Navegació

una carta 30, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : amistat, ELA, General , comentaris tancats

((( El passat dia 18 vaig rebre una carta de Eva de puny en lletra on deia coses… L’amistat sorgida a traves d’un mail 01/07/2009 , per el motiu de la ELA (la meva i la de la seva mare EPD) i, aquesta ha sigut la meva resposta, de puny en lletra )))

Picat per el POST  (carta contestada de puny en lletra)

Benvolguda Eva emplaço aquests poema d’Agustí Bartra que amb serveixi d’introducció.

La veu que embelleix la terra…

La veu que embelleix la terra!

La veu de l’altura,

la gran veu del tro

que ix del núvol que erra.

Sentim del seu so

l’eco que perdura,

la veu que embelleix la terra.

***

“La veu que embelleix la terra” Tu si que l’embelleixes amb les teves paraules, varen entrar-me directament al cor, gràcies per pensar-hi, per saber-ho fer, per en recordar-te de mi, de nosaltres, sens dubte el millor regal. Com veus t’he fet l’honor per complaure’t de puny la lletra, la tinc oblidada, de tant en tant escric per pur plaer, ara amb molt de gust per tu.

Abraçades, marit, pare i petons per tu i els nens. Josep

facebook 18/03/2013 17:25  Josep Rof Rof Hola Eva quina sorpresa i quin detall, ets única, les teves paraules entren directe al cor, acabava d’arribar de fer un vol i la cartera amiga Joana sortia de casa, (estic pendent de rebre Rilutek) però no potser de correus?? I ves per on l’Eva i una carta de les d’abans, emotiva, humana, un relat ple de VIDA! Gracies, la Juli s’ha posat contenta i ha dit que maca és l’Eva! Doncs si ho ets un munt. Petonets els nens, abraçades per tots, qui us recorda Josep

facebook 18/03/2013 17:25 Eva Vallespí Suñé Tu si que ets maco Josep. Me n’alegro moltíssim que us hagi agradat la meva sorpresa, tot i que volia que fos pel dia 19 en motiu del teu sant, però ja veig que el correu ha anat rapid. El disssabte vam fer una calçotada familiar i els hi vaig comentar als germans, pare i marit que t’havia enviat aquesta carta. La germana menuda Mònica em diu: Aquell cotxe de color “rosa” li has enviat?? Li vaig contestar: Ja ho se que no te valor el cotxet i potser el color no és el més adequat, però si que ho te la carta i les meves paraules sinceres i directes del cor, jo me’l aprecio molt al Josep. Es va quedar callada, el meu pare va somriure. Com bé et deia a la carta hi ha gent que no pot arribar a entendre dels sentiments ni el significat que poden arribar a tenir els petits gests, només som pocs els privilegiats en entendre-ho. Una abraçada amic Josep.

facebook 29/03/2013 16:09 Eva Vallespí Suñé Josep! Quina sorpresa més agradable, he rebut la teva carta escrita de puny la lletra i m’ha encantat. La guardaré com or en pany i el millor la reflexió del final:” es lletra ferida tocada de mort, però que cony encara puc escriure, t’ho volia dir” i aquesta es l’actitut que m’agrada la del meu amic Josep Rof, SI, SEÑOR! t’ho volia dir…i m’ho volies demostrar escribint en paper i m’ha agradat moltíssim. Gràcies Josep pel poema per les teves paraules tan amables i per ser com ets. Petons. Ah! per cert la teva lletra dius que ferida…doncs és molt maca i et puc ben asegurar que escrius prou bé, ja voldrien molts tenir la teva lletra.

facebook 29/03/2013 23:29 Josep Rof Rof Hola Eva ara que ja has tingut la sorpresa, si em dones permís ho penjaré al blog de l’Avui i si vols els teus comentaris del facebook i el meus, sols els referents el tema de la carta a ma abraçades Josep (tot plegat ocuparà pagines el Reculls 2013) prego siguis sincera, la teva carta no sortirà el blog, espero resposta un SI o un NO)

facebook 29/03/2013 23:07  Eva Vallespí Suñé I tant que pots penjar tot el que vulguis, tens el meu permís, la carta, els comentaris del facebook. De fet…jo també havia pensat de penjar al meu facebook (perquè no tinc bloc) la foto que tinc del dia que vam anar a coneixe’t amb el pare i els nens, si em dones el teu permís.

facebook 30/03/2013 09:56 Josep Rof Rof esta clar que m’ho compartiras, ara mateix ho penjo val.

DE TOTES AQUESTES ANADES I VINGUDES D’AQUEST POST SON ¡¡¡FETS DE VIDA!!!

QUE LA ELA HA UNIT, HO HE VOLGUT COMPARTIR AMB TOTS VOSALTRES. JOSEP

una biografia insòlita 29, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, poema, Victor Català , comentaris tancats

<> MONEDA Si és de col·lecció, / insecte dissecat per l’entomòleg; / si esta en circulació, / és el pròleg de tota mena de corrupció.
<> FOLRE Clandestí, avergonyit, / pel el fet d’haver d’anar sempre / amagat sota el vestit.
<> CICLISTA Heroi que ha renunciat / a la verticalitat, / per prendre l’encorbat posat / de troglodita.
<> BRINDIS En una il·lusió de presència. Companys, amics, germans que aquí heu vingut, de tots vosaltres, bec a la salut!


CADAQUÉS
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada…
Darrere del campanar,
oliveres i muntanya.
Vols venir a Cadaqués
a fer una llarga passada?
Tu no saps encara el que és
el viure meravellada.
Dormiràs damunt el mar
en la barca fondejada,
per guarda el vell campanar
i per llànties l’estelada…
Cadaqués, bell Cadaqués
la dolça nomenada,
si no saps, amor, el que és
vine a fer-li una passada!


DEL POU DE LA MEMÒRIA


Del pou de la memòria
pouí records llunyans:
de jorns que s’esvaïren
fallits o inoperants…
Àtoms de vida fosos
sens honra ni profit,
estels que s’apagaren
a punt de relluir…
llavors sens grill, pellofes
d’un germen ple o buit,
ferment de mor en vida,
esclats sense cap retruny.
Descuits, retards, deshores
a caire del fruitar,
podrint-se a la femer a
que anihila tot demà.
Possibles que en res paren,
quelcom sens devanir,
fumeres, dissolent-se
a l’ombra de la nit.
D’inexistents matèries
insòlits excrements,
del flum de les anyades
lliscant en el corrent
de fraus i derrotes,
de dubtes i desmais,
les hosts atapeïdes
passant i repassant…
Del pou de la memòria
aní pouant records,
de pèrdues i de m’ermes,
de senderons sens nord.
I a l’hora de fer comptes,
guaitant el tinc i el dec,
que em mostra inexorable
el llavador obert,
l’esgarrifor del pànic
em deixa llampferit
i en va mos ulls acluco,
en va els torno obrir.
A l’esquerra, un munt fantàstic
de brossa, boll i pols,
un munt semblat de closques
d’ous pollats sense gall;
un munt de runa eixorca,
un míser, trist, cabal.
I a dreta, xica, xica,
la pila del bon gra,
que em penes i fatigues
mà destra va sembrar.
En tant que la sembrada
fruïa el meu triomf,
triomf que meravella
del gran poder de l’home,
que d’una minsa cosa
treu fons de nodriment.
De cop, faig comparança
entre piló i piló:
el desnivell em fibla
ensems el seny i el cor.
Que mísera ma gesta!
Que minse el bon ajust!
Amb gest de reu abaixo
l’altívol cap retut…
Senyor, que a ma poquesa
fiares l’alt comès,
per què negares forces
al llosc manifasser?
Per què no equilibrar-li
potències desiguals,
fent que les dues sumes
muntessin tant per tant?
Per què el deix de fallida
has engendrat amb mi?
Per què l’obscur seguici
de l’aspre penedir?
======
Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor.
22 d’octubre de 1956


======


PER A SENYORA BALLESTA32
De la coca dolça no en queda ni un mos…
Mercès vinc a dar-vos,
puix mercès a vos
dels dies que passen
en quedà un de dolç.


32. Mestressa de la fleca de l’Escala on pastaven els bunyols de l’Empordà que més agradaven a l’escriptora María Antònia Salvà

Victor Català. Una biografia insòlita

http://www.llibres.cat/Producto/334361/victor-catala-una-biografia-insolita# // http://www.emporda.info/cultura/2012/04/17/llibre-mostra-desconeguda-caterina-albert-textos-inedits/163603.html // http://www.llibresperllegir.cat/llibres/victor-catala-una-biografia-insolita-recull-de-proses-i-poesies-inedites // http://www.sonograma.org/art/victor-catala-una-biografia-insolita/

APUNT: L’altre dia vaig agafar de la Biblioteca Municipal Núria Albó un llibre en sense massa ganes, no se perquè què no em feia el pes, juguen poemes i prosa d’autors inèdits recuperats per l’autor i ara és quant han vist la llum. Una vegada fullejat i llegit poemes que amb cridaven l’atenció, marcant-los (full a part) avui fa un dia fred i quasi amb absència del sol, he picat els poemes escollits, una vegada els he tingut els he guardat amb una carpeta i cap a la carpeta de poemes, la tinc arxivada per nom d’autors, ni tinc molts, m’agrada experimentar en autors desconeguts per mi que son molts i guardar, els clàssics també. Ves por on m’he entretingut moltes hores amb aquets llibre agafat a regust meu, es que els llibres s’han de llegir, per trobar-li el gust a les lletres. Això és el que m’ha passat, sempre i trobes quelcom que t’agrada.


Hi ha proses escrites de l’any que jo vaig néixer. Estic a punt d’encetar dècada 70ès us ho confesso amb fa il·lusió, era el maig 2001 (desprès d’un llarg anys de proves…varen acabar amb la incertesa de no saber que em passava, lo primer que em varen dir ‘vostè té una ELA’ és una malaltia degenerativa i no te cura, el pro mig de vida son cinc anys, no és contagiosa) ver per on que m’ho havia de dir… doncs faig camí cap els dotze anys. ‘Estic en el millor d’un pitjor futur immediat’ Encara les meves mans m’han permès escriure tot això, no sense pauses per fer estiraments els encarcarats dits, també alguna ennuegada, sols produïda amb la saliva. Però amb la meva ELA encara puc fer coses. El meu record per els elàtics que ens han deixat, llurs familiars i cuidadors, metges, institucions adELA http://sites.adelaweb.com/web-adela/ i Fundació Miquel Valls http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/ per els suports donats.

No us en volia parlar, demano disculpes, és inevitable, sempre és bo donar-li gràcies, reconeixent els que la pateixen també. Josep

20 de març 20, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats

20 de Març
Letra y Música de J.M. Serrat


M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.

M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.

I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.

M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.

Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.

¡¡¡BONA PRIMAVERA PER TOTHOM!!!


20 DE MARZO

Me habría gustado estar despierto
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.

Llegaba silbando, como un niño.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.

Le rodeaban las abejas.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.

Me habría gustado estar despierto
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.

Y del conejo una mirada
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.

Me habría gustado estar despierto.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.

Pero aquella mañana yo dormía
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.

¡¡¡BUENA PRIMAVERA PARA TODOS!!!


CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit! 8, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof , comentaris tancats

Foto Missatge:

CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit!

la raó d’aquest nom per el meu blog,
per cert vigent des del 20 juliol 2008 enguany farà 5 anys,
430 entrades, gràcies AVUI i ara PUNT-AVUI i per vosaltres lectors,
sense vosaltres aquest blog seria un mort en vida. jrrof

i ens assaona la pluja més fèrtil 5, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof, pilar cabot , comentaris tancats

Sé d´una fonda i ampla mar
encara verge.
No té far
ni port ni veles.
Lentament
-safir i gasa transparent-
es gronxa empesa per l´atzar.

***

Dies de mar obert
t´encomanen la fúria
d´antics vents desfermats.
Com un gegant postís
palplantat a la popa
navegues a peu dret.

***

No cal torbar la sorra del desert
ni el so de les muntanyes.
Em dóna acolliment qualsevol lloc
i ens assaona la pluja més fèrtil.
Encalmats de recances i ambicions
reblem d´amor el fons de la mirada.
No manca res ni sobra cap dolor
si la vida ens empelta eternitats.

***

Tu i jo
i, al peu del llit, la lluna
enamorant penombres.
Tu i jo
deslliurant les tendreses
massa temps subjugades.
Tu i jo
descabdellant silencis
a la riba del món.

***
Violentes esquitxades
de sol
damunt la mar.
No tinc memòria
per recordar els vells temps,
ni perquireixo ahirs,
ni reveig films pretèrits.
Just això que tinc ara
és el que vull.
S´afua,
ben precís, l´horitzó.


Pilar Cabot neix a Vic la tardor de l’any 1940

“i ens assaona la pluja més fèrtil”
Portem dies de pluja, en diuen Llevantada, de fet ja ens convenia, doncs tot estava ressec, ara es renovarà tot, brotaran les plantes, el prats sembrats creixerà el blat, també creixeran les males herbes, tot serà un despuntar de nou a la VIDA, l’aigua tant necessària, a vegades escassa, el nostre Congost al seu pas per la Garriga duia sols un petit doll d’aigua, ara diuen pro que baixa fort, avui TV3 han penjat una foto del seu pas a Llerona i feia goig, en quant amaini l’aniré a veure i contemplaré embovat fins on ha arribat, ja que haurà disminuït el seu caudal.
A casa reclòs, veig com plou per la finestra de l’estudi, fent la migdiada obligatòria, veig com el tendal s’escolen gotes a vegades ratxós, fins que una bufada de vent, acaba amb la parsimònia repetitiva del degoteig, desfent-ho tot. És bonic contemplar-ho, escoltar “La música de la pluja”.
He ullat els diaris, he obert el correu, m’he passejat per el facebook, he fet punxa als molts llapis que tinc en una tassa, ara tenen la punta tant fina que dol fins i tot escriure. Ah! També he llegit poesia, entre varis autors, fins arribar aquets poemes que he penjat avui, m’agraden, son planers i duen coses. Fet i fumut la tarda esta a punt de caure, aviat entrarem el CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit! nom del meu blog.
Un dia gastat ple de VIDA, on el meu fill segon compleix quaranta-tres anys, felicitats fill i mare. Mentre jo faig camí cap els dotze anys del diagnòstic de l’ELA i cap els meus setanta anys. Ara ja estem amb temps de descompte i ens cal aprofitar cada segon de VIDA com si fos l’últim. En un no res, en un instat, en un mer pessic setanta anys. L’avia i jo som els pals del paller, estem rodejats de quatre fills i vuit nets, sàvia nova, que empeny amb força. Josep

El Congost al seu pas per La Garriga abans de la pluja, a banda i banda canyes seques el custodien.

Foto Canon EOS 550D foco 18/135 mm 20/02/2013 15:47 per jrrof

on he deixat les claus… 22, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, J.V. Foix , comentaris tancats

on he deixat les claus…
(1953)

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus…

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s’han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava…
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.

Setembre de 1942

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/foix/claus.html

on he deixat les claus… j.v. foix

Fotos aus: Canon 550D EOS foco 18/135 20/02/2013 16:18 per jrrof

(Imatges Sobre aus)

la consciència 15, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : Juan Manel Serrat, la meva ELA i jo , comentaris tancats

Joan Manuel Serrat: «La consciència» (lletra i vídeo)

Ens l’encolomen des de la infantesa.
És partidista i desproporcionada.
Complement del pecat
i del remordiment,
no ens deixa dormir en pau i ens treu la gana.

Ens emmotlla a un guió convencional
on gairebé mai som protagonistes.
La consciència, senyors,
ens fa amagar a les golfes
el que hauria d’estar a l’aparador.

N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.

És del tot anticonstitucional.
Fomenta la mentida i aliena.
No ens deixa bellugar
amb espontaneïtat.
La quintacolumnista del sistema.

Em porta pel camí del pedregar.
No se’n pot estar, de passar factura
ni de picar-me els dits
quan estem canviant cromos
que a mi em falten i tu tens repetits.

N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.

De fora manen lleis i reglaments
i de dins ella completa la ‘bronca’.
Això no pot anar bé.
De seguida es veu que
algú vol fer entrar el clau per la cabota.

Què hi deu haver darrera tot això?
Qui ens confon les necessitats i els vicis?
Alliberem els sentits
i, com diu la policia,
investiguem els qui en treuen profit.

La consciència ( 03:06 )

Penjat a les 26/12/2009 Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984

LA CONCIENCIA Es partidista y desproporcionada. Complemento del pecado y del remordimiento, no nos deja dormir a gusto y nos quita el apetito. Nos amolda a un guión convencional en el que casi nunca somos protagonistas. La conciencia, señores, nos hace esconder en la buhardilla lo que debería estar en el escaparate. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Es totalmente anticonstitucional. Fomenta la mentira y enajena. No nos deja mover con espontaneidad. La quinta columnista del sistema, que me lleva por el camino del pedregal. No puede dejar de pasar factura ni de picarme los dedos cuando estamos cambiando cromos que a mí me faltan y tú tienes repetidos. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Desde fuera mandan leyes y reglamentos, y desde dentro ella completa la “bronca”. Esto no puede ir bien. Enseguida se ve que alguien quiere meter el clavo del revés. ¿Qué debe haber detrás de todo esto? ¿Quién nos confunde las necesidades y los vicios? Liberemos los sentidos y, como dice la policía, investiguemos a quienes sacan provecho de ello. Nos la endilgan desde la infancia.

Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984 la letra de Serrat a pesar de los veintinueve años pasados, hoy es vigente y entronca con la actualidad corrompida, nuestro día a día nos sorprende con un nuevo escándalo, tengo setenta años en mi vida vivida trabajábamos, no teníamos nada y nada nos faltaba.

Estoy conviviendo casi doce años con una  ELA. Y  ahora, ahora, en  este momento de mi vida, no quiero casi nada.  Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos.  Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la  cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado  de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la  noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo  demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi  conciencia esté tranquila. Josep Rof Rof

mal vent 7, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats

Ve de ponent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
 però no somiquem, plorem a voltes
 amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
 tanquem els ulls i els punys per treure forces
 del pou profund de la sang i el neguit.
 Parlo de mi i de tots, i del meu temps
 i d’altres temps esclaus de la mateixa
 mesura de silencis i d’oblit.
 Parlo d’uns ulls que escruten l’horitzó
 perquè una nit s’hi ha d’ofegar la lluna,
Miquel Martí i Pol


Ratxes de vent
amb tenen reclòs
m’espanten
m’esporugueixen
soc flor de pitimini
llegeixo poesia
jrrof

fa fred, llegeixo poesia 3, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : anna ballbona, foto jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

ESTAMPA AMB TREN

Matí que volia ser nítid, espanyar,
decorat que corre, mancat d’oxigen,
resseguint les vies del tren.
Vagó que levita amb aire matusser,
xarbota els passatgers apilats
i els endarrereix, cap on sigui que van,
si és que en coneixen el destí.
Traces de vida xacrada recorren
fins els cels més esplèndids.
Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.
Anna Ballbona


FEM UN CAFÈ
Café tebi
que enteranyines els confins de la tassa,
i de la conversa llunyana
que s’ha balancejat tota la tarda.
Neocapriciosa.
Els mots han resseguit
el terrós de sucre
i esmicolar el paper
i apilar les partícules perdudes…
Fluctuat. D’un cantell de la tassa
el regalim de l’altre.
De la rialla de la cullereta
a l’evaporació dels somnis.
Café d’horabaixa que has sentit
escolar-se una fresa. Silent.
Venia de Ca la Miranda Furtiva.
i marxava cap a Ca l’Infinit que mai hi he estat.
Sembla que faci segles!
Al fons es concentra
una acumulació de deixalles.
És tard i el Barça ara deu jugar.
Oh! Llàstima de cul de tassa.
De cafè mut.
Anna Ballbona  del llibre “La Mare que et renyava era un robot”

Avui no he sortit de casa, malgrat haver quedat per esmorzar, a les nou al Patronat amb els amics de la botifarra (joc de cartes, el qual no hi entenc pas res) la meva intenció era no aprendre’l, ans sinó esmorzar amb companyia i de pas fer-los unes fotos, de les mans amb les cartes. Després al Passeig tot esperant la Mitja, més fotos. Això era lo planificat.

Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.

A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.

Josep Rof Rof tot fent camí cap els dos anys del diagnòstic de la meva ELA.

nord enllà 24, gener de 2013

Publicat per Josep Rof en : Salvador Espriu, sobirania i del dret a decidir , comentaris tancats

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera
[II]
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

Les hores

Dos fets transcendentals avui a Catalunya:
2013 any dedicat a Salvador Espriu
y el debat de les resolucions de declaració de sobirania i del dret a decidir.

Artur Mas amb Oriol Junqueras i Joan Herrera en acabar la votació de la declaració de sobirania.

El Parlament de Catalunya aprueba la declaración de soberanía de CiU y ERC

El texto se ha aprobado por 85 diputados a favor (CiU, ERC, ICV y uno de la CUP), 41 en contra (PSC, PP y C’s) y 2 abstenciones (CUP) | Cinco diputados socialistas optan por no votar y los diputados del PPC abandonan la cámara durante la votación

Mas y Junqueras se saludan al conocer los resultados de la votación en el Parlament. Los diputados del PP y C’s han abandonado el hemiciclo tras votar Oriol Campuzano / ACN