que 3, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELA i jo , Rastrejar
Fa deu anys, fa deu segles
Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra
no s’ha mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que –sense versos- igual tornen
tardors i primaveres,
que en l’astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l’univers hi ha forats negres,
que les clares sines d’Afrodita brolla la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immesurables,
que els huracans castiguen els mes pobres,
que a l’opera fan els músics,
que a les ciutats s’apaguen, s’encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes,
estelades.
que els pobles les campanes repicant a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolar
silenci,
que els estius és la mar d’un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha jardins centaures ni a les ones
sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l’esporuguit antílop,
que el seller el mos fermenta,
que el trull reposa l’oli,
que les llavors germinen.
que plou i fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s’espitllen en indolents meandres,
que en l’ombria dels parc es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l’aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyen com estilets,
que els diccionaris son sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i morts alats,
que els tàbacs mortifiquen ases i molts domèstics,
que esclata el mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s’emparellà amb un signe,
que el cinema la sang és sols pintura (no pas Euskadi,
a Còrsega o a l’Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d’ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d’aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis,
grecs, ibèrics),
que llegien novel·les en idiomes propers, prou
accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis,
papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan
suggerent com la rosa damascena,
que el sol sortia per a tots –mentida!-,
que el gel brillava a les llambordes i els vidres entelats
de les finestres,
que les velles –com files de formigues- anaven a rosari,
que el vol ras dels vencills augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que els llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l’Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva fama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que van estiuejar –amb els pares- en balnearis blancs,
correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com
Tadzio),
que era la mort que molt m’immuta,
que el diví Wagner no m’immuta,
que era el diví Milton no m’immuta,
que el diví Goethe no m’immuta,
que sí que m’estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d’aquelles noies –tan tendres, tan rodons!-
olien a ambre i a cirera,
que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el
firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament,
potser, com sols, com núvols),
que, amb cert escepticisme, llegeixo las noticies dels
periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixin cossos marcits, fantasmes i
penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d’amor i de
luxúria,
que els somnis s’esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d’aroma perfumada,
que res no en surt res,
que la lluna és pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic.
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l’os humà que la fusta del roure,
que ahir l’ós bru campava al Pirineu,
que l’Os –química bàsica- és el símbol de l’osmi,
que l’Os –circumflex invertit- és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle és plaent, una
postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de
Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols un desert. l’últim
límit de l’home,
que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la
pena?
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
Gerard Vergés
Poesia completa 1982-2014
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.