Navegació

tardor 1 24, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, joan sales, la meva ELA i jo , comentaris tancats

JOAN SALES
VIATGE
d’un moribund

Vénen les pluges tendres.Els camps són or i cendres.

¡Quins sanglots! ¿No sentiu?

És la TARDOR, que plora

dolçament, allà fora.

A dins, el foc reviu.

Vet aquí un cavaller als peus d’una endolada.

Blanca, ullerosa, reservada,

ella el mira i no riu.

El bosc, de tofa en tofa,

sota la neu s’aclofa.

El cor se`ns torna esquiu.

És la sàvia tristesa

de l’HIVERN, que amb peresa

s’arrauleix al caliu.

El vent, com el Destí, truca de porta en porta.

Prega un home prop d’una morta.

Prega un home prop d’una morta

que ni el mira ni riu.

Barcelona, 1935.

***

NEURASTÈNIA DE CAPALTARD
M’AGRADA anar perdut, com un gos sense casa,
per carrerons d’un verd tronat,
on més somort que el dolç crepitar d’una brasa
arriba en bruit de la ciutat;

quan damunt l’oceà creixent de la tenebra
només flota al cims dels volcans
–illes fosforescents, paradisos de gebre
que s’esvaeixen per instants–.

Ja els suburbis és l’hora tan àcida i ingrata
que es van encenent els fanals
com en un hospital, quan l’insomni els dilata,
els ulls atònits dels malalts.

¡Quin gust de te esbravat, que al fons de la tetera
ha quedat oblidat i fred,
pren en aquests moments la nostra vida entera,
sense cap fam, sense cap set!

*
–En altre temps, Senyor, de fam i set vivia
esperant sempre el màgic fruit.
Ara sento en secret la mort de cada dia
com va xuclant-me i fent-me el buit.

i per això no puc apartar la mirada
d’aquesta llum que poc a poc
s’apaga, resignada i inútil com el foc
en una llard abandonada.
Mèxic, 1948
***

Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 – 12 de novembre de 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. La seva obra més coneguda és la novel·la. Joan Sales i Vallès

El llibre prestat per la Biblioteca Núria Albó de la Garriga, d’on he estret aquests poemes, en Sales <<VIATGE d’un moribund>> fa honor al títol, els poemes donen per pensar entre VIDA i MORT, reals com la mateixa vida.

Els que patim malalties terminals <<ELA>>ens acosta a la fi de la vida. Josep

fotos Canon PowerShot G12 per jrrof

sense paraules 18, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : poema jrrof, son fets , comentaris tancats

el camí que prenem
 per fer un passeig.
 tímidament…
 els til·lers perden la fulla,
 i ja és una altre tardor.
jrrof

el camino que tomamos
para hacer un paseo.
tímidamente…
los tilos pierden la hoja,
y ya es otro otoño.
jrrof

estàtues sense cap 2, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, manuel forcano , comentaris tancats

2013/08/19 — 2013/09/02
Manuel Forcano
Estàtues sense cap

aquest llibre m’ha acompanyat a les meves vacances i
l’he llegit a la remor de l’aigua del Ter, el Feitùs i el Ritort jrrof

Breus
Vam collir junts unes espigues
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus fórem,
carrera de sargantana
per un mur.
Ara, després de molts anys,
m’arribo a aquets records
com qui desembarca en una illa solitària
i només si queda
el temps de pots mots
d’aquest poema.

 

***

Fes
Cada vegada que et perds en una casba
te n’adones com d’enrevessat comença a ser
el teu passat:
aquests carrers lliures de lògica
semblen els teus dies, i aquests cataus
on viuen els lladres d’Alí Babà
els somnis que la vida t’ha robat
o que tu mateix, per prudent,
has deixat perdre.
L’ase tossut que no es vol moure
i qui provoca un tap al carreró,
és cada error,
cada record mal paït,
cada intent
d’oblit.
El venedor ambulant de fruita
que crida la mel dels seus productes,
parla dels teus desitjos,
dels plaers…
però fer memòria dels teus amors passats
és com entrar a les botigues de souvenirs:
en totes si ven el mateix.
i al mateix preu.
Cada vegada
que et perds en una casba
te n’adones: no tens sencer el mapa
i no saps com sortir-ne.

´´´´

A l’aeroport.
Seia en un banc de l’aeroport
a l’espera del seu vol,
no sé quin ni cap a on,
el món és tant ple de racons,
de ciutats on mai faràs vida.

Per fer temps menjava una fruita
que els seus dits feien jugar
a la boca. I jo m’ho mirava
i hauria volgut ser-ne el pinyol
per com l’escurava,
per com la feia rodar amb cura
entre les dents.
Fins que va llençar-lo a la paperera
amb un gest indolent
i se’n va anar.

Hi ha històries d’amor tan breus
i vols tan llargs per lamentar-se’n.

´´´´


Superstició
Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besar
dels llavis,
és com trobar de sobre pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com una superstició:
fals però poderós.
´´´´

Fotos: Camprodon/Llanars Canon EOS 50 analògica per jrrof

(((tinc un munt de càmeres digitals, però he volgut retrobar-me de nou
amb la vella Canon de rodet, ha sigut tot un plaer, penso repetir-ho)))