l’illa dels arbres vençuts 9, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : joan pons, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Joan Pons
LA ILLA DELS ARBRES VENÇUTS
Botàvem la paret de pedra
i robàvem nispros.
Ens els menjàvem al sol
amb els ulls clucs
i las samarretes descordades.
Érem feliços i en sentíem eterns
com sargantanes torrant-se
damunt de les roques.
PERMET-ME
Permet-me la meva bandera
i jo et permetré la teva.
O, fem-ho a la manera inversa.
Crema la teva bandera
i jo cremaré la meva.
Aquest fou el meu llibre de Sant Jordi, el trovo deliciós a part que senzill, de maquetació, de contingut, amb la il·lusió posada, avui l’he acabat de llegir. Josep
quinze anys 9, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
Quinze anys
Com cada dia… avui també
xiularà el tren de les sis.
Com cada dia avui també
la gent dirà bon dia quant em trobi,
jo alçaré la ma esquerra
per no gastar…
el filet de veu… que avui amb queda.
Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.
I saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he passejat i he fet la migdiada.
I que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també de morir.
10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA Josep Rof i Rof
Riu amunt
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor el dits
cada nit.
Com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
com una veu sense ressò,
la nostra veu.
Com una nit sense ressò,
com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
la nostra nit.
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor als dits
cada nit.
Sobreviure
No m’entendreixo
pas més del que autoritzen
els codis, no patiu.
Ara com ara la sang no es detura,
fa giragonses per les venes,
reconstrueix camins
i els destrueix;
m’empeny a sobreviure.
Tal dia farà un any.
Dons bé, tornem-hi.
Miquel Martí i Pol
He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)
Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.
Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.
Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;
Per la família per cuidar-me, arropar-me.
Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf
Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge
UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:
pedres als tancs 5, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo, poema , comentaris tancatsfotos: Dolors Vilá
PEDRES ALS TANCS
Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak
La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.
Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital…
un colom al cementiri.
Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?
Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.
Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.
Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.
SERGI CLEOPÉ
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.