víctor obiols 6, desembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, victor obiols , comentaris tancats
Dret al miracle
Premi Carles Riba 2015
Coses que es diuen
–Deies de venir a viure amb mi
i vas venir a morir amb mi.
No era aquest el pacte.
Els anys s’han escolat com una piula verda.
Els fills són pares.
Els àcids s’han fet bàsics,
i ni amb crosses sabem fer reals
eternitats d’aquelles que somniàvem.
Així, vols que et digui una cosa?
Ara són només paraules poc gràcils,
xerrameca poètica de la pitjor espècie
la que som capaços de conferir.
I encara, segons com. sort de les crosses,
trist suport material a un mal de l’esperit
que ha castigat l’excés de trampa.
Vida
De sobte dius: “Si era això!
Ja no me’n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l’úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa al dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc”
Voler nou, saber vell
Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.
Amb la llei de pell arribem a l’entranya,
retrunyir de muntanya.
Dringa cascavell! Que això és saber vell!
Perd cap i per cor, i s’afanya.
Morim per ell.
Aferrussat, va i reneix cada dia,
com boja asimetria.
–És voler nou–.
I reviu a les nits.
Oh la melòdica biologia!
És clova d’infinits.
Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.
És saber vell.
És voler nou.
Vivim per ell.
Tot fa sentits.
espais garriguencs 2, novembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
xàfecs 6, octubre de 2016
Publicat per Josep Rof en : Josep M. Espinàs, la meva ELA i jo , comentaris tancats((relats de Josep M. Espinàs))
Xàfec
Serà un xàfec. Ho anuncien les gotes grosses, que semblen que cauen lentament i es queden a terra perfectament rodones, separades, com els cercles d’un estampat. Quan jo era un nen i passava l’estiu a casa de l’avi, a Argentona, un veí em deia:<> Xàfecs d’estiu, sobtats, curts, a vegades encara amb la llum del sol en l’aire, perquè una mica més enllà el cel era clar.
Un xàfec de tardor, ara. També les inicials gotes grosses i rodones. I uns instants de temps quiet, en suspensió. I de cop els primers xafes! del xàfec, i de seguida la multiplicació accelerada d’impactes, el soroll ja continu, més que compacte, més intens, i el dia enfosqueix, tot l’aire s’ha fet aigua. Plou sense parar, el xàfec ja s’ha mort i ha nascut l’aiguat, un mur sense escletxes, persistent, aclaparador. L’artesania del xàfec era un rampell de geni, la improvisació del gest. Ara és la inflexibilitat de l’aiguat, la massiva producció industrial. Amb l’excedent indesitjable, la inundació. L’aiguat que haurà destruït la delicadesa de la mica de pluja discreta que vindrà després.
Cantar, només
Sempre és bonic sentir algú que canta sense pretensions. Qui canta sense pretensions sempre està fent, al mateix temps, una altre cosa. Estén la roba, para una taula, arxiva papers, es dutxa, camina. Canta sense la clara consciència de cantar. Amb el mateix punt d’inconsciència amb el què respira. Aquesta saludable inconsciència de la vida.
Només es canta sense pretensions quan no es té l’obligació de cantar. No és pas la veritat, que si existeix deu ser una exigència terrible, allò que ens farà lliures. És la falta de pretensions.
M’agrada escoltar aquesta dona que canta, i com no sap que canta, ni per què canta, ara. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.
Aquestes cançons
M’agrada escoltar algunes cançons que recullen un fet molt concret de l’experiència humana. <<Quand j’entends siffer le traint…quand j’entends siffer le traint…J’entendrai siffer ce tarin toute ma vie.>> << Quan escolto el xiulet del tren … quan escolto el xiulet-estressat … escolto aquest xiulet tota la meva vida. >>Cançons fetes amb d’intel·ligència de la senzillesa, perquè els seus autors sabien que el cor funciona amb petits batecs, i les emocions que perduren no són mai les taquicàrdies. Paraules que es poden escoltar com si no passes res: << Quan jo sento xiular el tren…>> I quan ja les em escoltat tranquil·lament, aquestes paraules, la frase d’un joc de mans: <<Sentiré xiular aquest tren tota la vida. >> No hi havia res, a les mans del poeta, i de sobte apareix un mocador.
Un mocador de l’adéu, el mocador de les llàgrimes, quan el tren s’allunya.
No cal haver viscut personalment un adéu d’estació, no cal haver sentit el xiulet com un estrip interior. Una cançó capaç de crear un escenari admet que hi entri tothom. Ahir vaig sentir el xiulet del tren quan era jo qui me n’anava, i a l’estació no em deia adéu ningú. És el xiulet que avisa el viatger del temps.
Avui sis d’octubre fa un dia rúfol, gris, amenaçador, de pluja o turmenta. Cap el mig dia ha caigut, gotes grosses, rodones, trons un cel amenaçador. Ha durat poc la pluja. Malgrat l’amenaça de caure molta pluja. Ha sigut minsa la turmenta. En un no res, en un plis…plas… ha desaparegut. Continua el cel gris.
Jo no m’he atrevit a sortir a fer una passejada. M’he entretingut a llegir el llibre de préstec de la biblioteca. Temps afegit de Josep M. Espinàs, és molt amè, son relats curts, els quals és llegeixen molt be. M’he atrevit a picar tres, els qual ara penjo al bloc. Gracies Espinàs per regalar-me el plaer de llegir-te. Soc fidel seguidor teu a diari, llegeixo la teva columna a el Periódico. Sàvies paraules les teves, d’una cosa simple en treus un relat. Ple de tendresa a la VIDA! viscuda, que és molta per tu, els teus noranta anys! et mentens a peu de canyó, tu i la teva vella Olivetti Lettera. Josep Rof Rof
PETIT OBSERVATORI
-
M. ESPINÀS
Periodista i escriptor
El soroll, el silenci i el temps
DIJOUS, 6 D’OCTUBRE DEL 2016
La paraula soroll ha tingut poca sort. Els diccionaris la maltracten molt. Qualifiquen els sorolls d’impulsions irregulars i confuses, però no sempre és així. Parlen del «soroll de la pluja», però sovint la pluja no fa soroll, sinó que és una remor entre les fulles dels arbres. Sorollem sembla una paraula molt dura per aplicar-la al so de les onades quan arriben a la platja com si no fossin una tranquil·la respiració del mar. També em sembla excessiu qualificar de soroll el sibilant brunzit d’una abella. O l’aire que entra per una escletxa de la finestra.
Però abandono l’intent, potser temerari, de voler matissar què és un soroll, un brogit, una remor, per reconèixer que el que queda més clar és el silenci. El silenci, adversari del soroll, ha tingut sempre una gran acceptació en l’àmbit literari. El silenci apareix en moltes creacions poètiques. I en la vida quotidiana encara té més presència. Curiosament, el silenci, que és la negació del so, pot tenir una expressivitat molt superior a la paraula. El millor i més intens petó es fa en silenci.
El silenci és una eina molt expressiva. L’hem sentit quan cau la neu, i amb aquell tímid xiuxiueig benèfic que baixa sobre els camps. Es pot dir que el silenci parla, però mai a crits. El silenci pot ser càlid, i el soroll sovint no ho és. Pe-rò els humans necessitem els sorolls per sentir-nos vius, acompanyats. Només els anacoretes, que han escollit la solitud en un racó amagat d’una muntanya per viure amb l’esperança d’un altre món, poden sobreviure envoltats de silenci.
A mi m’agrada escoltar de tant en tant una cançó i fins i tot cantar-la. Per a mi, només. Com un aliment. M’atreviria a dir que cantussejar -quina paraula més modesta, cantussejar– una cançó no és per a mi altra cosa que donar a la respiració una companyia amable. Un gran i dramàtic cantant francès deia: «Jo canto perquè passi el temps…». Jo diria que quan canto és per fer-lo present, el temps. I les melodies m’acompanyen.
2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE
ELA bulbar 22, setembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Ja he sortit de l’ingrés del (13 al 21 setembre) a Urgències i després a la Unitat d’ELA a Bellvitge, per no respirar be ple de mucositat. Us vull dir que m’he sentit molt ben acollit i tractat, per tot l’equip mèdic e inclòs el personal. Una vegada estabilitzat el cos i ja quasi sense tos, amb sento bé. Agraiexo a tot l’equip de la Unitad d’ELA.
Arribat aquesta altura de la meva ELA (15 anys), haig de dir, que m’ha evolucionat cap a la zona BULBAR, petites menges passant al pulmó, no diguem de les grosses escanyussades, últimament bastant seguides, ha fet prendre una determinació: es-pesants per tots els líquids, una pasta homogènia per les verdures, arròs i d’altres i/o carns triturades sempre, la menga amb cullera petita i poc a poc, sense distracció. L’avança i jo amb ella.
Res us ho volia dir. Josep
Ya he salido del ingreso del (13 al 21 de septiembre) en Urgencias y luego a la Unidad de ELA en Bellvitge, al no respirar bien lleno de mucosidad. Os quiero decir que me he sentido muy bien acogido y tratado, por todo el equipo médico e incluso el personal. Una vez estabilizado el cuerpo y ya casi sin tos, con siento bien. Agradecimientos a todo el equipo de la Unidad de ELA.
Llegado esta altura de mi ELA (15 años), tengo que decir, que me ha evolucionado hacia la zona bulbar, pequeñas comes pasando el pulmón, no digamos de los gordos atoramientos, últimamente bastante seguidas, ha hecho tomar una determinación: espesante para todos los líquidos, una pasta homogénea para las verduras, arroz y otros y / o carnes, pescado triturados siempre, para comer siempre con cuchara pequeña y poco a poco, sin distracción. El avanza y yo con ella.
Nada se lo quería decir. Josep
un dia qualsevol de la meva VIDA! 7, juny de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Hola amiga diuen, diuen què “a perro flaco todo son pulgas” a mi se m’acumula la feina, el dijous un esmorzar de forquilla, a les 12.00 podòleg, perquè he canviat la visita per divendres a les 4:30, sinó tot ho tenia al mateix dia (m’han de rentar les orelles).
El meu amic va deixar-me un petit llibre de Buenos Aires (Argentina) per veure si jo en podia aconseguir 10 unitats per regalar-los. Vaig contactar amb el amo del llibre. Es creia que amb tenia al costat i els podria anar a buscar. No trobava el medi per enviar-los. Ara ja el te. Estic pendent de dir-me quants euros costaran?…
Mentre jo que soc un burxeta no se m’ocorre res mes que picar les frases i per Google buscar les fotos adients, en cavat fer-los imprimir i relligar-los, vaig fer-ne tres exemplars. En veure’ls es van enamorar de la feina meva feta. Els tres van ser distribuïts en els avis de la plaça. Costaven 7 € cada un. Com vaig quedar sense, no vaig conformar-me amb un petit joc, vaig anar-hi fen aficions 11€, tot conten capa a casa, la dona se’n va enamorar! sols per llegir-ho! Del argentí no n’he sabut res més, la comanda continua fer-me.
Tinc tanta feina que no em sento malalt. Ja he recuperat la confiança de la cama que em va trair. Ella es porta bé! soc jo qui la maltracta amb tan de pes. Sense pesàrem, diria que he perdut algun quilo, no sopo a penes.
Ara ja em posaré el pantaló d’estiu, un pam sota el genoll. He vist unes sandàlies sols obertes per el costat i un barret de roba, m’hi firaré. Com a nota curiosa la dona em posa el jersei a les espatles (diu que fa maco). Els avis de la plaça se han rigut de mi, mireu lo encara porta jersei? Els hi he contestat amb molta marxa. “Ni han que passegen el bastó o al gos” “jo passejo el jersei”, hi ha quelcom a dir…han rigut…
Saps que pensava, ho podria penjar a el bloc, “un dia qualsevol de la meva VIDA!” Ho faré, si ho faré obviant els noms.
Abraçades
Josep
l’illa dels arbres vençuts 9, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : joan pons, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Joan Pons
LA ILLA DELS ARBRES VENÇUTS
Botàvem la paret de pedra
i robàvem nispros.
Ens els menjàvem al sol
amb els ulls clucs
i las samarretes descordades.
Érem feliços i en sentíem eterns
com sargantanes torrant-se
damunt de les roques.
PERMET-ME
Permet-me la meva bandera
i jo et permetré la teva.
O, fem-ho a la manera inversa.
Crema la teva bandera
i jo cremaré la meva.
Aquest fou el meu llibre de Sant Jordi, el trovo deliciós a part que senzill, de maquetació, de contingut, amb la il·lusió posada, avui l’he acabat de llegir. Josep
quinze anys 9, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
Quinze anys
Com cada dia… avui també
xiularà el tren de les sis.
Com cada dia avui també
la gent dirà bon dia quant em trobi,
jo alçaré la ma esquerra
per no gastar…
el filet de veu… que avui amb queda.
Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.
I saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he passejat i he fet la migdiada.
I que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també de morir.
10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA Josep Rof i Rof
Riu amunt
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor el dits
cada nit.
Com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
com una veu sense ressò,
la nostra veu.
Com una nit sense ressò,
com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
la nostra nit.
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor als dits
cada nit.
Sobreviure
No m’entendreixo
pas més del que autoritzen
els codis, no patiu.
Ara com ara la sang no es detura,
fa giragonses per les venes,
reconstrueix camins
i els destrueix;
m’empeny a sobreviure.
Tal dia farà un any.
Dons bé, tornem-hi.
Miquel Martí i Pol
He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)
Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.
Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.
Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;
Per la família per cuidar-me, arropar-me.
Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf
Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge
UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:
pedres als tancs 5, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo, poema , comentaris tancatsfotos: Dolors Vilá
PEDRES ALS TANCS
Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak
La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.
Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital…
un colom al cementiri.
Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?
Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.
Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.
Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.
SERGI CLEOPÉ
que 3, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Fa deu anys, fa deu segles
Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra
no s’ha mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que –sense versos- igual tornen
tardors i primaveres,
que en l’astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l’univers hi ha forats negres,
que les clares sines d’Afrodita brolla la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immesurables,
que els huracans castiguen els mes pobres,
que a l’opera fan els músics,
que a les ciutats s’apaguen, s’encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes,
estelades.
que els pobles les campanes repicant a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolar
silenci,
que els estius és la mar d’un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha jardins centaures ni a les ones
sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l’esporuguit antílop,
que el seller el mos fermenta,
que el trull reposa l’oli,
que les llavors germinen.
que plou i fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s’espitllen en indolents meandres,
que en l’ombria dels parc es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l’aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyen com estilets,
que els diccionaris son sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i morts alats,
que els tàbacs mortifiquen ases i molts domèstics,
que esclata el mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s’emparellà amb un signe,
que el cinema la sang és sols pintura (no pas Euskadi,
a Còrsega o a l’Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d’ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d’aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis,
grecs, ibèrics),
que llegien novel·les en idiomes propers, prou
accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis,
papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan
suggerent com la rosa damascena,
que el sol sortia per a tots –mentida!-,
que el gel brillava a les llambordes i els vidres entelats
de les finestres,
que les velles –com files de formigues- anaven a rosari,
que el vol ras dels vencills augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que els llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l’Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva fama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que van estiuejar –amb els pares- en balnearis blancs,
correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com
Tadzio),
que era la mort que molt m’immuta,
que el diví Wagner no m’immuta,
que era el diví Milton no m’immuta,
que el diví Goethe no m’immuta,
que sí que m’estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d’aquelles noies –tan tendres, tan rodons!-
olien a ambre i a cirera,
que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el
firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament,
potser, com sols, com núvols),
que, amb cert escepticisme, llegeixo las noticies dels
periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixin cossos marcits, fantasmes i
penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d’amor i de
luxúria,
que els somnis s’esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d’aroma perfumada,
que res no en surt res,
que la lluna és pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic.
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l’os humà que la fusta del roure,
que ahir l’ós bru campava al Pirineu,
que l’Os –química bàsica- és el símbol de l’osmi,
que l’Os –circumflex invertit- és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle és plaent, una
postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de
Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols un desert. l’últim
límit de l’home,
que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la
pena?
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
Gerard Vergés
Poesia completa 1982-2014
pensaments 25, febrer de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
PENSAMENTS O FRASES
<> Ei! Torneu-me el drap de la ironia, sense ell, soc mort en vida.
<> Feu-vos coixins ben flonjos…em núvols blancs de cel!
<> La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.
<> Aquest quadern és el gos fidel de la meva ànima, amb deixa buidar el pap a canvi de rés.
<> Una, dues, tres, quatre, cinc, sis… Al tendal s’escolen gotes… Em distreuen dels pensaments… (quasi són quinze els anys de convivència amb l’ELA)
<> Em vaig disfressar de problema de solució difícil.
<> Miratges al desert. Miratges de vida… Encara pedalejo amb bicicleta!
<> La senyora ELA una estimada “familiarment acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa quinze anys!
<> Ves per on? Ara que cuasi han passat quinze anys d’acceptació i convivència amb la malaltia, me adono que soc el principal actor de la meva vida.
<> Ara, que cuasi he complert els 73, els quinze d’ELA, acompanyat de 8 néts! “Estic en el millor del pitjor” i crec que és veritat.
<> Tot em molesta, tot m’espanta. No crec en fantasmes ni coses rares. Puc patir una ELA però no estic boig!
<> Amics meus, avui he perdut el dia… i la nit i el tot i el no-res…
<> Sigueu feliços. Empastifeu el mon de felicitat. En fa falta per tot arreu. Jo ho faig sempre axis, i a fe que em quedo a gust.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.