecologia, …Això fa que els resultats tinguin un cert interès fora de Suïssa, sobre tot per el mètode seguit per l’obtenció de les dades.

Per raons obvies només donaré un parell de resultats significatius.

Propostes que obtingueren una majoria absoluta (selecció)

Els delictes greus comesos per joves, podran ser jutjats amb el codi penal
per majors d’edat, que és més rigorós ( 71% Si)

Menors d’edat extrangers que reincideixin en fets delictius podran ser expulsats del país junt amb les seves famílies ( 64% Si)

Empreses amb més de 500 treballadors estaran obligades a construir places de guarderies infantils (60% Si)

La venda de aparells electrodomèstics (TV, equips de so, aparells de cuina…) que es desconnecten i queden en posició „stand-by“ seran prohibits (55% Si)

Propostes rebutjades (selecció)

Junt amb l’ajuda materna en cas de naixement de fills, el pare podrà tenir unes vacances pagades de 4 setmanes al mateix temps que les de la mare (64% No)

Les llars tindran dret a una certa quantitat de consum elèctric a preu baix. En cas de sobrepassar aquesta quantitat, el preu per kWh es doblarà (59 No).

La molt “oscaritzada” pel•lícula „ Slamdog Millionaire“ ha estat molt comentada abans de les entregues dels premis Oscar la passada nit, i ho serà encara amb més motiu d’ara en endavant.

Jo encara no he vist la pel•lícula malgrat que ja fa un més que els cinemes suïssos la projecten. Per tot el que he llegit, sembla que és molt bona i que fa un retrat cru però amb humanitat de la vida en els barris més miserables de Mumbai, abans Bombai.

Tot l’enrenou al voltant de la pel•lícula m’ha fet donar compte de la situació real d’un gran part de la població de Mumbai i de la India, un país amb gairebé 1.200 milions d’habitants i amb unes estadístiques que fan por de llegir.

Un 77 % de la població no pot gastar més de 20 rupies al dia, que són 0.30 € (trenta cèntims!). Dins d’aquest grup trobem el 84 % del indis musulmans i un 80% de les classes sense casta. Pràcticament tots ells són analfabets ja que ho és un 60 % de la població total de la India.

Dues cinquenes parts dels nens sub-alimentats del món viuen a la India. Uns 55 nens de cada 1000 moren abans d’arribar al primer any de vida ( com a comparació, a Suïssa menys de 5). Uns 30 milions de nens entre 5 i 14 anys treballen en un intent de sobreviure.

Dins de la llista de les personen més riques del món que publica la revista „Forbes“
figuren 4 indis entre els deu primers (!). La fortuna total d’aquestes quatre persones supera els 340.000 milions de dòlars.

La crisi financera mundial afectarà molt a la India i les seves exportacions i com a senyal inequívoc es calcula que en els darrers quatre mesos a la India s’han perdut dos milions de llocs de treball.

De manera que amb gran preocupació i dolor ja es parla de la India com un volcà que qualsevol moment pot entrar en erupció. La pel•lícula dels Oscar no pot fer canviar directament les coses, però almenys que ens serveixi de reflexió sobre les injustícies que cada dia pateixen molta gent sense culpa.

Un parell de dies enrere vaig escriure sobre els banc suïssos i la justícia, fent referència al denominat diner negre. Les coses s’han precipitat.

L’autoritat americana dels impostos (IRS) va demanar al banc UBS- Union Bank of Switzerland- (el més gran de Suïssa) una llista detallada dels moviments bancaris de uns 300 clients americans, sospitosos d’evitar el pagament de impostos als Estats Units.

La pressió va ser molt forta, amb amenaces de prohibir de manera immediata les activitats de la UBS als EEUU. És probable que també es posessin en marxa altres formes de pressió. Inclús el Govern Federal Suïs va fer una reunió extraordinària el dimecres a última hora del vespre, sense decidir cap tipus d’intervenció estatal però assabentant-se de la situació ja que la UBS representa molt dins del sistema financer suïs.

El dijous a la tarda el Tribunal Administratiu Federal va prohibir a la UBS de donar informacions sobre els seus clients. Massa tard : les informacions ja estaven en mans dels americans. La UBS, que és troba en una situació molt delicada i ha necessitat l’ajut d’uns quants milers de milions de Francs de l’estat, va cedir amb una rapidesa inusitada i va donar les informacions sol•licitades, aparentment „només“ d’uns 250 o 300 clients.

Estalvio el rebombori que tot això a causat : per a uns la UBS ha enterrat per sempre el secret bancari, per altres, només ha donat 300 adreces d’uns clients claríssimament punibles.

Tot és molt complicat ja que Suïssa és l’únic país del món que en qüestions de comptes bancaris fa distinció legal entre “frau fiscal” (Steuerinterziehung) i “engany fiscal” ( Steuerbetrug). La diferència ha de ser molt subtil ja que la mateixa traducció no deixa els dos conceptes molt clars. Esperaré les noticies dels propers dies per tornar sobre el tema que pressuposa un precedent molt greu.

(Il•lustració apareguda al “Zofinger Tagblatt” del 21.02.2009)

Cap dels 400 membres del exèrcit secret ha donat la cara en els 17 anys des la dissolució oficial del cos. Fins el darrer dimecres.

A quarts de set de la tarda del dimecres 18 la radio pública suïssa emetia una entrevista amb el senyor Hansueli Künzler, ex-membre del P26. L’entrevistat va explicar coses saboroses, algunes d’elles només d’interès dins de Suïssa, però també d’altres que permetran completar les informacions que he donat en tres entregues.

L’any 1984 un conegut va demanar al senyor Künzler si estaria disposat a entrar a fer part d’un cos especial de l’exèrcit, de caràcter secret però legal. De moment va dir que si, i va ser citat a una primera trobada en un refugi (búnquer) dels molts construïts durant la segona guerra mundial, i situat prop de Gstaad, coneguda estació d’esquí de la classe alta i molt alta europea.

Arribat al búnquer va rebre un sobrenom, en el seu cas el de Gallus, i a partir d’aquell moment mai no va saber el nom real de cap dels seus col•legues ja que tots reberen un sobrenom . Els monitors eren professionals de l’exèrcit regular suïs i van ser orientats sobre l’obligació de guardar secret de per vida sobre les activitats del grup.

Les trobades eren de 3 a 4 dies dues vegades a l’any. Els integrants del grup estaven tan convençuts de la seva missió que realment no van donar a ningú cap pista sobre els seus dos recessos anuals. Fins i tot és va donar el cas que un parell d’esposes de membres van contractar detectius privats per saber on anava el seu marit amb tant secret. La feina dels detectius s’acabava davant la porta del búnquer i les esposes eren informades i els demanaven que elles també guardessin el secret.

El senyor Künzler diu que ha decidit parlar per salvar l’honorabilitat dels seus 400 companys, tots ells patriotes fermament convençuts de que estaven fent un treball de gran importància per protegir la pàtria si el cas es presentés. Vol que quedi clar que no eren partisans, ni guerrillers sinó un cos especial, dins de l’exèrcit legal amb un caràcter secret degut la mateixa finalitat de la seva creació.

Malgrat tot, en el fons de cada ciutadà queda un mal regust, molts dubtes sobre el paper de l’estat i de les possibilitats de crear estructures que s’escapen a tot control.
Esperem que no es reprodueixin fets com els que he comentat i que demostren que
nord enllà, no sempre la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, com diu el poema de l’Espriu.

El “descobriment” fet l’any 1990 de l’existència d’un cos d’exèrcit secret, el P26, i d’un servei secret, el P27, va deixar els suïssos abatuts.

Junt amb l’existència de milers de fitxes sobre persones que estaven molt lluny de creure’s objecte d’investigació, el cop va ser molt dur i encara que després se’n vagi parlar poc fins avui els dos assumptes sembren dubtes sobre uns principis que semblaven fer part intocable del sistema democràtic.

La Comissió Parlamentària va constatar que el P26 actuava com una organització secreta, sense base legal, sense control parlamentari i sense dependència política, de manera que realment actuava il•legalment i contra la constitució. El finançament de les dues organitzacions P26 i P27 es feia desviant diners previstos per la compra d’armament i amb els interessos resultants de pre-finançaments de compres de material per l’exèrcit “legal”. Tot, doncs, fora de control parlamentari i sense necessitat de passar comptes ni donar explicacions.

Els membres d’aquest exèrcit eren uns 400 sota el comandament d’un director de l’empresa de Basilea Consec AG dedicada a la formació de personal i que en el fons només servia per tapar les altres activitats. Existien dipòsits d’armes a diversos llocs del país (fusells d’assalt, pistoles, armes amb silenciador, etc.).

L’exèrcit secret estava dedicat a “salvar la pàtria” no només d’enemics externs sinó també d’interns. El P27 espiava molta gent, sobre tot de les esquerres i a tots els que ells suposaven un perill per la seva concepció de la pàtria.

Oficialment, el P26 és va declarar liquidat el mars de 1992 i poc a poc va anar passant a l’oblit, almenys de cara a fora. El tema inicial de les fitxes és va solucionar permeten que cada suïs que volgués tingués l’opció de llegir la seva fitxa ( en el cas de que en tingués una). Després les fitxes és van destruir.

Demà acabarem el tema amb els darrers detalls que s’han conegut aquesta setmana després que un antic membre del P26 “sortís del armari”.

La possible decisió d’enviar soldats a Somàlia per protegir els vaixells de bandera suïssa dels atacs del pirates, ha ressuscitat l’assumpte del denominat Exèrcit Secret P26 que era un tema que dormia en un volgut oblit.

La creació d’aquest Exèrcit, o millor dit aquesta Unitat Secreta, és escandalosa i destrueix molts dels conceptes democràtics que els suïssos consideraven arrelats.
Començarem per explicar els antecedents del cas.

El 2 d’octubre del 1984 va ser elegida Consellera federal (Ministra) la senyora Elisabeth Kopp, la primera dona a accedir a un càrrec ministerial a Suïssa. La senyora Kopp, del Partit Liberal, es va encarregar del ministeri de Justícia i Policia.

Un dia d’octubre del 1988, la senyora Kopp es va assabentar que una empresa en la que el seu marit era conseller era suspecte de moure diner negre. L’esposa va dominar la ministra i va telefonar al seu marit per demanar que sortís immediatament del consell d’administració de l’empresa, que era Shakarchi Trading. Ell ho va fer el mateix dia. Un parell de setmanes després, la premsa va saber de la retirada del senyor Kopp i van començar les sospites d’una informació confidencial sortida del ministeri de la seva esposa. Curt, el 9 de desembre 1988 la ministra va reconèixer que era ella la que havia fet la trucada i tres dies després va dimitir.

El Parlament va crear una comissió per tal d’esbrinar com es guardaven i s’administraven les informacions que l’estat posseeix. Aquesta comissió va arribar al fons del denominat „Cas de les fitxes“. Es va saber que l’estat tenia 700.000 (!) persones fitxades, politics de tot color, industrials i gent del carrer que per les seves activitats, per exemple viatges, eren suspectes de fer activitats perilloses per a l’estat. Un veritables escàndol que en fons podia afectar a tothom directament, i que feia que el „Big Brother“ de la novel•la de Orwell quedés petit i Suïssa sembles un estat stalinista.

Les investigacions del afer de les fitxes va conduir a descobrir l’organització secreta P26. En parlarem demà ja que el tema és molt instructiu per demostrar que ni en la millor democràcia estem lliures de actituds il•legals i de injustícies.

Ahir, a la ciutat de Barcelona, es va signar un acord de gran transcendència i que era molt esperat.

Si algú m’hagués preguntat quin acord m’agradaria que es signés a Barcelona, hauria donat un parell de respostes espontànies :

Els partits PSC, ERC, CiU i IV han signat un acord amb el compromís de fer front comú davant del govern de Madrid per defensar l’Estatut tal com va ser votat i per reclamar el finançament que el mateix Estatut disposa.

Un acord entre el govern de Madrid i la Generalitat preveu la cessió total de
la gestió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat en un termini de dotze mesos.

Els governs de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears han signat un acord per tal d’unir-se en la tasca de defensar la llengua comuna, respectant les variants regionals, en tots els àmbits i al mateix temps presentar davant la UE una proposta per tal de que l’idioma comú tingui representativitat europea, com correspon a la seva història i al nombre de gent que el parla.

RENFE ha signat un acord amb la Generalitat per cedir la gestió dels trens de Rodalies i fer que millori la qualitat dels serveis. L’estat Central farà les previsions económiques necessàries.

Tot això podrien ser acords interessants per a Catalunya. El que ahir es va signar a Barcelona en certa forma també ho és. Les principals companyies productores de telèfons mòbils han acordat proposar el mateix tipus de carregador per a tots els models futurs, de manera que sigui més fàcil l’ús dels mòbils i al mateix temps només serà necessari produir la meitat dels carregadors dels que es fabriquen avui.

No faig broma : és una bona noticia sobretot si pensem que avui dia pràcticament cada família posseeix almenys un telèfon mòbil. El món parlarà avui de Barcelona, i jo seguiré pensat en els altres acords que també es podrien haver signat a la capital.