esperant noves 9, juliol de 2013
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General, miquel marti i pol , comentaris tancatsFAULA DARRERA
Ara tothom serà cridat
a una virtut més alta.
Refluirem a les mateixes deus
i a la mateixa benignitat dels capvespres
amb un vestit nou de tendresa,
infantats novament,
elementals i una mica més dòcils,
en el llindar del goig i la pregunta
o potser peregrins solitaris
a recer de la llum envaïdora.
Sofrir és realment conèixer l’esperança
que ja no som mesquins.
Cal que la veu sofreixi,
que sofreixi la carn
i que el gest se’ns esfulli
inútilment i pressentir que un altre
gest i una veu nova i obscura
ens són lliurats
on comencem de nou el camí i el desfici.
Ara tothom serà cridat
a una altre virtut més alta.
Miquel Martí i Pol
el nostre pas per la VIDA!
a casa, esperant noves
un 9 de juliol 2013
Josep
jordi pope 7, maig de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, General , comentaris tancats
DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20h
La poesia de Jordi Pope, a la xarxa
El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa
Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Va compartir projecte amb d’altres poetes, entre els que hi ha Enric Casasses. Casasses deia de la poesia de Pope: ‘Aquell so d’aquell poema ens havia acompanyat sempre i el sentim sempre, com si fos el respirar de l’atmosfera.’
La major part de la seva obra poètica és recollida als volums ‘Escrits’ (Ed.62 / Empúries, 1999) i ‘Llibrot’, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el ‘Llibre del fred’ (1987), ‘Abriga’t que estic sol’ (1995-96) i ‘Atxuuús! Amén’ (1997).
Ramon Salvo explica en el pròleg de ‘El llibre del fred’: ‘La situació político-poètica d’aquells anys setanta va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer.’
I David Castillo, poeta i periodista una dècada més jove, però també vinculat amb Pope, ha escrit que ‘als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s’instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com ‘El muermo’ el converteixen en una de les figures d’aquells anys, en què primer forma el grup ‘O Així’, i després manté durant anys Full d’Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.’
Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia…, i els ja anomenats, que l’any passat van participar en el quinzè Festival de Polipoesia, que es va dedicar a la seva obra per homenatjar-lo.
pope
EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só “Estimada era només un gos”
Só la desproporcionada Prominència
Só “Estimada era només un somni”
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só “Ta muller té un coll abellidor”
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só “tu estàs ací i jo aviat tornaré”
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só “És el senyor Gonzàlez”
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só “Sia el que sia és Gran”
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só “no miris descarat”, el rostre sense ulls
Só “Més val que sigui així”
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit
il.lustració de Pascal Comelade (Escrits, Jordi Pope) (via propost.org) aquesta matinada (10 de gener 2008) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos…
alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope. htm http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm
Avui l’he volgut recordar, crec que la malaltia degenerativa que patia (mai confirmat), la que li va llevar la VIDA era una ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica, la que pateixo jo, convisc amb ella des de fa dotze anys i estic: “en el millor d’un futur immediat a pitjor” Josep
escrits
ANOMALIA
Mirant la resplendor de la mar
veuràs l’estel
que al mig
dels teus ulls
em brilla
com si fos
un fanal
posat al cel
el blau de la mar,
l’escuma.
Blancor d’atzar
L’ENCISADOR SOMNI DE LA DINÀMICA
Tinc un somni:
estar completament sola
gaudir de l’aire lliure
la verdor que m’envolta
la pell acaronada pel sol.
Imagino hom observant-me,
m’obro de cames perquè pugui veure
directament l’interior del meu cony.
Feu el somni realitat.
Quins collons!
L’AFANY DE L’HOME
L’amor és, la gota cristal.lina
de suaus transparències
dins dels amagatalls de l’atzar.
L’amor és, les enceses galtes
on es troben els negres buits de la incertesa.
A LES PALPENTES
amb el jonc florit
a les mans
omplo de petons el cel
la mar s’apropa
per besar-me el pit,
m’aconsella:
la
dolçor de l’anhel
MIRALLS
Amb esquinçadores mans
alçades cap al cel,
amb les ungles rompem la placenta,
els astres pariran
la lluna parirà argent,
amb un suau frec dels llavis
recollim la seua tendresa immaculada
amb un lleuger buf dipositarem
en cada oceà,
en cada bassa
la seua resplandor.
Beguem doncs les aigües dels oceans,
de les basses i dels miralls.
TRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l’Amor,
la conquesta del Plaer.
centenaris 30, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : General, jaume badia , comentaris tancats
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Amat-Piniella à Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913) http://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_Joaquim_Amat-Piniella
http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3 à Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913) http://www.anyespriu.cat/l-autor/biografia
Jaume Badia
Exdirector general d’Anàlisi i Prospectiva de la Generalitat
Cent anys d’Espriu i d’Amat-Piniella
Dimarts, 30 d’abril del 2013 elPeriódico Cent anys d’Espriu i d’Amat Piniella
Ara fa cent anys va néixer Salvador Espriu. També en fa cent que va néixer Joaquim Amat-Piniella. Del centenari d’Espriu se’n parla cada dia. Del d’Amat-Piniella no. Tots dos van ser escriptors. De talles diferents, evidentment. Tots dos van viure personalment la guerra civil i tots dos la van perdre. El de Sinera va optar per l’exili interior. El de Manresa va haver de marxar a l’exili i, després de passar pels camps de refugiats de la Catalunya del Nord, va acabar presoner de l’exèrcit alemany i internat en un camp de concentració. El maig de 1945, mentre Espriu, des de dins, maldava per salvar-nos els mots d’una llengua que el dictador havia prohibit, Amat-Piniella recobrava la llibertat després de quatre anys i mig al camp de Mauthausen. Ell va ser un dels milers d’éssers humans que van sobreviure en una batalla extrema per servar la dignitat, lluitant per no deixar-se vèncer irremeiablement per l’anomenat esperit del camp que engolia centenars de voluntats cada dia. Dignitats perdudes que se sumaven a la brutal destrucció de vides als laboratoris de la barbàrie.
Alliberat als 42 anys, Amat-Piniella va retratar, aquell mateix any i el següent (1945-1946), el malson de l’horror nazi, abocant la seva experiència en un document corprenedor, la novel·la K.L. Reich. Un relat fet a partir de personatges reals, esfereïdor i alhora ple de bondat. I constitueix una profunda reflexió sobre els límits de la condició humana. K.L. Reich no va poder veure la llum fins al 1963, i encara en llengua castellana. Espriu prenia, pocs anys després, el relat bíblic d’Ester per bastir una extraordinària metàfora de l’amenaça que patien el seu poble i la seva llengua. La mateixa llengua que el manresà havia fet servir per descriure l’olor colpidora del fum dels crematoris de Mauthausen. Tots dos farien cent anys.
una carta 30, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : amistat, ELA, General , comentaris tancats
((( El passat dia 18 vaig rebre una carta de Eva de puny en lletra on deia coses… L’amistat sorgida a traves d’un mail 01/07/2009 , per el motiu de la ELA (la meva i la de la seva mare EPD) i, aquesta ha sigut la meva resposta, de puny en lletra )))
Picat per el POST (carta contestada de puny en lletra)
Benvolguda Eva emplaço aquests poema d’Agustí Bartra que amb serveixi d’introducció.
La veu que embelleix la terra…
La veu que embelleix la terra!
La veu de l’altura,
la gran veu del tro
que ix del núvol que erra.
Sentim del seu so
l’eco que perdura,
la veu que embelleix la terra.
***
“La veu que embelleix la terra” Tu si que l’embelleixes amb les teves paraules, varen entrar-me directament al cor, gràcies per pensar-hi, per saber-ho fer, per en recordar-te de mi, de nosaltres, sens dubte el millor regal. Com veus t’he fet l’honor per complaure’t de puny la lletra, la tinc oblidada, de tant en tant escric per pur plaer, ara amb molt de gust per tu.
Abraçades, marit, pare i petons per tu i els nens. Josep
facebook 18/03/2013 17:25 Josep Rof Rof Hola Eva quina sorpresa i quin detall, ets única, les teves paraules entren directe al cor, acabava d’arribar de fer un vol i la cartera amiga Joana sortia de casa, (estic pendent de rebre Rilutek) però no potser de correus?? I ves per on l’Eva i una carta de les d’abans, emotiva, humana, un relat ple de VIDA! Gracies, la Juli s’ha posat contenta i ha dit que maca és l’Eva! Doncs si ho ets un munt. Petonets els nens, abraçades per tots, qui us recorda Josep
facebook 18/03/2013 17:25 Eva Vallespí Suñé Tu si que ets maco Josep. Me n’alegro moltíssim que us hagi agradat la meva sorpresa, tot i que volia que fos pel dia 19 en motiu del teu sant, però ja veig que el correu ha anat rapid. El disssabte vam fer una calçotada familiar i els hi vaig comentar als germans, pare i marit que t’havia enviat aquesta carta. La germana menuda Mònica em diu: Aquell cotxe de color “rosa” li has enviat?? Li vaig contestar: Ja ho se que no te valor el cotxet i potser el color no és el més adequat, però si que ho te la carta i les meves paraules sinceres i directes del cor, jo me’l aprecio molt al Josep. Es va quedar callada, el meu pare va somriure. Com bé et deia a la carta hi ha gent que no pot arribar a entendre dels sentiments ni el significat que poden arribar a tenir els petits gests, només som pocs els privilegiats en entendre-ho. Una abraçada amic Josep.
facebook 29/03/2013 16:09 Eva Vallespí Suñé Josep! Quina sorpresa més agradable, he rebut la teva carta escrita de puny la lletra i m’ha encantat. La guardaré com or en pany i el millor la reflexió del final:” es lletra ferida tocada de mort, però que cony encara puc escriure, t’ho volia dir” i aquesta es l’actitut que m’agrada la del meu amic Josep Rof, SI, SEÑOR! t’ho volia dir…i m’ho volies demostrar escribint en paper i m’ha agradat moltíssim. Gràcies Josep pel poema per les teves paraules tan amables i per ser com ets. Petons. Ah! per cert la teva lletra dius que ferida…doncs és molt maca i et puc ben asegurar que escrius prou bé, ja voldrien molts tenir la teva lletra.
facebook 29/03/2013 23:29 Josep Rof Rof Hola Eva ara que ja has tingut la sorpresa, si em dones permís ho penjaré al blog de l’Avui i si vols els teus comentaris del facebook i el meus, sols els referents el tema de la carta a ma abraçades Josep (tot plegat ocuparà pagines el Reculls 2013) prego siguis sincera, la teva carta no sortirà el blog, espero resposta un SI o un NO)
facebook 29/03/2013 23:07 Eva Vallespí Suñé I tant que pots penjar tot el que vulguis, tens el meu permís, la carta, els comentaris del facebook. De fet…jo també havia pensat de penjar al meu facebook (perquè no tinc bloc) la foto que tinc del dia que vam anar a coneixe’t amb el pare i els nens, si em dones el teu permís.
facebook 30/03/2013 09:56 Josep Rof Rof esta clar que m’ho compartiras, ara mateix ho penjo val.
DE TOTES AQUESTES ANADES I VINGUDES D’AQUEST POST SON ¡¡¡FETS DE VIDA!!!
QUE LA ELA HA UNIT, HO HE VOLGUT COMPARTIR AMB TOTS VOSALTRES. JOSEP
20 de març 20, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats
20 de Març
Letra y Música de J.M. Serrat
M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
¡¡¡BONA PRIMAVERA PER TOTHOM!!!
20 DE MARZO
Me habría gustado estar despierto
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.
Llegaba silbando, como un niño.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.
Le rodeaban las abejas.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
Me habría gustado estar despierto
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.
Y del conejo una mirada
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.
Me habría gustado estar despierto.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.
Pero aquella mañana yo dormía
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
¡¡¡BUENA PRIMAVERA PARA TODOS!!!
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
“Vaca Suïssa” 28, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
Avui, al desitjar-vos Bon i Sant Nadal, us ofereixo gaudir del poema de Pere Quart sobre la “Vaca Suïssa”. Completar uns versos ja coneguts es veu que se’n diu fer un estrambot. He fet doncs un estrambot amb la vana esperança que ajudi als polítics espanyols a saber el que avui passa al nostre país. Demano però disculpes al poeta per la gosadia de completar el seu poema que em semblava inacabat. El poeta fa parlar així a la vaca:
Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell soc adusta i arrogant:
Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vos i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vos no sou qui per magrejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
I no sabeu que l’amo, un modernista,
em volia succionar els mugrons
amb un giny infernal, cosa mai vista,
que em deixaria eixuta en pocs segons?.
Encara us queda la indefensa cabra
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, sapigueu que he pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Car jo mateixa si no fos tant llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
Eren un temps d’una censura hermètica
i el poeta va haver de dissimular.
La vaca era d’aquí, no pas helvètica
i la munyia un funcionari castellà.
Puig quan l’espoli mai s’atura
i no ens deixen exercir la llibertat.
Quan ens xuclen les mamelles sens mesura
i ens volen prendre el que hem guanyat.
Quan uns polítics amb molt poca altura
pregonen una gran mediocritat.
Quan menteixen, difamen i torturen
per amagar la realitat.
Quan al poble li prenen la llengua i la cultura
i n’abusen fins deixar-lo extenuat.
Quan sols pregonen amb immensa cara-dura:
Constitución!….. I fes bondat!
els pagesos, menestrals, patrons, obrers,
capellans, mestres, estudiants, botiguers
i tot el que avui encara sura,
fins i tot les monges de clausura,
aprenen de les vaques de pastura
i envesteixen com un brau enfurismat.
Antoni Ylla-Català, Nadal 2012
Osona.com: Antoni Ylla–Català rep un premi internacional de la pell
nadales 10, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General , comentaris tancats
Plaça de l’Esglesia a la Garriga Barcelona, l’arbre 2012
.
CANÇÓ PER CAGAR EL TIÓ
No caguis arengades,
Que són salades,
Caga torrons,
Que són més bons!
POPULAR OSONA
***
EL PETIT VAILET
Jo soc el petit vailet
cansadet de molt camí.
Vinc amb el meu gaiatet
per veure Jesús diví.
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
Xerampim, Xerampim, Xerampó,
Xerampim que Jesús i Maria
tenen un petit minyó.
He portat la carmanyola
tota plena de vi blanc
ametlles, mel i formatge
per Jesús el diví Infant
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
Si portés jo més recapte,
també seria per Vós.
Heus aquí el gaiat que porto
que és de cirerer d’arboç
Xerampim, Xerampim…
***
CAMPANA SOBRE CAMPANA
Campana sobre campana
Campana sobre campana,
y sobre campana una,
asómate a la ventana,
verás al Niño en la cuna.
Belén, campanas de Belén,
que los ángeles tocan
¿qué nueva me traéis?
Recogido tu rebaño
¿a dónde vas pastorcillo?
Voy a llevar al portal
requesón, manteca y vino.
Belén, campanas de Belén,
que los ángeles tocan
¿qué nueva me traéis?
Campana sobre campana,
y sobre campana dos,
asómate a esa ventana,
porque está naciendo Dios.
Belén, campanas de Belén,
que los ángeles tocan
¿qué nueva me traéis?
Campana sobre campana,
y sobre campana tres,
en una Cruz a esta hora,
el Niño va a padecer.
Belén, campanas de Belén,
que los ángeles tocan
¿qué nueva me traéis?
***
LES DOTZE VAN TOCANT
Les dotze van tocant
ja és nat el Déu Infant
fill de Maria.
El cel és estrellat
el món és tot glaçat
neva i venteja.
La Mare i el Fillet
estan mig morts de fred
i el Vell tremola.
Josep a poc a poc
encén allà un gran foc
i els àngels canten.
En mig de fred i neu,
el foc d’amor d’un Déu
el cors desglaça.
Per això tot van cantant:
ja és nat el Déu Infant
0fill de Maria.
***
EL DIMONI ESCUAT
Allà sota una penya
n’és nat un Jesuset,
pobret, pobret,
que n’és fill d’una Verge
i està mig mort de fred,
pobret, pobret,
i està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
«Jesús, que esteu fredet,
pobret, pobret.»
La Verge en responia:
«Per falta d’abriguet,
pobret, pobret,
per falta d’abriguet.»
Pastors hi arribaven
allà, a la mitja nit,
cric, cric, cric, cric,
veient que tots hi anaven
del gran fins al més xic,
cric, cric, cric, cric,
del gran fins al més xic.
Ja en toquen les flautetes,
flautetes i violins,
clarins, clarins,
violins i violes,
baixons i tamborins,
clarins, clarins,
baixos i tamborins.
Comencen d’alegrar-se
tot saltant i ballant,
galant, galant,
danse i contradanses
per alegrar l’Infant.
Galant, galant,
per alegrar l’Infant.
Sant Josep que s’estava
allà tot amagat,
cric, crac, cric, crac,
al veure que ballaven
també s’hi és posat,
cric, crac, cric, crac,
també s’hi és posat.
A prop d’allí passava
un dimoni escuat,
patrip, patrap;
sentint tanta gatzara,
a dins se n’és ficat,
patrip, patrap
a dins se n’és ficat.
Els pastorets en veure’l
s’hi tiren al damunt,
patim ,patum
i tantes n’hi mesuren
que el deixen mig difunt.
La llenya d’En Banyeta
ha estat oli en un llum,
ferum,ferum,
ja hi ha només el rastre
de sofre, foc i fum,
ferum, ferum,
de sofre, foc i fum.
fred 1, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : General, josep carner, la meva ELA i jo , comentaris tancats
GLOSSA
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Tothom de la casa
és lluny, a fer el tomb;
ja només vigilen
mos soldats de plom.
¡Quina revolada
de vent al terrat!
I em mira, i s’eixampla,
tan negre, el meu gat.
La nina, malalta,
jeu en un racó
i roda per terra
polsim de segó.
Tinc esgarrifances,
i de poc em val
la casa tan freda
i el sostre tan alt.
Sol, vine, que el núvol
tot ell és negror;
fem-nos companyia
si també tens por.
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Josep Carner
.
Acabo de sacrificar la *migdiada obligatòria, doncs volia veure com anava la recollida solidaria “Gran Recapte 2012”, la campanya del Banc d’Aliments, enfilat a dalt de la cadira elèctrica, la que em portaria els tres supermercats SOLIDARIS, feia sol, però corria un aire fredíssim, els garriguencs l’anomenen Saligarda.
El primer: els voluntaris-voluntàries feien recollida a dintre, donant-te una bossa, per que tu escollissis el que bonament volies col·laborar.
El segon: a davant el supermercat a fora, tenien la parada , passaven un fred de nassos, però el tocava el sol i quedaven al Sud i una miqueta arrecerats.
El tercer: aquí si deuria ser cru per el nois-noies voluntàries, doncs estaven davant el supermercat de cara Nord. Feien saltirones i picaven de mans.
Vist els tres punts SOLIDARIS és quant m’adono que estic enfredorat, les mans casi no podien fer anar el jostik. Decideixo anar a fer un tallat, la cafeteria tancada, faig escàpol directe a casa. Tot pensant amb la cançó…
” Sol, solet, vine’m a veure, que tinc fred.”
Ara encara no m’he recuperat, tinc les mans encarcarades, això que les he escalfades amb la tassa de cafè amb llet, preparat per la Juli. L’abric al damunt de les espatlles. He buscat la cançó per internet i, la casualitat m’ha portat a Josep Carner, mireu si ho és que avui m’han comprat LLUNYANIA del mateix autor. Pico un poema estret a l’atzar.
.
DESEMPAR
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,
ton pensament, mai no feixuc, s’envola,
i s’esgarria, lluny, el meu desig:
desemparada, resta el mig
una abraçada tota sola.
.
No ho digueu a ningú, en acabar de penjar aquets post, me’n vaig el llit a llegir poesia, ja ho diu el savi refranyer “El que no es conforma és perquè no vol” De fet el meu cos afeblit per una ELA de quasi 12 anys o 4.223 dies, ja no està per patir freds…ni grans volades…
somiaré que m’escalfo dintre una bombeta
*migdiada obligatòria per descansar el meu malmès cos…
.
L’endemà d’haver penjat el post, a casa continu llegint a Carner i aquest poema que penjo avui entronca amb el fred que estem sofrint, jo he fet vot “no sortiré de casa fins que no amaini el fred i el vent”
DIA D’HIVERN
Mon esperit és nu com la vessana
o com els negres ceps en estenall.
L’última fulla cau, tocatardana,
que el frígid flabiol emmena el ball.
.
Arbre, forma impol·luta, quan l’ufana
jeu el terròs, petjada en son estrall.
Serres a qui la joia s’encomana
de l’aire esplendorós com un mirall.
.
Oh per al bany deesses despullades,
oh pits blavencs i grogues i empinades,
sense esme de penjoll ni de perfum!
.
Gosats, acostadissos ells mateixos,
veig vores, llunyedar, cims i relleixos:
caires mordents en unitat de llum.
a mitja nit 11, novembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, General , comentaris tancatsCON ÉL
Zarparé, al alba, del Puerto,
hacia Palos de Moguer,
sobre una barca sin remos.
De noche, solo, ¡a la mar!
y con el viento y contigo!
Con tu barba negra tú,
yo barbilampiño.
Rafael Alberti, 1924
***
Hi ha dies que sóc un dorm espelmes, són ara les 00:35, estem en plena nit, donant voltes sense dormir al llit, ennuvolat de pensaments, així que aixeco el meu pesat cos, m’abrigo, ajudat per el caminador, seixanta passos, curts, trèmuls, m’acosten a la nevera, prenc dos gelatines, les col · loco a la butxaca, altres vint passos m’acosten a l’estudi, mentre obre l’ordinador me les prenc, m’agraden les gelatines de gust de maduixa.
El primer que faig és llegir poesia, la tinc guardada en una carpeta, l’atzar em porta a Rafael Alberti, la primera que llegeixo és la que he posat encapçalant l’escrit. Llegir poesia em relaxa, lletra a lletra teclejant paraules em distreu, m’ajuden a evadir-me, a descarregar-me.
L’ELA que pateixo des de fa onze anys, em té fregit, encara mantinc el meu caminar, això sí arrossegant els peus, pateixo, doloroses rampes, les fleumes, un pesat respir, els meus ennuegaments en menjar o amb la simple saliva, ella i jo som un, l’ELA, la meva ELA sempre hi és, és com lladre, silenciosa, no descansa mai, sempre dona senyals al cos què està ficada dins, mala companya de viatge, mala parella de ball, mala peça té el meu cos, poc a poc , en el meu cas m’ha robant el necessari per viure dignament. Amb l’ELA no es viu. Sí, malament és viu-viu.
Penso en els elàticos que ens han deixat, als que pateixen, als cuidadors, familiars, amb els que he intercanviat paraules i un dia es va fer un silenci, terrorífic silenci … buff … maleïda, MALEÏDA. Us deixo ja està bé per avui.
Noto que en buidar lletra a lletra, pensament a pensament, el meu cap s’ha alleugerit, escolto el llit que em crida: Josep … jose … fills … jo … JO Ja Vaig …
Ara són les 3:29 quan penjo el post.
“el món per un forat” el veieu?
en castellà: enfoques
http://enfoquesadela.blogspot.com.es
tardor 3, novembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, poema , comentaris tancats
Rosa Leveroni : Claror de tardor
Aquest poema l’han interpretat: Marina Rossell
| És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor: ho veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor i sé que neix cansat com d’arribada després de trèmuls ports, És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor Es el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant, |
||
Miquel Martí i Pol : Ara és demà
Aquest poema l’han interpretat: Coses
| Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí Ara és demà. Que ploguin noves veus Tot serà poc, i l’heura i la paret |
||
Biel Majoral i Antoni Artigues : Avui les fades i les bruixes s’estimen
| Avui, sabeu?, les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l’enllà, on les ombres s’afinen. És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs Davallen a la plaça en revessa processó, Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, Bruixa de dol |
||
Fotos: Canon PowerShot G12 per jrrof
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.