dòmino 31, juliol de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, marcel riera, poema , comentaris tancats
DÒMINO
Alcen al seu voltant un remolí de gestos
i de malediccions quant surt el doble sis.
Dels quatre jugadors, l’un té la pell bufada
com la pellofa seca dels llegums i s’aguanta
un tros de caliquenyo apagat a l’orella;
un altre du bigoti i barba de dos dies
i diu cada vegada “ja l’he vista avenir”
abans de moure fitxa. Cadires tornejades
i una taula de marbre amb potes de ferro,
a sobre dos paquets de tabac, dos conyacs
i un quinto estel daurat: nià un que no beu res.
El tercer jugador el veig d’esquena i porta
sandàlies amb mitjons de llana. Som al mes
de juliol i, penjat al sostre, enxuba l’aire
un ventilador ganso. El quart jugador va
amb ulleres de sol de l’any de la picor
i té un braç ortopèdic: el dit polze, de plàstic,
recalçat a la vora dels pantalons. Són tots
de la mateixa lleva i fan servir bolígraf
i paper per saber quina parella paga.
Marcel Riera (Llum d’Irlanda)
prometo fotos de mans i fitxes de dòmino
s’ha acabat la partida, cal desar les fitges
09/09/2012 les fotos promeses avui les he penjat, son els avis tertulians de la plaça i amics meus que jugaven el Casino Garriguenc una tarda d’aquest calorós estiu.
10/08/19:00 fotos Canon PowerShot G12 per jrrof
poema 6, juliol de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, GABRIEL PLANELLA , comentaris tancats
“Memento”:
La vibració de la nevera,
el crepitar del termo de gas,
el pols del rellotge, a la lleixa,
l’aigua per les canonades,
ella adormida profundament
i jo que m’hi acostava perquè
el vel del seu son cobrís
tot el meu desvetllament.
Braços que comunicàvem
en un monòleg senzill
com de matinada el respirar
de les cases centenàries,
com les notes tan lacòniques
que al matí ens deixàvem
primer l’un i després l’altre.
el crepitar del termo de gas,
el pols del rellotge, a la lleixa,
l’aigua per les canonades,
ella adormida profundament
i jo que m’hi acostava perquè
el vel del seu son cobrís
tot el meu desvetllament.
Braços que comunicàvem
en un monòleg senzill
com de matinada el respirar
de les cases centenàries,
com les notes tan lacòniques
que al matí ens deixàvem
primer l’un i després l’altre.
GABRIEL PLANELLA (Olot, 1958)
fotos: Parc Els Pinetons (La Garriga)
Canon EOS 550D DIGITAL 28/05/2012 11:42 per jrrof
rosa leveroni 19, maig de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats
Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços
eternament oberts…
Rosa Leveroni
Song
Quan sigui morta, amor,
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.
Ja no veuré les dolces ombres.
Ploure no sentiré i el rossinyol,
cantant sa pena, ja no l’oiré.
I somniant dins el crepuscle
d’un etern recer
potser el record em faci seva.
Oblidaré potser.
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.
http://leveronicentenari.blogspot.com.es/
fotos: catifes Corpus la Garriga 26/06/2011 per jrrof
tot és nostàlgia 12, maig de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats
Corranda
Tot és nostàlgia.
El temps torna, ric o pobre,
com la ventada entre a l’arbre.
El colom de nou s’atura
arran dels peus de de l’estàtua.
Tot és nostàlgia.
Torres de fred de l’espera.
La duració no canta.
Quant s’acosti el pleniluni
amb lligaré les imatges.
Tot és nostàlgia.
No m’esmerço en l’elegia
ans faig un cruixit de canya.
Em setgen vent lapidaris
i els records d’una muntanya.
Tot és nostàlgia.
Vénen fantasmes de liquen.
Pluja grisa. Alta l’espasa.
El caçador d’ulls malignes
fa dels anys un ram de rastre.
Tot és nostàlgia.
Tots dos hem passat la vida
entre el grill i la campana.
Tancarem totes les portes
Esperant l’allau d’aranyes!
Tot és nostàlgia.
***
La veu que embelleix la terra…
La veu que embelleix la terra!
La veu de l’altura,
la gran veu del tro
que eix del núvol que erra.
Sentim el seu so
l’eco que perdura,
La veu que embelleix la terra.
Agustí Bartra
El gall canta per tots dos (Meteora)
fotos Canon EOS 550 D DIGITAL per jrrof
11è aniversari 10, maig de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof , comentaris tancats11è aniversari
Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic, un instant…
Sense parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment, per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta de “yuyu” al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a saber com tancarem el teló de la VIDA, de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.
Ahir fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el dol de la meva ELA a altres elàtics o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico: dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta, va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia… a gust, pel sol fet de veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi…). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on passa. I passa. A la Berta, l’ELA li havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.
Menció especial a la meva família que em protegeix i em fa costat constantment, sota el seu paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia, demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors, fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.
Aquest 11è aniversari convisquent amb l’ELA, em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.
“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig 2012 dia de l’escrit. Josep
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.
*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel Valls, el seu inici era el 2006.
Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que m’acompanyin en el meu 11è aniversari.
Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.
A tots els qui han fet que encara hi hagi flames
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.
Gràcies.
fotos Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.
Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.
Gràcies.
fotos Canon EOS 550D DIGITAL per jrrofdents i avellanes 17, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Jordi Cervera , comentaris tancats
Dents i avellanes
Ara podeu trencar avellanes amb les dents,
els dentistes fan jornada intensiva
i el pa ja costa sempre més que una coca.
Els ulls de la cara no són els que eren,
Miops i cansats no valen gaire cosa
i les bones collites i els adobs naturals
minvem el risc de trobar-ne de fallades.
Ara sí, sense por,
Trenqueu les avellanes amb les dents.
***
Enyor
Sé fer poques coses en aquesta vida erma,
una de les més misògines és enyorar-te.
apunt:
Ahir per la tarda, feia tant de bo, que a dessota aquests majestuosos plataners vaig rellegir poesia de Jordi Cervera, començant el llibre per el revés, aquets es l’últim poema, allà mateix vaig pensar que el podria penjar i per acompanyar-lo unes fotos dels centenaris, plataners.
Voleu més bellesa !! Llegir poesia dessota uns frondosos plataners, trobant-hi pau, harmonia i assossec !! Josep
fotos: Canon PowerShot G12 16/03/2012 16:40 hores per jrrof
Joan Salvat-Papasseit 12, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, Joan Salvat-Papasseit , comentaris tancats
RES NO ÉS MESQUÍ
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(L’irradiador del port i les gavines)
Joan Salvat-Papasseit
fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 08/03/2012 a les 15:41 per jrrof
gabriel ferrater ‘el distret’ 9, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, Gabriel Ferrater , comentaris tancats
El distret
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Gabriel Ferrater : El distret Aquest poema l’han interpretat: Francesc Ten & Marc Egea
Apunt: es la tarde, a defora fa vent, perxo no he sortit a fer un passeig, m’he distret tota la tarda llegint poesia, aquesta de Gabriel Ferrater l’he estriada i la penjo de post, acompanyada d’unes fotos meves de núvols. Josep
Canon EOS 400D DIGITAL foc 17/55 08/03/2012 14:40 i 16:30 per jrrof
blai bonet 3, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.
foto: Canon EOS 400D DIGITAL 27/02/2012 16:32 per jrrof
febrer 1, febrer de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof, poema , comentaris tancats
Comencem el febrer fa un dia trist, fred, gris, plujós, amenaçador de neu, de fet la fina pluja ja ho es de neu a les muntanyes no gaire llunyanes, a casa s’està be, la calefacció posada, el cafè amb llet calentó, estic amb la bufanda al coll al meu recó preferit, on passo moltes hores ‘l’estudi’ tinc la persiana amunt, veig la fina pluja caure, cada dia amb visita un ocell de colors, fa parada a una planta del jardí comunitari, podada a l’entrada de la tardor, cada dia l’espero, de segur avui no vindrà, ¿on farà estada amb aquest dia infernal? Ves a saber si els ocells tenen fred? Penso que si. La pluja no els espanta pas doncs plogui o no plogui fan l’esmorcar a la gespa.
Febrer aquest any de 29 dies en un no res ens l’haurem cruspit, els dies no passen VOLEN !! més ara que ja estem em temps de descompte, a l’abril els 69 màgic numero m’agrada, també el maig els 11 anys del diagnòstic de l’ELA, qui m’ho havia de dir aquell 10 de maig del 2001 que faria camí dels onze anys ballant amb la més lletja? De fet si que recordo textualment el dia del diagnòstic: què el pro mix de vida era de cinc anys, amb un o dos ja ens deixaven buff, hauria d’estar agraït, agraït no ho se, però que visc sense saber-me malalt moltes estones si, fins que la ELA fa una cargolada ep… compte Josep estic aquí, aquesta nit passada a pesar de tenir son, la mucositat seca m’ha fet la punyeta, pessigolles a les canonades, un mal respir, fins que s’ha encalmat, després de molts intents he aconseguit tossir, avui però a les set ja estava dempeus, al llit no hi estava pas bé, si hi han nits llargues aquesta d’avui ho ha set. L’ELA i jo som un pac, com la tortuga i la seva closca, com el cargol, anirem junts fins el final de la vida.
Mentres escrit això, m’adono que ara plou més, cau una fina pluja però mes seguida, ja convé la pluja, els camps ho agrairan, les glaçades faran mal doncs molt arbres estan despuntant amb flor.
Llegeixo poemes d’Antoni Clapés tot fen temps per l’arribada d’en Jordi el fisioterapeuta que m’exercita la respiració i/o estiraments el meu cansat cos.
IV
Lent desvetllar-se de la llum — amortida veu de campanes
il vento recando il suon dell’ora.
Silenci que funda la paraula — ressò d’aquest silenci.
La densitat del buit.
***
Robert Creeley
pensa ment
en l’ull que va ser raó
per no haver de plorar mai
i que tot ho veia
‘
pensa ment
què és ficció sinó experimentar
estratègies d’escriptura
paraules com fòssils vivents
‘
pensa ment
de quina manera algú pot
inventar-se un Büchenwald
a la casa veïna a la teva
‘
pensa ment
que la forma mai és més que
una extensió del contingut
Olson Zukovsky Black Mountain
‘
pensa ment
en la teva petita Leslie
la memòria afonant-se
sota tones i tones de terra
‘
sí
mai no t’ha de faltar companyia
pensa ment
***
XXX
entre l’instant i l’etern
la bellesa inesperada d’una volva de pols
suspesa
en una retxa de llum.
,
“Una, dues, tres, quatre, cinc el tendal s’escolen gotes,
amb distreuen els pensaments” jrrof
fotos: Canon PowerShot G12 01/02/2012 11:00 per jrrof
Mi comentario en castellano segun google
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.