Navegació

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018) 23, abril de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

Sant Jordi 23 d’abril 2020 enguany, ha sigut un dia diferent per “eljoemquedoacasa”, tot escoltant música, llegeixo poesia, la teclejo i la penjo en aquest post. jrrof

roses de paper

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018)

DESCONCERTATS

Som fills del silenci i parlem, cridem, presumim…

Ens defineixen les obres, no les paraules.

L’arbre de la vida té les arrels ben clavades a terra

amb nervacions fins a cada una de les fulles.

El nostre camí és un univers prodigiós:

No sabem que hi haurà després de proper

canvi de rasant, ni a la vall llunyana, ni al cim altiu.

Esquivem cops en un combat, sense saber

ni qui el mena, ni el motiu pel que lluitem.

Cerquem la felicitat, en paradisos llunyans

sense adonar-nos-en que la portem a dintres

(En el cas que no l’haguem perduda).

Solem “taral·lejar”, cançons que d’altres canten.

Un somrís franc vol dir una mà estesa, d’amistat.

 

Quina Humanitat tant desconcertant!

MANEL ACCENS SUBIRATS

LA CURIOSA HISTÒRIA D’UN GLAÇÒ

Et sabies un diamant,

d’aquells admirats per nines de cobalt…

perfectíssim,

indestructible a les càbales dels maldients

quan el glatir del cor

d’aquella que et tastava,

no era debades.

Però et va queixalar,

com una hiena famolenca

en esgotar-se-li la carronya

arraconada per les nits d’abstinència.

I vas escoltar el lleuger cruixir dels cristalls,

i et vas veure ofegat

lentament…

com l’espessor de la saliva

quan no diuen les paraules;

i et vas arraulir al fons

sense   fer soroll.

En l’obaga d’un recó de la barra,

apartat de res i pendent de tot

ignorat…

jeus presoner d’un got de tub,

buit i solitari…i transparent…

i et vas fonent amb les restes

àcides i amargats

del boci de llimona rosegat

com tu…

i la ferum d’alcohol barat

que encara traspua

dels finíssims murs de cristall

que et separen la vida de la mort.

No valen subterfugis

quan veus que en aquet catau

ningú et desitja

i passes de glaçó saborós

a una aigua tíbia, bruta i rebregada

que ningú vol degustar.

i fins i tot,

abans d’esgotar-se la nit,

un o altre, apagarà una burilla

macerada amb la nicotina

de ser xuclada fins a les entranyes

i t’aviarà,

ignorant el que una nit vas ser,

per l’obscur forat de l’aigüer.

                      Angel Martí Callau

HIVERN 5, gener de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

 

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

 

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

 

L’hivern no és trist: és una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

 

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

 

L’hivern no és el dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

 

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i eel de les cambres

i el de la gent que mira, rere els vidres,

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

                                       Miquel Martí i Pol

2019 l’any Joan Brossa 4, desembre de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , comentaris tancats

La veu escrita

Passen les hores, els dies, les setmanes.

El mes passat ja és molt de temps.

El rellotge toca contínuament l’hora.

El sol de març tot ho adoba.

(No estem amb un lleó que trepitja els ocells

i té un lloro a l’orella.)

Ara m’arrapen jo en una paret.

He fet servir d’escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Alguna vegada m’he pintat de negre,

però les frases han sortit directes

i s’han convertit en una eina

de la tenacitat contra la pega.

A partir d’un cert grau de poder

el judici moral ja no és possible.

Els interessos de les nacions

veiem que pugen sobre els drets humans.

Venen com fan les coses

i no les coses que fan.

La millor sort dels daus és no jugar-hi.

Muntanya avall tothom entra a la dansa.

No hi ha ningú que traci una muralla.

Els catalans preguntem

i els forasters no contesten.

Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.

Veig en els sorolls

la prolongació de les paraules.

Encara som lluny d’un cel sense núvols

i a la terra els déus estan en males mans.

La santa obediència al servei de qui

no és sant poc sembla una virtut.

Als llibres sagrats hi surten cucs

que s’alimenten de lletra morta.

Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert.

No puc afegir res més

a la veritat que porto dintre.

                                                   Joan Brossa

ulls cecs al món 27, agost de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, paul celan , comentaris tancats

LLIT DE NEU

 

Ulls, cecs al món, dins el relleu fallat del morir: Ja vinc,

brots de duresa al cor.

Ja vinc.

 

Mirall lunar tallat a pic. Avall.

(Fanal tacat d’alens. Ruixim dispers de sang.

Ànima nuu, que gairebé pren forma un altre cop.

Ombra de deu dits —engafetats.)

 

Ulls cecs al món,

ulls dins el relleu fallat del morir,

ulls, ulls:

 

El llit de neu sota nosaltres dos, el llit de neu.

Cristall vora cristall,

un enreixat pregon de temps, caiem,

caiem i jaiem i caiem.

 

I caiem:

Érem. Som.

Som una sola carn amb la nit.

Dins els crulls, dins els crulls.

 

                REIXES DE LLENGUA de Paul Celan

el meu passeig d’avui 1, desembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats


Un passeig dels meus per la Garriga, a pesar de que avui feia rasca, un dissabte de mercat, paradetes especials, ja amb els orna-ments per celebrar les festes, enfilem com si res el desembre, en haurem cruspit un any, sense adonar-nos, la VIDA segueix i nosaltres amb ella. jrrof











Ahir,
unes petites formigues
sense saber-ho…
acompanyaven la música
d’un cansat respir.

jrrof

Els cicles de la Vida! 8, febrer de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

Els cicles de la VIDA!
Falta poc per Sant Valentí, avui dijous gras, el dia de la truita, la botifarra d’ou i la coca de llardons. Encara ho recordo de petit, quant ho celebrant al col·legit.
Ens ha acompanyat en Jordi. Tots tres, per unanimitat, ens hem posat d’acord vi negre i capipota. Entre xerrera i xarrera ens u anàvem degustant, aviat el plat ha estat net, no massa gros, tots n’haguéssim menjat mes, però suficient per un esmorzar.
Mentre érem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut a la cadira de rodes de costat a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. La capipota era tallada petita, molt sucosa, sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Mentre serem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut de costat a la cadira de rodes a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. Sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Cal dir que tota la setmana ho anem celebrant amb un vermut a Ca la Tania. D’ara endavant celebrarem Sant Josep. Són el cicles de la VIDA! Mentre tinguem forces, de ganes no ens en faltaran pas.
Llàstima, no haver fet fotos als tres plats de capipota, on cantaven els àngels. Vull acompanyar aquest post amb fotos neutres. Josep

Estic agraït a la meva longeva ELA que després de quasi disset anys del diagnòstic encara em permeti gaudir la VIDA!
d’aquests petits plaers. Josep

 

guepard 16, desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , comentaris tancats

GUEPARD

De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.

LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE

Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.

És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.

APUNT: Avui és dissabte, el nostra poble La Garriga hi ha mercat, és un mercat petit per un poble , suficient, la gent va prest a comprar, d’altres però hi van a ultima hora, solen donar la verdura o fruita madura rebaixada. Quin tràfec, quants de carretons, un tumult enraonat els carros agafats de la ma i els monedes amagats. Xerren, xerren i xerren. Com si fes anys que s’haguessin vist. He recollit el Periódico. Tot passejant per la vorera del sol, acostant-me al Supermercat Dia per comprar iogurts, naturals no ni havien. Els de sabors a punt de caducar. Res he sortit sense comprar.
Buscant sempre el sol, l’aire tallava. Soc a les portes del Mercadona. Vaig cap el lineal del cereals, n’escullo tres, cap el iogurts un pac, flams un pac , una barra de pa . I amb toquen l’espatlla, era l’Assumpció de l’Antonio, que feu…be i vosaltres també, i el fills el noi a Califòrnia, la noia treballa a Vic, ja s’estan preparant un pis amb el noi . Res, quedaré sola. No t’encaparris a Vic vint-i-cinc minuts. Si ja ho se. És llei de VIDA!. El seu home l’Antonio amb menys de dos anys l’ELA el va fondre. Mireu que era fort el seu treball era paleta. Ho tenien tot adaptat, un dia vaig entrar per conèixer, ja intercanviàvem e-mails, jo no podia entrar.
M’he acomiadat d’ella, tot pensat amb el seu home. M’he dit en els meus interiors ¡Quina sort que tens Josep! Doncs si, malgrat tot soc un afortunat. L’ELA i jo som u, som un pac, som com els caragols, son lents però fan camí, amb la casa al damunt. La meva ELA sempre la porto al damunt, fixeu-vos que si som estimats, que inclòs dormim junts. Que la sort em segueixi acompanyant, junts fem el camí cap els disset anys, del diagnòstic.
Estic a casa, havent dinat tard, ja no mereix fer un passeig. Llegeixo poesia. Soc una mica investigador, no para d’escrutar a vera que trobo dels autors joves, a fe que o aconsegueixo. En Jordi Valls i Pozo l’he conegut avui. Josep

el poder de la veu és limitat 1, juliol de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats 

Miquel Martí i Pol
Puc no dir res.
D’ara endavant puc no dir res i fer
com si hagués oblidat tot el que he vist.

Hi ha raons poderoses
per suposar que a còpia versos
no girarem el món.

Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.

Mireu-los bé, els qui parlen;
tenen l’aire sorrut i una bandera vella
per estendard no compartit.
Cada dia envelleixen
i la veu se’ls fa dura i desolada.

Jo puc, d’ara endavant, no dir res més,
i encara sóc a temps d’obrir un comerç
i oblidar el que he sofert per mi i pels altres.
El poble creixerà amb el meu esforç
i tal vegada em somriuran les noies,
per bé que ho veig difícil.

Només si algú em demana
que s’ha fet d’aquell temps,
hauré de girar el cap i maleir el silenci.

Apunt:

La poesia m’acompanya, la poesia amb distreu, la poesia m’entra directe el cor i embalsama el pensaments .

 Demano disculpes en Pol, doncs he lleugerament modificat les seves frases del poema i me l’he fet meu. 

“Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.”
“Cada dia envellim i la veu
se’ns fa dura i desolada.”

 

Doncs i gual que en Pol, que patia EM la seva veu era dura i desolada, dic igual doncs:

ara soc jo el que pateixo una ELA i la meva veu és fa dura i desolada. Josep

primavera 2017 20, març de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
Miquel Martí i Pol

FELIÇ PRIMAVERA PER TOTHOM Josep

rosa 14, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, Joana Raspall, la meva ELA i jo , comentaris tancats

LA ROSA
Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir.

Joana Raspall
Concert de poesia

la rosa llisa

Quin vegetal engendrarem!

Si l’amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d’un goig esbojarrat.

 

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

 

El pètal que un dia fou fang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

 

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d’espina.

Aquesta és la rosa de l’ara.

Víctor Obiols