Navegació

blai bonet 21, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : blai bonet, coses d'altri, General , comentaris tancats

Dia Mundial de la Poesia 21 març

FOC D’AUCELL
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses…MAR.- “Quan vaig escriure El mar es va armar un escàndol impressionant. Vaig rebre una carta d’en Jordi Pinell, que era monjo de Montserrat, dient-me que havia de fer penitència pública: que havia creat una bellesa inaudita per dir unes blasfèmies inaudites.”
GENT.- “A mi la gent no em sembla mai poc.”
“Estimaré sempre el calb / que calla quan parlen de cabells, / el qui té cara de mul, / el qui té cara de rata, / el qui té cara de terròs, / el qui té cara d’animal antediluvià, / el qui du la cara com una perdigonada, / el qui té la cara de xai mort, / el qui té la cara de xai viu, / el qui té cara de vaca. / el qui arrossega una cara de pedra negra, / el qui té la cara de pedra blanca, / totes les cares que fa la pobra gent pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l’espiga i la mort, / entre el sol i les llunes.”

.Dia Mundial de la Poesia 21 març
¡¡ HE ESCOLLIT EN BLAI BONET PER AQUEST DIA ASSENYALAT !!

Joan Salvat-Papasseit 12, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, Joan Salvat-Papasseit , comentaris tancats

RES NO ÉS MESQUÍ
 Res no és mesquí
 ni cap hora és isarda,
 ni és fosca la ventura de la nit.
 I la rosada és clara
 que el sol surt i s’ullprèn
 i té delit del bany:
 que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
 Res no és mesquí,
 i tot ric com el vi i la galta colrada.
 I l’onada del mar sempre riu,
 Primavera d’hivern — Primavera d’istiu.
 I tot és Primavera:
 i tota fulla verda eternament.
 Res no és mesquí,
 perquè els dies no passen;
 i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
 I si l’heu demanada us dissimula un clot
 perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
 I no som mai un plor
 sinó un somriure fi
 que es dispersa com grills de taronja.
 Res no és mesquí
 perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
 —Avui demà i ahir
 s’esfullarà una rosa:
 i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
 (L’irradiador del port i les gavines)
Joan Salvat-Papasseit

fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 08/03/2012 a les 15:41 per jrrof

blai bonet 3, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

foto: Canon EOS 400D DIGITAL 27/02/2012  16:32 per jrrof

cabreig-cabrejats 12, febrer de 2012

Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats

La temperatura del país “cabreig-cabrejats” buff

lletra trèmula 7, febrer de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, General, poema , comentaris tancats

He estat uns dies sense el portàtil, per una errada meva, vaig enviar a la paperera certs documents a més de eliminar-ne d’altres. Una vegada restablert del ensurt, escanejo el documents que varen servir-me per temperar la meva ofuscació. Dues pàgines d’en J.V. Foix copiades a ploma. La meva lletra és tremolosa, des-igual, escric a poc a poc, amb molt de cansament, he agut d’agafar-me tot el temps del món per acabar la fita per assolir, ho he aconseguit, feia dies que no practicava, ha fet falta una errada per obrir la llibreta un xic oblidada de les meves copies a ploma. Diuen que en les adversitats és troben oportunitats, en el meu cas ha set així. Lletraferida com jo, anem junts cap el desastre imminent total, junts fem el camí amb la més lletja “una ELA” us ho volia dir i ara ja ho he fet, m’adono que la meva costosa lletra, a ploma, encara que canviada no està gens malament, ves tu “qui no és conforme es perquè no vol”. Conformitat a la vida, resignació amb la salut de per vida, content d’haver pogut escriure a ma hi ha ploma, de poder gaudir del escrit, d’haver dedicat un gran esforç i per mi, el que és més important ocupar una estona d’esforç i distracció. Josep

Gracies Foix per deixar-me copiar, allà on siguis abraçades !!

no demano gran cosa 27, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, General, miquel marti i pol , comentaris tancats

El nostre arbre il·luminat per les festes nadalenques 2011

VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS

Ai, quin pes tan feixuc als muscles

em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca.
*
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…

***

UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol

***

Just al tom d’un nou dia (dimats 27), era el llit i dormia, la radio engegada com sempre, en despertar-me he escoltat un recital de poemes, he fet orelles i enseguida m’he adonat que eren d’en Miquel Martí i Pol. He seguit escoltant, no podia deixar passar aquest moment, una vegada acabat el recital haig de buscar aquets poemes i sense pensar-m’ho gens ni mica, aquí amb teniu gaudint del moment, acompanyant en Miquel subscrivint les seves paraules, vivint-les ara plenes de mancances igual que ell.

.

Josep Rof i Rof convivint amb una ELA (Esclerosis Lateral Amiotròfica) just avui fa 3.880 dies

el ginkgo 13, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats

img_2970.JPGCanon EOS 400D DIGITAL focos 17/85 mm. 16/09/2009 per jrrof (l’antiga plaça)

01/12/2011


07/12/2011 Fotos: Canon PowerShot G12 07/12/2011 12:17  per jrrof

A la Garriga centre hi ha dues places, la de l’Església i la de Can Dachs es aquesta plaça on hi he el bell i cofoi ginkgo, on el canvi de color verd/groc es tardorenc, just ara es quant ho fa, vegeu les fotos fetes amb pocs dies de diferencia, ara però una petita ventada i totes les fulles cauran en un tres i no res. Les places arran de l’arranjament peà tonal estan força viscudes on sempre hi ha algú fent petar la xarrada, jo mateix quasi cada dia la fem petar amb un grup d’avis natius mes grans que jo, hi ha prenc moltes coses de garriguencs.

Josep Rof Rof 13/12/2011

paraules 12, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancats

Juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter 1929-Vic 2003)


He donat la meva vida pel difícil guany
d’unes poques paraules despullades.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985)


«Les paraules volen, els escrits perduren», diu l’adagi llatí. Però el que no diu és que, si s’escriuen, les mentides poden acabar passant per veritats perdurables.

Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)


camins de vida 9, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats

Quant les hores eren plenes,
temíem la brevetat.
Ara que el temps s’ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de fum
d’algun reactor perdut
en un espai que és de mentida.

Feliu Formosa Poesia 1972-2002

Fotos per jrrof. Canon EOS 400D digital 02/03/2011  12:57 hores

CAVALL FORT 50 anys 6, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancats

01.12.2011 http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3956527/merce-canela.html

Mercè Canela: ‘El que més em meravella de Cavall Fort és l’afecte que genera’
L’any 61 l’escola en català encara no existia, el català era minoritari, era complicat editar en català, i encara més, fer-ho per a nens i nenes. Un grup de gent de procedències molt diverses, preocupada perquè els nens i nenes d’aleshores no tenien cap mena de contacte amb el català escrit i que no el podien aprendre, i amb el temor que això representés la pèrdua total del català, van pensar de fer una revista. Aleshores era un projecte difícil, i van haver de buscar cobertura legal als bisbats, perquè en aquella època demanar permís a l’administració era condemnar-te a no poder editar. El desembre del 61 van treure el primer número. Quan sents parlar la gent que va viure aquell moment t’adones que va ser com un miracle. Però el més important, com diu a vegades Joaquim Carbó, no va ser el número 1 sinó el número 2: donar continuïtat a l’aventura i començar a anar fent. Superar les dificultats, sobretot empresarials, és el que ens ha dut fins aquí avui.
Passades les complicacions dels primers números, hi va haver un esclat de subscriptors. I després va arribar el temps d’aguantar, de continuar fent la feina. Amb cinquanta anys, ha calgut anar canviant, evolucionant, i al mateix temps, ser capaç de no perdre allò que t’identifica i que fa que la gent reconegui la revista. És una tasca difícil, que demana constància i no abaixar mai la guàrdia.
També hi ha moments molt agraïts. Com a directora des de fa catorze anys i abans com a membre del consell de redacció, un d’aquests moments és quan t’arriba el número imprès a les mans. Un altre: el contacte amb els lectors. Cavall Fort té una cosa que ve de sempre, i la que més em meravella, i és que genera molt d’afecte. Hi ha molta gent que s’estima la revista. Gent que recorda quan la llegia, que la retroba quan torna a tenir fills… Un altre dels millors moments és quan veus els nens lectors d’ara que s’ho passen bé llegint la revista. Això és el que dóna sentit a la feina que fem.
És difícil saber perquè hi ha tanta gent que s’estima la revista. Suposo que pel paper que va tenir al principi. Per molta gent va ser molt important, perquè suposava poder començar a fer una cosa que durant anys havia estat bandejada i que semblava difícil de recuperar. No només la llengua sinó també una manera de fer, una manera de veure el món. Aquí va començar la història d’afecte amb la revista. Després, suposo que ha jugat un paper important que la gent que l’ha feta i que la fem també ens l’hem estimada molt.
Jo mateixa, que he estat lectoral de Cavall Fort, recordo el primer número que va entrar a casa. Era el 17 i encara recordo les pàgines que hi sortien. Va ser un esdeveniment molt important. La revista anava a nom dels meus germans grans però casa nostra va ser una d’aquells llocs on la revista va continuar arribant. En el moment que en Joaquim Carbó em va convidar a formar part del consell de redacció em va fer moltíssima il·lusió. Perquè me l’estimava molt i me la continuo estimant molt. I com jo, molta gent. Si un dia vaig decidir que volia escriure en bona part va ser perquè havia llegit Cavall Fort.
Mercè Canela, directora de Cavall Fort
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb)

Cavall Fort, cinquanta anys de referent de la narrativa

infantil i juvenil

http://www.vilaweb.cat/noticia/3956547/20111201/cavall-fort.html

La revista va néixer el desembre del 1961 i aquest mes començaran tot d’actes commemoratius

El desembre del 1961 va aparèixer als quioscos una revista en català, adreçada a infants i minyons, que ha esdevingut una eina vertebradora i un referent narratiu d’unes quantes generacions. Avui que encetem el desembre del 2011, Cavall Fort arriba als cinquanta anys d’existència, i vol celebrar-ho amb un número especial i amb un seguit actes. El primer, amb l’assistència del president Mas, serà demà, i s’hi presentarà el número commemoratiu del cinquantè aniversari.
Cavall Fort va néixer, fa cinquanta anys perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català, que era la gran preocupació dels fundadors. Els bisbats de Vic, Girona i Solsona van donar cobertura legal als creadors de la revista, que va arrelar socialment i que va aconseguir una comunitat de lectors fidel.
Durant aquests cinquanta anys, Cavall Fort ha estat un referent d’unes quantes generacions, que han crescut acompanyats d’Ot el Bruixot, de Massagran, d’en Jep, en Fidel i d’en Pere Vidal, alguns dels personatges més representatius de la revista, dibuixats per en Picanyol i Josep M. Madorell, dos dels il·lustradors que han passat per la revista aquests anys.
També hi han passat els il·lustradors Pilarín Bayés, Cesc, Carme Solé Vendrell, Llucià Navarro, Fina Rifà, Maria Rius, Montse Ginesta; i autors de fora, com Franquin (autor de Sergi Grapes), Peyo (autor de Jan i Trencapins, dels Barrufets i de Benet Tallaferro), J. M. Charlier (autor de la Patrulla dels Castors) i molts més.
Durant l’acte institucional que es farà demà al CaixaFòrum, presidit per Artur Mas, president de la Generalitat, es presentarà el número commemoratiu dels cinquanta anys, el 1.185-1.186, que té cent pàgines, i unes quantes sorpreses. Segons que ha dit la directora de la revista, Mercè Canela, a VilaWeb, aquest número especial es va fer pensant ‘que havia de ser interessant per als lectors d’ara i, alhora, tenir referències anteriors’. El resultat és un número que es pot llegir com una revista més, però amb una història, un fil conductor, com si fos una novel·la.
La història és que un grup de lectors de Cavall Fort vol celebrar el cinquantè aniversari a l’observatori astronòmic d’Àger (‘a Cavall Fort sempre hi ha hagut molts articles d’astronomia, la revista hi té molta tirada’, diu Canela). A Àger, un científic esbojarrat ha fet un invent per a contemplar millor les estrelles, però acaba enviant els lectors a un planeta situat a l’altra banda de la galàxia, on descobreixen una vida més civilitzada i més avançada i on, a més, reben Cavall Fort des del número 1. També hi van a parar els números que s’han perdut fent cap a casa dels subscriptors. A més, en aquell planeta hi ha una autèntica ‘cavallfortmania’, tothom hi parla català i la gent s’emociona quan hi arriben els lectors de la Terra.
El programa commemoratiu del cinquantè aniversari també preveu l’edició d’un documental sobre la revista i un joc adreçat als lectors, que es farà entre el gener i l’abril. I a l’abril, moment culminant de la celebració, es farà una festa a l’aire lliure amb tota llei d’activitats.

.
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=cf_portades
Número especial

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort.html Què és el Cavall Fort
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/481268.html 50 anys de Cavall Fort
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/50-anys.html 50 anys de Cavall Fort

—I ara ve quan en Joanot fa un petó a la bella dorment i trenca l’encanteri que l’ha tingut dormint cent anys…
—Tu creus que funcionarà, Marcel?
—La darrera vegada que em van explicar el conte, funcionava…

• A. Martín i Mariel, «Joanot Trobador» (Cavall Fort, núm. 420, gener 1980)