Navegació

setanta primaveras 16, abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : 70è aniversari, coses d'altri, ELA, fotos d'Alfred Codina , comentaris tancats

fotos 15/04/ 2013

VÍCTOR CATALÀ

IMPRESSIONS DE VIATGE

Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.

*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.



RETORN*

Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.

*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries



MA CAMBRA BLANCA

Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.

Març de 1943



TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS

El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.

Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.

LES DADES… I LA VIDA.

si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…

jrrof…

als meus setanta anys

Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.

Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.

als meus setanta anys

Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.

Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep