topònims 23, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : la meva ELAi jo , comentaris tancats
TOPÒNIMS
Conserven la memòria de la terra,
les arrels en les formes de la llengua,
manifesten qui som perquè anomenen
la nostra geografia sense dubtes
en cada un dels detalls que la componen.
Són el nom dels turons i dels barrancs,
de les valls i els torrents, els ports, les cales,
de l’estància i el lloc i de la vinya,
els pous, les fonts, els camins i dreceres,
de la marina, el codolar, la tanca,
dels camps i dels illots, de les ciutats
i dels pobles. Són els noms amb què sabem
com l’home s’ha integrat en el paisatge,
la terra que l’acull i aquesta parla
que ha batejat tots els racons de l’illa
amb el pla català dels nostres avis.
&&&
PERE GOMILA. “Geografies del vent”.
JEAN SERRA,
Eivissa, maig 2015.
TOPÒNIMS Conserven la memòria de la terra, les arrels en les formes de la llengua, manifesten qui som perquè anomenen la nostra geografia sense dubtes en cada un dels detalls que la componen. Són el nom dels turons i dels barrancs, de les valls i els torrents, els ports, les cales, de l’estància i el lloc i de la vinya, els pous, les fonts, els camins i dreceres, de la marina, el codolar, la tanca, dels camps i dels illots, de les ciutats i dels pobles. Són els noms amb què sabem com l’home s’ha integrat en el paisatge, la terra que l’acull i aquesta parla que ha batejat tots els racons de l’illa amb el pla català dels nostres avis.
PERE GOMILA. “Geografies del vent”. JEAN SERRA, Eivissa, maig 2015.
Sant Jordi 2016 “Geografies del vent” és el meu llibre
que 3, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : Gerard Vergés, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Fa deu anys, fa deu segles
Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra
no s’ha mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que –sense versos- igual tornen
tardors i primaveres,
que en l’astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l’univers hi ha forats negres,
que les clares sines d’Afrodita brolla la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immesurables,
que els huracans castiguen els mes pobres,
que a l’opera fan els músics,
que a les ciutats s’apaguen, s’encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes,
estelades.
que els pobles les campanes repicant a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolar
silenci,
que els estius és la mar d’un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha jardins centaures ni a les ones
sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l’esporuguit antílop,
que el seller el mos fermenta,
que el trull reposa l’oli,
que les llavors germinen.
que plou i fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s’espitllen en indolents meandres,
que en l’ombria dels parc es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l’aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyen com estilets,
que els diccionaris son sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i morts alats,
que els tàbacs mortifiquen ases i molts domèstics,
que esclata el mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s’emparellà amb un signe,
que el cinema la sang és sols pintura (no pas Euskadi,
a Còrsega o a l’Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d’ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d’aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis,
grecs, ibèrics),
que llegien novel·les en idiomes propers, prou
accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis,
papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan
suggerent com la rosa damascena,
que el sol sortia per a tots –mentida!-,
que el gel brillava a les llambordes i els vidres entelats
de les finestres,
que les velles –com files de formigues- anaven a rosari,
que el vol ras dels vencills augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que els llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l’Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva fama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que van estiuejar –amb els pares- en balnearis blancs,
correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com
Tadzio),
que era la mort que molt m’immuta,
que el diví Wagner no m’immuta,
que era el diví Milton no m’immuta,
que el diví Goethe no m’immuta,
que sí que m’estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d’aquelles noies –tan tendres, tan rodons!-
olien a ambre i a cirera,
que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el
firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament,
potser, com sols, com núvols),
que, amb cert escepticisme, llegeixo las noticies dels
periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixin cossos marcits, fantasmes i
penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d’amor i de
luxúria,
que els somnis s’esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d’aroma perfumada,
que res no en surt res,
que la lluna és pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic.
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l’os humà que la fusta del roure,
que ahir l’ós bru campava al Pirineu,
que l’Os –química bàsica- és el símbol de l’osmi,
que l’Os –circumflex invertit- és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle és plaent, una
postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de
Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols un desert. l’últim
límit de l’home,
que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la
pena?
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
Gerard Vergés
Poesia completa 1982-2014
abril gotes mil 1, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos
Ja som a 1 d’abril, el refranyer ens recorda “per l’abril gotes mil” ja ens plou, seguidet, un no parar, creixeran espàrrecs, l’afició ja en tenia ganes, doncs els pocs que es trobaven eren secs i espigats, a la Garriga conec un home gran, que en sol recol·lectar, duent-ne uns manats grossos, ell amb pocs en te prou, als sol repartir.
A l’abril els meus 73, tinc el cos fet un nyap, la meva pell es maca enseguida, qualsevol fregada ja tinc els vermells, convisc amb ells. El 30 de març, anava per el carrer de la Doma/Llerona, enlluernat per el sol de tarda, un rebaix mal adequat per la cadira, el meu braç esquerra va rosar amb pedres centenàries de la cantonada, tant que m’agraden les pedres, però aquestes sem varen endur la pell per sota el colze. Vaig pesar per en CAP on vaig ser atès, curat i embolicat amb una vena de compressió, em tapa tot el braç. Avui tinc hora a la tarda per una segona cura (espero que no em plogui). El colze o l’avant braç no és una macada, ans sinó una bona ferida.
Que hi podem fer si som grans, ens em fet grans, sense ni tant sols adonar-nos, ja som el pal del paller, estem nafrats. A mi l’ELA amb respecta bastant, és lenta i convisc amb ella des de fa uns quinze anys. Ella i jo som u. El refredat que vaig patir, amb va fer usar la maquina de Respirónics varies vegades el dia (insufla aire i el treu de cop) notant que la mucositat va pujant emplenat mocadors. Mai m’hagués pensat que arribaria a usar-la, potser no la necessitava i/o li tenia mania, fa anys que fa estada a casa nostre, ara ella i jo som amics. La maquina mai és va queixar de no usar-la. Acompanyo el meu petit relat, amb una poesia de Zoraida Burgos, també unes fotos. Josep
la cantonada del accident
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.