en fallen les esquerres 19, gener de 2016
Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof , comentaris tancats
Converses entre elàtics, tot és real, sols he obviat els noms
Hola Maria a tu et fallen les esquerres, com a mi. Estem com el país, que no va ni em rodes.
La fisio t’anirà be, per poc que et faci és molt per un cos feble com el nostre. A mi un dia dimecres respiració i l’altre divendres estiraments a dalt la camil·la movible que porta ell, es diu Joan és jove i trempat.
Et distraurà anar a passejar al Condis i de pas compraràs faltes o excuses a el dia que plogui no surtis. Jo porto un paraigua a la motxilla em diuen on vas em el paraigua amb aquest sol? Niant que passejant gossos, jo passejo el paraigua, amb quedo tant panxó.
Ahir vaig fer cap a l’Asil on guarden els avis, doncs i tinc un amic, t’ho explico: a la plaça cada mati si fa bo xerrem una collada d’avis, tots natius garriguencs, mes grans que jo. En Pere era un d’aquests avis, de xarrada sobrera, a mi me aprecia, al saber que pateixo una ELA, es va obrir VS a mi, doncs la seva dona va morir fa anys d’ELA (em poc temps la va fondre) ell estava sol i en sorgir-li una malaltia de ossos, va ingressar a l’Asil.
Per les tardes a l’Esplai juguen el domino. El diumenge al Patronat s’esmorca i en cavat la partida, jo els acompanyo amb un cafè, el domino no l’he jugat mai.
Un dia varen treure fotos de cada u d’ells i d’altres, amb la fi de enganxar-les a la paret. En Pere se’n va assabentar. Ahir li vaig fer visita. Quant està al llit no vol rebre a ningú. Vaig ensopegar-lo a l’ascensor. Una premonició, una casualitat, ens saludarem, poqueta estona, doncs repartien els berenars, el temps just perquè amb parles de la foto. Jo la tenia fotografiada. Si la trobo te la portaré. La foto no se de quant era feta, (vaig estar a casa recollit per trencament de tíbia/peroné) si que la vaig fotografiar el 19/07/2015.
Avui l’he portat, ell no hi era, avia anat de metges. Només pensant amb la il·lusió que li farà, fa que jo em senti feliç. L’he entregada amb un marc llargarut amb “els quatre genets del domino”, de la partida del diumenge.
Així és la VIDA! en aquest cas repartir el regal embolcallat de somriures, per fer a la gent un xic més feliç.
Abraçades Josep
a la Plaça de la Sínia una dona passeja el paraigües
dia rúfol 13, maig de 2014
Publicat per Josep Rof en : antoni clapés, ELA, foto jrrof , comentaris tancats
IV
Paraules damunt el mur de pedra seca,
grills en el torrent: xerriquen.
Branca,
arrel,
silenci.
Aleteig
de paraules allí on habitava l’aram
de la llum.
Udola la mort.
VI
Un banc
de la galeria solitària
només
per reposar
tanta melangia.
VIII
Ascendir fins al cim
i continuar,
atravessar el vent.
Gosar anar més enllà, encara.
Només l’absència
deixa empremta.
XXI
Abrusar la vida
amb el desfici del navegant solitari.
(I tota la resta és un traç
finíssim de llapis, pura literatura.)
XXV
La música apaga el so:
les altes torres del silenci
colpegen el paradís dels mots.
Escriure, només.
No més.
Basta
tan poca vida
per viure-la?
XXXII
Crema un esbarzer
de paraules i silencis:
a la paret,
l’ombra
imprecisa del poema.
Antoni Clapés (1992-1994)
dia rúfol a casa reclòs, res de sortir al carrer, fa fred, plou, per la finestra des de dins a l’estudi vaig passar els veïns, fa riure uns van d’estiu, altres abrigats, un amb paraigua plegat, no convida al menys per mi sortir, soc una floreta de piti-nimi, i com cal m’haig de resguardar de qualsevol refredat. Per ocupar el temps tip d’endreçar calaixos, llegeixo poesia, de les moltes que tinc guardades per aquestes ocasions, avui unes d’Antoni Clapés (1992-1994), acompanyades per unes fotos d’ombres on i reflexa la meva pròpia. Josep
missatge de protesta 22, gener de 2014
Publicat per Josep Rof en : ELA , comentaris tancatsen el FB según Pilar Silvestre En contra de los abusos del gobierno, más que nada que vean todos los perfiles amarillos, diuen…
al no saberlo, aproveche para rellenarlo con este mensaje
al no saber-ho he aprofitat per omplir-ho amb aquets missatge
‘LA ELA EXISTE’
i jo la pateixo des del diagnòstic han passat 4.831 dies i,
“Estic en lo millor, d’un futur a pitjor”
&
es veu que obeeix aquest missatge
Pilar Silvestre
Els dimarts amb Morrie 16, agost de 2013
Publicat per Josep Rof en : ELA, la meva ELA i jo , comentaris tancats
prenent apunts
Els dimarts amb Morrie
== L’ELA és com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. L’home congelat dins la seva pròpia carn.
>>Potser m’estic morint, però estic rodejat de gent que amb cuida, que m’estima. ¿Canta gent pot dir el mateix?
== Llavors Morrie va dir una cosa que encara avui em ronda.
–Saps com em moriré?
Vaig aixecar les celles.
M’ofegaré. Sí. La malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quant colpegi els pulmons…
Va arronsar les espatlles.
–… m’ofegaré.
== Alguna nit, quan no tenia prou aire per empassar. Morrie es connectava el llarg tub de plàstic al nas arrapat a les narius com una sangonera.
== Però ¿saps una cosa? Aprecio més aquesta que no pas tu.
¿L’aprecies més? – Sí cada dia miro cap a fora per la finestra. Admiro els canvis als arbres, admiro la força del vent que bufa. És com sí veiés el mateix temps que passa per el marc de la finestra. Com que sé que el meu temps gairebé s’ha exhaurit, m’atreu la natura com si la veiés per primera vegada.
== Morrie va parlar dels moments en què sentia més por, quant sentia que el seu pit era presoner de pesades convulsions i no estava segur de recuperar la respiració. Eren moment horribles deia, i les emocions que s’ensenyorien d’ell eren l’horror, la por, l’ansietat.
== Va tancar els ulls i va tossir.
I va tossir encara
I va tossir encara més, més feixugament.
De sobte, s’estava ennuegant, amb la seva congestió als pulmons que el turmentava, ara botant cap a munt, ara caient cap a vall, arrabassant-li la respiració.
== —Colpeja més fort.
Estava donat copets a l’esquena de Morrie.
—Més fort.
L’hi vaig tornar a copejar.
—A prop de les espatlles… Ara una mica més avall.
El fisioterapeuta m’estava ensenyant com tustar suaument per fer baixar el verí dels pulmons, per evitar que se solidifiqués, per mantenir-li la respiració.
==– No és contagiosa, ja ho saps. La mort és tan natural com la vida. Es part del tracte que vam fer.
Benvolgut cosí estimat…
El teu cor sempre jove
mentres en el temps, capa sobra capa
tendre sequoia…
Un poema llegit per el fill de Morie, Bob, al funeral.
El meu pare es movia estre nosaltres
Cantant cada fulla que queia de cada arbre
(i els nens sabien del cert que la primavera
dansava quant sentia cantar el meu pare)…
APUNT:
Llanars 10,11,12,13,14 i 15 d’agost, unes *mini vacances, però he rellegit Els dimarts amb Morrie, de fet va ser el llibre que va donar-me a conèixer l’ELA, d’això fa ben be uns onze anys, no l’havia tornat a llegir sencer, sí a traços, (a les hores va obrir-me per acceptar l’ELA, si és que l’ELA es pot acceptar…).
Ara reconec que m’ha colpit, doncs les seves vivències ara en part són les meves.
*mini vacances i reclòs a casa, per no gastar la bateria de la cadira elèctrica, doncs ens havíem deixat a casa buff… el principal cable, a connectar per el carregament de la bateria.
una ma trèmula
vistes de Llanars al voltant de casa
ell descansa i jo també
fotos: Canon Canon PowerShot G12 per Josep i Júlia
el 21 dia internacional de l’ELA 21, juny de 2013
Publicat per Josep Rof en : ELA, foto, foto jrrof , comentaris tancats“Ara s’ha descobert que hi ha vida abans de la mort”
ela 
de 
“La vida no és una loteria” un NO, a la ELA
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
jordi pope 7, maig de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, General , comentaris tancats
DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20h
La poesia de Jordi Pope, a la xarxa
El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa
Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Va compartir projecte amb d’altres poetes, entre els que hi ha Enric Casasses. Casasses deia de la poesia de Pope: ‘Aquell so d’aquell poema ens havia acompanyat sempre i el sentim sempre, com si fos el respirar de l’atmosfera.’
La major part de la seva obra poètica és recollida als volums ‘Escrits’ (Ed.62 / Empúries, 1999) i ‘Llibrot’, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el ‘Llibre del fred’ (1987), ‘Abriga’t que estic sol’ (1995-96) i ‘Atxuuús! Amén’ (1997).
Ramon Salvo explica en el pròleg de ‘El llibre del fred’: ‘La situació político-poètica d’aquells anys setanta va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer.’
I David Castillo, poeta i periodista una dècada més jove, però també vinculat amb Pope, ha escrit que ‘als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s’instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com ‘El muermo’ el converteixen en una de les figures d’aquells anys, en què primer forma el grup ‘O Així’, i després manté durant anys Full d’Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.’
Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia…, i els ja anomenats, que l’any passat van participar en el quinzè Festival de Polipoesia, que es va dedicar a la seva obra per homenatjar-lo.
pope
EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só “Estimada era només un gos”
Só la desproporcionada Prominència
Só “Estimada era només un somni”
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só “Ta muller té un coll abellidor”
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só “tu estàs ací i jo aviat tornaré”
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só “És el senyor Gonzàlez”
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só “Sia el que sia és Gran”
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só “no miris descarat”, el rostre sense ulls
Só “Més val que sigui així”
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit
il.lustració de Pascal Comelade (Escrits, Jordi Pope) (via propost.org) aquesta matinada (10 de gener 2008) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos…
alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope. htm http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm
Avui l’he volgut recordar, crec que la malaltia degenerativa que patia (mai confirmat), la que li va llevar la VIDA era una ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica, la que pateixo jo, convisc amb ella des de fa dotze anys i estic: “en el millor d’un futur immediat a pitjor” Josep
escrits
ANOMALIA
Mirant la resplendor de la mar
veuràs l’estel
que al mig
dels teus ulls
em brilla
com si fos
un fanal
posat al cel
el blau de la mar,
l’escuma.
Blancor d’atzar
L’ENCISADOR SOMNI DE LA DINÀMICA
Tinc un somni:
estar completament sola
gaudir de l’aire lliure
la verdor que m’envolta
la pell acaronada pel sol.
Imagino hom observant-me,
m’obro de cames perquè pugui veure
directament l’interior del meu cony.
Feu el somni realitat.
Quins collons!
L’AFANY DE L’HOME
L’amor és, la gota cristal.lina
de suaus transparències
dins dels amagatalls de l’atzar.
L’amor és, les enceses galtes
on es troben els negres buits de la incertesa.
A LES PALPENTES
amb el jonc florit
a les mans
omplo de petons el cel
la mar s’apropa
per besar-me el pit,
m’aconsella:
la
dolçor de l’anhel
MIRALLS
Amb esquinçadores mans
alçades cap al cel,
amb les ungles rompem la placenta,
els astres pariran
la lluna parirà argent,
amb un suau frec dels llavis
recollim la seua tendresa immaculada
amb un lleuger buf dipositarem
en cada oceà,
en cada bassa
la seua resplandor.
Beguem doncs les aigües dels oceans,
de les basses i dels miralls.
TRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l’Amor,
la conquesta del Plaer.
setanta primaveras 16, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : 70è aniversari, coses d'altri, ELA, fotos d'Alfred Codina , comentaris tancats
fotos 15/04/ 2013
VÍCTOR CATALÀ
IMPRESSIONS DE VIATGE
Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.
*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.
RETORN*
Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.
*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries
MA CAMBRA BLANCA
Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.
Març de 1943
TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS
El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.
Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.
LES DADES… I LA VIDA.
si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…
als meus setanta anys
Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.
Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.
als meus setanta anys
Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.
Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…
una carta 30, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : amistat, ELA, General , comentaris tancats
((( El passat dia 18 vaig rebre una carta de Eva de puny en lletra on deia coses… L’amistat sorgida a traves d’un mail 01/07/2009 , per el motiu de la ELA (la meva i la de la seva mare EPD) i, aquesta ha sigut la meva resposta, de puny en lletra )))
Picat per el POST (carta contestada de puny en lletra)
Benvolguda Eva emplaço aquests poema d’Agustí Bartra que amb serveixi d’introducció.
La veu que embelleix la terra…
La veu que embelleix la terra!
La veu de l’altura,
la gran veu del tro
que ix del núvol que erra.
Sentim del seu so
l’eco que perdura,
la veu que embelleix la terra.
***
“La veu que embelleix la terra” Tu si que l’embelleixes amb les teves paraules, varen entrar-me directament al cor, gràcies per pensar-hi, per saber-ho fer, per en recordar-te de mi, de nosaltres, sens dubte el millor regal. Com veus t’he fet l’honor per complaure’t de puny la lletra, la tinc oblidada, de tant en tant escric per pur plaer, ara amb molt de gust per tu.
Abraçades, marit, pare i petons per tu i els nens. Josep
facebook 18/03/2013 17:25 Josep Rof Rof Hola Eva quina sorpresa i quin detall, ets única, les teves paraules entren directe al cor, acabava d’arribar de fer un vol i la cartera amiga Joana sortia de casa, (estic pendent de rebre Rilutek) però no potser de correus?? I ves per on l’Eva i una carta de les d’abans, emotiva, humana, un relat ple de VIDA! Gracies, la Juli s’ha posat contenta i ha dit que maca és l’Eva! Doncs si ho ets un munt. Petonets els nens, abraçades per tots, qui us recorda Josep
facebook 18/03/2013 17:25 Eva Vallespí Suñé Tu si que ets maco Josep. Me n’alegro moltíssim que us hagi agradat la meva sorpresa, tot i que volia que fos pel dia 19 en motiu del teu sant, però ja veig que el correu ha anat rapid. El disssabte vam fer una calçotada familiar i els hi vaig comentar als germans, pare i marit que t’havia enviat aquesta carta. La germana menuda Mònica em diu: Aquell cotxe de color “rosa” li has enviat?? Li vaig contestar: Ja ho se que no te valor el cotxet i potser el color no és el més adequat, però si que ho te la carta i les meves paraules sinceres i directes del cor, jo me’l aprecio molt al Josep. Es va quedar callada, el meu pare va somriure. Com bé et deia a la carta hi ha gent que no pot arribar a entendre dels sentiments ni el significat que poden arribar a tenir els petits gests, només som pocs els privilegiats en entendre-ho. Una abraçada amic Josep.
facebook 29/03/2013 16:09 Eva Vallespí Suñé Josep! Quina sorpresa més agradable, he rebut la teva carta escrita de puny la lletra i m’ha encantat. La guardaré com or en pany i el millor la reflexió del final:” es lletra ferida tocada de mort, però que cony encara puc escriure, t’ho volia dir” i aquesta es l’actitut que m’agrada la del meu amic Josep Rof, SI, SEÑOR! t’ho volia dir…i m’ho volies demostrar escribint en paper i m’ha agradat moltíssim. Gràcies Josep pel poema per les teves paraules tan amables i per ser com ets. Petons. Ah! per cert la teva lletra dius que ferida…doncs és molt maca i et puc ben asegurar que escrius prou bé, ja voldrien molts tenir la teva lletra.
facebook 29/03/2013 23:29 Josep Rof Rof Hola Eva ara que ja has tingut la sorpresa, si em dones permís ho penjaré al blog de l’Avui i si vols els teus comentaris del facebook i el meus, sols els referents el tema de la carta a ma abraçades Josep (tot plegat ocuparà pagines el Reculls 2013) prego siguis sincera, la teva carta no sortirà el blog, espero resposta un SI o un NO)
facebook 29/03/2013 23:07 Eva Vallespí Suñé I tant que pots penjar tot el que vulguis, tens el meu permís, la carta, els comentaris del facebook. De fet…jo també havia pensat de penjar al meu facebook (perquè no tinc bloc) la foto que tinc del dia que vam anar a coneixe’t amb el pare i els nens, si em dones el teu permís.
facebook 30/03/2013 09:56 Josep Rof Rof esta clar que m’ho compartiras, ara mateix ho penjo val.
DE TOTES AQUESTES ANADES I VINGUDES D’AQUEST POST SON ¡¡¡FETS DE VIDA!!!
QUE LA ELA HA UNIT, HO HE VOLGUT COMPARTIR AMB TOTS VOSALTRES. JOSEP
una biografia insòlita 29, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, poema, Victor Català , comentaris tancats<> MONEDA Si és de col·lecció, / insecte dissecat per l’entomòleg; / si esta en circulació, / és el pròleg de tota mena de corrupció.
<> FOLRE Clandestí, avergonyit, / pel el fet d’haver d’anar sempre / amagat sota el vestit.
<> CICLISTA Heroi que ha renunciat / a la verticalitat, / per prendre l’encorbat posat / de troglodita.
<> BRINDIS En una il·lusió de presència. Companys, amics, germans que aquí heu vingut, de tots vosaltres, bec a la salut!
CADAQUÉS
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada…
Darrere del campanar,
oliveres i muntanya.
Vols venir a Cadaqués
a fer una llarga passada?
Tu no saps encara el que és
el viure meravellada.
Dormiràs damunt el mar
en la barca fondejada,
per guarda el vell campanar
i per llànties l’estelada…
Cadaqués, bell Cadaqués
la dolça nomenada,
si no saps, amor, el que és
vine a fer-li una passada!
DEL POU DE LA MEMÒRIA
Del pou de la memòria
pouí records llunyans:
de jorns que s’esvaïren
fallits o inoperants…
Àtoms de vida fosos
sens honra ni profit,
estels que s’apagaren
a punt de relluir…
llavors sens grill, pellofes
d’un germen ple o buit,
ferment de mor en vida,
esclats sense cap retruny.
Descuits, retards, deshores
a caire del fruitar,
podrint-se a la femer a
que anihila tot demà.
Possibles que en res paren,
quelcom sens devanir,
fumeres, dissolent-se
a l’ombra de la nit.
D’inexistents matèries
insòlits excrements,
del flum de les anyades
lliscant en el corrent
de fraus i derrotes,
de dubtes i desmais,
les hosts atapeïdes
passant i repassant…
Del pou de la memòria
aní pouant records,
de pèrdues i de m’ermes,
de senderons sens nord.
I a l’hora de fer comptes,
guaitant el tinc i el dec,
que em mostra inexorable
el llavador obert,
l’esgarrifor del pànic
em deixa llampferit
i en va mos ulls acluco,
en va els torno obrir.
A l’esquerra, un munt fantàstic
de brossa, boll i pols,
un munt semblat de closques
d’ous pollats sense gall;
un munt de runa eixorca,
un míser, trist, cabal.
I a dreta, xica, xica,
la pila del bon gra,
que em penes i fatigues
mà destra va sembrar.
En tant que la sembrada
fruïa el meu triomf,
triomf que meravella
del gran poder de l’home,
que d’una minsa cosa
treu fons de nodriment.
De cop, faig comparança
entre piló i piló:
el desnivell em fibla
ensems el seny i el cor.
Que mísera ma gesta!
Que minse el bon ajust!
Amb gest de reu abaixo
l’altívol cap retut…
Senyor, que a ma poquesa
fiares l’alt comès,
per què negares forces
al llosc manifasser?
Per què no equilibrar-li
potències desiguals,
fent que les dues sumes
muntessin tant per tant?
Per què el deix de fallida
has engendrat amb mi?
Per què l’obscur seguici
de l’aspre penedir?
======
Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor.
22 d’octubre de 1956
======
PER A SENYORA BALLESTA32
De la coca dolça no en queda ni un mos…
Mercès vinc a dar-vos,
puix mercès a vos
dels dies que passen
en quedà un de dolç.
32. Mestressa de la fleca de l’Escala on pastaven els bunyols de l’Empordà que més agradaven a l’escriptora María Antònia Salvà
Victor Català. Una biografia insòlita
http://www.llibres.cat/Producto/334361/victor-catala-una-biografia-insolita# // http://www.emporda.info/cultura/2012/04/17/llibre-mostra-desconeguda-caterina-albert-textos-inedits/163603.html // http://www.llibresperllegir.cat/llibres/victor-catala-una-biografia-insolita-recull-de-proses-i-poesies-inedites // http://www.sonograma.org/art/victor-catala-una-biografia-insolita/
APUNT: L’altre dia vaig agafar de la Biblioteca Municipal Núria Albó un llibre en sense massa ganes, no se perquè què no em feia el pes, juguen poemes i prosa d’autors inèdits recuperats per l’autor i ara és quant han vist la llum. Una vegada fullejat i llegit poemes que amb cridaven l’atenció, marcant-los (full a part) avui fa un dia fred i quasi amb absència del sol, he picat els poemes escollits, una vegada els he tingut els he guardat amb una carpeta i cap a la carpeta de poemes, la tinc arxivada per nom d’autors, ni tinc molts, m’agrada experimentar en autors desconeguts per mi que son molts i guardar, els clàssics també. Ves por on m’he entretingut moltes hores amb aquets llibre agafat a regust meu, es que els llibres s’han de llegir, per trobar-li el gust a les lletres. Això és el que m’ha passat, sempre i trobes quelcom que t’agrada.
Hi ha proses escrites de l’any que jo vaig néixer. Estic a punt d’encetar dècada 70ès us ho confesso amb fa il·lusió, era el maig 2001 (desprès d’un llarg anys de proves…varen acabar amb la incertesa de no saber que em passava, lo primer que em varen dir ‘vostè té una ELA’ és una malaltia degenerativa i no te cura, el pro mig de vida son cinc anys, no és contagiosa) ver per on que m’ho havia de dir… doncs faig camí cap els dotze anys. ‘Estic en el millor d’un pitjor futur immediat’ Encara les meves mans m’han permès escriure tot això, no sense pauses per fer estiraments els encarcarats dits, també alguna ennuegada, sols produïda amb la saliva. Però amb la meva ELA encara puc fer coses. El meu record per els elàtics que ens han deixat, llurs familiars i cuidadors, metges, institucions adELA http://sites.adelaweb.com/web-adela/ i Fundació Miquel Valls http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/ per els suports donats.
No us en volia parlar, demano disculpes, és inevitable, sempre és bo donar-li gràcies, reconeixent els que la pateixen també. Josep
i ens assaona la pluja més fèrtil 5, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof, pilar cabot , comentaris tancatsSé d´una fonda i ampla mar
encara verge.
No té far
ni port ni veles.
Lentament
-safir i gasa transparent-
es gronxa empesa per l´atzar.
***
Dies de mar obert
t´encomanen la fúria
d´antics vents desfermats.
Com un gegant postís
palplantat a la popa
navegues a peu dret.
***
No cal torbar la sorra del desert
ni el so de les muntanyes.
Em dóna acolliment qualsevol lloc
i ens assaona la pluja més fèrtil.
Encalmats de recances i ambicions
reblem d´amor el fons de la mirada.
No manca res ni sobra cap dolor
si la vida ens empelta eternitats.
***
Tu i jo
i, al peu del llit, la lluna
enamorant penombres.
Tu i jo
deslliurant les tendreses
massa temps subjugades.
Tu i jo
descabdellant silencis
a la riba del món.
***
Violentes esquitxades
de sol
damunt la mar.
No tinc memòria
per recordar els vells temps,
ni perquireixo ahirs,
ni reveig films pretèrits.
Just això que tinc ara
és el que vull.
S´afua,
ben precís, l´horitzó.
Pilar Cabot neix a Vic la tardor de l’any 1940
“i ens assaona la pluja més fèrtil”
Portem dies de pluja, en diuen Llevantada, de fet ja ens convenia, doncs tot estava ressec, ara es renovarà tot, brotaran les plantes, el prats sembrats creixerà el blat, també creixeran les males herbes, tot serà un despuntar de nou a la VIDA, l’aigua tant necessària, a vegades escassa, el nostre Congost al seu pas per la Garriga duia sols un petit doll d’aigua, ara diuen pro que baixa fort, avui TV3 han penjat una foto del seu pas a Llerona i feia goig, en quant amaini l’aniré a veure i contemplaré embovat fins on ha arribat, ja que haurà disminuït el seu caudal.
A casa reclòs, veig com plou per la finestra de l’estudi, fent la migdiada obligatòria, veig com el tendal s’escolen gotes a vegades ratxós, fins que una bufada de vent, acaba amb la parsimònia repetitiva del degoteig, desfent-ho tot. És bonic contemplar-ho, escoltar “La música de la pluja”.
He ullat els diaris, he obert el correu, m’he passejat per el facebook, he fet punxa als molts llapis que tinc en una tassa, ara tenen la punta tant fina que dol fins i tot escriure. Ah! També he llegit poesia, entre varis autors, fins arribar aquets poemes que he penjat avui, m’agraden, son planers i duen coses. Fet i fumut la tarda esta a punt de caure, aviat entrarem el CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit! nom del meu blog.
Un dia gastat ple de VIDA, on el meu fill segon compleix quaranta-tres anys, felicitats fill i mare. Mentre jo faig camí cap els dotze anys del diagnòstic de l’ELA i cap els meus setanta anys. Ara ja estem amb temps de descompte i ens cal aprofitar cada segon de VIDA com si fos l’últim. En un no res, en un instat, en un mer pessic setanta anys. L’avia i jo som els pals del paller, estem rodejats de quatre fills i vuit nets, sàvia nova, que empeny amb força. Josep
El Congost al seu pas per La Garriga abans de la pluja, a banda i banda canyes seques el custodien.
Foto Canon EOS 550D foco 18/135 mm 20/02/2013 15:47 per jrrof
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.