Navegació

el 21 dia internacional de l’ELA 21, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto, foto jrrof , comentaris tancats

“Ara s’ha descobert que hi ha vida abans de la mort”

 

ela  de 

“La vida no és una loteria” un NO, a la ELA

http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit! 8, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof , comentaris tancats

Foto Missatge:

CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit!

la raó d’aquest nom per el meu blog,
per cert vigent des del 20 juliol 2008 enguany farà 5 anys,
430 entrades, gràcies AVUI i ara PUNT-AVUI i per vosaltres lectors,
sense vosaltres aquest blog seria un mort en vida. jrrof

i ens assaona la pluja més fèrtil 5, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof, pilar cabot , comentaris tancats

Sé d´una fonda i ampla mar
encara verge.
No té far
ni port ni veles.
Lentament
-safir i gasa transparent-
es gronxa empesa per l´atzar.

***

Dies de mar obert
t´encomanen la fúria
d´antics vents desfermats.
Com un gegant postís
palplantat a la popa
navegues a peu dret.

***

No cal torbar la sorra del desert
ni el so de les muntanyes.
Em dóna acolliment qualsevol lloc
i ens assaona la pluja més fèrtil.
Encalmats de recances i ambicions
reblem d´amor el fons de la mirada.
No manca res ni sobra cap dolor
si la vida ens empelta eternitats.

***

Tu i jo
i, al peu del llit, la lluna
enamorant penombres.
Tu i jo
deslliurant les tendreses
massa temps subjugades.
Tu i jo
descabdellant silencis
a la riba del món.

***
Violentes esquitxades
de sol
damunt la mar.
No tinc memòria
per recordar els vells temps,
ni perquireixo ahirs,
ni reveig films pretèrits.
Just això que tinc ara
és el que vull.
S´afua,
ben precís, l´horitzó.


Pilar Cabot neix a Vic la tardor de l’any 1940

“i ens assaona la pluja més fèrtil”
Portem dies de pluja, en diuen Llevantada, de fet ja ens convenia, doncs tot estava ressec, ara es renovarà tot, brotaran les plantes, el prats sembrats creixerà el blat, també creixeran les males herbes, tot serà un despuntar de nou a la VIDA, l’aigua tant necessària, a vegades escassa, el nostre Congost al seu pas per la Garriga duia sols un petit doll d’aigua, ara diuen pro que baixa fort, avui TV3 han penjat una foto del seu pas a Llerona i feia goig, en quant amaini l’aniré a veure i contemplaré embovat fins on ha arribat, ja que haurà disminuït el seu caudal.
A casa reclòs, veig com plou per la finestra de l’estudi, fent la migdiada obligatòria, veig com el tendal s’escolen gotes a vegades ratxós, fins que una bufada de vent, acaba amb la parsimònia repetitiva del degoteig, desfent-ho tot. És bonic contemplar-ho, escoltar “La música de la pluja”.
He ullat els diaris, he obert el correu, m’he passejat per el facebook, he fet punxa als molts llapis que tinc en una tassa, ara tenen la punta tant fina que dol fins i tot escriure. Ah! També he llegit poesia, entre varis autors, fins arribar aquets poemes que he penjat avui, m’agraden, son planers i duen coses. Fet i fumut la tarda esta a punt de caure, aviat entrarem el CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit! nom del meu blog.
Un dia gastat ple de VIDA, on el meu fill segon compleix quaranta-tres anys, felicitats fill i mare. Mentre jo faig camí cap els dotze anys del diagnòstic de l’ELA i cap els meus setanta anys. Ara ja estem amb temps de descompte i ens cal aprofitar cada segon de VIDA com si fos l’últim. En un no res, en un instat, en un mer pessic setanta anys. L’avia i jo som els pals del paller, estem rodejats de quatre fills i vuit nets, sàvia nova, que empeny amb força. Josep

El Congost al seu pas per La Garriga abans de la pluja, a banda i banda canyes seques el custodien.

Foto Canon EOS 550D foco 18/135 mm 20/02/2013 15:47 per jrrof

fa fred, llegeixo poesia 3, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : anna ballbona, foto jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

ESTAMPA AMB TREN

Matí que volia ser nítid, espanyar,
decorat que corre, mancat d’oxigen,
resseguint les vies del tren.
Vagó que levita amb aire matusser,
xarbota els passatgers apilats
i els endarrereix, cap on sigui que van,
si és que en coneixen el destí.
Traces de vida xacrada recorren
fins els cels més esplèndids.
Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.
Anna Ballbona


FEM UN CAFÈ
Café tebi
que enteranyines els confins de la tassa,
i de la conversa llunyana
que s’ha balancejat tota la tarda.
Neocapriciosa.
Els mots han resseguit
el terrós de sucre
i esmicolar el paper
i apilar les partícules perdudes…
Fluctuat. D’un cantell de la tassa
el regalim de l’altre.
De la rialla de la cullereta
a l’evaporació dels somnis.
Café d’horabaixa que has sentit
escolar-se una fresa. Silent.
Venia de Ca la Miranda Furtiva.
i marxava cap a Ca l’Infinit que mai hi he estat.
Sembla que faci segles!
Al fons es concentra
una acumulació de deixalles.
És tard i el Barça ara deu jugar.
Oh! Llàstima de cul de tassa.
De cafè mut.
Anna Ballbona  del llibre “La Mare que et renyava era un robot”

Avui no he sortit de casa, malgrat haver quedat per esmorzar, a les nou al Patronat amb els amics de la botifarra (joc de cartes, el qual no hi entenc pas res) la meva intenció era no aprendre’l, ans sinó esmorzar amb companyia i de pas fer-los unes fotos, de les mans amb les cartes. Després al Passeig tot esperant la Mitja, més fotos. Això era lo planificat.

Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.

A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.

Josep Rof Rof tot fent camí cap els dos anys del diagnòstic de la meva ELA.

terra devastada 6, gener de 2013

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, Gabriel Ferrater, poema , comentaris tancats

TORNA’T A TU
Torna’t a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,
hi nien els records,
la selva immarcescible.
Podràs talar, esbrancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment un Robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però
Vida falsa? Vida real?
Torna’t a tu. Estima’t
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.
Narcís Comadira

No ho dieu a ningú, avui els Reis m’han deixat poesia, LENT de Narcís Comadira i PARAULA ENCESA Antologia de poesia catalana dels últims cent anys. Com es habitual en mi obro a l’atzar i m’han sortit aquests dos poemes, bonics i reals diu en Comadira <<Et trobaràs la terra devastada, però no desesperis>>. m’ha donat per pensar, és la terra que deixarem els nostres néts, tot corromput, endeutats fins a tres generacions <<Podràs talar, esbrancar,
sembrar, collir, viure-hi>> però d’una altre manera, vegeu on ens ha dut el model actual.

I el de Gabriel Ferrater TRES LLIMONES. jrrof

TRES LLIMONES
Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat
prou per tu.
Cor seduït,
renúncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
Gabriel Ferrater

foto de Internet disculpes no son tres sino cinc  llimones

nadales 10, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General , comentaris tancats

Plaça de l’Esglesia a la Garriga Barcelona, l’arbre 2012

.
CANÇÓ PER CAGAR EL TIÓ
 No caguis arengades,
 Que són salades,
 Caga torrons,
 Que són més bons!
 POPULAR OSONA


***
EL PETIT VAILET
 Jo soc el petit vailet
 cansadet de molt camí.
Vinc amb el meu gaiatet
 per veure Jesús diví.
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
 Xerampim, Xerampim, Xerampó,
 Xerampim que Jesús i Maria
 tenen un petit minyó.
He portat la carmanyola
 tota plena de vi blanc
 ametlles, mel i formatge
 per Jesús el diví Infant
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
Si portés jo més recapte,
 també seria per Vós.
 Heus aquí el gaiat que porto
 que és de cirerer d’arboç
Xerampim, Xerampim…


***
CAMPANA SOBRE CAMPANA
Campana sobre campana
 Campana sobre campana,
 y sobre campana una,
 asómate a la ventana,
 verás al Niño en la cuna.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Recogido tu rebaño
 ¿a dónde vas pastorcillo?
 Voy a llevar al portal
 requesón, manteca y vino.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Campana sobre campana,
 y sobre campana dos,
 asómate a esa ventana,
 porque está naciendo Dios.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?
 Campana sobre campana,
 y sobre campana tres,
 en una Cruz a esta hora,
 el Niño va a padecer.
 Belén, campanas de Belén,
 que los ángeles tocan
 ¿qué nueva me traéis?


***
LES DOTZE VAN TOCANT
Les dotze van tocant
ja és nat el Déu Infant
fill de Maria.
El cel és estrellat
el món és tot glaçat
neva i venteja.
La Mare i el Fillet
estan mig morts de fred
i el Vell tremola.
Josep a poc a poc
encén allà un gran foc
i els àngels canten.
En mig de fred i neu,
el foc d’amor d’un Déu
el cors desglaça.
Per això tot van cantant:
ja és nat el Déu Infant
0fill de Maria.


***
EL DIMONI ESCUAT
Allà sota una penya
n’és nat un Jesuset,
pobret, pobret,
que n’és fill d’una Verge
i està mig mort de fred,
pobret, pobret,
i està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
«Jesús, que esteu fredet,
pobret, pobret.»
La Verge en responia:
«Per falta d’abriguet,
pobret, pobret,
per falta d’abriguet.»
Pastors hi arribaven
allà, a la mitja nit,
cric, cric, cric, cric,
veient que tots hi anaven
del gran fins al més xic,
cric, cric, cric, cric,
del gran fins al més xic.
Ja en toquen les flautetes,
flautetes i violins,
clarins, clarins,
violins i violes,
baixons i tamborins,
clarins, clarins,
baixos i tamborins.
Comencen d’alegrar-se
tot saltant i ballant,
galant, galant,
danse i contradanses
per alegrar l’Infant.
Galant, galant,
per alegrar l’Infant.
Sant Josep que s’estava
allà tot amagat,
cric, crac, cric, crac,
al veure que ballaven
també s’hi és posat,
cric, crac, cric, crac,
també s’hi és posat.
A prop d’allí passava
un dimoni escuat,
patrip, patrap;
sentint tanta gatzara,
a dins se n’és ficat,
patrip, patrap
a dins se n’és ficat.
Els pastorets en veure’l
s’hi tiren al damunt,
patim ,patum
i tantes n’hi mesuren
que el deixen mig difunt.
La llenya d’En Banyeta
ha estat oli en un llum,
ferum,ferum,
ja hi ha només el rastre
de sofre, foc i fum,
ferum, ferum,
de sofre, foc i fum.


el tomb de les batalles 8, octubre de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, foto jrrof , comentaris tancats

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

http://www.escriptors.cat/autors/muntaneml/pagina.php?id_sec=1442

El tomb de les batalles

(Pròleg)

Una botiga de mobles

“Talment el joc que ens ofereix

una gran botiga de mobles (…)

perfecte per mirar des del carrer

però impossible per habitar-hi”.

***

“Tot era camp”:

“i com costa, avui trobar un espai

Per construir-hi un somni”.

***

Estructura mesurada

“Vespres de juliol”

“aquells nens que testaven la màgia

dels dies sense escola (…)

aquells nens capaços de sentir

que els estius són llargs,

i la vida infinita,

aquí vetllem el pas d’uns altres nens

i els esperem que pugin del pare,

i el fan rentar les mans (…)”

***

“L’home s’atura al cap del passadís;

capbussa els ulls en la penombra densa

i es torna a veure infant (…)

L’home aturat el cap del passadís

reviu el moment màgic del contacte

del palmell de la mà amb l’interruptor (…)

I li corre un calfred , amb la basarda

que avui, sense terrenys inconeguts,

esvaït del seu món tot misteri,

cap làmpada o finestra no combat

una fosca darrera, que no minva.”

***

La construcció de la transferència

“Essencial”:

“i l’univers s’escola en el minúscul doll,

argentat i sublim, que raja de les pedres”.

“Tendresa”:

“Com la mata de grèvol

arrapada a la terra,

al llit de la canal;

com el raig d’aigua pura

que fa néixer el torrent

des de la balma fosca;

com la pedra d’argent

que el mira-la desvela

amb perill de la vida;

com el vol de l’alosa,

que desafia els cànons

de la geometria;

així neix la tendresa,

del replec més profund

de l’ànima dels homes.”

Vicenç Llorca

Can Targa, tardor de 2008


Apunt: Ahir vaig prendre prestat aquest llibre a la biblioteca, sols llegint el pròleg vaig tenir-ne prou per emportar-me’l, promet ser interessant i sucós, per:  amb la seva lectura, evadir-nos un xic de lo que ens està caient “crisis” II*II Josep

fotos:  duent a sobre una ELA,  reflex de la meva ombra i la cadira, passejant per els camins de la VIDA!

1er poema La pell deserta
TE
Tant ma fa si és veritat
que tens el do
de projectar imatges del futur
entre les fulles d’una tassa de te;
no n’obtindràs moneda ni regal.
Però et donaria el que no tinc
si posseïes  l’art de suprimir
imatges del passat:
una tassa, flairosa, de te
i una fulla de menta
sostinguda entre els llavis encesos,
reclamant la imminència del bes.

I… 18, setembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof , comentaris tancats

I…

I es despullen els arbres,
 i se’n va el sol…
 i s’amaguen els dies rere la lluna
 per por a il·luminar un món que ningú vol veure
 i les estrelles s’apaguen
 lentament, molt lentament.
I l’aire s’acaba,
 i l’aire m’ofega.
I tot és massa dur per obrir els ulls
 i vull tancar-los i no mirar
 per no sentir tant de mal.

º·._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.·º

Un garriguenc ens ha deixat, una  llarga malaltia degenerativa se l’ha endut. Ja feia temps que en sabia d’ell i el passat agost el vaig conèixer, a casa, assegut a la seva butaca, endollat al respirador mecànic,  devant l’ordinador, jo diria que feliç! A pesar de no poder valer-se per ell mateix, estava acompanyat de la seva família, el fill li afinava l’ordinador, escrivia teclejant amb la ma dreta, valent-se del ratolí, les lletres de la pantalla, una a una, per fer les paraules,  es va alegrar de la nostre visita, se li notava a la cara, vàrem xerrar una estoneta, li vàrem donar una foto emmarcada, feta per mi, de la façana de casa seva recent-ment arranjada, amb una dedicatòria:


“Tot és mesura des d’aquest moment,
ell i jo units per una sola lletra”


De ell, amb quedo em la seva cara afable, somrient, resignat, allà on siguis garriguenc volgut! Una forta encaixada!!! Josep
++++
 La Garriga 16/09/2012

ELA: http://espanol.ninds.nih.gov/trastornos/esclerosis_lateral_amiotrofica.htm

vida… 23, juliol de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto jrrof , comentaris tancats

Sembla que comença a ploure…

Potser la pluja em netejarà els carrers i el cap…

Necessito dormir…

El cap, els ulls, el nas em cremen…

Cada cop costa més respirar…

La pluja no ha fet res més que empitjorar-ho tot…

No és pluja neta…enganxa, llepa…

L’aire s’ha fet dens i el tuf encara és més intents que abans.

Hi ha alguna cosa que no…que no…


Assegut sol al pati de butaques tinc la sensació que alguna cosa ronda…

M’estic fen vell.

Tot em molesta, tot m’espanta.

No crec en fantasmes ni en coses rares.

Puc ser vell però no estic boig.
Alguna cosa ronda…

Necessito dormir, el cap em vull…

Que s’obrin les portes amb les claus amagades…

Invoco el cel de pluja roja, cicle antic que comença quan tot s’acaba, l’olor amagada que la pluja obre, mostra el misteri, principi i fi…

La Garriga submergida.

Alba negra Rosa solé i Josep Solé

foto: Canon PowerShot G12  15/07/2012 11:30 per jrrof

senyora tristesa 30, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : canço jaume sisa, foto jrrof , comentaris tancats


Senyora tristesa.
El món ja no volta
com abans voltava.
Els dies s’escurcen,
els anys se m’escapen.
I no hi ha racons
per on amagar-se.
Armaris veig plens.
A la terra hi falta espai.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Antiga bellesa.
M’acosto i m’allunyo.
Amb feble tendresa.
Les vies s’ajunten.
Després es separen.
El cor ens enganya.
No em creguis si et dic

que t’estimo encara.

És de no saber que fer.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Oberta i encesa.
Avui és el dia.
Que el foc es desgela
Les ànimes riuen.
Els cossos no ploren.
El sexe s’engega.
Quan s’encén la flama.
Ens àngels inventen.
Noves lleis per als humans.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Jaume Sisa


fotos jrrof Canon EOS 550D DIGITAL 26/05/2012