Navegació

sense paraules 18, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : poema jrrof, son fets , comentaris tancats

el camí que prenem
 per fer un passeig.
 tímidament…
 els til·lers perden la fulla,
 i ja és una altre tardor.
jrrof

el camino que tomamos
para hacer un paseo.
tímidamente…
los tilos pierden la hoja,
y ya es otro otoño.
jrrof

estàtues sense cap 2, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, manuel forcano , comentaris tancats

2013/08/19 — 2013/09/02
Manuel Forcano
Estàtues sense cap

aquest llibre m’ha acompanyat a les meves vacances i
l’he llegit a la remor de l’aigua del Ter, el Feitùs i el Ritort jrrof

Breus
Vam collir junts unes espigues
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus fórem,
carrera de sargantana
per un mur.
Ara, després de molts anys,
m’arribo a aquets records
com qui desembarca en una illa solitària
i només si queda
el temps de pots mots
d’aquest poema.

 

***

Fes
Cada vegada que et perds en una casba
te n’adones com d’enrevessat comença a ser
el teu passat:
aquests carrers lliures de lògica
semblen els teus dies, i aquests cataus
on viuen els lladres d’Alí Babà
els somnis que la vida t’ha robat
o que tu mateix, per prudent,
has deixat perdre.
L’ase tossut que no es vol moure
i qui provoca un tap al carreró,
és cada error,
cada record mal paït,
cada intent
d’oblit.
El venedor ambulant de fruita
que crida la mel dels seus productes,
parla dels teus desitjos,
dels plaers…
però fer memòria dels teus amors passats
és com entrar a les botigues de souvenirs:
en totes si ven el mateix.
i al mateix preu.
Cada vegada
que et perds en una casba
te n’adones: no tens sencer el mapa
i no saps com sortir-ne.

´´´´

A l’aeroport.
Seia en un banc de l’aeroport
a l’espera del seu vol,
no sé quin ni cap a on,
el món és tant ple de racons,
de ciutats on mai faràs vida.

Per fer temps menjava una fruita
que els seus dits feien jugar
a la boca. I jo m’ho mirava
i hauria volgut ser-ne el pinyol
per com l’escurava,
per com la feia rodar amb cura
entre les dents.
Fins que va llençar-lo a la paperera
amb un gest indolent
i se’n va anar.

Hi ha històries d’amor tan breus
i vols tan llargs per lamentar-se’n.

´´´´


Superstició
Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besar
dels llavis,
és com trobar de sobre pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com una superstició:
fals però poderós.
´´´´

Fotos: Camprodon/Llanars Canon EOS 50 analògica per jrrof

(((tinc un munt de càmeres digitals, però he volgut retrobar-me de nou
amb la vella Canon de rodet, ha sigut tot un plaer, penso repetir-ho)))

recordant 19, agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, xavier abraham , comentaris tancats

Xavier abraham

Palma 1945

SUITE PER A UN ECLIPSI
Recordant Damià Huguet

ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
QUE LA DISTÀNCIA QUE L’HOME
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.

L’ÉSSER DESCOBREIX L’ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.

ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT

fotos Canon PowerShot per jrrof

Els dimarts amb Morrie 16, agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, la meva ELA i jo , comentaris tancats

prenent apunts

Els dimarts amb Morrie

== L’ELA és com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. L’home congelat dins la seva pròpia carn.

>>Potser m’estic morint, però estic rodejat de gent que amb cuida, que m’estima. ¿Canta gent pot dir el mateix?

== Llavors Morrie va dir una cosa que encara avui em ronda.

–Saps com em moriré?

Vaig aixecar les celles.

M’ofegaré. Sí. La malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quant colpegi els pulmons…

Va arronsar les espatlles.

–… m’ofegaré.

== Alguna nit, quan no tenia prou aire per empassar. Morrie es connectava el llarg tub de plàstic al nas arrapat a les narius com una sangonera.

== Però ¿saps una cosa? Aprecio més aquesta que no pas tu.

¿L’aprecies més? – Sí cada dia miro cap a fora per la finestra. Admiro els canvis als arbres, admiro la força del vent que bufa. És com sí veiés el mateix temps que passa per el marc de la finestra. Com que sé que el meu temps gairebé s’ha exhaurit, m’atreu la natura com si la veiés per primera vegada.

== Morrie va parlar dels moments en què sentia més por, quant sentia que el seu pit era presoner de pesades convulsions i no estava segur de recuperar la respiració. Eren moment horribles deia, i les emocions que s’ensenyorien d’ell eren l’horror, la por, l’ansietat.

== Va tancar els ulls i va tossir.

I va tossir encara

I va tossir encara més, més feixugament.

De sobte, s’estava ennuegant, amb la seva congestió als pulmons que el turmentava, ara botant cap a munt, ara caient cap a vall, arrabassant-li la respiració.

==    —Colpeja més fort.

Estava donat copets a l’esquena de Morrie.

—Més fort.

L’hi vaig tornar a copejar.

—A prop de les espatlles… Ara una mica més avall.

El fisioterapeuta m’estava ensenyant com tustar suaument per fer baixar el verí dels pulmons, per evitar que se solidifiqués, per mantenir-li la respiració.

==– No és contagiosa, ja ho saps. La mort és tan natural com la vida. Es part del tracte que vam fer.

Benvolgut cosí  estimat…

El teu cor sempre jove

mentres en el temps, capa sobra capa

tendre sequoia…

Un poema llegit per el fill de Morie, Bob, al funeral.

El meu pare es movia estre nosaltres

Cantant cada fulla que queia de cada arbre

(i els nens sabien del cert que la primavera

dansava  quant sentia cantar el meu pare)…

APUNT:

Llanars 10,11,12,13,14 i 15 d’agost, unes *mini vacances, però he rellegit Els dimarts amb Morrie, de fet va ser el llibre que va donar-me a conèixer l’ELA, d’això fa ben be uns onze anys, no l’havia tornat a llegir sencer, sí a traços, (a les hores va obrir-me per acceptar l’ELA, si és que l’ELA es pot acceptar…).

Ara reconec que m’ha colpit, doncs les seves vivències ara en part són les meves.

*mini vacances i reclòs  a casa, per no gastar la bateria de la cadira elèctrica, doncs ens havíem deixat a casa buff… el principal cable, a connectar per el carregament de la bateria.

una ma trèmula

vistes de Llanars al voltant de casa

ell descansa i jo també

fotos: Canon Canon PowerShot G12 per Josep i Júlia

anys de vida 29, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos Dolors Vilá, narcís comadira , comentaris tancats

PIS MOBLAT
Res sembla teu quant t’hi poses, però
temps i manetes te’l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: –com s’assembla
tot aquest pis a vosaltres –diran—.
I somriem. Bé saben el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i la roba. Però mai no ens descompten
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.
Poemes de Narcís Comadira

Dolors Vilá

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Dolors Vilá

PERFUM

Com s’evapora un perfum

—i deixa, si és possible,

una mica de pols—

així, nosaltres ens morim lentament.

El que som, el que hem estat, s’escampa

com la pols que el petit vent

reparteix

sobre totes les coses.

És així que, un cop morts,

subsistim en la flor i la pedra,

i en elles ens estimem

els que estimen el món.

Però això molts pocs ho saben.

fa anys és el meu perfum

Com cada dia, avui també 20, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats

AVUI TAMBÉ
Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.

Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.

Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quant els manobres alcin en triomf les gavetes.

Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i per els morts
i m’esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.

Com cada dia, avui també
m’atordirà la fresa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l’hivern sota a la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot avui,
he estat el mateix de cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.
 Miquel Martí i Pol

Com cada dia, avui també l’aigua font de VIDA circulava em força, per el canal a Vilallonga de Ter, el salt produïa un ensordidor soroll i esquitxos refrescants en forma de núvol. Fotos Canon EOS DIGITAL per jrrof

bon estiu 16, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats

Partim-nos els dies que vindran per tots nosaltres com els grillons d’una taronja. Té. Gabriel Ferrater


Partimos los días que vendrán pora todos nosotros como los grilletes de una naranja. Toma.


“Tot és mesura des d’aquets present”


“Un home perseguit per la seva ombra”


“Viure és envellir” ¡Força! Endavant sempre!


¡bon estiu per tothom!

Josep


esperant noves 9, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General, miquel marti i pol , comentaris tancats

FAULA DARRERA


Ara tothom serà cridat
 a una virtut més alta.
 Refluirem a les mateixes deus
 i a la mateixa benignitat dels capvespres
 amb un vestit nou de tendresa,
 infantats novament,
 elementals i una mica més dòcils,
 en el llindar del goig i la pregunta
 o potser peregrins solitaris
 a recer de la llum envaïdora.


 Sofrir és realment conèixer l’esperança
 que ja no som mesquins.
 Cal que la veu sofreixi,
 que sofreixi la carn
 i que el gest se’ns esfulli
 inútilment i pressentir que un altre
 gest i una veu nova i obscura
 ens són lliurats
 on comencem de nou el camí i el desfici.


 Ara tothom serà cridat
 a una altre virtut més alta.


Miquel Martí i Pol

el nostre pas per la VIDA!

a casa, esperant noves

un 9 de juliol 2013

Josep

el 21 dia internacional de l’ELA 21, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto, foto jrrof , comentaris tancats

“Ara s’ha descobert que hi ha vida abans de la mort”

 

ela  de 

“La vida no és una loteria” un NO, a la ELA

http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

a voltes… 12, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : amistat, fotos jrrof , comentaris tancats

“A voltes tu ets l’espai en blanc i jo no sé acolorir-te” jrrof


“A veces tu eres el espacio en blanco y yo no sé colorearte” jrrof