Matí que volia ser nítid, espanyar, decorat que corre, mancat d’oxigen, resseguint les vies del tren. Vagó que levita amb aire matusser, xarbota els passatgers apilats i els endarrereix, cap on sigui que van, si és que en coneixen el destí. Traces de vida xacrada recorren fins els cels més esplèndids. Renills desesperats del tren quan es tanquen les portes amb un gemec cansat, desapercebut. Anna Ballbona
FEM UN CAFÈ Café tebi que enteranyines els confins de la tassa, i de la conversa llunyana que s’ha balancejat tota la tarda. Neocapriciosa. Els mots han resseguit el terrós de sucre i esmicolar el paper i apilar les partícules perdudes… Fluctuat. D’un cantell de la tassa el regalim de l’altre. De la rialla de la cullereta a l’evaporació dels somnis. Café d’horabaixa que has sentit escolar-se una fresa. Silent. Venia de Ca la Miranda Furtiva. i marxava cap a Ca l’Infinit que mai hi he estat. Sembla que faci segles! Al fons es concentra una acumulació de deixalles. És tard i el Barça ara deu jugar. Oh! Llàstima de cul de tassa. De cafè mut. Anna Ballbona del llibre “La Mare que et renyava era un robot”
Avui no he sortit de casa, malgrat haver quedat per esmorzar, a les nou al Patronat amb els amics de la botifarra (joc de cartes, el qual no hi entenc pas res) la meva intenció era no aprendre’l, ans sinó esmorzar amb companyia i de pas fer-los unes fotos, de les mans amb les cartes. Després al Passeig tot esperant la Mitja, més fotos. Això era lo planificat.
Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.
A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.
Josep Rof Rof tot fent camí cap els dos anys del diagnòstic de la meva ELA.
Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.
A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.