Joan Brossa 7, febrer de 2010
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats 
Eco
-Explica’m, tu, que és el sol, – El sol.
-Explica’m que és la lluna. –La lluna.
-I perquè en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes
-Explica’m,què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món i l’home?
-Heus aquí
La última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan brossa
joan brossa! 12, octubre de 2009
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
–Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I perquè en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? i l’home?
-Heus aquí
L’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Glossa
Joan Brossa (Barcelona, 919-1998) va ser un poeta i artista d’una gran polivalència. Va escriure des de les xextines clàssiques fins a sonets, passant per les odes i elegies. La seva compenetració amb el grup de Dau al Set i la descoberta de les avantguardes de la primera meitat del segle passat va fer que se sentís fascinat per l’expressivitat de les imatges i el teatre de l’absurd, per la màgia dels jocs de mans o pel geni del transformista Fregoli. Fou així que passà a fer poesia visual i acabà fent instal·lacions poètiques, algunes presents en grans llocs públics d’Europa, per exemple Frankfurt o Barcelona.
Aquest poema visual es basa en el fet d’encaixar la paraula poema amb un tipus de lletra de bones dimensions amb la culata d’una pistola. L’efecte pretès, inicialment només és visual, ara bé, les pistoles disparen bales i fereixen el qui toquen, el poeta voldria que passés una cosa semblant amb aquest poema, o amb tots els poemes.
“Jo era un ull que veia
però no mirava. I tot
procés ha estat de
reeixir a saber mirar,
reeixir en l´empresa de
penetrar les coses”
