Navegació

on he deixat les claus… 22, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, J.V. Foix , comentaris tancats

on he deixat les claus…
(1953)

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus…

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s’han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava…
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.

Setembre de 1942

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/foix/claus.html

on he deixat les claus… j.v. foix

Fotos aus: Canon 550D EOS foco 18/135 20/02/2013 16:18 per jrrof

(Imatges Sobre aus)

la consciència 15, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : Juan Manel Serrat, la meva ELA i jo , comentaris tancats

Joan Manuel Serrat: «La consciència» (lletra i vídeo)

Ens l’encolomen des de la infantesa.
És partidista i desproporcionada.
Complement del pecat
i del remordiment,
no ens deixa dormir en pau i ens treu la gana.

Ens emmotlla a un guió convencional
on gairebé mai som protagonistes.
La consciència, senyors,
ens fa amagar a les golfes
el que hauria d’estar a l’aparador.

N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.

És del tot anticonstitucional.
Fomenta la mentida i aliena.
No ens deixa bellugar
amb espontaneïtat.
La quintacolumnista del sistema.

Em porta pel camí del pedregar.
No se’n pot estar, de passar factura
ni de picar-me els dits
quan estem canviant cromos
que a mi em falten i tu tens repetits.

N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.

De fora manen lleis i reglaments
i de dins ella completa la ‘bronca’.
Això no pot anar bé.
De seguida es veu que
algú vol fer entrar el clau per la cabota.

Què hi deu haver darrera tot això?
Qui ens confon les necessitats i els vicis?
Alliberem els sentits
i, com diu la policia,
investiguem els qui en treuen profit.

La consciència ( 03:06 )

Penjat a les 26/12/2009 Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984

LA CONCIENCIA Es partidista y desproporcionada. Complemento del pecado y del remordimiento, no nos deja dormir a gusto y nos quita el apetito. Nos amolda a un guión convencional en el que casi nunca somos protagonistas. La conciencia, señores, nos hace esconder en la buhardilla lo que debería estar en el escaparate. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Es totalmente anticonstitucional. Fomenta la mentira y enajena. No nos deja mover con espontaneidad. La quinta columnista del sistema, que me lleva por el camino del pedregal. No puede dejar de pasar factura ni de picarme los dedos cuando estamos cambiando cromos que a mí me faltan y tú tienes repetidos. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Desde fuera mandan leyes y reglamentos, y desde dentro ella completa la “bronca”. Esto no puede ir bien. Enseguida se ve que alguien quiere meter el clavo del revés. ¿Qué debe haber detrás de todo esto? ¿Quién nos confunde las necesidades y los vicios? Liberemos los sentidos y, como dice la policía, investiguemos a quienes sacan provecho de ello. Nos la endilgan desde la infancia.

Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984 la letra de Serrat a pesar de los veintinueve años pasados, hoy es vigente y entronca con la actualidad corrompida, nuestro día a día nos sorprende con un nuevo escándalo, tengo setenta años en mi vida vivida trabajábamos, no teníamos nada y nada nos faltaba.

Estoy conviviendo casi doce años con una  ELA. Y  ahora, ahora, en  este momento de mi vida, no quiero casi nada.  Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos.  Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la  cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado  de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la  noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo  demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi  conciencia esté tranquila. Josep Rof Rof

mal vent 7, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats

Ve de ponent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
 però no somiquem, plorem a voltes
 amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
 tanquem els ulls i els punys per treure forces
 del pou profund de la sang i el neguit.
 Parlo de mi i de tots, i del meu temps
 i d’altres temps esclaus de la mateixa
 mesura de silencis i d’oblit.
 Parlo d’uns ulls que escruten l’horitzó
 perquè una nit s’hi ha d’ofegar la lluna,
Miquel Martí i Pol


Ratxes de vent
amb tenen reclòs
m’espanten
m’esporugueixen
soc flor de pitimini
llegeixo poesia
jrrof

fa fred, llegeixo poesia 3, febrer de 2013

Publicat per Josep Rof en : anna ballbona, foto jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats

ESTAMPA AMB TREN

Matí que volia ser nítid, espanyar,
decorat que corre, mancat d’oxigen,
resseguint les vies del tren.
Vagó que levita amb aire matusser,
xarbota els passatgers apilats
i els endarrereix, cap on sigui que van,
si és que en coneixen el destí.
Traces de vida xacrada recorren
fins els cels més esplèndids.
Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.
Anna Ballbona


FEM UN CAFÈ
Café tebi
que enteranyines els confins de la tassa,
i de la conversa llunyana
que s’ha balancejat tota la tarda.
Neocapriciosa.
Els mots han resseguit
el terrós de sucre
i esmicolar el paper
i apilar les partícules perdudes…
Fluctuat. D’un cantell de la tassa
el regalim de l’altre.
De la rialla de la cullereta
a l’evaporació dels somnis.
Café d’horabaixa que has sentit
escolar-se una fresa. Silent.
Venia de Ca la Miranda Furtiva.
i marxava cap a Ca l’Infinit que mai hi he estat.
Sembla que faci segles!
Al fons es concentra
una acumulació de deixalles.
És tard i el Barça ara deu jugar.
Oh! Llàstima de cul de tassa.
De cafè mut.
Anna Ballbona  del llibre “La Mare que et renyava era un robot”

Avui no he sortit de casa, malgrat haver quedat per esmorzar, a les nou al Patronat amb els amics de la botifarra (joc de cartes, el qual no hi entenc pas res) la meva intenció era no aprendre’l, ans sinó esmorzar amb companyia i de pas fer-los unes fotos, de les mans amb les cartes. Després al Passeig tot esperant la Mitja, més fotos. Això era lo planificat.

Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.

A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.

Josep Rof Rof tot fent camí cap els dos anys del diagnòstic de la meva ELA.