tot és gris 28, novembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA , comentaris tancatsEntre el dolor i el no res, prefereixo el dolor
.
Somia i apunta més alt del que saps
que podràs aconseguir.
.
Aquest és un país lliure.
La gent té dret a enviar-me
cartes, i jo tinc dret a no llegir-les.
.
La saviesa suprema és tenir somnis
prou grans per no perdre’l de vista mentre
el perseguim.
.William Faulkner
Fa una tarda trista, gris i freda, de fet fa dos dies que no surto de casa, doncs m’agrada el sol! Per passejar amb la Cadira Elèctrica, de fet les cames, peus, mans i tot jo som floretes d’estiu, el meu tolit cos… no està per suportar els dies freds. Ja estic preocupat per dema el matí, si no plou, suportaré el fred, doncs tinc hora donada a la podòloga, amb convé, les meves ungles grosses dels meus cansats peus, tendeixen a fer-me mal i ara me’n fan, més l’esquerra que el dretà, ei! No tinc res a veure amb política, les dretes van ara ofenoses i les esquerres, erra que erra, no hi ha manera que entre tots facin un front comú. Ja ho em vist en las passades ereccions del 25N, els convergents aspiraven a majoria absoluta i res de res, les urnes els han posat on havien de ser, il·lusos, en les anteriors havien pujat el nombre d’escons, els catalans i les catalanes volíem fer fora el tripartit. Els votants som savis. Res a dir i molt a fer, ara feina per formar govern, els partits amb la retranca posada a veure-les venir, investidura si, govern no. Mentre els indicis de corrupció planejant per tot arreu, “si els fills de pusa volessin… mai més veuríem el Sol” permeteu-me obviar en la frase, aquesta paraula tan forta puta, de fet en el escrit e posat ereccions per comptes de eleccions. Son paraules espontànies que amb surten de dins amb ironia. De fet crec que es l’únic que ens queda. Recordo els meus anys actius de feina, haver secundat dures vagues per mig punt del conveni. Ara ens han despullat per dir-ho clar, ens prenen els drets adquirits o conquerits, els rebaixen el sou, els acomiaden de la feina, i, juguen amb la dignitat de només voler treballar, ja ens ho deien els castellans nou vinguts a Catalunya “el Trabajo es un bién escaso” i tenien raó, és quant ens falla tot se’n va a can pistracs. No vull tocar la banca, des de la meva modèstia, veig una colla de poca vergonyes en els seus dirigents. Pobres treballadors, sense feina i amb molt lastra per cobrir.
.
Ja veieu lo que amb modèstia he volgut contar-vos, al fer-ho m’he descarregat, estic molt emprenyat i… a demés no puc passejar, el dia està com el país… gris, GRISssssssssss buff
.
Avui fa 4.220 dies del diagnòstic de una ELA, és la que m’ha robat el plaer de caminar, entre altres coses. Des d’aquí vull agrair la bona feina de la Fundació Miquel Valls, si esteu em disposició de fer un donatiu cliqueu aquet ling
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
passegeu-vos-hi, llegiu la missió o tasca empresa, també veureu els meus blogs en el <<el teu espai>> estan allà penjats, per contar coses com les d’avui 28/11/2012 Josep Rof Rof
Han sofert retallades de moltes subvencions,
i, estan falti’s d’eurons
a mitja nit 11, novembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, General , comentaris tancatsCON ÉL
Zarparé, al alba, del Puerto,
hacia Palos de Moguer,
sobre una barca sin remos.
De noche, solo, ¡a la mar!
y con el viento y contigo!
Con tu barba negra tú,
yo barbilampiño.
Rafael Alberti, 1924
***
Hi ha dies que sóc un dorm espelmes, són ara les 00:35, estem en plena nit, donant voltes sense dormir al llit, ennuvolat de pensaments, així que aixeco el meu pesat cos, m’abrigo, ajudat per el caminador, seixanta passos, curts, trèmuls, m’acosten a la nevera, prenc dos gelatines, les col · loco a la butxaca, altres vint passos m’acosten a l’estudi, mentre obre l’ordinador me les prenc, m’agraden les gelatines de gust de maduixa.
El primer que faig és llegir poesia, la tinc guardada en una carpeta, l’atzar em porta a Rafael Alberti, la primera que llegeixo és la que he posat encapçalant l’escrit. Llegir poesia em relaxa, lletra a lletra teclejant paraules em distreu, m’ajuden a evadir-me, a descarregar-me.
L’ELA que pateixo des de fa onze anys, em té fregit, encara mantinc el meu caminar, això sí arrossegant els peus, pateixo, doloroses rampes, les fleumes, un pesat respir, els meus ennuegaments en menjar o amb la simple saliva, ella i jo som un, l’ELA, la meva ELA sempre hi és, és com lladre, silenciosa, no descansa mai, sempre dona senyals al cos què està ficada dins, mala companya de viatge, mala parella de ball, mala peça té el meu cos, poc a poc , en el meu cas m’ha robant el necessari per viure dignament. Amb l’ELA no es viu. Sí, malament és viu-viu.
Penso en els elàticos que ens han deixat, als que pateixen, als cuidadors, familiars, amb els que he intercanviat paraules i un dia es va fer un silenci, terrorífic silenci … buff … maleïda, MALEÏDA. Us deixo ja està bé per avui.
Noto que en buidar lletra a lletra, pensament a pensament, el meu cap s’ha alleugerit, escolto el llit que em crida: Josep … jose … fills … jo … JO Ja Vaig …
Ara són les 3:29 quan penjo el post.
“el món per un forat” el veieu?
en castellà: enfoques
http://enfoquesadela.blogspot.com.es
el tomb de les batalles 8, octubre de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, foto jrrof , comentaris tancats
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
http://www.escriptors.cat/autors/muntaneml/pagina.php?id_sec=1442
El tomb de les batalles
(Pròleg)
Una botiga de mobles
“Talment el joc que ens ofereix
una gran botiga de mobles (…)
perfecte per mirar des del carrer
però impossible per habitar-hi”.
***
“Tot era camp”:
“i com costa, avui trobar un espai
Per construir-hi un somni”.
***
Estructura mesurada
“Vespres de juliol”
“aquells nens que testaven la màgia
dels dies sense escola (…)
aquells nens capaços de sentir
que els estius són llargs,
i la vida infinita,
aquí vetllem el pas d’uns altres nens
i els esperem que pugin del pare,
i el fan rentar les mans (…)”
***
“L’home s’atura al cap del passadís;
capbussa els ulls en la penombra densa
i es torna a veure infant (…)
L’home aturat el cap del passadís
reviu el moment màgic del contacte
del palmell de la mà amb l’interruptor (…)
I li corre un calfred , amb la basarda
que avui, sense terrenys inconeguts,
esvaït del seu món tot misteri,
cap làmpada o finestra no combat
una fosca darrera, que no minva.”
***
La construcció de la transferència
“Essencial”:
“i l’univers s’escola en el minúscul doll,
argentat i sublim, que raja de les pedres”.
“Tendresa”:
“Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d’aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d’argent
que el mira-la desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l’alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund
de l’ànima dels homes.”
Vicenç Llorca
Can Targa, tardor de 2008
Apunt: Ahir vaig prendre prestat aquest llibre a la biblioteca, sols llegint el pròleg vaig tenir-ne prou per emportar-me’l, promet ser interessant i sucós, per: amb la seva lectura, evadir-nos un xic de lo que ens està caient “crisis” II*II Josep
fotos: duent a sobre una ELA, reflex de la meva ombra i la cadira, passejant per els camins de la VIDA!
1er poema La pell deserta
TE
Tant ma fa si és veritat
que tens el do
de projectar imatges del futur
entre les fulles d’una tassa de te;
no n’obtindràs moneda ni regal.
Però et donaria el que no tinc
si posseïes l’art de suprimir
imatges del passat:
una tassa, flairosa, de te
i una fulla de menta
sostinguda entre els llavis encesos,
reclamant la imminència del bes.
miratges 1, octubre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos de Viquipèdia , comentaris tancats
“El miratge d’una vida feliç, sense maldecaps” rodamots
&
“Miratges al desert, en somnis, encara pedalejo amb bicicleta” jrrof 4.161 dies convivint amb una ELA
&
FELIÇ TARDOR 2012
Arribava als dissabtes amb els nervis desfets, esgotat, com un explorador que, després d’arrossegar-se pel desert, allarga un braç i toca la sorra humida de l’oasi. Cobrava, pagava i tot quedava igual: l’oasi només era un miratge i la set persistia. Però les il·lusions es defensaven amb aferrissament. «La setmana que ve serà diferent», es deia. «Ara ja li tens el peu al coll, ja falta poc». Pere Calders, L’ombra de l’atzavara (1964)
Mirem cap al miratge del Nord Enllà i ens diem: volem ser suecs, que són tan ben plantats i tenen la pell fina, i els nostres fills potser ens mirarien amb aquella barreja d’ironia i resignació que ja comença a ser habitual en els nens de ciutat. Montserrat Roig, «Joguines bèl·liques», dins Diari d’uns anys (1975-1981) (Barcelona: Acontravent, 2011)
I… 18, setembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof , comentaris tancatsI…
I es despullen els arbres,
i se’n va el sol…
i s’amaguen els dies rere la lluna
per por a il·luminar un món que ningú vol veure
i les estrelles s’apaguen
lentament, molt lentament.
I l’aire s’acaba,
i l’aire m’ofega.
I tot és massa dur per obrir els ulls
i vull tancar-los i no mirar
per no sentir tant de mal.
º·._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.·º
Un garriguenc ens ha deixat, una llarga malaltia degenerativa se l’ha endut. Ja feia temps que en sabia d’ell i el passat agost el vaig conèixer, a casa, assegut a la seva butaca, endollat al respirador mecànic, devant l’ordinador, jo diria que feliç! A pesar de no poder valer-se per ell mateix, estava acompanyat de la seva família, el fill li afinava l’ordinador, escrivia teclejant amb la ma dreta, valent-se del ratolí, les lletres de la pantalla, una a una, per fer les paraules, es va alegrar de la nostre visita, se li notava a la cara, vàrem xerrar una estoneta, li vàrem donar una foto emmarcada, feta per mi, de la façana de casa seva recent-ment arranjada, amb una dedicatòria:
“Tot és mesura des d’aquest moment,
ell i jo units per una sola lletra”
De ell, amb quedo em la seva cara afable, somrient, resignat, allà on siguis garriguenc volgut! Una forta encaixada!!! Josep
++++
La Garriga 16/09/2012
ELA: http://espanol.ninds.nih.gov/trastornos/esclerosis_lateral_amiotrofica.htm
oda a espanya! 11, setembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, Joan Maragall , comentaris tancats
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Juan Maragall 1898
M’han deixat sol a casa, tots són a la manifestació, la meva ELA no està per aquets esdeveniments tant masificats, mentre m’entretinc llegint poesia, aquesta ODA de Joan Maragall un segle després, l’<<Escolta, Espanya>> segueix vigent, però cada cop són els que només reclamen el vers final de la seva ODA <<Adéu, Espanya!>> un altre poeta ens va dir: << que tot està per fer i tot és possible!>>
miquel martí i pol 28, juny de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats
AUTORETRAT
Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.
continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol
ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.
En Miquel quanta raó tenia, ens definia
poèticament la seva evolució en la malaltia EM.
Ell ja no hi és.
Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.
en Josep fa onze anys conviu amb una ELA
11è aniversari 10, maig de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof , comentaris tancats11è aniversari
Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic, un instant…
Sense parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment, per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta de “yuyu” al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a saber com tancarem el teló de la VIDA, de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.
Ahir fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el dol de la meva ELA a altres elàtics o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico: dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta, va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia… a gust, pel sol fet de veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi…). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on passa. I passa. A la Berta, l’ELA li havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.
Menció especial a la meva família que em protegeix i em fa costat constantment, sota el seu paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia, demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors, fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.
Aquest 11è aniversari convisquent amb l’ELA, em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.
“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig 2012 dia de l’escrit. Josep
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.
*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel Valls, el seu inici era el 2006.
Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que m’acompanyin en el meu 11è aniversari.
Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.
A tots els qui han fet que encara hi hagi flames
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.
Gràcies.
fotos Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.
Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.
Gràcies.
fotos Canon EOS 550D DIGITAL per jrrofdesolació 23, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats
Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.
Narcís COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)
primavera 22, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, poema , comentaris tancats
foto: Teresa Casallachs-ametller 13-03-2012
Primavera
Primavera… com podria jo atrapar-te?
Empapar-me de tu, fins l’ànima,
Gravar-me en la vista els mil i un colors.
Sentir el retorn de l’esclat de joia i de vida,
Escoltar els sons dels tresors que neixen i
Que la pell se m’esquinci i es cremi sencera,
En l’intent de dissoldre’m en la font de la passió.
Primavera… com podria jo dir-te: atura’t!!!
Deixa’m que et besi i t’abraci,
I dóna’m la llum i l’escalfor que necessito.
Escampa l’alè de la vida per tot el meu ésser,
Rega el meu esperit fins a saciar el desig.
Voldria regirar el món per trobar la font
De l’etern retor i beure del teu nèctar essencial
Primavera… com podria jo dir-te queda’t!!!
Queda’t amb mi i fes que proclami la teva força,
Que brindi amb la meva copa i als quatre vents
Pel misteri de l’etern renaixement,
Pel començament de nous i frondosos móns ,
Pel nou germen de l’amor , l’alegria i la joventut,
La bellesa i el cor vessat de sentiment i emoció.
Llop Estepari
2012/03/21 ”El dia Internacional de la Poesia”
El meu record immemorial a Llop Estepari (1951/2010)
l’ELA amb disset mesos el va fondre,
valgui el meu homenatge a ell i els seus poemes,
allà on siguis abraçades, recordo la frase del teu comiat.
“el llop torna a córrer per les estepes , planúries i muntanyes”
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.