De Suïssa estant

La mort és una dona
alta i prima,
vestida de negre
i amb els pits gelats.

(Avui enterrarem l’amic Rudolf Steiner)

Il•lustració de Manel Marzo-Mart

Avui comentaré els resultats de la Reunió de Ciutadans del dijous (vegeu el meu article del dia 26).
Amb una assistència d’un 2% escàs de la població amb dret de vot, tots els punts foren aprovats pràcticament sense controvèrsia, fins i tot el que semblava més polèmic, és a dir el rebaixar de 20 a 10% les signatures necessàries per portar a referèndum els acords de les Reunió de Ciutadans.

Fa un parell d’anys, algú va proposar suprimir les Reunions de Ciutadans, en vista del habitual escàs acte de presencia, i substituir-ho per Compromissaris, naturalment elegits per votació popular. No va prosperar aquesta proposta perquè molta gent va sentir que podia perdre el dret de decidir directament, és a dir la democràcia directa.

Es molt curiós observar que ningú vol renunciar a un dret, malgrat no fer-ne l’ús habitual. Semblaria que el que no van a les reunions poden delegar a altres el seu vot (compromissaris), però no és així. Tothom vol tenir personalment el dret de decidir…encara que després es quedi a casa quan el criden a donar la seva opinió.

Encara diré més : un dels arguments dels suïssos contraris a entrar a la UE és el fet de que seria obligat renunciar a la democràcia directa tal com està establerta actualment, i els anys passen i Suïssa no entra a la UE ni al Euro en gran part per la por a renunciar a una sèrie de drets senzills, simples, però molt arrelats en el poble suís.

No és cosa fàcil la democràcia. Però és el millor sistema que tenim per apropar-nos el màxim a l’ideal de participació. De manera que el mes de setembre, tornarem a la Reunió de Ciutadans, els 2% de sempre, segurs de que fem quelcom de positiu. Sigui cert o no.

(Foto : Vista del campanar de l’esglesia de Oftringen)

Avui al vespre tenim Reunió de Ciutadans. Un parell de vegades a l’any, l’’ajuntament del lloc on visc (Oftringen) convoca a tots els ciutadans amb dret de vot – és a dir, tots els amb nacionalitat suïssa i majors d’edat- per tal de votar assumptes d’interès local. Per altres assumptes d’ordre cantonal o nacional, anem a votar també un parell de vegades cada any.

Una característica de la Reunió de Ciutadans és que les votacions son aixecant el braç, de manera que no existeix el secret del vot.

Unes sis setmanes abans de la reunió, rebem a casa totes les informacions escrites necessàries per anar a la reunió “amb els deures fets” (estadístiques, pressupostos, textos de lleis etc.).

Aquesta democràcia directa no obté la resposta que cal esperar d’un país amb 700 anys de democràcia. Dels 11.000 habitants del meu poble, uns 5.000 tenen dret de vot. Val a dir que un 20 % de la població es estrangera y també cal comptar els menor d’edat per arribar a la xifra de votants potencials. Doncs be , generalment van unes 200 persones a la Reunió de Ciutadans, de manera que només un percentatge del ordre del 4 % fa ús del seu dret.

Per evitar que uns pocs decideixin per tots, s’ha establert la possibilitat de convocar un referèndum ( amb urna i vot secret) si algú no està d’acord amb alguna conclusió de la Reunió i pot reunir en el termini de 30 dies un 20% de signatures de la població amb dret de vot.

Avui donaré el detalls dels temes que aquest vespre es discutiran, i demà o el dissabte explicaré les incidències i els resultats. Els temes d’avui son :

– Concessió del dret de ciutadania a una senyora italiana, a una senyora de Serbia-Montenegro amb els seus dos fills petits ( el marit no es vol nacionalitzar) i a una jove de Croàcia.
– Aprovació d’un crèdit de 270.500 Francs Suïssos ( aprox. 170.000€) per connectar un grup de edificis d’un grup escolar del poble a la xarxa de calor que prové de l’incineradora de deixalles, abandonant la calefacció per gas-oil o gas.
– Compra d’un nou vehicle per el Cos de Bombers ( aprox. 275.000 €)
– Revisió parcial d’algunes lleis municipals, entre altres per baixar el 20% necessari per convocar un referèndum ( com he explicat abans) fins a un 10%.

No sé si a tu
et passa el mateix…

Moltes coses
les veig més clares
quan tanco els ulls.

(Dedicat a tots els “Puigdellívol” de Manresa i voltants)

La meva activitat professional m’ha portat a viatjar durant gairebé 40 anys per molts països del món. He travessat l’Atlàntic almenys 125 vegades en cada direcció. Molt països vol dir moltes vivències, molts contactes i …moltes sorpreses.

Avui n’explicaré una que té una directa relació amb Manresa. L’anècdota data de uns deu o dotze anys. Vaig fer un vol Buenos Aires – Paris i connexió a Zurich amb Swissair (entretant desapareguda i ressuscitada sota el nom de Swiss). A l’arribada a Paris uns quatre o cinc passatgers del vol de Buenos Aires ens dirigirem a la sala d’espera per connectar amb el vol a Zurich. Una vegada allà, un del passatgers – un jove de poc més de trenta anys- se’m va atansar i em digué (en castellà) :
“ Disculpe. ¿Como hago en Zurich para conectar con el vuelo de Viena?” . L’hi vaig dir que no es preocupés ja que arribant a Zurich jo l’hi indicaria com fer la connexió. Llavors em va “disparar“ : “¿Ustéd es español, verdad?. ¿Conoce Manresa?”.

Suposo que vaig fer un salt de la cadira. Tot i la sorpresa vaig tenir l’esma de dir : “ Usted es un hombre con suerte. No solo se dirige en el aeropuerto de París a alguien en castellano, y obtiene respuesta, sino que pregunta por Manresa. Mire, joven, no solo conozco Manresa sino que yo nací allí”.

Ara el que va fer el salt va ser ell. Resumiré el que em va dir : Ell era enginyer aeronàutic i anava a Viena per visitar una empresa que subministraria uns elements de control de vol a l’Argentina. Era la primera vegada que viatjava a Europa, i per això anava amb dubtes i com que va veure que era passatger del vol de Buenos Aires, va suposar que parlava espanyol. I el seu pare era fill de Manresa.

Vaig preguntar el seu nom i em va dir quelcom com “Puidelivól”, cosa que immediatament vaig interpretar com Puigdellívol.

Malauradament l’embarcament per el vol era immediat, i a Zurich el Puigdellívol tingué de córrer per no perdre el vol a Viena. Ens va quedar temps per parlar d’un seu parent que tenia una botiga d’olives a Manresa (per els de la meva generació no és cap sorpresa ja que tot sabem on era), i poc més.

Casualitats de la vida. I es que ser manresà et fa sentir molt internacional. O no?

(Il•lustració : Xavier Ruscalleda)

(Dedicat a tots els “Puigdellívol” de Manresa i voltants)

La meva activitat professional m’ha portat a viatjar durant gairebé 40 anys per molts països del món. He travessat l’Atlàntic almenys 125 vegades en cada direcció. Molt països vol dir moltes vivències, molts contactes i …moltes sorpreses.

Avui n’explicaré una que té una directa relació amb Manresa. L’anècdota data de uns deu o dotze anys. Vaig fer un vol Buenos Aires – Paris i connexió a Zurich amb Swissair (entretant desapareguda i ressuscitada sota el nom de Swiss). A l’arribada a Paris uns quatre o cinc passatgers del vol de Buenos Aires ens dirigirem a la sala d’espera per connectar amb el vol a Zurich. Una vegada allà, un del passatgers – un jove de poc més de trenta anys- se’m va atansar i em digué (en castellà) :
“ Disculpe. ¿Como hago en Zurich para conectar con el vuelo de Viena?” . L’hi vaig dir que no es preocupés ja que arribant a Zurich jo l’hi indicaria com fer la connexió. Llavors em va “disparar“ : “¿Ustéd es español, verdad?. ¿Conoce Manresa?”.

Suposo que vaig fer un salt de la cadira. Tot i la sorpresa vaig tenir l’esma de dir : “ Usted es un hombre con suerte. No solo se dirige en el aeropuerto de París a alguien en castellano, y obtiene respuesta, sino que pregunta por Manresa. Mire, joven, no solo conozco Manresa sino que yo nací allí”.

Ara el que va fer el salt va ser ell. Resumiré el que em va dir : Ell era enginyer aeronàutic i anava a Viena per visitar una empresa que subministraria uns elements de control de vol a l’Argentina. Era la primera vegada que viatjava a Europa, i per això anava amb dubtes i com que va veure que era passatger del vol de Buenos Aires, va suposar que parlava espanyol. I el seu pare era fill de Manresa.

Vaig preguntar el seu nom i em va dir quelcom com “Puidelivól”, cosa que immediatament vaig interpretar com Puigdellívol.

Malauradament l’embarcament per el vol era immediat, i a Zurich el Puigdellívol tingué de córrer per no perdre el vol a Viena. Ens va quedar temps per parlar d’un seu parent que tenia una botiga d’olives a Manresa (per els de la meva generació no és cap sorpresa ja que tot sabem on era), i poc més.

Casualitats de la vida. I es que ser manresà et fa sentir molt internacional. O no?

(Il•lustració : Xavier Ruscalleda)

Fa cosa d’un any i escaig vaig escriure per „El Pou de la Gallina“ un petit article sobre el Carrer d’Urgell, el „meu“ Carrer d’Urgell, es a dir el que jo recordo, ja que hi vaig néixer i on vaig viure – amb les conseqüents interrupcions com a estudiant a Barcelona, el servei militar etc.- fins que vaig anar a Suïssa el 1969.

No em puc estar de copiar un paràgraf de l’article esmentat .

“Manresa sempre ha estat una ciutat molt comercial, gràcies en part a la nombrosa comarca. El „meu“ carrer d’Urgell, el dels anys 40 i 50 essencialment, era molt especial. Era, i és, un carrer de dos sectors : un que va del Born fins a la Plaça Clavé, i l’altre del cap d’avall de la Plaça fins a la Muralla de Sant Francesc. El meu és el primer. En un sector que deu tenir uns 150 o 200 metres com a molt, teníem : dues botigues de comestibles (El Barco i el Comallonga), dues “tocineríes” (Gomà i Garrosset), dos barbers, dues carnisseries, dues fleques (Mercadal i Arderiu), dos pastissers (Escuder i Forn de Sant Joan), dues merceries, dues impremtes (Boixeda i Sant Josep). Però també un recader (Traver), una llibreria (Boixeda),
una camiseria (Paris, dels meus parents Rubiralta), una botiga de paraigües i objectes de pesca (del meu avi), una cotillaire, una lleteria, una gallinaire, un sastre (el meu pare Josep), un professor de ball, un escultor de marbre (Prunés), una torrefactora de cafè ( La Clavellina)…”

Ara que tothom s’ha fet usuari de supermercats, hipermercats i grans cadenes comercials, el món dels petits comerços del Carrer d’Urgell sembla molt llunyà, encara que per sort en sobreviuen uns pocs. Segur que, en general, la gent viu millor o amb més confort que fa 50 anys, però hem pagat el preu de l’anonimitat i de la massificació.

Les botigues oferien moltes possibilitats de contactes, de converses, d’amistats. He vist coure pa a la fleca dels baixos de casa meva en un forn que cremava branques seques de pi. He vist arreglar paraigües i nines i màquines de cosir. He vist fer botifarres, i he viscut una impremta on les lletres de metall es col•locaven a mà una a costat de l’altre per crear el bloc que després servia per imprimir. He vist treballar un llauner, i a un recader que anava amb un carretó a l’estació de la RENFE a cercar els paquets que després repartia per la ciutat. I he viscut el carro del gel, i els esmolets que de tant en tant passaven per el carrer. Tot això ho he vist d’infant sense necessitat de sortir del meu carrer. Les botigues i els botiguers del carrer d’Urgell van fer part de les meves vivències d’infant, unes vivències que els meus fills ja no han tingut oportunitat de conèixer. I crec que més aviat hi han sortir perdent.

Tenia ganes d’escriure sobre les eleccions del diumenge. Però no ho faré, per dos motius essencials : de Suïssa estant, com de l’estranger en general, ja s’ha votat fa més d’una setmana, de manera que no cal fer especulacions o canvis, i les paperetes dels partits no votats fan companyia a altres papers i diaris, esperant una propera recollida per anar al reciclatge. I també perqué ja estic cansat d’escoltar promeses que no es podran acomplir,i estic saturat de debats que no ho són, d’improperis i d’insults.

Com tantes vegades, només em queda el refugi de la poesia per netejar l’esperit de tant llotim.
Avui he llegit poemes del lamentablement poc conegut poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons (1919-1941) del que un altre dia parlaré llargament.
Vegeu una mostra del seu talent, escrita a l’agost del 1936.

Marina

Jo no sé gaire de la marina,
dels seus misteris, dels seus vaixells;
sols sé que diuen que el mar rondina,
com fan els vells.
Tantost s’alegra com s’enfellona,
-cara de nina, cara de llop-.
L’escuma fuig a cavall de l’ona
i a tot estrop.
Passa llisquent la gaviota.
Silent s’apropa l’aire marí.
Barca de vela, blanca, remota,
ve cap ací.
L’aigua té un verd de color de canya.
La nit s’acosta. S’encén el far,
que fa una mena de claror estranya
dintre la mar.
Peixos de plata, bellugadissos.
Llum de finestres a l’infinit.
Cants que s’allunyen tremoladissos,
dintre la nit.
No en sé més coses de mars i arenes,
puix que a la musa li donc fatic
si la trec fora de les carenes…
I amb altres muses, com les sirenes,
no hi soc amic.

(Il•lustració de Manel Marzo-Mart)