CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit!

recordant 19, agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, xavier abraham , comentaris tancats

Xavier abraham

Palma 1945

SUITE PER A UN ECLIPSI
Recordant Damià Huguet

ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
QUE LA DISTÀNCIA QUE L’HOME
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.

L’ÉSSER DESCOBREIX L’ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.

ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT

fotos Canon PowerShot per jrrof

Els dimarts amb Morrie 16, agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : ELA, la meva ELA i jo , comentaris tancats

prenent apunts

Els dimarts amb Morrie

== L’ELA és com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. L’home congelat dins la seva pròpia carn.

>>Potser m’estic morint, però estic rodejat de gent que amb cuida, que m’estima. ¿Canta gent pot dir el mateix?

== Llavors Morrie va dir una cosa que encara avui em ronda.

–Saps com em moriré?

Vaig aixecar les celles.

M’ofegaré. Sí. La malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quant colpegi els pulmons…

Va arronsar les espatlles.

–… m’ofegaré.

== Alguna nit, quan no tenia prou aire per empassar. Morrie es connectava el llarg tub de plàstic al nas arrapat a les narius com una sangonera.

== Però ¿saps una cosa? Aprecio més aquesta que no pas tu.

¿L’aprecies més? – Sí cada dia miro cap a fora per la finestra. Admiro els canvis als arbres, admiro la força del vent que bufa. És com sí veiés el mateix temps que passa per el marc de la finestra. Com que sé que el meu temps gairebé s’ha exhaurit, m’atreu la natura com si la veiés per primera vegada.

== Morrie va parlar dels moments en què sentia més por, quant sentia que el seu pit era presoner de pesades convulsions i no estava segur de recuperar la respiració. Eren moment horribles deia, i les emocions que s’ensenyorien d’ell eren l’horror, la por, l’ansietat.

== Va tancar els ulls i va tossir.

I va tossir encara

I va tossir encara més, més feixugament.

De sobte, s’estava ennuegant, amb la seva congestió als pulmons que el turmentava, ara botant cap a munt, ara caient cap a vall, arrabassant-li la respiració.

== —Colpeja més fort.

Estava donat copets a l’esquena de Morrie.

—Més fort.

L’hi vaig tornar a copejar.

—A prop de les espatlles… Ara una mica més avall.

El fisioterapeuta m’estava ensenyant com tustar suaument per fer baixar el verí dels pulmons, per evitar que se solidifiqués, per mantenir-li la respiració.

==– No és contagiosa, ja ho saps. La mort és tan natural com la vida. Es part del tracte que vam fer.

Benvolgut cosí estimat…

El teu cor sempre jove

mentres en el temps, capa sobra capa

tendre sequoia…

Un poema llegit per el fill de Morie, Bob, al funeral.

El meu pare es movia estre nosaltres

Cantant cada fulla que queia de cada arbre

(i els nens sabien del cert que la primavera

dansava quant sentia cantar el meu pare)…

APUNT:

Llanars 10,11,12,13,14 i 15 d’agost, unes *mini vacances, però he rellegit Els dimarts amb Morrie, de fet va ser el llibre que va donar-me a conèixer l’ELA, d’això fa ben be uns onze anys, no l’havia tornat a llegir sencer, sí a traços, (a les hores va obrir-me per acceptar l’ELA, si és que l’ELA es pot acceptar…).

Ara reconec que m’ha colpit, doncs les seves vivències ara en part són les meves.

*mini vacances i reclòs a casa, per no gastar la bateria de la cadira elèctrica, doncs ens havíem deixat a casa buff… el principal cable, a connectar per el carregament de la bateria.

una ma trèmula