Hable en cristiano, niño. 13, març de 2018
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Joan Margarit, la meva ELAi jo , comentaris tancats
A través del dolor
Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia
dient-me fort i sec: Hable en cristiano, niño.
Fins els meus quaranta anys, la policia
va fer interrogatoris amb tortures.
Només en castellà.
Però a través de tantes humiliacions
he pogut estimar el Ramón, el Lluís,
i les pitjors paraules, les que m’han fet més mal,
les he sentides amb la meva llengua.
Abans que les paraules va arribar una altre cosa.
Suau i indestructible.
Tan lúcida com res no seria mai.
Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància.
A vegades la sento barrejada amb la música,
com deu o quinze notes que de sobte em commouen,
però no sé per què ni des de quan.
Com si fos una tomba sense nom
a la qual per amor sempre he dut roses.
***
Coneguda crueltat
(17 d’agost de 2017)
La mateix ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són una dins les altres
com unes invisibles nines russes.
La ciutat que jo m’estimo encenia pocs llums
en les nits pobres d’un país infame.
Aquesta va ocultar-la una altra de més lliure.
Van tornar a mi, com roses
salvades de qui sap quines escombraries,
residus menyspreats de veritat.
Ara ja és una altre Barcelona:
la que més llums ha encès,
la de la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les cases i els carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l’estimaria.
Joan Margarit
Un hivern fascinant
***
Una tarda trenquin-la, a casa, davant el portàtil, teclejant els dos poemes i escoltant música de piano amb Gabriela Montero. Quin plaer, quin rama-lasso de Pau.
A demés el post amb les fotos del Roure centenari, despullat de rigorós hivern.
La poesia m’agrada, m’entreté, adornada amb les meves fotos, que més voleu!!!, son tasques que no costen i si d’un enorme acompanyament en la llarga tarda a casa. Josep
la super lluna 15, novembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de l'ARA, la meva ELAi jo , comentaris tancats
la super lluna a Monjuic
SÓC ESSÈNCIA DE LA LLUNA
Sóc essència de la lluna
sóc sorra i aigua,
fruit dels somnis i dels reflexos de la llum sota el fang de la terra
sóc fill de la vida i dels somnis escrits en un pentagrama,
esculpit a quatre mans
modelat amb rialles i llàgrimes de foc
cisellat amb palla d’arròs i poemes d’amor
sóc un full en blanc ple d’estrofes inacabades
sonant als penya-segats de les meues entranyes.
WILFREDO BAIXAULI I BOU.- 11/11/2016
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics
la super lluna penjada d’un fil
la super lluna a Grecia
la super lluna a Nova-York
Llum De Lluna Plena
Llum que guia
Llum que cuida
dels fills més enllà
de la mateixa vida.
Llum de llums
llum de lluna plena
llum de mare meua
mare que brilles a tot arreu
a tot el món
sempre estimada
sempre mare
sempre llum de lluna plena.
Llum que es reflecteix en el llac de llàgrimes
que és la nostra vida
i que fan del teu ésser il·luminat
aquesta llum de la lluna que fa brillar
nostre cor
aquest cor que et dóna les gràcies
per donar-me la vida.
WILFREDO BAIXAULI BOU
Gracies per regalar-nos aquests poemes tant bonics
la super lluna a la Seu Vella Lleida
la super lluna far-Vilanova-Geltru
la super lluna a les espanyes
la super lluna a VALPARAÍSO (CHILE)
la super lluna California EEUU
la super lluna a Barcelona fotos de l’ARA
Entre la VIDA! i la mort un mer pessic 14, setembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Coses de la VIDA!
La nit del 12 al 13 i del 13 al 14 de setembre han set d’insomni, vull deixar-ne constància, la mucositat m’ha fet la punyeta, m’ha ofegat, m’ha esgotat. El pulmó s’ha tragat una part, solts dormint 15 minuts, totalment aixecat, quasi seient al llit. M’ha costat a prop de 70minuts recobrar la respiració. M’he passejat amb la cadira per tot la casa, tronava, plovia, jo patint sense respiració. Ara tinc un rau… rau, musiquetes a les vies respiratòries, son i por, molta por. Ple d’indefensió, al sentir-te vulnerat a fi del que et pugui passar. Quan penso aquests amb l’Antonio de l’Assumpció va morir ofegat una nit, en un tres i no res, ja fa 4 anys que ens va deixar. “Entre la VIDA! i la mort un mer pessic” va dir-nos el poeta Miquel Martí i Pol.
Son a prop de les 4, segueixo tossint i les musiquetes, segueix tronat però lluny. Temo tornar el llit a pesar de la son. La ELA, la meva ELA segueix fent estralls i jo no m’adapto amb ella, menys quant la cosa es la respiració, buf.
Aquest matí (dimarts i 13) he vist el Dr. Garcia, m’ha trobat net de respiració i saturació (oxigen amb sang) una antibiòtics i que el mantingui informat.
La VIDA! continua, sense cap mena d’esperança…fins a la mort “aquet mal necessari” si sol arribar VIU!, jo penso fer-ho.
Bona matinada
Josep
nits llargues 7, setembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Hi ha nits que son llargues? Jo crec que si, no saps el perquè però no agafes el son, si és que el son s’ha d’agafar, una primera dormida i tot seguit la desvetlla, els petits mosquits quasi invisibles, no en veus mai cap, però si que sents el dolor de la seva picada. Això ajuntat amb la mucositat acumulada, que te ofega, fins que no aconsegueixes bellugar-la i arrencar-la. Després de molt estossegar ho aconsegueixes el part, la treus amb moltes mocades, acabes cansat, molt cansat. No hi ha manera de posar-te la mascareta BIPAP, carraspera el coll, la fleuma que et puja, aquesta si te l’has de empassar.
Prens la decisió d’aixecar-te varies vegades i al final ho fas. Els petits e invisibles mosquits et segueixen picat. Rasca que rasca. Aguanta que aguanta. Davant l’ordinador quant son les 04:20, el ventilador bufa que bufa.
Deixo constància del fets de VIDA!, d’entre molts, que comporta conviure amb una ELA de quinze anys, les fleumes i la mucositat t’envaeix, no et deixa respirar be, per la mala ventilació pulmonar causa l’aturament de les mucoses.
Penso amb l’amic de la pujada dels nostres en les piscines, llargues hores compartides en els entrenús i competicions, en Jordi ahir ens va deixar, després d’una llarga estada a la UCI. A pesar de…soc un afortunat, he patit, al hora que he gaudit la VIDA! d’aquestos quinze anys de maneta amb la meva ELA.
La Garriga a 07/09/2016
Josep
estrena d’una NOVA càmera 26, juny de 2016
Publicat per Josep Rof en : Fujifilm, la meva ELAi jo , comentaris tancatsAvui anirem a votar per segona vegada, jo no he canviat mai el vot, dit això vull explicar-vos la meva afició per la fotografia, de molts sabuda, malgrat tot, sempre fotografio les mateixes coses, Llanars o la Garriga.
-El meu historial sobre quines càmeres usar de l’era digital, vaig començar amb una Cànon EOS400D, amb els temps vaig aconseguir-ne un altre comprant peces soltes, una la vaig regalar a la Néta i l’altra la vaig deixar a una nora.
-Vaig apostar per mi una altre vagada per Cànon EOS 550D, l’he gaudit i molt.
-Vaig adquirir una petita PowerShot G9 després de moltes fotos la vaig passar a la filla.
-La trobava a faltar, el seu lloc vaig adquirir una nova PowerShot G12, per la petitesa i per la nítides de les fotos, el comptador va arribar 9.999 fotos. El comptador va començar de nou, a la foto 40 va dir prou, no retrocedia l’objectiu. Enseguida vaig pensar que no calia reparar-la.
-Vaig usar una PowerShot SX500IS, tenia arraconada perquè no me agrada gens, ni mica, te un objectiu de llarga distancia, però es lent de moure i moltes fotos no queden nítides del tot.
-Tot ha jugat a favor de la marca Cànon. M’ho pensat molt, crec que la decisió presa es la correcta, penso desferma de lents i càmeres Cànon, vendre l’equip complert. Sense presses, però sense pauses.
Ahir vaig estrenar una Fujifilm X-E2S + un XF18-55mm, es ni petita ni gran, una mida justa per gaudir-la amb la força que tinc a les meves mans, portar-la a la bossa sempre. Us vull dir que em sento il·lusionat com un nen de la meva època quan estrenava sabates noves.
Fotos Andreu m’ha tractat amb suma delicadesa i bon tracte. Ahir vaig sortir content amb la Fuji penjada al coll i per el camí vaig anar tirant fotografies, el xec del disparador es fantàstic així els punts enfocats amb el pip. Ara sols em falta una bossa nova, la que uso está per llençar-la ha fet la seva servitud.
topònims 23, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : la meva ELAi jo , comentaris tancats
TOPÒNIMS
Conserven la memòria de la terra,
les arrels en les formes de la llengua,
manifesten qui som perquè anomenen
la nostra geografia sense dubtes
en cada un dels detalls que la componen.
Són el nom dels turons i dels barrancs,
de les valls i els torrents, els ports, les cales,
de l’estància i el lloc i de la vinya,
els pous, les fonts, els camins i dreceres,
de la marina, el codolar, la tanca,
dels camps i dels illots, de les ciutats
i dels pobles. Són els noms amb què sabem
com l’home s’ha integrat en el paisatge,
la terra que l’acull i aquesta parla
que ha batejat tots els racons de l’illa
amb el pla català dels nostres avis.
&&&
PERE GOMILA. “Geografies del vent”.
JEAN SERRA,
Eivissa, maig 2015.
TOPÒNIMS Conserven la memòria de la terra, les arrels en les formes de la llengua, manifesten qui som perquè anomenen la nostra geografia sense dubtes en cada un dels detalls que la componen. Són el nom dels turons i dels barrancs, de les valls i els torrents, els ports, les cales, de l’estància i el lloc i de la vinya, els pous, les fonts, els camins i dreceres, de la marina, el codolar, la tanca, dels camps i dels illots, de les ciutats i dels pobles. Són els noms amb què sabem com l’home s’ha integrat en el paisatge, la terra que l’acull i aquesta parla que ha batejat tots els racons de l’illa amb el pla català dels nostres avis.
PERE GOMILA. “Geografies del vent”. JEAN SERRA, Eivissa, maig 2015.
Sant Jordi 2016 “Geografies del vent” és el meu llibre
abril gotes mil 1, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos
Ja som a 1 d’abril, el refranyer ens recorda “per l’abril gotes mil” ja ens plou, seguidet, un no parar, creixeran espàrrecs, l’afició ja en tenia ganes, doncs els pocs que es trobaven eren secs i espigats, a la Garriga conec un home gran, que en sol recol·lectar, duent-ne uns manats grossos, ell amb pocs en te prou, als sol repartir.
A l’abril els meus 73, tinc el cos fet un nyap, la meva pell es maca enseguida, qualsevol fregada ja tinc els vermells, convisc amb ells. El 30 de març, anava per el carrer de la Doma/Llerona, enlluernat per el sol de tarda, un rebaix mal adequat per la cadira, el meu braç esquerra va rosar amb pedres centenàries de la cantonada, tant que m’agraden les pedres, però aquestes sem varen endur la pell per sota el colze. Vaig pesar per en CAP on vaig ser atès, curat i embolicat amb una vena de compressió, em tapa tot el braç. Avui tinc hora a la tarda per una segona cura (espero que no em plogui). El colze o l’avant braç no és una macada, ans sinó una bona ferida.
Que hi podem fer si som grans, ens em fet grans, sense ni tant sols adonar-nos, ja som el pal del paller, estem nafrats. A mi l’ELA amb respecta bastant, és lenta i convisc amb ella des de fa uns quinze anys. Ella i jo som u. El refredat que vaig patir, amb va fer usar la maquina de Respirónics varies vegades el dia (insufla aire i el treu de cop) notant que la mucositat va pujant emplenat mocadors. Mai m’hagués pensat que arribaria a usar-la, potser no la necessitava i/o li tenia mania, fa anys que fa estada a casa nostre, ara ella i jo som amics. La maquina mai és va queixar de no usar-la. Acompanyo el meu petit relat, amb una poesia de Zoraida Burgos, també unes fotos. Josep
la cantonada del accident
san josep 19, març de 2016
Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELAi jo , comentaris tancats
ART POÈTICA
A R, M,.
que m’ha enviat un recull dels seus versos.
Si quan escrius, amic, ets tan il-lús
que penses que la firma i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera el teu vaixell per trobar clus.
El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.
Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.
Però –nou Abraham—cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.
P/176
Gerard Vergés
La poesia m’acompanya sempre en situacions de VIDA! complexa. Vaig prendre prestat el llibre de la Biblioteca de Gerard Vergés Poesia completa 1982-2014. En arribar a casa, com sempre faig…obro el llibre, per on s’obre pico el poema i a les hores intento en el meu coneixement, entendre’l, a fe que aquest el trobo espès. És el que hi ha. Ara picaré l’altre pàgina a veure si m’és planer. Avui dia del pare i san Josep
<<Miles gloriosus>>
A la memòria del General
Éreu grassó i baixer i poc gentil
i amb un de sol posat a l’engonal;
però tan ben posat, mon General,
que l’espant repetíreu de l’any mil.
Partint d’un dogma aparentment subtil
(la unitat de destí en l’universal)
vau muntar un esperpèntic cadafal
i la guerra civil més incivil.
I encara algú us enyora: fantasmal
i envoltat de banderes i senil
i addicte a la corneta i al tabal.
Funest vau ser al meu poble. I cal
proclamar fort que fóreu home vil.
Vau ser el llamp i la pesta i la destral.
P/177
Gerard Vergés
ser vell 22, juliol de 2015
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar…
No m’adono pas que sigui vell, arrossego una ELA fa 14 anys, en el transcurs del últim any m’he vist envoltat de precarietat en la salut, la intoxicació agost 2014, març 2015 tíbia i peroné, juny una vexada de les constants vitals, encara m’estic recuperant. A pesar dels ensurts de la VIDA! amb 72 anys no amb sento vell…gran si vell NO. Aquestes pedres si que en són de velles. Com deia l’Espinàs amb els seus 88 anys <<Ser vell és l’única manera de viure molt de temps>> Josep
La lucidesa de saber-se vell J. M. ESPINÀS
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/lucidesa-saber-se-vell-4371535
l’ombra 9, març de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELAi jo, Màrius Sampere , comentaris tancats
Màrius Sampere
Sents
Sents, acabes de venir,
la vida s’ho repensa,
envers una altra vida. Totes dues
conformen una sola
felicitat.
Només és això. No cal cercat
cap cel, cap déu, cap abisme,
cap explicació. Si et sents,
ets tu.
Si ets tu, ets l’ombra
que t’avança.
Estic lleguin a estones els poemes “Ningú més i l’ombra” de Màrius Sampere, m’ho passo be, amb distrec, avui he llegit una estona prenen el sol, aquest m’ha cridat l’atenció “Sents Si ets tu, ets l’ombra que t’avança”.
L’altre dia la meva ombra em va avançar i la vaig immortalitzar amb una foto, que acompanya el poema. Josep
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.