Navegació

rosa 14, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, Joana Raspall, la meva ELA i jo , comentaris tancats

LA ROSA
Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir.

Joana Raspall
Concert de poesia

la rosa llisa

Quin vegetal engendrarem!

Si l’amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d’un goig esbojarrat.

 

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

 

El pètal que un dia fou fang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

 

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d’espina.

Aquesta és la rosa de l’ara.

Víctor Obiols

víctor obiols 6, desembre de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, victor obiols , comentaris tancats


Víctor Obiols

Dret al miracle

Premi Carles Riba 2015

 

Coses que es diuen

 

–Deies de venir a viure amb mi

i vas venir a morir amb mi.

No era aquest el pacte.

Els anys s’han escolat com una piula verda.

Els fills són pares.

Els àcids s’han fet bàsics,

i ni amb crosses sabem fer reals

eternitats d’aquelles que somniàvem.

Així, vols que et digui una cosa?

Ara són només paraules poc gràcils,

xerrameca poètica de la pitjor espècie

la que som capaços de conferir.

I encara, segons com. sort de les crosses,

trist suport material a un mal de l’esperit

que ha castigat l’excés de trampa.

Vida

 

De sobte dius: “Si era això!

Ja no me’n recordava!

Tant escandir, comptar amb els dits,

amb les neurones, mirar agenda

tot el dia! Si era això!

Sentir que puja del no-res

un tot a preu desfet

en mil corpuscles celestials.

Benésser en el cos

sobrevolat per un esperit que res no jutja.

Era això l’úter potser, i el primer tel.

Després és un vaivé:

qui sap si mai fixa al dibuix.

I penses en un quadre

que ja no admet cap més retoc”

Voler nou, saber vell

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

Amb la llei de pell arribem a l’entranya,

retrunyir de muntanya.

Dringa cascavell! Que això és saber vell!

Perd cap i per cor, i s’afanya.

Morim per ell.

 

Aferrussat, va i reneix cada dia,

com boja asimetria.

–És voler nou–.

I reviu a les nits.

Oh la melòdica biologia!

És clova d’infinits.

 

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

 

És saber vell.

És voler nou.

Vivim per ell.

 

Tot fa sentits.